Prohibamos los burqa

Como estamos ya en Semana Santa (Hosanna! Hosanna!), recupero un artículo que escribí allá por Julio de 2010.

Estas mujeres deben recuperar su dignidad robada

El pasado julio, Pere comentaba sobre la responsabilidad de los ayuntamientos en la política estatal, sobretodo en los casos de prohibiciones del burqa.

Quiero alentar desde ya mismo a todos los ayuntamientos a que sean valientes y empiecen a prohibir los burqa, y que se haga lo más rápido posible. Si, si. Lo que oyen. No es que me haya convertido en prohibicionista. Soy tanto o más libertario que ayer y solamente defiendo la Dignidad Humana®. Y precisamente por eso quiero que se prohiban todos los tipos de burqa, tanto los femeninos como los masculinos. Ah, ¿que no sabían que existen burqa para hombres? ¡Pues si que los hay si! Pero están tan integrados que ya pasan desapercibidos, a pesar de ser terriblemente populares. Supongo que es debido a una extraña herencia cultural.

Estos hombres también necesitan recuperar su dignidad

Se trata de los famosos cucuruchos nazarenos que cada primavera salen a la calle a imponer manifestar sus creencias religiosas. Y a diferencia de las mujeres veladas, a estos señores les bendicen, les lanzan alabanzas, ¡e incluso les cantan!

Que pasa, ¿que los hombres no tienen dignidad? ¡Ya está bien de ablación cerebral desde pequeñitos! Los Niños (por favor, ¡Pensad en los Niños!®) no tienen ninguna culpa de las creencias religiosas adoctrinatorias de sus padres y deberían tener derecho a decidir qué religión quieren profesar.
¿Y qué decir de la seguridad? ¿Quien me asegura que bajo estos ropajes, cadenas de oro y guantes de terciopelo no se esconde un asesino o un terrorista?
Y eso por no hablar del hecho de miles de personas encapuchadas, caminando con antorchas encendidas y en formación casi militar por la calle… a mi me recuerda todo a tiempos muy oscuros…

Como muy bien dicen los defensores de la prohibición en nombre de la libertad, ha llegado el momento de prohibir en todos los sitios estas vestimentas repugnantes, insalubres, socialmente segregatorias, facilitadoras del terror y criminalmente útiles, en todos los lugares públicos.

He llagado la hora de defender la dignidad de todas estas personas atrapadas bajo quilos y quilos de tejido discriminatorio. Es el momento de desnudarnos de ropajes esclavizadores. Es hora que todos mostremos nuestra cara cuando caminemos por las calles del país, llevando antorchas encendidas, carritos de la compra o armas automáticas.
Ha llegado el momento de vernos las caras… todos…

Per què Spain is different? Capítol 10: Ostres, tovalloles i Nova Planta

Previously, on Spain…

"Louis XIV de France (Leroy per als amics) muntant un unicorn" - 1685 - René-Antoine Houasse - Oli sobre llenç

“Nuestro pensamiento se aplicará cada día a restablecer, por una paz inviolable, la monarquía de España al más alto grado de gloria que haya alcanzado jamás. Aceptamos en favor de nuestro nieto el duque d’Anjou el testamento del difunto rey católico. – Leroy XIV”

A la mort de Carlos II el ejem-hechizado-ejem, el seu segón testament, fet un mes abans, deixava finalment com hereu a Philipp del Bourbon, amb la condició que aquest renunciés al tron francès. En un inici, el fet que fos net del rei francès i no fos primogènit feia difícil que arribés aquest punt. Per altra banda, la seva avia paterna, filla del primer matrimoni de Felip IV amb Isabel de Bourbon i per tant germanastra de Carles II, havia renunciat als drets sobre la trona espanyola per a casar-se amb el rei de França… que per seguir la tradició era el seu cosí germà tant per part de pare com de mare.

En un inici era improbable, però com hem vist, l’endogàmia secular té coses com malalties rares i relativament inofensives, com el palurdisme, i d’altres que provoquen la mort repentina, que és el que li va passar a l’hereuet original, Josep Ferran de Wittelsbach.

Leroy XIV i tots els monarques europeus, excepte l’eperador Leopold, avi del difunt Josep, van acceptar com a vàlid el testament de Carles II, així que Philipp del Bourbon va encaminar-se cap a la península, on es va transformar en Felipe V (PECTLH) i va ser rebut amb honors, festa i xerinola arreu.
Una d’aquestes celebracions es va fer a Figueres, on a part de rebre al nou rei amb il·lusió, amb alegria i amb entusiasme, organitzant-ne unes fastuoses noces amb Maria Lluisa de Saboya, una cosina seva com no podia ser d’altra manera. També va jurar les corts catalano-aragoneses i va acceptar el catalanesch com a llengua co-oficial, junt amb la francesa.

A partir d’ aqui, es van iniciar una sèrie de malentesos culturals que, juntament amb un altre cas flagrant d’outsourcing de responsabilitat, va fer que el país quedés dividit i comencés una nova guerra civil.
Inicialment, els nobles arago-catalaneschs van donar suport al rei Felip IV d’Aragó i Catalunya. Però un malentès referent al dret dels nobles a no treure’s una mena de turbant en presència del rei, privilegi tan antic i llunyà com absurd i inútil, va fer que el rei, que recordem venia de la refinada i complicada cort de Le Roi Soleil, no entengués aquella mania de portar la tovallola al cap tant de temps després de sortir de la banyera. De fet, el que no entenia era com una colla de sagals ja crescudets, que per cert feia temps que no es banyaven, portessin una tovallola al cap.

Però també va ser casualitat que en Felip IV d’Aragó i Catalunya, V d’ Espanya, et cétera, havia menjat ostres per esmorzar, i una d’elles estava en mal estat. Entre discurs i discurs, el rei va dir al seu ajudant, referint-se a les ostres:

“Ça me fait chier.”

Justament ho va dir en el moment en que un noble català acabava el torn, i tothom ho va poder sentir. El sidral que es va muntar va ser considerable i Felip, amb un atac agut de cagarrines, va haver d’abandonar l’edifici cuita-corrents, cosa que encara va embolicar més la troca. Anys després, aquesta anècdota va donar peu a la dita “Anar a Can Felip” per referir-se al fet d’anar a cagar.

Total, que els nobles catalans, tot i que estaven avesats a monarques que no eren capaços d’aguantar-se els pets (com Martí l’Humà), es van sentir ultratjats per un rei que s’havia cagat a sobre en ple Saló de Cent, i van decidir que no els valia la pena i mereixien quelcom més millor. Per tant, van decidir donar el seu suport a l’antic beneficiar del testament, l’ Arxi-Duc Carles d’Austria, de la casa Habsburg (que en austríac vernacle vol dir “morrets de cotó fluix”).
Això va obrir la capsa dels trons, ja que totes les cases reials i petit països que inicialment havien acceptat el testament, com Anglaterra, les Províncies Unides, Dinamarca, Portugal i Saboya, van fer-se enrere, formant una aliança amb els Habsburg i declarant la guerra a Felipe 5 (PECTLH).

