Entre tots la van matar

I ella sola es va morir.

En Marc comenta breument, però d’una forma totalment irrefutable, les sensacions que està tenint el sector esquerrà de la política catalana després de caure pel barranc el passat 28 de novembre: la culpa és de La Vanguardia i els especuladors internacionals. Del Gran Capital i dels podrits Empresaris Opressors. Com sempre, vaja.

En resum, la Generalitat amb un pressupost global de gairebé 40.000 milions d’euros va ser incapaç de suportar l’atac del Grup Godó, un hòlding amb ingressos inferiors als 400 milions, i va acabar perdent la batalla de l’opinió pública. Un conte bonic que allibera el darrer govern de cap necessitat d’autocrítica i que potser els ajuda a dormir millor.

La capacitat d’autocrítica en aquest país mai ha brillat gaire, però la veritat, es que l’habilitat d’alguns en fer outsourcing de culpa em meravella.

Entre ‘La Vanguardia’ i els especuladors

Tocata i fuga de cervells en re major

En Marc Arza ha publicat l’article Joves emigrants, fuga de cervells, on comenta que

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen.

La visió es que s’ha de seguir la pista als ‘joves universitaris’, fer xarxa i, al final, facilitar el retorn d’aquests ‘joves’ a casa quan tot s’arregli.

Primer gran escull que trobo en aquest plantejament: i no es podria fer quelcom per a que no haguessin de marxar? Diumenge passat deixava anar algunes de les raons per les que n’hi ha que pensen en volar: el terror al fracàs i l’odi a l’èxit.
Però a mesura que escric, m’adono que no, no es pot fer res. Que la gent vagi marxant, vegi món, adquireixi altres experiències i vegi que hi ha altres formes de fer les coses pot ser l’ única manera de revertir el toll de merda movedissa (com a les pelis de l’oest, en que com més et mous, més et vas enfonsant, però ara amb la diferència que, a sobre, fa molta pudor) en que s’ha convertit aquest país (Catalunya), encara que sigui de retruc pel que ens ve imposat des-de dalt.

Però no solament d’experiència internacional viu un país. De fet, hi ha una trampa perversa en aquesta visió: la constatació que vivim en un país de senyorets i aconseguidors. La constatació que ningú és res fins que no marxa fora a fer un màster i retorna triomfant (ritorna vincitor!), deixant clar als que mai van tenir la idea de marxar que son uns paletos.
El requeriment d’experiència internacional ja era un requeriment per a rebre un augment de salari dins els gremis medievals i convertir-se en Mestre. Però d’això a recordar, sempre que hi ha ocasió, que l’única oportunitat legal es pot trobar a l’exterior… és ben trist.

Però pels que intenten fer cosetes sense sortir de casa, les traves i impediments segueixen igual, retroalimentant-se de la por al fracàs i atacant al que se’n surt sense pietat. Ja sigui amb crítiques o mitjançant bombardeig impositiu (ben simbòlica la paraula): Impuesto de Sociedades, Mòduls d’Autònoms per rendiment del negoci i mòduls per pagar el lloguer… com ho sentiu (i a part, el propietari que lloga el local també paga a hisenda…), Autònoms sense mòduls, IVA trimestral, tram especial de la Comunitat Autònoma, Impost de Successions, quotes obligatòries per a les Càmeres de Comerç (si, diuen que les trauran, però fins que no ho vegi…) IRPF…
Si algú s’extranya tant de la fuga de cervells com de l’augment de l’economia submergida, té un greu problema: no viu en aquest món i no és conscient de la realitat.

Un familiar proper va marxar al 1981 al Quebec, tornant cap allà al 94 després de rebre un parell de premis internacionals per la seva feina. En tornar va decidir fer-ho a València (clima i avantatges fiscals), on va muntar una empresa que, en vendre-la anys després, va ser víctima d’un desfalc que el va deixar arruïnat.

