Archivo

Artículos etiquetados y‘29S’

I ahora que? Ahora… mierda

30 septiembre 2010 3 comentarios

Baile de cifras. Como en cada manifestación del pueblo (cada vez me gusta menos esta expresión). Pasó en julio y vuelve a pasar hoy.

Y esto es todo lo que vamos a sacar de la presunta-no-huelga-general del 29 de Septiembre de 2010. Yo fui a trabajar, no sin dificultades mecánicas, aunque si no hubiera estado de servicios mínimos también hubiera ido. Otra cosa fue el blog…aunque hacía días que no lo actualizaba.

No fue una huelga contra la reforma laboral si no contra el recorte sistemático de derechos ciudadanos que diferentes gobiernos presuntamente socialistas y progresistas llevan haciendo desde hace años, en los que han sembrado aeropuertos con scaneres de todo tipo, las calles con cámaras de seguridad, quieren poner puertas a Internet y luego echar a todos los que no comulguen con los intereses de la industria del ocio y entretenimiento. Gobiernos ultra-paternalistas que nos quieren encerrar en urnas de cristal, asepticas, para que no nos hagamos daño.

Pero como decía, lo único que quedará va a ser el baile de cifras. Todos han ganado, excepto los ciudadanos.

Los sindicatos anclados en su siglo XIX arrimarán el ascua a su sardinilla, dirán a sus bases lo bien que lo han hecho todos y seguirán trabajando… para ellos mismos: presionando a los pequeños empresarios, sellándoles la persiana con silicona (pero creando empleo y riqueza en el gremio de cerrajeros, que conste), rebentando ruedas, rompiendo cristales… pero dudo que ningún piquete se atreva a plantarse delante de la puerta de acceso del Palacio de la Moncloa (o el de la Zarzuela ya puestos) y bloquear el acceso. Más que nada porque en esos dos sitios les lloverían hostias como panes de kilo.
Eso si, seguirán organizando manifestaciones en que el recorrido evite claramente el máximo punto de toma de decisiones de un país democrático: el Congreso de Diputados.

Y los políticos lo mismo, trabajarán para perpetuar su especie, pero entreteniéndonos con el ocasional espectáculo de tensión electoral en que, aparentemente, todos dejan de ser amigos y se pelean (como en los partidos de fútbol de máxima rivalidad, en que jugadores contrarios se pegan, pero que a la semana, jugando con la selección, se abrazan y hasta se dan besos).

Lo que yo he visto es una sociedad muy compartimentada que no tiene ninguna forma de expresarse en absoluto. Y no, poner un sobre cerrado dentro de una caja de plástico una vez cada cuatro años no es, en ningún caso, expresar tu opinión.

Y en cualquiera de las protestas o puñetazos-sobre-la-mesa de los últimos años, la reacción ha sido exactamente la misma:

Hemos escuchado la voz de la ciudadanía. Hay que hacer algo.

Dónde $algo = seguir haciendo exactamente lo mismo y escurrir el bulto.

Pero lo que pasa cuando alguien se siente ignorado, es que devuelve dicha ignorancia. Los ciudadanos tenemos pocas ocasiones para decir lo que pensamos. Y cuando se hace, siempre viene alguien que pone o se adueña de la pancarta, de la frase, de la jornada o, simplemente, nos ignora. Estatut en Catalunya, Ley de Economía Sostenible, ACTA… Tenemos poco que decir. Y con lo que cuesta, cuando se le niega sistemáticamente la palabra a alguien, ¿tiene sentido seguir? En los países civilizados ya haría meses que se hubieran visto antorchas y guadañas por la calle…

¿Tiene sentido evitar que el país se vaya a la mierda cuando todo el mundo parece interesado en hacer precisamente eso? Si la mayoría lo quiere… habrá que respetarlo.

29S: Comunicación política: Todo está bien

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 2 de Juny de 2010

Comunicación política: Todo está bien

El siguiente vídeo muestra un sistema de comunicación política honesta, a la vieja usanza, realizado en el Reino Unido en nombre del Status Quo. En tan solo 50 segundos, el presentador define el estado en que nos encontramos:

Para los oriundos de León que no sepan inglés, aquí va una transcripción, por si quieren adoptar el discurso.