Els anglesos, que ja portaven temps preparant-se, van ser els més ràpids i llests, conquerint Gibraltar i Menorca a la península, i quasi bé tota la zona espanyola dels Països Baixos. Mentrestant, l’Arxi-Duc Carles es dedicava a ser rebut amb il·lusió, amb alegria i amb entusiasme a Barcelona, seguit d’una petita ruta turística per la península que va culminar a les portes de Madrid.
Els borbònics rebien per totes bandes i perdien territoris dia si, dia també, tant a la península com arreu d’Europa. Els austriacistes havien transformat Portugal en la seva base des d’on llençaven atacs terrestres amb tropes arribades d’Anglaterra i Holanda, i també des d’on sortien les eficients esquadres navals angleses.
Després de la Holanda Espanyola, va caure Milà i el regne de Nàpols, el de Sicília i Sardenya, que van passar a mans dels Habsburg.

Els anglesos van veure que la dinastia austríaca començava a tenir massa territoris… precisament el que havien volgut impedir que passes amb França i que havia detonat el tema… així que van començar a re-pensar el pacte.
Per altra banda, un exèrcit aliat es va plantar a Almansa, confiant destruir “el que quedava” de l’exèrcit del Bourbon. El que no sabien es que els havien arribat refrescos. I un Bourbon amb refresc, passa millor.
Així que en tan sols dues hores, l’exèrcit aliat es va rendir i va fugir en desbandada, donant peu a la dita popular

Si el fum ve d’Almansa, mariquita l’últim.

Recordatori de Felip V a Xàtiva

A partir d’ aquí, Felip va veure que encara hi havia partit. De fet, entre l’abril i octubre de 1707, l’exèrcit filipista va fer una mena de chorreo, conquerint València, Alcoi, Dénia (i ja posats, tot cremant Xàtiva), Saragossa i arribant a Lleida.

Per altra banda, el germà de Carles, Josep I Emperador del Sacre Imperi Romà, va tenir un mal dia, i va decidir morir-se. L’Imperi va reclamar a Carles com a nou sobirà, cosa que a Carles no li va semblar malament. De totes formes, el país no s’assemblava en res al que li havien dit. Ni noies picants ni cervesa barata ni espectacles piromusicals… així que va decidir iniciar encara una altra tradició nostrada: va dir a la seva dona, Isabel de Brunswick, que anava a comprar tabac, però en veritat va marxar cap a Frankfurt per rebre la corona.

Isabel es va quedar a Barcelona el temps suficient per veure com les tropes borbòniques anaven avançant, fins que un bon dia, comentant amb la dama de companyia com era que en Carles trigava tant, que si havia anat a la plantació a buscar el tabac, va descobrir el percal. També va descobrir les negociacions secretes per les quals els pactes signats feia anys per tal d’ envair Espanya mitjançant Catalunya, en una mena de precedent històric consistent en que Europa arreglava les cagades dels governants espanyols, quedaven en paper mullat i l’imperi Austro-Hongarès i els aliats es retiraven per complet de la península i es reconeixia a Felipe 5 com a rei legítim.
En saber-ho, va tornar a buscar al Virrei i li va dir:

A éstos [los catalanes] se lo dices tu, que a mi me da la risa.

I va marxar amb el penúltim ferry. El virrei, després de fer-se la idea de la cosa, també va desaparèixer.

Finalment, tota Europa donava suport a Felip, però els nobles catalans, obcecats i ferits per l’episodi de les tovalloles, no estaven disposats a deixar passar aquella ultratjant ofensa. Així que, en una tremenda demostració d’ inteligència i capacitat de lideratge, van ordenar defensar Barcelona fins el darrer home i la darrera gota de sang…

Després d’un any de setge, el dia 11 de Setembre de 1714 es va ordenar l’assalt final. El Conseller en Cap, un tal Rafael de Casanova, advocat, estava dormint com un soc. Els dies anteriors havia proposat la rendició de la ciutat, però òbviament no li havien fet cas.

Actuació estelar de Rafael Casanova: "M'han tocat, Déu meu! M'han tocat!!"

Ben avançada la batalla, en Rafael, que vivia al centre, es va aixecar i, renegant i intentant fer-se sentir per sobre de les canonades, va cridar

“És que no es pot ni dormir tranquil en aquesta ciutat?! Tant de civisme i tanta merrrdaaa!! Voleu fer el favor de callar… guiris dels pebrots!!!!”

I va sortir a la muralla embolicat amb el cobrellit, que algú va confondre amb una bandera. Per sort per ell, un trosset de metralla li va fer una rascada a la cuixa, cosa que l’advocat ràpid de reflexes va aprofitar magistralment.
En una actuació memorable, en un primer moment va escenificar una ferida tremendament greu, cosa que li va garantir poder abandonar el front i tornar a la còmoda rere-guàrdia (és un dir tenint en compte que Barcelona feia un any que vivia sota setge total). Un cop allà, li van curar la ferida, el tio falsifica un certificat de defunció (era advocat), crema els documents i, trobant-se a un company conseller que passava per allà, li va dir que anava a comprar tabac i que tornava de seguida, i que el deixava a càrrec de la situació durant una estoneta de no res.
Finalment, fuig de la ciutat disfressat de frare fins Sant Boi del Llobregat, on va viure amagat fins rebre el perdó reial al 1719, exercint un altre cop sense problemes fins a la seva mort, al 1743.

El final el sabem tots. El Rei Felipe 5 (PECTLH), que seguia sense entendre com havia començat tot, però sempre li entrava una mala hòstia considerable en recordar el dia en que va començar el conflicte, amb les ostres i tot de senyors abillats amb turbants estranys, cridant-li en una llengua un pel estranya, mentre ell només volia marxar corrents al lavabo abans de donar un espectacle indigne per a un rei.
Així que, portant la mà instintivament cap al darrera, va dictar el Decret de Nova Planta, mentre deia per lo bajini:

“Ara si que us cagareu vosaltres, malparits.”

El Rei Felip va crear moltes tradicions que, encara avui, segueixen vigents. En matèria fiscal, es va inventar l’IBI i l’ IRPF. En temes de l’idioma, va treu-re’s de la perruca la Real Academia de la Lengua, i en infraestructures i política, es va inventar el Km.0.

D’aquesta forma, la idea de Carlos II “el que ya no cuela que se cayera de la cama siendo pequeño” d’un imperi ferm i unit va acabar com el que era: una idea completament delirant. Espanya acabava de perdre les possessions europees i seguia accelerant el procés de decadència, embrancant-se en curtes guerres amb Àustria i Gran Bretanya, que començava a apuntar maneres imperials.

Es preparava tot per una nova etapa, la de les ments preclares. Oficialment coneguda com l’ Il·lustració.

Continuarà…

Per què Spain is different? Capítol 9: Una nova era de tradició i deformitat (segona part)

Previously, on Spain…

Una nova tàctica infal·lible: “La culpa es de los padres…”

Tradició i modernitat

Durant els inicis del segle XVII, Espanya va començar a veure les orelles al llop i, per tant, a dibuixar una estratègia per intentar minitzar les possibles pèrdues: encolomar la culpa als altres.
És així com va sorgir una idea que, avui en dia, encara segueix vigent. Aquesta idea es que la pirateria és la causant de molts dels mals de la nació. El fet que d’un total de 600 flotes d’Indies que Espanya va muntar durant 300 anys, només 2 caiguessin en mans de marines de guerra enemigues (no pas en mans de pirates), no afecta en res al resultat final: la pirateria és dolenta i té la culpa de tot.