Personalment, i amb el reforçament dels casos pràctics de la família (emigrants, botiguers i empresaris), si jo marxés m’ho pensaria mil i una vegades a tornar. L’odi que es guarda al que ho aconsegueix (especialment al que ho fa legalment) es terrible, i es retroalimenta durant els anys. No voldria tornar i que m’apallissessin tan bon punt trepitjar el terra. Això és un problema que s’ha d’arreglar.

S’han d’intentar canviar coses per a que no s’hagi de marxar, i fer el possible per a que quan algú torni no acabi altre cop enfonsat en la merda movedissa. S’ha de fer un tapping dels recursos del país i aplanar el camí. Vivers d’empreses? Startups? Si, mola molt i queda superguay. Però també s’han de cuidar als colmados de tota la vida, les petites botigues familiars o, posem per cas, els fabricants de mobles de La Sénia als que ara els plantificaran un bonic IKEA al mig del pati.

Quan la gent marxa, vol dir que hi ha alguna cosa que falla. Que passa quelcom greu. S’ha d’esbrinar què passa, per què passa i arreglar-ho.

Però mentre aquí es vagi estrenyent l’espai, només quedarà la fugida i el cop de porta.

---

Gravat original tret de Utah State history

5 prioritats en tant a Internet per a qualsevol govern

El passat divendres se’m va acudir enviar un correu electrònic al, encara candidat a, President de la Generalitat, comentant un enllaç que havia trobat dies abans.

En aquell enllaç es descrivia una llista de 5 prioritats a tenir en compte en tant a Internet i el seu impacte en el mal anomenat i diferenciat “món real”.
Ara mateix acabo de rebre resposta donant-me les gràcies. Ho canviaria per no rebre res i que la llista acabés a sobre de la taula del consell de govern…

Seguidament copio el text del correu electrònic, i a sota, la traducció lliure de la llista.

Reflexiones al final del día

Fèlix Millet es un puto genio. Realmente, después de hacer lo que ha hecho durante todos estos años, el modo en que lo ha EJEM-gestionado-EJEM y las razones que ha dado, como por ejemplo lo de la boda de su hija como acto promocional, ante todo un Señor juez, se merece una recompensa.
Si, si. Como lo oís. Además, algo grande. Ancho. Un monumento. Y hecho con hormigón. Un monumento de hormigón, estilo expresionismo soviético. Algo tal que asín. Creo que hasta se le parece… así con la barba que gasta últimamente…

Solo con imaginar un mamotreto igual sustituyendo a la estatua neo-post-moderna a Francesc Cambó allá en la Via Laietana, justo enfrente del Palau de la Musica, me dan unas ganas…. bufff pero que ganas, ¡oiga!

¿Malversadores o promotores?

Ese país llamado España Zombieland no deja de maravillarme cada día que pasa.

Ayer, el ladrón y malversador de fondos públicos confeso Felix Millet le dijo a un juez que el bodorrio de su hija lo pagó el Palau de la Musica porque era un acto de promoción. ¡Y se quedó tan ancho!

En fin, para que luego digan que la política corre riesgo de italianizarse…

I ara, què?

Tindrem nou Honorable, nou Govern i… i no sé què ens portarà. CiU va escombrar però, per sort, no va aconseguir la majoria absolutista, concepte que crec que s’hauria de prohibir. L’absolutisme… no va morir amb l’Antic Règim? Per què es manté?

En Mas deixava entreveure un possible govern d’unió nacional. Un govern fort. Big Government que en diuen. I com a llibertari, tot el que soni a “govern fort i de concentració” em preocupa bastant. I si a sobre hem de confiar en que l’ intervenció governamental ens tregui de La Crisi, anem malament.

També em preocupen els nous populismes que arriben, com alguns que ningú volia veure ahir nit. Fins i tot agnòstics i ateus resaven. Però una cosa és un big government, i una altra no deixar els espais que aprofiten l’ignorància, el fanatisme i els psicòpates per a fer-se el terreny des d’on parasitar o, pitjor encara, dinamitar la societat.

Per la seva banda, l’ esquerra, independentista o no, escenifica el que sempre ha sigut: un gag dels Monty Python que demostra, un altre cop, que el socialisme no funciona.