Buenas noches. Hoy quiero hablarles acerca una idea que está ganando una popularidad considerable en estos momentos. La idea es que deberíamos cambiar radicalmente la forma en que se lleva este país.
Pero estoy encantado de decirles que esto no va a ser necesario porque, afortunadamente, todo está perfectamente bien tal y como está. El sistema funciona a la perfección. ¿No es maravilloso?
La única cosa en que deben pensar políticamente es en el nivel de impuestos que desean. ¿De acuerdo? Gracias, buenas noches, que Dios les bendiga, cuidense… y que les den.

Y para los que quieran más, la versión del corte del director, donde se hace una buena reflexión sobre el poder y la democracia representativa.

Categorías:El Blog Etiquetas: , ,

29S: Democràcia i estat llibertari

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 6 de Juliol de 2010

Democràcia i estat llibertari

Bella Gerens es la dona del meu reverenciat Diable. Ahir va fer un tros de post enorme, de mida i qualitat, sobre les possibles vies per instaurar un estat llibertari.

A l’article parla sobre la via revolucionaria, no factible per violenta, i la via democràtica, tampoc factible pel simple fet que els llibertaris sempre estarem en minoria en un estat en que com més impostos pagues, menys serveis reps i viceversa.

La solució que proposa, fent un molt ràpid resum i citant-la, no la veurem nosaltres ni potser tampoc els nostres fills, però passa per aconseguir una societat el més pròspera possible, de forma que la gent no necessiti els serveis que ara proporciona el govern, i la possibilitat afegida de poder comprar la resta a un altre lloc i a millor preu… fet que pot arribar a comportar perills en forma de possible Hamasització/Comando Vermelhització, etc…

Per aconseguir-ho, tot i que facin falta dècades, Gerens ha trobat el seu camí: no callar ni deixar de donar pel sac. Compro!

Categorías:El Blog Etiquetas: , , , ,

29S: E-Democràcia: retornar al remitent

29 septiembre 2010 1 Comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 20 de Juliol de 2010

E-Democràcia: retornar al remitent

En Josep ha publicat al seu bloc un interessantissim article sobre què havia de ser la Política 2.0 i el que ha acabat sent. I ja em costa molt parlar d’aquests temes i intento no fer-ho (i segurament entendreu el per què), però l’ocasió s’ho val :)

Al voltant de la llei de vegueries, en Josep va quedar un dia amb la diputada Patrícia Gomà per parlar-ne.

El fons de la cosa, com molt bé explica en Josep, està en que la política 2.0 és l’evolució del que havia de ser l’e-democràcia. La participació activa dels ciutadans en els afers públics, promoguda per les noves tecnologies. El que ha quedat son nous canals de comunicació unidireccional amb els que difondre els missatges de partit. Que el missatge o la campanya es decideixi des de l’interna del partit que sigui, és ben lògic. Una altra cosa son les candidatures, però com deia aquell, no toca.

El parlar amb el regidor o l’alcalde sobre els problemes o propostes no hauria de ser considerat política 2.0 ni e-democràcia, si no la feina intrínseca del polític. Un regidor de poble de mida petita o mitjana ja ho fa. Quan vivíem a Rubió, fa un any, et podies trobar al senyor Miquel, l’alcalde, a qualsevol lloc. Més encara: durant la gran nevada d’aquest hivern, ell mateix va ser un dels que va pujar al tractor per treure cotxes, obrir camins i mantenir el poble comunicat per l’única carretera que hi arriba. I això després d’alguna que altra discussió bastant acalorada durant més d’un ple.
En petites ciutats o localitats més grans això pot ser bastant més difícil però no impossible. Al menys a Esplugues pots trobar-te i xerrar amb algun que altre regidor. Però quan parlem de parlaments, la cosa ja es dispara i l’accessibilitat resulta gairebé impossible.

Puc dir per experiència personal, ja que he enviat uns quants correus electrònics tant a diputats del Parlament, del Congreso de Madrid i al Parlament de Brusel.les, que la comunicació amb aquests grans organismes resulta inviable.
Mai he rebut cap resposta. Has d’enviar el mail, esperar, trucar a l’oficina del/la diputat/da en qüestió per a parlar amb un assistent o secretari i demanar-li si us plau si ha mirat el correu, i que a veure que li sembla. I algun cop fins i tot m’he trobat amb errors de bustia de correu plena.
Acabo de veure que he dit una mentida. En vaig rebre una de resposta. De part de l’Oficina del Defensor del Pueblo, que amablement em va informar, amb una carta en paper, que li semblava perfecte que li expliqués les meves suggerències, però que l’Estat faria el que li semblaria.