Aquesta visió va ser promoguda per l’hereu de Felipe 2.0, el seu fill Felipe 3.0 que, a banda de mantenir els efectes físics de la consanguinitat, va començar a mostrar també els efectes mentals, formant part de les primeres generacions del que, piadosament, es va anomenar “reis que van rebre un cop al cap quan eren petits”.

Amb la pau signada amb França, la guerra amb Anglaterra es va acabar quan Jaume I d’Anglaterra, el tonto més llest de la cristiandat, va succeïr a Isabel. Això va deixar només un front militar a Felipe 3.0: la guerra amb els rebels protestants holandesos. Però tota la superioritat militar espanyola no va servir de res, ja que Espanya, un altre cop, va haver de declarar-se en bancarrota i no va poder ocupar els Països Baixos.
Però no només això, si no que la recuperació econòmica que es suposava que havia de comportar la Pax Hispanica a Europa no es va arribar a produir, ja que Felipe 3, que recordem “va patir un cop al cap quan era petit”, va decidir emular les gestes dels seus avantpassats i tornar a expulsar als moriscos, que precisament eren els únics que no només no aspiraven a convertir-se en funcionaris, si no que treballaven i sufragaven la major part de les despeses.

Sense un maravedí, Felip 3 finalment va decidir passar el marrón al seu fill, Felipe 4.0, que al mateix temps va delegar en el seu confident, el Comte-Duc d’Olivares.
Olivares, que no havia rebut cap cop al cap, podia pensar clarament i va veure que la situació econòmica era insostenible: virreinats a les amèriques que feien i desfeien els seus propis tractes, un Reyno de Castilla desert i sense un ral i una Corona d’Aragó despoblada i sense ningú que treballés, per causa de l’expulsió.

Per això, Olivares va decidir reformar el país: va prohibir l’emigració, va encarregar principalment l’ensenyament i educació dels espanyols als jesuites (tradició que avui es manté ben viva), va augmentar els impostos quan no hi havia amb què pagarlos (tradició igualment mantinguda) i va proposar que tots els regnes peninsulars s’unissin sota una sola bandera… per aportar soldats i diners per mantenir l’hegemonia castellanolleonesa al nord d’ Europa. D’aquesta manera es va iniciar el famós Principio de Solidaridad entre Comunidades, també vigent a dia d’avui.

"¡Dios es español! Ete aquí la prueba."

Però per molt que Olivares no hagués tingut cap accident de petit, l’imbecilitat es propaga molt més ràpidament que la virtut. Efectivament Olivares es va tornar imbècil del tot.

Un bon dia, es va aixecar creuat, va treure el cap per la finestra del seu palau i va cridar

“¡Dios es español y está de nuestra parte!”

Després d’esmorzar va tornar a declarar la guerra a Anglaterra, França i els Països Baixos al mateix temps, cosa que va propiciar diferents atacs d’aquests tres països, i que finalment van conduir a la pèrdua de Portugal, l’independència d’ Holanda i revoltes internes a Aragó, Catalunya i Andalusia, amb invasió militar inclosa. I per acabar-ho d’arreglar, va tornar a declarar la bancarrota. Una mala noche la tiene cualquiera.

Felipe 4, finalment, va decidir acomiadar Olivares i desterrar-lo, assumint ell mateix les regnes del ja desmembrat Imperio Español, i finalment deixant pas al seu fill, Carlos II el gilipo… eeemmm el “Hechizado”.

Carlos II va ser el màxim exponent de la pràctica de l’endogàmia reial. Raquític, malaltís, estèril i idiota perdut, s’el va anomenar “Hechizado” aplicant l’externalització de culpes, que atribuïa a pràctiques de bruixeria el lamentable estat físic i mental del Rei. Més que res, perque allò d’ ”haver rebut un cop al cap” ja no colava enlloc. El nen havia sortit tonto, tal i com ho deixava clar l’enviat del Papa:

El rey es más bien bajo que alto, no mal formado, feo de rostro; tiene el cuello largo, la cara larga y como encorvada hacia arriba; el labio inferior típico de los Austria; ojos no muy grandes, de color azul turquesa y cutis fino y delicado. El cabello es rubio y largo, y lo lleva peinado para atrás, de modo que las orejas quedan al descubierto. No puede enderezar su cuerpo sino cuando camina, a menos de arrimarse a una pared, una mesa u otra cosa. Su cuerpo es tan débil como su mente. De vez en cuando da señales de inteligencia, de memoria y de cierta vivacidad, pero no ahora; por lo común tiene un aspecto lento e indiferente, torpe e indolente, pareciendo estupefacto. Se puede hacer con él lo que se desee, pues carece de voluntad propia.

Imperio: the aftermath

Carlos 2.0 va morir sense descendents directes, deixant un imperi clarament decadent.

Però a Europa, un cop esgotades les guerres religioses, s’ iniciava l’ilustració i l’Era de la Raó. Les idees de Leibniz (difoses per l’usurpador Newton), Pascal o Galileu van obrir-se pas lentament. Va florèixer la Filosofia Natural, precursora del mètode científic… tot i alguns episodis lamentables de vivisecció canina.

Holanda va anihilar el que quedava de la flota Espanyola, i un cop fora de l’àmbit espanyol, va començar el seu propi segle d’or, creant el seu imperi comercial, colonitzant Àfrica (on va inventar el multiculturalisme i l’apartheid al mateix temps), Amèrica del Nord, el Carib, el Brasil, Àsia i Austràlia.
Per la seva banda, França i Anglaterra ja feia temps que es preparaven, i amb les respectives flotes, juntament amb una gestió més acurada dels recursos, van començar la seva pròpia expansió que, anys després, van culminar amb l’Imperi Britànic i l’Imperi Colonial Francès respectivament.

Aquesta millor gestió de recursos es va basar, principalment, en una pràctica que va reportar grans beneficis. En comptes de genociditzar indígenes, els van convertir en mà d’obra barata, creant un dels negocis que més diners ha mogut en tota l’història de la humanitat: la venda d’ esclaus.
Potser per la típica eficiència anglosaxona, o potser perquè algú es va fixar que, al mateix Llibre Únic de les Tres Religions Vertaderes, apareixen diversos casos de grans imperis creats a partir dels recursos humans dels territoris conquerits.
Anglaterra va ser la nació que va saber explotar millor aquest tret, tal i com abans haurien fet grecs, perses i romans entre d’altres.

Durant el periode en que la dinastia Habsburg va dominar la península i mig món, va consolidar-se especialment el sistema que havia començat amb Pelayo, de cacics, senyorets i aconseguidors com els Ducs d’Alba o Lerma, o el Conde-Duque de Olivares. Aquest conceptes van ser sublimats en la figura dels Grandes de España, figura oximorònica precisament creada per CPDEYQDA, però derivada de la figura nobiliària visigòtica que va arribar amb Enrique II, de la dinastía Trastàmara, que va recompensar als nobles que l’havien ajudat amb grans señoríos ed mayorazgos. Els integrants d’aquesta Nova Noblesa es van anomenar ricohombres, però l’Història va fusionar conceptes, creant la figura del Nuevo Rico, com sel’s coneix actualment.