I finalment, la ventafocs Pirata, que en només 50 dies de vida ha aconseguit uns quants vots més que fans té a Facebook.
La teoria es torna a confirmar. L’experiment, si s’en pot dir així, ha funcionat, però cal sortir de la xarxa i arribar al carrer. I al Maig hi ha una revàlida.

Ja és dilluns. El tsunami ha passat i ara toca fer crispetes per a seguir amb l’espectacle mediàtic d’aquesta nit.
Ja em perdonareu, però tot i que volia escriu-re aquest article per no donar la falsa impressió de ser un pessimista (because nobody likes a whiner), estic cansat de tot això. De la premsa que no sap ni escriure bé el seu idioma, de paràsits que no dubten una mil·lèsima de segon en treure l’excavadora i de dirigents que s’entesten en protegir-nos de nosaltres mateixos. Tanmateix, i per que no es digui, em queda un darrer bri d’esperança.

Felicitats, President. Toca fer feina i n’hi ha molta per fer.

Centre, perifèria i el més enllà

Entre l'Anoia i el Penedès...

Molt sovint sentim a parlar de La Ciutat i La Perifèria, on perifèria = suburbis o ciutats més petites adossades a la gran urbs.

Però hi ha vida més enllà de la perifèria. El més enllà, o món rural, que sovint inclou les reserves de gra, les carboneres o els llocs on es genera l’electricitat necessaris per al funcionament de les grans ciutats, queden sempre un pel penjats i, en el millor dels casos, a la seva sort.
Quan la ciutat, o els poders que hi habiten, decideixen actuar, ho fan en clau ciutat, aplicant la visió urbanita (que no urbana). Molins de vent, projectes hidrològics, centrals nuclears i els respectius backyards.

I excepte quan no és per a posar grans tinglados, el gran centralisme urbanita comenta que el camp hauria de cuidar-se per als turistes.

Per un que ha viscut sempre dins l’àrea metropolitana de Barcelona, fugir cap a comarques (“ui si, Piera com a comarques“… doncs llavors no dic res de Lles, Prullans, Rubió o Ponts) comporta comparacions inevitables i preguntar-se per què el més enllà no fa valer la seva força. Força política i econòmica.

Parlar de ‘força econòmica’ des d’una de les comarques amb més atur de Catalunya potser queda un xic pretensiós, però precisament per això hauria de ser un dels punts forts a explotar.
De la força política no en parlo, ja que si Catalunya tingués llei electoral pròpia amb llistes obertes i on els representants haguessin de donar explicacions directes als votants, cara a cara (amb les bondats de conèixer gent i els riscs de que si la cagues te la trenquin), un altre pollastre cantaria.

Tot això ve després de passejar ahir per Sant Pere de Riudebitlles, petit poblet de l’Alt Penedès, tot parlant amb la família del problema de la dinamització del món rural (no amb aquestes paraules).
Tenir un polígon industrial a cada poble potser està bé, o potser no ho està. Però crec que no va d’ això precisament.

I ahora que? Ahora… mierda

Baile de cifras. Como en cada manifestación del pueblo (cada vez me gusta menos esta expresión). Pasó en julio y vuelve a pasar hoy.

Y esto es todo lo que vamos a sacar de la presunta-no-huelga-general del 29 de Septiembre de 2010. Yo fui a trabajar, no sin dificultades mecánicas, aunque si no hubiera estado de servicios mínimos también hubiera ido. Otra cosa fue el blog…aunque hacía días que no lo actualizaba.

No fue una huelga contra la reforma laboral si no contra el recorte sistemático de derechos ciudadanos que diferentes gobiernos presuntamente socialistas y progresistas llevan haciendo desde hace años, en los que han sembrado aeropuertos con scaneres de todo tipo, las calles con cámaras de seguridad, quieren poner puertas a Internet y luego echar a todos los que no comulguen con los intereses de la industria del ocio y entretenimiento. Gobiernos ultra-paternalistas que nos quieren encerrar en urnas de cristal, asepticas, para que no nos hagamos daño.

Pero como decía, lo único que quedará va a ser el baile de cifras. Todos han ganado, excepto los ciudadanos.