Sembla mentida que en ple 2010 haguem d’alegrar-nos perquè podem enviar un email o haguem quedat amb una diputada gràcies a una petita conversa al Twitter. Això diu molt, i molt molt dolent, dels polítics de la classe política, que després de mutar de “polítics” a “casta”, ha escollit alienar-se dins les seves càpsules parlamentaries estanques.
La primera part de la paraula, originària de polis, la ciutat, ha quedat buida. No hi ha diàleg. No hauriem de ser els ciutadans els qui “poguéssim enviar un correu electrònic”, o seguir a una diputada al twitter, si no els polítics els qui haurien de sortir al carrer, bastant més que unes quantes setmanes a l’any, cada quatre anys. Son ells qui ens haurien de seguir a nosaltres, al twitter, als blocs, als fòrums i on fos.

Però quan dic que no hi ha diàleg ho dic en el pitjor sentit de la paraula. Si no hi ha diàleg entre ciutadans que escullen, com en Josep, interessar-se i parlar d’aquests temes com les Vuegueries, com volem que ens escoltin? No sé, m’agradaria que a cada poble hi hagués un petit Speaker’s Corner, com al Hyde Park londinenc. Recuperar ni que sigui una petita àgora (que no m’acusin de només mirar al món anglo), on qualsevol pugui pujar a una caixa de fruita i deixar-se anar. I que els representants polítics hi vagin i es passegin, escoltin i vegin el que passa a la plaça…

Els polítics haurien de ser ciutadans normals, que a més de la seva feina, escullen ser representants dels seus veïns, i co-habitants de poble, ciutat, país, siguin amics o no. Com els regidors de pobles petits. La figura del/la polític/a professional no m’agrada gens ni mica, però ja que tenim el que tenim, al menys també podrien fer el que hauria de ser el 80% de la seva feina: escoltar als ciutadans.

Enviar un correu electrònic, una petita conversa al twitter… no és política 2.0 ni e-democràcia, ni res. Simplement és el darrer recurs que tenim els ciutadans per intentar fer saber a la casta parlamentària la nostra visió des del carrer. I molt sovint encara em de veure com ens retornen el missatge.

Atentament, un ciutadà responsable (de si mateix) i desafecte.

Categorías:El Blog Etiquetas: ,

29S: Monkey see monkey do

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 14 d’Abril de 2010

Monkey see monkey do

Mentre aquí el PSOE va llençant la Ley de Economía Sostenible, al Regne Unit els laboristes/progressistes aproven la Digital Economy Act.
Ambdues lleis estatals venen donades per la corresponent directiva de la Unió Europea, que al mateix temps és una còpia de la Digital Millennium Copyright Act aprovada a finals dels anys 90 als Estats Units. I actualment, el Parlament Europeu debat la Comissió Europea fa lobby per aconseguir la signatura de l’ACTA.
Països d’arreu han aplicat clons de la Patriot Act, aprovada als Estats Units l’octubre del 2001, i acceptat a ulls clucs les restriccions imposades per aquest país en materia de -ejem-seguretat-ejem- aèria.

Em pregunto, vist que els EEUU són més referència que mai gràcies a l’efecte Obama, fins a quin punt seria descabellat pensar que el camp de batalla s’hauria de tornar a portar a Amèrica. No per que l’amic Obama ens hagi de salvar, si no perquè l’actitud i les possibilitats d’acció allà són infinitament superiors que aquí a Europa.
Allà poden parlar directament amb el seu congressista i/o representant, que es preocupa per la seva zona d’influència i els seus habitants.

Categorías:El Blog Etiquetas: , ,

29S: Un fantasma recorre Europa

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 13 de Maig de 2010

Un fantasma recorre Europa

I la por a aquest fantasma es va estenent com la pólvora. Els bancs grecs comencen a patir fugues de capital cap a Suïssa, Anglaterra i Xipre. Les preocupacions sobre el canvi de ‘crisi de liquiditat’ a ‘crisi de solvència’ grega es mostren clarament a una i altra banda de l’oceà, i es pregunten qui serà el que decideixi quan activar el rescat grec.

I com el refrany diu que cuando las barbas de tu vecino veas cortar…, a Espanya ja van preparant el camí fa temps, mentre es gasten milions d’euros en campanyes d’estil “Yes, we can!d’escàndol per desviar l’atenció de sensibilització.

No voler veure la realitat només porta a una sortida: que aquesta t’exploti a la cara quan menys t’ho esperes.