Però no s’havia acabat el show. El deficient cervell del rei encara donava per més i Carlos 2.0 no va poder evitar, fins i tot després de mort, deixar anar un altre cagalló per enmarronar encara més la troca.
Inicialment, i donada la circumstància per la que, gràcies a la política matrimonial dels Àustries espanyols, Carlos estava embruixat i era estèril i no gaire ràpid mentalment, Anglaterra i França van decidir que l’hereu del regne seria Josep Ferràn de Baviera.
La mort en extranyes circumstàncies del petit hereu va fer que els regnes d’Anglaterra i França, el Sacre Imperi i la jove República Holandesa acordessin que l’Arxiduc Carles d’Àustria seria el proper Rei d’Espanya.

Però Carlos, en un atac no es sap si de lucidesa o de feridura, va veure en aquesta maniobra un intent de ‘desmembrar’ el seu Imperio Español, tot i que ja feia temps que estava desmembrat, desfet, saquejat i convertit en un desert. Per això va fer un testament on nomenava hereu de la trona al seu nebot-net Philipp de Borbó i Wittelsbach de Baviera, net de Loui XIV, conegut com Le Roi Soleil, o Leroy per als amics.

Gràcies a aquesta darrera acció de govern, el darrer monarca Habsgurg espanyol va aconseguir trencar la pau a Europa i que França, Anglaterra, Holanda i el que quedava de l’Imperi fundat per Carlemany, a part dels propis regnes que formaven Espanya, tornessin a esbatussar-se entre ells en la Guerra de Successió Espanyola.

Continua…

Per què Spain is Different? Capítol 9: Una nova era de tradició i deformitat

Previously, on Spain…

"He tingut un somni!" - Rev. Martin Luther

Mentre els conqüistadores afermaven llaços afectuosos amb alguns dels habitants indígenes d’Amèrica, no necessàriament humans, les coses al Vell Continent es trovaben en una cruïlla amb dues sortides per a la jove nació anomenada Espanya. A mitjans segle XV, Espanya ho tenia tot a favor per convertir-se en el més gran imperi de tota l’història…

Un tal Reverend Martin Luther, o Martí Luter, va tenir un somni on els auto-proclamats representants del zombi jueu linxat feia més de mil anys deixaven de vendre indulgències per a arreglar esglésies i comprar bisbats…

Va tenir un somni en que els qui predicaven que les indulgències proporcionaven la salvació s’adonaven del seu error…

Va tenir un somni en que els Cristians veritables no queien en aquestes falses esperances…

Va tenir un somni en que els fills de Déu vivien en un món on no serien jutjats pel color de les seves monedes, si no per la naturalesa de les seves creences…

I així fins a 95. Després els va escriure tots en llatí i va clavar el full a la porta d’una església amb l’intenció d’ obrir un debat.

Amb el que no va comptar en Luther va ser amb dues de les més nobles tradicions catòliques: la declaració d’heretgia i l’excomunió.
Però l’Església Catòlica, al mateix temps, no va comptar amb un invent que un altre alemany mig grillat, anomenat Johannes Guttenberg, s’havia tret de la màniga uns cent anys abans: l’imprempta de tipus mòbils.

L’impremta va aconseguir que, primer els 95 somnis luterans i després una traducció de la biblia, s’expandissin ràpidament per tot el continent, disseminant les idees que van comportar la Reforma Luterana i el Protestantisme, i amb ells l’embrió de l’alemany modern parlat actualment. De pas, i com es pot veure clarament, es va inventar l’alta productivitat alemanya.

Carlos I de España, y V de Alemania, creador de la burrocràcia hispana

Coincidí en el temps que Karl, un net de Ferdinando et Isabel, Reis Catholicorum, nascut a Gent (Flandes) i que ja era rei d’ Espanya des de la mort de l’avi Ferran, va ser proclamat també por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto, prenent el nom de… Carlosprimerodespañayquintodealemania, en endavant CPDEYQDA.

Carles va ser l’iniciador de l’Imperio Español Donde Nunca Se Ponía el Sol (o IEDNSPES), alinieat clarament amb l’Església Papista de Roma en contra de les reformes en matèria religiosa.
En tenir coneixement de les idees herètiques de Luther, va decidir iniciar el que, centúries més tard, es convertiria en La Reserva Espiritual de Europa. L’ emperador Karl va confirmar l’excomunió de tots els luterans amb l’Edicte de Worms, començant a cuinar el sofregit del que pocs anys després serien les Guerres de Religió, que van durar uns cent anys, assolant tot el continent europeu i delmant la seva població en un 30%. Un geni.
Aquesta demostració de capacitat de lideratge, dots de gestió i visió a llarg termini no va ser l’única. El visionari Carles també va començar a recollir els fruits d’una nova invenció que alguns avantpassats seus portaven anys practicant: l’endogàmia.

Carlos V, creador de la burrocràcia i precursor del personatge Jaws a Moonraker

Curiosament, aquest fet diferencial va seguir els designis del Llibre pel qual els reis havien dirimit les disputes dinàstiques, concretament el capítol on Caïm li obre el cap a Abel amb una mandíbula de burro.
I qui no reconeix un dels trets més propis dels reis espanyols des de llavors, que ha anat passant de generació en generació fins als nostres dies, que els proporciona un deix i pronunciació entranyables?

Amb la mort dels avis, Carles va descobrir que posseïa més terres que ningú. A part d’Espanya, els Virreinats americans i les possessions mediterrànies catalano-aragoneses, llegats pels avis materns, els avis paterns li van deixar gairebé tot Europa, exceptuant algunes parts de França i les illes angleses.
Però França estava inmersa en les seves guerres de religió pròpies mentre que a Anglaterra, Enric VIII es trobava encallat en un bucle de casament, divorci i decapitació amb les seves ex-dones, amb algun episodi esporàdic de rabieta amb el Papat, per allò d’haver creat l’església Anglicana.

De les possessions americanes, els espanyols n’extreien pedres i metalls preciosos. De fet, disposaven de la font màxima de riquesa de l’època, les mines de plata d’ Amèrica, de les quals es van arribar a extreure gairebé 17.000 tones de plata en 160 anys. Però ni tota la plata del món podria evitar l’inevitable.

Carles i els seus hereus, el seu germà Fernando i el seu fill Felipe, van gastar-se la major part dels ingressos en interessos dinàstics i en suport a la causa papista.

No solament els monarques van dilapidar la fortuna que arribava d’Amèrica… quan arribava, ja que quan els virreis no s’apartaven un percentatge de les ‘exportacions’, els naufragis causats per sobrecàrrega minvaven l’arribada de mercaderies.
Però la raó principal per les quals l’Imperi Castellanolleonès no va rentabilitzar les possessions va ser, com no podia ser d’altra forma, la gran capacitat de lideratge i gestió dels responsables.
Des de l’idea de construïr un Gal-lió de Manila que durava només un viatge, i dotat d’una tripulació d’uns 200 mariners, oficials i soldats que morien gairebé tots durant el viatge, passant al genocidi de masses de la població indigena en comptes de convertir-la en mà d’obra barata, els gestors espanyols van fer el que semblava impossible i no s’havia fet mai: tenint la font de gairebé tota la plata per conèixer, i gràcies al fet que les colònies només podien comerciar amb un port espanyol, Espanya va esdevenir el pais més ric d’ Europa… i després va crear uns nivells d’inflació tan grans que la seva economia va quedar pràcticament destruïda, declarant-se en bancarrota en diferents ocasions, molt abans que arribés la famosa crisi de 2008.

