Segons els cànons oficials, Catalunya sempre ha patit invasions colonitzadores. La guerra del francès o la postguerra civil en podríen ser els dos màxims exponents. La primera com a símbol de resistència contra l’invasor francès, la segona com a símbol de la culminació del Decret de Nova Planta de Felip V que al 1714 va prohibir llengua i cultura, però que a la postguerra civil va anar un pas més enllà, “inundant” el país amb immigrants “vinguts del sud d’Espanya” per a destruïr completament la cultura catalana i que, històricament, mai han acabat d’integrar-se. La típica imatge de l’andalus que fa vint anys que viu aquí i encara respòn amb un “háblame en cristiano” quan se li pregunta en català.
Curiosament, existeix una doble vara de medir. Una de les primeres grans invasions va ser la grega. Però com Grècia és el bressol de la cultura, no passa res. La segueix la romana (primera globalització), que va emportar-se tota la cultura ibera per davant i, per comptes d’integrar-se, va romanitzar (integrar) la península, icloent Catalunya… ah, perdó, que en aquell temps Catalunya no existía com a tal.
No només aquesta invasió no va ser dolenta, si no que ens va civilitzar. Com a “La vida de Brian”, els romans ens van portar el vi, les carreteres, els aqueductes i la pax romana, a part de fer de Tarraco la capital de la península. Altre cop, el fet mediterrani actua com a suavitzador.
Quasi 1500 anys després, a principis de 1800, Barcelona tenia poc més de 100.000 habitants. A finals de segle, en tenia 600.000. Entre les causes d’aquesta nova “invasió”, hi podría haver la Exposició Universal de 1888. Barcelona ofería feina i possibilitats, cosa que molta gent va decidir aprofitar.
Després de la guerra civil, en la penúltima onada immigratoria, arriben milers i milers de persones en busca de feina. Feina que podíen trobar a Catalunya, i més concretament a Barcelona.
Segons algú, aquests immigrants venien darrera un plà que pretenia acabar amb la llengua i cultura catalanes. Pero com sovint passa, la realitat a vegades supera la ficció. Potser caldría plantejar-se com i ón sería Catalunya actualment si no hagués estat per aquestes dues onades de “gent del sud”.
Actualment, ens trobem amb una altra onada migratòria. La diferència entre la Catalunya dels anys 40-60 i la d’ara, és que Catalunya disposa de més eines que no pas a la post-guerra. Aquestes eines es fan servir per a “integrar” aquests immigrants, tot i que no s’ha arribat, encara, als extrems alemanys.
Des de “cursos de català per a immigrants” acompanyats amb cançonetes (parla sense vergonya, parla amb llibertat, pero sobretot, parla en català!), fins a programes a la televisió on es mostren els avenços de la política integradora. Programes que mostren aquestes persones nouvingudes parlant un català perfecte, amb una samarreta del Barça i als que només falta mostrar la llibreta d’estalvis de La Caixa, comentant els trets específics que més els han sorprès de la seva nova terra.
Definitivament, no es tracta de polítiques integradores, si no de polítiques catalanitzadores. Assimiladores.
Amb l’excusa del temor al ghetto, s’ha de fer el possible per a assimilar dins la cultura catalana a tothom que arribi. Que aprengui els usos i costums locals per tal que la convivència sigui correcta i la catalanitat esdevingui hegemònica. No importa que no tinguin treball legal, ni que no puguin pagar l’habitatge. Primer que parlin sense vergonya i en llibertat (però en català). Després ja vorem. I res de mantenir religió ni costums. Que això crea ghettos.
Des de Catalunya Fast Forward, en Marc defineix a la perfecció aquesta catalanització:
Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.
A la darrera frase hi ha la paraula clau: forçar. D’aquí als examens de “ciutada-català-conscient-de-la-realitat–nacional-catalana” amb entrega de diploma i carnet oficial, i que Artur Mas ja va proposar a la darrera campanya electoral, hi ha només un petit pas. Però primer s’hauría de definir aquesta “realitat nacional catalana”, i de moment, aquesta “realitat nacional” consisteix en buscar diferències que assegurin l’autenticitat del “català 100%” en front de la resta de la població. No importa que el territori tingui mancances de tota mida ni cal construïr un model de país amb base sòlida. Allò realment important, és buscar la diferència que ens faci autèntics: el fet diferencial.
Aquesta política, per dir-ho d’alguna manera, el que fa és crear ciutadans de primera, segona i tercera. Els de primera són els nascuts aquí amb llinatge remuntable com a mínim fins a finals del XVIII.
Els de segona serien els de la quarta generació d’immigrants nascuda al país o els que superin els examens de ciutadanía i cultura i aconsegueixin el carnet, i els de tercera serien aquells que per alguna raó o altra, no siguin capaços de superar els examens, o no estiguin disposats a fer-ho.
Per altra banda, hi haurien els paries, descastats i demés heretjes, que no només es neguen a “integrar-se”, si no que han tingut la mala sort d’haver vingut d’una regió “diabòlica” amb l’intenció de destruïr el país.
Ón queden la diversitat i la multi-culturalitat d’aquesta “terra d’acollida”? Ón és ara el ghetto? Des de quin punt de vista mirariem els Casals Catalans als països que van acollir als emigrants catalans? I des de quin punt de vista mirem allò de “qui perd els origens perd la identitat”? I el més curiós de tot: per què quan ens pregunten des de la resta d’espanya responem que “els catalans tenim uns trets diferents que s’han de respectar”, però els qui venen a parar aquí han d’adoptar forçosament els nostres costums, tradicions i llengua per tal “d’adaptar-se”?
Me gusta:
Sé el primero en decir que te gusta esta post.