Categorías:El Blog Etiquetas: ,

29S: Esforç de crisi: esto lo fregamos entre todos

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 2 de Juliol de 2010

Esforç de crisi: esto lo fregamos entre todos

Durant els periodes de guerra existeix el que en anglès es denomina war effort o esforç de guerra. Serien aquelles accions individuals destinades, en major o menor mesura, a lluitar contra l’ enemic.

Fa uns dies que veig un anunci de sabó de rentar plats que m’ ha xocat. Villarriba i Villabajo, els dos pobles mítics de l’ Ejpaña cañí, han deixat d’ existir. Han “aunado” esforços i han creat Villaenmedio, en el que sembla una mena de comuna hippi on, gracies a l’ estalvi conjunt poden estar un munt de setmanes sense rentar plats.

Mai la publicitat subliminal havia estat tan directa. El crisis effort ha arribat fins la cuina i s’ ha carregat mig relat mitològic espanyol. Si entre tots estalviem, podrem sortir de la crisi, ja sigui econòmica, ideològica, de piles de plats i olles per rentar o el que sigui.

Ja sabeu… ¡esto lo fregamos entre todos!

Categorías:El Blog Etiquetas: ,

29S: Resum del Debate sobre el estado de la Nación

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 16 de Juliol de 2010

Resum del Debate sobre el estado de la Nación

Té els seus anyets, però segueix sent igual de vàlid. I si, Nación en maiúncules:

Categorías:El Blog Etiquetas: , ,

29S: La insostenible ley de economia, la brecha digital y la edad media

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Degut a la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 12 d’Abril de 2010

La insostenible ley de economia, la brecha digital y la edad media

Ayer leía en La Vanguardia que Abertis, la principal gestora de infraestructuras de Europa, va a cerrar la brecha digital en España. Como el titular me llamó la atención, ¿que tendrá que ver una gestora de autopistas con Internet?, leí la noticia.

Resulta que Abertis, además de gestionar peajes de autopistas, es una empresa que se ha gastado 400 millones de euros durante los últimos cuatro años con tal de realizar la primera migración masiva en europa de la televisión analógica a la tan cacareada Televisión Digital Terrestre que, desde hace solamente unos días, es la única forma de ver la tele en este país.

Como dice la noticia:

Ha sido un proceso complejo que ha movilizado en cuatro años, según los datos del Ministerio de Industria, 12.000 millones en la industria española de equipamiento, componentes, descodificadores, instaladores que han trabajado en la sombra para hacer realidad esta migración masiva.

Amigo, ‘instaladores que han trabajado en la sombra’. ¿Podría esta frase considerarse un lapsus? Igual si, igual no. De todos modos, vale la pena leer toda la noticia, aunque sea de pago.

Abertis, gran accionista de Hispasat y Eutelsat, a parte de gastarse una pasta, se buscó una multa por monopolio tècnico que, una vez satisfecha, deja puertas abiertas al monopolio efectivo.

Tras el apagón analógico, entre programa-morralla y programa-morralla, se empezaron a ver anuncios de niñas disfrazadas de rockeras, haciendo un playback de “Thunderstruck”, de AC/DC, tras el cual se nos comentan las futuras bondades de la nueva televisión digital, que nos permitirá acceder a ‘contenidos de internet‘ como Google, Facebook y otros. Vamos, lo mismo que ofrecía ONO en sus inicios, o lo que ofrecen algunas operadoras ahora, pero al revés: en vez de ver la tele gracias a internet, podremos acceder a internet mediante un televisor. Y como solamente hay una forma de ver la tele (TDT) y un solo proveedor de señal (Abertis), todos a pagar.
Y si encima la programación ‘en abierto’ no pasa de ‘periodismo de investigación callejera’, pues a contratar ‘contenidos de calidad’. Y para evitar que esos ‘contenidos de calidad’ se filtren, pues se hace una ley de economía sostenible que, de entrada, trata a los ciudadanos españoles como delincuentes, haciéndoles responsables de opiniones y acciones de terceros y cuartos actores y obligandoles, junto a las teleoperadoras, a ejercer de policías de su vecino.

Todos somos sospechosos? No, ahora todos seremos culpables, y deberemos demostrar nuestra inocencia, pagando nosotros. ¿No era al revés?

Hace unos mil años era costumbre que cuando una ciudad, una abadía o monasterio o algún señor feudal financiaba la construcción de un puente, instalaba una garita donde todo aquel que pasara por él debía satisfacer un impuesto de pontazgo, y como solamente se podía pasar por ese paso, a menos de disponer de tiempo y querer hacer un rodeo de cientos de kilómetros, el pago estaba asegurado.