Felipe 2.0: el més gran visionari dels reis espanyols

"Soy emo, y qué"

Un dels artífex d’aquesta gestió va ser Felipe, fill de CPDEYQDA. Aplicant la seva peculiar gestió, durant el seu regnat, el preu del grà a la península ibèrica va pujar fins un 50% i les aspiracions vitals de qualsevol mercader eren aconseguir un títol nobiliari de funcionari que li permetés deixar de treballar i viure de rendes, tradició que s’ha reprès no fa gaires anys.

I mentre a tota Europa s’experimentava el renaixement, els dogmes religiosos del teocentrisme i les edats fosques donaven pas als colors brillants de Rafael i Miquel-Àngel, juntament amb les idees del grillat més brillant de l’història, Leonardo da Vinci i les idees humanistes i renovadores volien recuperar les èpoques d’esplendor de l’antiguetat clàssica, el gran interès per les arts del rei va ajudar a proliferar els fanàtics del jueu zombie deificat i la seva literatura mística, els quadres fúnebres i tètrics i, finalment, la moda de vestir de negre per ressaltar un rostre demacrat, assentant les bases dels emo.

Per altra banda, també va aconseguir que Flandes, territoris sota el control dels Habsburg des de 1477, decidís rebelar-se i començar una guerra que comportaria l’independència dels Països Baixos, a banda de l’aparició de personatges com Pérez-Reverte i les seves Infumables Aventuras del Capitán Alatriste.

Altres de les gestes de Felipe 2.0 d’Espanya van ser la meravellosa idea de traslladar la cort a Madrid, la construcció del Real Sitio de San Lorenzo del Escorial al mig d’una muntanya situada al no res, i la idea d’envaïr Anglaterra, per la qual cosa va manar construir la Grande y Felicísima Armada, per després enviar-la amb la majoria de vaixells sense la tripulació ni l’ aprovisionament necessaris. L’ Armada Invencible va mantenir el seu honor, ja que mai va ser vençuda… ni entrar mai en combat: els grans i poderosos bucs de guerra espanyols es van enfonsar ells solets davant la costa anglesa.

Paralelament, Felipe 2.0 va seguir amb la tradició familiar de casar-se entre parents de menys de 4 graus de consanguinitat, fent-ho primer amb la seva cosina Maria Manuela de Portugal, amb qui va tenir un fill, el príncep Carlos que aviat va mostrar els típics signes mentals preocupants (a més d’altres deformacions físiques típiques després de generacions d’endogàmia) i després amb la seva neboda Anna d’Àustria, amb qui va tenir al següent Rex Hispaniorum, de nom, oh sorpresa, Felipe 3.0.

Ferran Habsburg era fill de Felipe el Hermoso...

L’altre hereu de Karl, el seu germà Fernando que va rebre el Sacre Imperi Romà, a part de ser un dels ferms mantenidors dels visibles signes de l’endogàmia reial, va esdevenir famós per encunyar una de les màximes més integrades a la Pell de Brau:

Fiat Iustitia et pereat mundus (Que es faci justicia, encara que mori el món)

o el que seria el mateix:

Si no es pa mí, no será pa nadie.

Seguint aquesta línia de pensament, Espanya es va dedicar a intervenir a les guerres de religió franceses que comentavem abans, amb la visió preclara que caracteritzava als seus gestors: el procés tradicional per a solventar disputes dinàstiques, es a dir a hóstia límpia, és coneguda com la Vuitena guerra de religió o la Guerra dels tres Enrics, que havia de decidir si el nou rei de França seria Enric de Navarra, un podrit heretge protestant, o el seu tiet, el Cardenal de Borbó, un maleït catòlic idólatra de relíquies.

Felipe 2.0 sota l’excusa de voler impedir l’ascens a la trona d’un heretge, va pensar… i se li va acudir plantificar la seva pròpia filla com a reina… sense tenir con compte que França aplicava la modificació de Llei Sàlica que impedía que una dona accedis al trò.
Aquesta lleugera errada d’apreciació, sumada al fet que era un monarca estranger, va provocar que els hugonots protestants i la lliga catòlica, juntament amb Anglaterra, s’aliessin en contra seu. Un geni.

Finalment, Felip d’Espanya va demanar consell al seu tiet, que li va repetir el seu lema:

Si no es pa mí, no es pa nadie.

Així que Felipe va tenir la idea d’imposar la cruel i maquiavèl·lica decisió d’obligar al protestant Enric de Navarra a convertir-se al catolicisme si volia ser Rex de França, pensant que la seva malèvola petició seria un escull totalment insalvable. Però Enric, un paio que tenia mig dit de front, li va agafar la paraula i es va convertir en el primer rei Borbó francès, posant fi a les guerres de religió i instaurant la llibertat de culte a França, i permetent que els rebels holandesos es recuperessin…

Continua…

Criterios de civilidad

¿Que si vivimos en un País Civilizado? Me encanta que me hagas esta pregunta...

Para que un país tenga el estatus de País Civilizado hacen falta ciertos criterios. Last but not least, que el sistema político, a poder ser, sea democrático (una República estaría muy bien).

Pero hay otros que había que conseguirlos tiempo atrás en la historia. En plan tradición. Como en Tradición Democrática®. Entre éstos, y no menos importantes, están la gastronomía, la cultura propia, la música tampoco está mal, tener sentido del humor…

Pero uno de los más importantes, es la capacidad de los habitantes del país candidato a sublevarse contra sus propios dirigentes en caso de abuso.

Si vamos atrás en la historia, por ejemplo hasta la República Romana (por lo de civitas y eso), podemos ver que cualquiera de los cargos electos tenia un gran impedimento para aplicar la Redistribución de la Riqueza® a sus anchas, es decir, robar pasta pública y/o beneficiarse y/o abusar de sus gobernados. Y ese impedimento era que, de camino al Senado o a su lugar de trabajo, podía encontrarse con cualquier hijo del vecino que le partiera o partiese la cara, o en el peor de los casos, enchufara la puñalada trapera.
Y eso aplicaba desde el aedil más tirado hasta los mismos Cónsules de la República. Y si no, que le pregunten a Julio Cesar.

Pero el tiempo pasó, las estructuras de gobierno se complicaron y los eslabones más altos de la cadena de mando fueron aislándose más de la base popular, más que nada para protegerse la faz.

Y entonces subió al trono de Inglaterra un tal Carlos I que, entre otras cosas, tiene en su poder (aún) el récord de ser el Rey de Inglaterra más bajito de la historia (as seen on Wikipedia).