Los sindicatos anclados en su siglo XIX arrimarán el ascua a su sardinilla, dirán a sus bases lo bien que lo han hecho todos y seguirán trabajando… para ellos mismos: presionando a los pequeños empresarios, sellándoles la persiana con silicona (pero creando empleo y riqueza en el gremio de cerrajeros, que conste), rebentando ruedas, rompiendo cristales… pero dudo que ningún piquete se atreva a plantarse delante de la puerta de acceso del Palacio de la Moncloa (o el de la Zarzuela ya puestos) y bloquear el acceso. Más que nada porque en esos dos sitios les lloverían hostias como panes de kilo.
Eso si, seguirán organizando manifestaciones en que el recorrido evite claramente el máximo punto de toma de decisiones de un país democrático: el Congreso de Diputados.

Y los políticos lo mismo, trabajarán para perpetuar su especie, pero entreteniéndonos con el ocasional espectáculo de tensión electoral en que, aparentemente, todos dejan de ser amigos y se pelean (como en los partidos de fútbol de máxima rivalidad, en que jugadores contrarios se pegan, pero que a la semana, jugando con la selección, se abrazan y hasta se dan besos).

Lo que yo he visto es una sociedad muy compartimentada que no tiene ninguna forma de expresarse en absoluto. Y no, poner un sobre cerrado dentro de una caja de plástico una vez cada cuatro años no es, en ningún caso, expresar tu opinión.

Y en cualquiera de las protestas o puñetazos-sobre-la-mesa de los últimos años, la reacción ha sido exactamente la misma:

Hemos escuchado la voz de la ciudadanía. Hay que hacer algo.

Dónde $algo = seguir haciendo exactamente lo mismo y escurrir el bulto.

Pero lo que pasa cuando alguien se siente ignorado, es que devuelve dicha ignorancia. Los ciudadanos tenemos pocas ocasiones para decir lo que pensamos. Y cuando se hace, siempre viene alguien que pone o se adueña de la pancarta, de la frase, de la jornada o, simplemente, nos ignora. Estatut en Catalunya, Ley de Economía Sostenible, ACTA… Tenemos poco que decir. Y con lo que cuesta, cuando se le niega sistemáticamente la palabra a alguien, ¿tiene sentido seguir? En los países civilizados ya haría meses que se hubieran visto antorchas y guadañas por la calle…

¿Tiene sentido evitar que el país se vaya a la mierda cuando todo el mundo parece interesado en hacer precisamente eso? Si la mayoría lo quiere… habrá que respetarlo.

29S: Democràcia i estat llibertari

Per causa de la vaga general, a la que aquest blog s’hi suma per raons cíviques i personals però que no comparteix en absolut les raons aportades pels sindicats, avui es publicaran una sèrie de reposicions d’alguns dels articles sobre les múltiples retallades de drets que des de fa anys van practicant els diferents Governs Socialistes i Progressistes d’arreu d’Europa.

Aquest post va ser publicat originalment el 6 de Juliol de 2010

Democràcia i estat llibertari

Bella Gerens es la dona del meu reverenciat Diable. Ahir va fer un tros de post enorme, de mida i qualitat, sobre les possibles vies per instaurar un estat llibertari.

A l’article parla sobre la via revolucionaria, no factible per violenta, i la via democràtica, tampoc factible pel simple fet que els llibertaris sempre estarem en minoria en un estat en que com més impostos pagues, menys serveis reps i viceversa.

La solució que proposa, fent un molt ràpid resum i citant-la, no la veurem nosaltres ni potser tampoc els nostres fills, però passa per aconseguir una societat el més pròspera possible, de forma que la gent no necessiti els serveis que ara proporciona el govern, i la possibilitat afegida de poder comprar la resta a un altre lloc i a millor preu… fet que pot arribar a comportar perills en forma de possible Hamasització/Comando Vermelhització, etc…

Per aconseguir-ho, tot i que facin falta dècades, Gerens ha trobat el seu camí: no callar ni deixar de donar pel sac. Compro!