Abertis es continuadora de esa ‘tradición’ milenaria que, depende de como se mire y argumente, no dudo que hasta pueda llegar a tener sentido en el caso de autopistas y túneles que requieren una inmensa inversión.
Eso es una cosa, pero otra muy diferente es forzar un cambio tecnológico en el ámbito de las telecomunicaciones (previa bendición de la Unión Europea) para luego imponer un nuevo derecho de pontazgo, bajo el falso paraguas de una inversión millonaria. No ha lugar. Y menos aún cuando se intenta sustituir destruir una infraestructura que ya existe y que está ampliamente demostrado que funciona a la perfección.
Destruir todos los puentes alternativos para luego aplicar un nuevo impuesto para el único puente en activo, justificándolo en que la demolición ha salido cara, no solamente no es moral, si no que debería ser delito, punible con algo más que con una multa.

Hace ocho años se aprobaba la LSSI-CE. La nueva propuesta de Ley de Economía Sostenible la deja por los suelos. Como destaca Javier Cuchí,

Ya hemos visto cómo el Gobierno la ha aprobado en medio de un puente (San José es fiesta en media España y, entre ella, en Madrid), sin hacer la menor mención del asunto en la rueda de prensa correspondiente y la [dicen que] oposición no ha dicho esta boca es mía.

El Gobierno, el Estado que debería ser defensor de los derechos de sus ciudadanos y garantizarles el libre acceso a las infraestructuras, se comporta de forma totalmente contraria y los convierte en delincuentes. Si leemos la letra de la canción usada en el anuncio que comentaba al inicio del artículo, nos vamos a llevar una sorpresa:

I was caught
In the middle of a railroad track
(Thunder) [...of a lightning attack]
I looked round
And I knew there was no turning back
(Thunder)
My mind raced
And I thought what could I do
(Thunder)
And I knew
There was no help, no help from you
(Thunder)
Sound of the drums
Beatin’ in my heart
The thunder of guns
Tore me apart
You’ve been – thunderstruck

¡¡Heavy metal!!

Categorías:El Blog Etiquetas: , , ,

29S: It’s morning again, in Europe

29 septiembre 2010 Deja un comentario

Degut a la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 12 d’Agost de 2008

It’s morning again, in Europe

En 1984, Ronald Reagan se presentaba a la re-elección presidencial usando una campaña publicitaria llamada Morning in America y que es considerada una de las mejores campañas políticas de la historia. Este post es la visión irónica de la campaña, trasladándola a Europa.

Ya es de día en Europa. Hoy, más hombres y mujeres están mucho más cerca de volver a los terminos de quasi-esclavitud laboral, debiendo trabajar unas 11 horas diarias, 6 días a la semana.

Con un incremento de la precariedad laboral, miles de jóvenes tendrán que dedicar hasta un 90% de sus ínfimos sueldos a pagar viviendas decrépitas, no pudiendo mirar hacia el futuro, o haciendolo con miedo.

Cada día más personas intentarán llegar a esta falsa “tierra prometida” desde todo el mundo, algunos solo para pasar las vacaciones, encontrándose al llegar con salas de deportación donde podrán ser retenidos hasta 18 meses en espera de ser devueltos a sus países de orígen. Cada día, los ciudadanos de la Unión Europea se arriesgarán a ser detenidos hasta 42 días, sin mandato judicial ni pruebas, bajo la sospecha de ser terroristas simplemente por salir a la calle.

Es de día en Europa, y bajo el nuevo liderazgo de la presidencia de turno francesa, con Nicolas Sarkozy al frente, este continente cada día se vuelve más disciplinario y avanza un poco más hacia el totalitarismo, pasando de criminalizar el “hacer algo” a criminalizar el “ser algo”, sacando ejércitos a la calle para ejercer tareas de control y coherción y aprobando medidas destinadas a controlar las comunicaciones electrónicas de sus ciudadanos según los dictados de las sociedades de gestión de derechos de autor, que suplantarán al poder judicial en sus tareas de decidir que entra en la legalidad y que no.

Mientras, algunos seguirán empeñados en defender estos recortes a los derechos individuales y colectivos bajo la excusa de ser “avances democráticos necesarios”.

Categorías:El Blog Etiquetas: , , ,
Seguir

Get every new post delivered to your Inbox.