El padre de Carlos, Jacobo I (conocido como el tonto más listo de la Cristiandad), creía firmemente en los Derechos Divinos® de los reyes, o lo que es lo mismo, en que Dios mismo ungía como Rey a quien le salía de las barbas, y sus designios eran inescrutables… pero infalibles.
Pero Carlos no era como su padre. Creía firmemente en sus derechos divinos, y encima era un sobrado. Cuando necesitaba dinero, empezaba a poner multas a diestro y siniestro, hasta que el Parlamento le dijo que “ya vale”. Así que Carlitos disolvió el Parlamento y gobernó en la forma de monarca absolutista durante 11 años. A parte, impuso a los escoceses un nuevo libro de plegarias, lo que propició que Escocia invadiera formalmente Inglaterra.
Finalmente, Carlos se presentó él mismo en el Parlamento, acompañado de 300 soldados, para arrestar a 5 parlamentarios.

Siguiendo la tradición de la dinastía Tudor

Y así fue como, junto con otras muchas razones, empezó la Guerra Civil de Inglaterra. Tras cuatro años de escaramuzas entre el bando de los leales a Carlos y a la monarquía y una alianza entre el Parlamento inglés y Escocia, Carlos tuvo que rendirse… pero prefirió hacerlo ante los escoceses que rebajarse a una rendición ante el populacho.

Finalmente, Carlos fue juzgado y condenado a morir al estilo Tudor, esto es, por separación violenta del cuerpo y la cabeza mediante aplicación de hacha.
Le cortaron la cabeza el 30 de enero de 1649 por haber declarado, de forma maliciosa y a traición, la guerra contra El Parlamento® y El Pueblo® en él representado, y el puritano líder de la revuelta, Oliver Cromwell, abolió la monarquía hereditaria y fue elegido al título, también hereditario, de Lord Protector… y capitán general de la Commonwealth. Ya en 1661, tras la restauración de la monarquía con Carlos II y tres años tras la muerte de Cromwell, el hijo del rey descabezado le quiso organizar un reconocimiento póstumo y público, en reconocimiento por los servicios prestados al país, así que el cuerpo de Oliver fue exumado, encadenado y decapitado, permaneciendo su cabeza clavada en una pica en los alrededores de la abadía de Westminster durante 20 años.

Y todos conocemos la historia posterior de Gran Bretaña, el Imperio Británico o Inglaterra, país que ha sido capaz de juzgar a unos cuantos de sus reyes por traición, y como vemos, de llegar hasta el final.

Quand vous allez pop n'ya pas d'arrêt (lema no oficial de La Revolución®)

Luego también tenemos casos de países como los Estados Unidos de América, con los casos de Abraham Lincoln y John Fitzgerald Kennedy, o Francia con su propia revolución, aunque con mejoras tecnológicas: en lugar de aplicar violencia mediante hacha à la Tudor, y como había mucha tela que cortar (y por que negarlo, a causa del chauvinismo francés), automatizaron un poco el proceso en lo que fue uno de los primeros pasos de la Revolución Industrial, lo que permitió aumentar la productividad y, tras pasarse por la piedra a Luis XVI y María Antonieta, la cosa se fué un poco de las manos y quedó en un stock total de entre 11.000 y 44.000 decapitados. 10 arriba, 10 abajo…
Durante el proceso, hubo más de uno que hizo el comentario de

Ésto es un no parar…

Pero como decía al inicio, las tradiciones había que crearlas hace ya años. En España EH!paña Zombieland tuvieron su oportunidad con Alfonso “el piernas” XIII, que en olerse el percal, decidió exiliarse.

Aún así, las Cortes de la República Española se limitaron a declararlo fuera de la ley, privarlo de paz jurídica, degradarlo de todas sus dignidades, derechos y títulos y requisarle todos sus bienes. Vamos, que le dijeron que no le ajuntaban.

La sentencia de las Cortes de la Segunda República Española constata, otra vez, que España siempre fue un país de Señoritos y que El Pueblo® nunco tuvo la resolución suficiente como para llegar hasta la solución final, el requisito que te otorga el reconocimiento de por vida como un País Civilizado y te separa de los pueblos bárbaros.
La Historia no perdona, y cuando se pierden algunas oportunidades, es imposible volver subir al tren.

Inocentada o broma de mal gusto

Fábula pan-galáctica de la neutralidad de la red

Erase una vez una institución casposa, vieja, corrupta y que no servía para una mierda, a parte de engullir cientos de miles de millones de euros de los contribuyentes (que no ciudadanos). Esa institución se llamaba El Senado Galáctico.

Membrete oficial de El Senado Galáctico

Los habitantes de El Senado Galáctico, los Senadores, entraban a vivir del cuento gracias a unos montones de papeles de colores. Éstos papeles, los ponían en unas bonitas cajas de plástico los ciudadanos (que no los contribuyentes) en un proceso llamado elecciones. En las elecciones, los ciudadanos elegían entre unas listas fijas a aquellos que iban a poder entrar en El Senado Galáctico mediante papeles.

Una vez estaban dentro, sus Galactidades Senatoriales disponían de un montón de cosas: comida, bebida, ordenadores, bolígrafos gratis, teléfonos móviles… alguno de ellos hasta disponía de coche privado. Y algunos hasta querían conseguir iPads. ¿Sabéis quien pagaba todo eso? Los contribuyentes, mediante un concepto llamado impuesto: cuando los contribuyentes cobraban su nómina al final del mes (y a finales de verano se volvía a hacer un recuento de todo el año), un porcentaje se desviaba hasta los cofres del Estado y, de ese porcentaje, una parte pagaba toda esa comida, bebida, ordenadores, bolígrafos, trajes, coches, gasolina para los coches, las carreteras por donde circulaban los coches, los conductores de los mismos, los teléfonos, las tarifas de datos de los teléfonos, los iPads…

El trabajo de sus Galactidades consistía en encontrarse periodicamente, contarse batallitas, de vez en cuando pegarse alguna colleja (no demasiado fuerte por si acaso se les dislocaba algún miembro… de su cuerpo, no de El Senado Galáctico)… pero sobre todo, comían. A montón. Se hinchaban.

Pero llegó un día en que sus Galactidades, en una de sus sesiones, tuvieron que trabajar. El trabajo consistía en aprobar una moción que defendía la neutralidad técnica de Internet: que nada ni nadie discriminara los contenidos que sus Galactidades, a parte de todo cristo, podían consultar en sus ordenadores, teléfonos y algún fundamentalista postmoderno en su iPad. De hecho, que no se discriminara el tráfico era una cosa que podía afectar a la economía del país entero.

Los ciudadanos, algunos de los cuales ya estaban bastante hartos de que les hubieran estado tomando el pelo durante meses seguidos, tuvieron conocimiento de esa sesión de trabajo. Y no dudaron ni un segundo en expresar sus inquietudes a sus Galactidades.

Sus Galactidades en acción

De hecho, no hacía ni una semana que habían hecho lo mismo con otra institución llamada Congreso de los Diputados que, al menos, hacía ver que justificaba el aanncho gasto en telefonía, iPads, ordenadores, comida, plumas estilográficas y demás parafernalia para sus Congresisticas Serenidades que, en recibir el aluvión de preguntas provenientes de los ciudadanos, dijeron

¿Pero quién cojones se piensan estos para pedirnos nada a nosotros? Malditos hippies… Mira que atreverse a si quiera pensar en que podían dirigirnos la palabra…

Seguidamente, sus Congresuales Serenidades aseveraron que los mensajes que habían recibido de aquellos que les pagaban el arroz eran correo no deseado y que no iban a hacer ni puto caso.

