Archivo

Artículos etiquetados y‘personal i intransferible’

A la Festa de la Democràcia… no hi havia musica

28 noviembre 2010 Deja un comentario

Fa mesos em deia a mi mateix que no valia la pena pensar en temes polítics.

Per alguna raó misteriosa que encara ni jo mateix entenc, m’he ficat infinitament més que mai dins la campanya d’aquestes eleccions. Un cop començat el recompte, toca fer balanç.

D’ aquí poca estona, alguns estaran contents per haver guanyat les eleccions. Els que no les hagin guanyat, estaran contents perquè també les hauran guanyat. I els qui no hagin aconseguit cap escó, també estaran contents, ves a saber per què.

I els ciutadans del carrer seguirem igual. Aguantant, abaixant la mirada cap al terra i a seguir tirant. Qui dia passa, elecció empeny.

La Festa de la Democràcia© toca a la fi. Queda poc més que recollir els gots de terra, escombrar i fregar. El més significatiu de tot, és que no hi havia música. No sé si per problemes amb drets d’autor, o bé perquè la simfonia monocord que portem escoltant durant anys ja ens és imperceptible.

Al final, la democràcia és la llibertat entre poder escollir entre un entrepà de merda i una dutxa vaginal.

La Festa de la Democràcia© haurà de canviar, perquè actualment ni és festa ni és democràtica. Bé, depèn del que entenguem per democràcia.
El que tenim ara és una societat presumpta-ment democràtica, malalta o no, però si sense rumb, parasitada per totes bandes per amics d’amics d’amics, i alguns que diuen que son amics però no ho son. Tothom escombra cap a casa i mira d’arrambar amb el que pugui abans que vingui un altre. I para lo que me queda en el convento, me cago dentro.
Cal canviar de sistema. Cal sortir de la Democràcia Pastissera, d’aquesta mena de Marketing-Democràcia d’Afiliats. Cal fumigar i des-parasitar.Transparència absoluta.

Com el meu reverenciat Devil’s Kitchen, (i com el cap Abraracurcix) estic cansat, molt cansat. Tot i que miro de mossegar-me la llengua, a vegades no ho aconsegueixo. Però si no me la mossegués, segurament tindria problemes i molts. Perquè en aquest país es pot parlar lliurement… sempre i quan no ho facis de forma crítica. La crítica no es tolera. I amb els nous populismes que arriben de la mà del palurdisme, la crítica pot esdevenir fins i tot perillosa.

És per això que em replantejo el que deia fa poc menys de mig any. L’important és la salut física i mental, tant la meva com la de família que m’ha d’aguantar. La comunitat real, és el primer.

Cal mirar un pel més lluny que abans i seguir avançant. Perquè diguin el que diguin, el món no era més gran abans, ni en vindrà cap de nou. És exactament igual, però cada cop hi ha menys alicients.

A partir d’ara el bloc torna al rumb original.

Categorías:El Blog Etiquetas:

Sonats vs. Illetrats

16 septiembre 2010 Deja un comentario

Hi ha persones que, quan veuen que llegeixo en anglès, fa cara de sorpresa o directament em diu que estic sonat.

Què hauria de fer jo en adonar-me que no llegeixen ni tan sols en la seva llengua ni en tenen les més mínimes ganes… cremar-los?

Agendes polítiques i budisme de classe mitja

Aquestes setmanes en que estic recuperant tant el Criptonomicon com el Cicle Barroc, vaig entenent moltes coses, al menys de forma al·legòrica, metafòrica o parabòlica (de paràbola bíblica).

A The Confusion, hi ha un moment en que Eliza escriu una carta a Leibniz explicant intrigues de la cort de Versailles. La situació és exacta al món real, però sense perruques monumentals ni quilos de maquillatge.

Tothom té una agenda, un plà, per molt simple que sigui. Les múltiples agendes privades es van desenvolupant en paral·lel, reconstruint-se i remodelant-se a mesura que es van descobrint els punts de les altres estratègies. Com en els escacs, un sol moviment d’atac ‘fallit’ pot comportar adoptar posicions d’extrema defensa durant molt temps.
La paranoia de Nash assumeix que tothom actua negant la seva agenda privada mentre la va desplegant efectivament. Aquest comportament, equivalent a la situació del dilema del presoner on ambdós jugadors opten per trair al company, porta a que els dos passin cinc anys a la presó.

Per altra banda, si tothom acceptés que té una agenda pròpia i la fa publica, tenim el cas de les secretàries de la RAND Corp., que van decidir col·laborar entre elles per evitar passar el menor temps possible: sis mesos.

Vist que un equilibri rousseaunià on tothom vagi de bones no és possible (o al menys és poc probable) convé tenir ben clar que tothom té un pla. Però una cosa és desenvolupar una estratègia i donar/actuar esperant quelcom a canvi per a mantenir expectatives, cosa que quan no es compleix comporta situacions desagradables, i una altra cosa és que hom decideixi fer quelcom de forma desinteressada. Donar/actuar perquè es vol també forma part d’una agenda: pel plaer personal d’ajudar a algú o simplement perquè si.
Un intercanvi lliure i voluntari entre persones, a-la-Rand: pensar i fer les coses pel propi interès però sense demanar a algú altre que actui per a nosaltres en retorn. Tota la resta és budisme de classe mitja, o pitjor: política.

La xarxa afecta la memòria

Sempre s’havia dit que tothom era esclau de les seves paraules. Ja no. Amb Internet, el passat ja no importa. El que no interessa es pot esborrar o modificar, i donde dije digo, digo diego… y no te llamo trigo por no llamarte Rodrigo.

En Pere va dir que a la xarxa només som amos dels nostres silencis. I és ben veritat. I a mi em sembla trist… però què hi farem? Doncs el mateix que fa tothom XD

I ja en van 7

Orlantrix Travels, Örlandooo 2002

Avui 12 de maig fa set anys que la Meri i jo vam anar a viure junts. Primer a Granollers, després a Esplugues, Madrid, Rubió, Pallejà i finalment Molins de Rei, mentre seguim cercant l’emplaçament definitiu de Ca n’Orlantrix.

L’imatge, feta al 2002, ja deixava entreveure la nostra natura viatgera i nòmada ;)

Set anys donen per molt. Que en vinguin 70 vegades 7 més.

Diumenge de pelis

Al final, ahir diumenge, el meu dia offline, em vaig dedicar a veure pelis. Inglorious Basterds, Kill Bill 1 i 2 i Transformers.

La primera no està malament. Transformers és una passada en l’aspecte gràfic. La resta, ni crispetes ni res.

Les dues de Kill Bill no les havia vist encara. Em van agradar molt i em van fer pensar en el concepte de la venjança… i en per què les cançons amb trompetes i guitarreig a l’estil de’n Morricone & co. son tan escaients. He d’escriure un post sobre això…

It’s mercy, compassion, and forgiveness I lack. Not rationality.

Seguir

Get every new post delivered to your Inbox.