Ciudadanía en acción

Pero volvamos a sus Galactidades Senatoriales… Entre morcillón y pacharán, alguno de los Senadores tuvo la ocurrencia de mirar en su ordenador (de hecho esa acción dio pie a una gran polémica entre sus colegas) y vio que en la calle, aquel sitio frío, húmedo, lleno de porquería y de elementos no deseables, que ellos jamás pisaban, los ciudadanos-no-deseados hablaban de ellos, de los Senadores Galácticos. Es más, los había que incluso pedían, demandaban y pretendían exigirles que… ¡¡¡hicieran su trabajo!!!

Ni cortos ni perezosos, y alertados por sus amigos, los Serenos Congresistas, en ver tanto movimiento sus Galactidades se pusieron en marcha. Pero no para escuchar qué les decían desde la calle no, si no para decir que

¿Pero quién cojones se piensan estos para pedirnos nada a nosotros? Malditos hippies… A ver si de una puta vez aprenden a callarse la boca y dejarnos a nosotros, que sabemos de lo que hablamos.

Pero no acabó aquí la cosa. Hubo quien, aún no siendo una Galactidad, aunque si una estrella… o mejor un recién estrellado, hizo bueno un fragmento de El Mago de Oz, en que un espantapájaros sin cerebro habla, suelta un discurso totalmente incoherente, generando una gran avalancha de risas, para regocijo de la muchedumbre.
Da la coincidencia que nuestro peculiar espantapájaros también había ejercido de Serenidad/Galactidad, pero no en un Senado de mierda como el que aparece en esta historia, ¡que va! Lo hizo a lo grande, en un Parlamento Multinacional, Multicultural y de tres pares de huevos. Y mientras estaba en ese Parlamento, hubo ciudadanos que también preguntaron a los Parlamentistas. Y nuestra Serena Parlamentidad, que aún sin cerebro podía hablar por causa de algún improbable milagro de la naturaleza, contestó que

¿Pero quién cojones se piensan estos para pedirnos nada a nosotros? Malditos hippies… A ver si de una puta vez aprenden a callarse la boca y dejarnos a nosotros, que sabemos de lo que hablamos.

Y así fueron haciendo de las suyas, lustro tras lustro, hasta que llegó el momento en que ciudadanos, contribuyentes y demás correo-no-deseado fueron llamados otra vez a elegir entre diferentes listas de papeles para ver elegir de nuevo a sus Serenidades Congresísticas que pasarían a formar parte de un nuevo Parlamento. Pero la ciudadanía-no-deseada estaba ya con los genitales hiperdesarrollados, mucho. Tanto que finalmente decidieron abordar Parlamentos, Senados y demás antros y tugurios de vicio, perversión y mala muerte.

Ciudadano anónimo en acción

Una vez abordados, lo limpiaron todo y sacaron toda la mierda: miles de bolígrafos y plumas estilográficas sin estrenar, restos de comida, cajas y cajas de bombillas de bajo consumo sin abrir, centenares de trajes, algún que otro iPad, barriles de gasolina de contrabando… lo pusieron todo en la sala de plenos y un ciudadano anónimo entró en escena en el exterior, llevando un extraño artilugio y un saco de patatas. Era una especie de larga tubería de PVC. Tras operar con la tubería y las patatas unos segundos, buscó una posición favorable, calculó la velocidad del viento, se llevó la tubería al hombro…. y tras unos segundos se pudo oír un ligero pop.

Una patata en llamas salió volando de la tubería a gran velocidad, describiendo una parábola a través de la calle hasta encontrar una de las ventanas del Senado Galáctico. Tras un pequeño intercambio de impresiones entre patata y cristal, la primera siguió su periplo por el interior del senado, que llegó a su fin cuando alcanzó un montón de barriles de gasolina, pólvora y tonelaes de material inflamable.

Piromusical postmoderno

Desde la calle, donde reinaba el silencio, lo primero que sintieron las personas allí reunidas fue un ligero resplandor, seguido de una gran explosión. Al oír esa terrible explosión, el tejado circular de El Senado Galáctico salió volando por los aires , cruzando el cielo de la ciudad, iluminándola y dejando un reguero de restos a su paso.

Debido al inmenso montón de mierda, basura y detritos que había en su interior, los restos del edificio galáctico ardieron en un glamuroso incendio que iluminó la ciudad durante días.

La gente cantaba y bailaba, celebrando ese hecho histórico, hasta que un individuo con traje y maletín se plantó frente a la multitud, sacó un papel e informó que aquel espectáculo musical estaba, según él, protegido por derechos de autor y que todos los presentes deberían abonar una cantidad realmente burra de dinero.

Lo que le pasó a continuación, es otra historia pasa ser contada en otra ocasión.

NOTA: Esta historia es pura ficción. Cualquier parecido con la realidad es mera coincidencia, aunque se han añadido nombres y enlaces para ejemplo y jolgorio de.
Ningún senador, congresista ni recaudador de impuestos revolucionarios han sido dañados física o mentalmente durante la escritura de la historia. Más que nada porque no hubo ocasión.

El fin se acerca… ¡penitenciágite!

Ministros de Industria confundiendo escritores vivos con cineastas muertos hace años…

Senadores confirmando la teoría del caos a la voz de que si te bajas una imagen de Linux en La Coruña, los médicos de Benidorm tienen dificultades para hacer recetas…

El quinto jinete del apocalipsis, una mezcla de efecto 2000 para humanos que provoca pérdida de lucidez (por no decir que vuelve tonta a la gente), cabalga a sus anchas… el fin se acerca amigos…

Per què Spain is Different Capítol 8: d’ un món ple de possibilitats a l’inici d’ una nova era

Previously, on Spain…

Després de descobrir un nou continent, els hidalgos van fer el que segles enrere havien fet els seus ancestres: emigrar. I com a bons emigrants d’un país del tercer mon que marxen a llocs més avançats per a construir un futur millor per a les seves famílies, els hidalgos Conquistadores castellans havien marxat sols, deixant dones i fills enrere. I clar, un home té certes necessitats.

Gràcies a la victòria de les idees de Ginés de Sepúlveda, que va aconseguir dotar d’ànima als indígenes, els Conqüistadores per fi van poder satisfer aquestes necessitats amb les dones índies, ampliant d’aquesta manera la cartera de serveis, afegint la “violació en massa de poblats” a les activitats ja existents de saqueig, genocidi, et cétera.

Però… què va passar abans d’aprovar-se les tesis del teòleg al 1551? Com es van satisfer les necessitats sexuals dels hidalgos castellans durant més de 60 anys?

Mentre els hidalgos Conquistadores castellans feien la seva feina de rapinya per tot el continent sud-americà, se’ls va presentar un dubte existencial.
La fornicació i l’adulteri, tot i estar indicat a totes les Sagrades Escriptures de l’Única fe Veritable de les Tres Religions del Llibre com a pecat mortal, no comportava més que un parell de parenostres (i una substanciosa donació al confessor de torn…) sempre i quan t’agafessin amb les mans a la massa.
El dilema existencial, però, era d’una altra mena. El mètode clàssic de fornicació només preveia la seva pràctica entre éssers humans. Això volia dir persones… amb ànima…

Com es considerava que els indígenes americans no disposaven d’ànima, els pobres hidalgos Conquistadores anaven més sortits que un mandril (animal que per cert encara no era conegut a Europa) i sense possibilitat de donar sortida a la seva libido hiper-desenvolupada ajudats de les belles però inanimades mapuches, guaranís, aymares, tehuelches, inques, et cétera.

Tantmateix, mentre desdenyaven els favors sexuals de les belles indígenes es van fixar en una altra cosa. Una mena de cabres enormes, de coll molt llarg i llana molt tupida.
En veure aquells curiosos animals, als mascles castellans els va entrar una tristor espessa i profunda, recordant als seus avantpassats que van deixar les verdes valls Asturs per anar a treballar d’il.legals a Al-Andalus, van inventar la “morriña” i, ja fos per la tristor, perquè anaven més calents que una pira de Torquemada o una mescla d’ambdues coses, que es van començar a mirar aquells pobres animals amb uns altres ulls. Uns ulls més tendres i amorosos…

Publicitat destinada a augmentar l'exportació de llames al mercat Espanyol (Agència: Hijos de F.Pizarro - Trujillo - Spain)

Alguns dels indígenes autòctons (els que havien sobreviscut), que no es podien creure el que veien, van veure l’oportunitat de business i van deixar de cultivar patates i van començar a muntar criadors de llames, guanacs i d’altres camèlids andins que després oferien, a un preu raonable, als libidinosos castellans.
El que els castellans van descobrir després, però, no va ser tan divertit.

L’Almirall Colom, al seu primer viatge, a part de descobrir naps de formes i colors extranys també va descobrir altres formes de vida. Concretament un bacteri anomenat Treponema pallidum, conegut pels amics com “la Sífilis”.

Tot i que el debat sobre si la sífilis tenia, o no, ànima no va ser gaire extès, el cert era que habitava dins dels pobres animals destinats a paliar els efectes lúbrics que Satanàs infringia en els casts mascles castellans. I el més curiós de tot, era que, com els castellans, també coneixia el fenomen de la migració.
És així que la sífilis va decidir aprofitar les oportunitats que li van presentar, emigrant des de llames i guanacs cap als cossos dels Conquistadores que, un cop tornaven a Espanya i repartien riqueses del nou món i amor entre la seva família, fomentaven l’intercanvi cultural entre espècies.

Aquest intercanvi cultural va durar 60 anys, fins que la Controversia de Valladolid va designar que els indis tenien ànima i, per tant, ja podien ser violats per a satisfer necessitats fisiològiques abans de ser cremats per heretges.
Aquest fet va causar un gran trasbals en la florescent industria ramadera que va acabar arruïnada, i els seus empresaris cremats per fomentar la zoofília entre els casts hidalgos castellans.

Llistat amb la composició d'un terç de la legió espanyola de flandes

El que Sepúlveda no va poder impedir, tantmateix, va ser el fet que anys després Espanya es convertís en un dels països exportadors de Sífilis més importants.
La jove nació va començar a expandir els seus territoris per Europa, enviant els seus exèrcits per tot arreu, creant sense saber-ho la primera Ruta Quetzal per bacteris causants de malalties tropicals, i infectant mitja Europa.

Els soldats espanyols van decidir conservar la tradició iniciada a l’altra banda del món, al menys de forma simbòlica.
Per aquest motiu van intentar designar com a mascota d’una de les unitats militars d’intervenció estrangera, la més mascle de totes, una llama. Però quan van intentar aconseguir-ne, van adonar-se que l’industria ramadera americana havia fet fallida. Va ser així que, finalment, van escollir una cabra, molt més acord amb les arrels ancestrals d’aquells primers immigrants que van caminar per les estepes lleoneses.

I d’aquesta manera, guiats per una cabra, Espanya va iniciar la construcció de l’imperi on mai es ponia el sol.

Continua…

Per què Spain is different. Capítol 7: Nobody expects the Spanish Conqüistadors!!

Previously, on Spain…

Després que l’Almirall Colom salvés els picarols descobrint un nou món, tota una munió de persones que s’havien quedat a l’atur van veure com s’obrien les portes del cel, literalment.

Aquests descendents del cacic original Don Pelayo, aquests cacics-hidalgos, que els coneixien només al seu poble, aquests mindundis que havien fet quatre maravedís gràcies a parasitar les rutes culturals europees amb paradetes de souvenirs i begudes adulterades, van sentir que a l’oest hi havia una terra on els indígines expulsaven or i plata del nas, així que van invertir els seus guanys i van marxar cap allà.
I clar, quan al teu poble t’han conegut per ser el fill bastard del noble de torn o tens el cul endurit per les mil patades que t’han clavat, en desembarcar en aquells nous territoris es van inflar mentre pensaven que “Ahora verán estos putos indios de mierda”.

Adaptació indígena de les ensenyances de la Bíblia.

Persones com aquestes eren Hernán Cortés, Francisco Pizarro i companyía, que van aplicar sistemàticament el noble codi d’honor dels hidalgos castellanos, consistent en matar indis contagiant-los la grip, el tifus, la verola o la febre groga. En cas que aquesta tàctica no prosperés de forma satisfactòria, els hidalgos optaven per presentar batalla. Ho feien només en cas de trobar tribus desarmades, i disparant arcabussos a més de 50 metres dels adversaris, evitant així qualsevol perill de contacte físic. Si tot fallava, fugien corrents i, només en cas d’estar acorralats, s’optava per l’aplicació d’elements metàlics punxeguts, com espases i piques, als cossos despullats i desprotegits (i prèviament desnutrits i afeblits) dels indis.
D’aquesta valerosa forma, els espanyols van sotmetre als Asteques, als Inques i a totes les demés tribus, creant el Virreinato del Perú i el de Nueva España.

Els indis que van sobreviure al holocaust no van tenir quasibé temps per donar gràcies a Qetzalcoatl, el Déu amb més ploma de l’univers, ja que després de l’ adveniment dels Conqüistadores, va succeïr l’adveniment dels missioners jesuïtes, que van dedicar-se a dotar d’ànima als indis… per a després poder cremar-los per heretges, en el procés que es coneix com Controversia de Valladolid.

El fet que el debat entre Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas sobre la capacitat animal (d’ànima, s’entén) dels indigenes sud-americans es fes a Valladolid, ciutat costanera i resort de vacances de la hidalguía castellana de l’època, diu molt de la manca d’ànims centralistes dels Espanyols de l’època.

Bartolomé de las Casas havia viatjat a Amèrica als 20 anys i, després de treballar a una encomienda, rebutjà el mètode d’explotació i la crueltat dels colons castellans per convertir-se, al 1512, en el primer sacerdot espanyol ordenat a Amèrica.
Per altra banda, Ginés de Sepúlveda era historiador i cronista reial des de feia dècades, confessor del rei i perceptor de l’ infant Felipe, cultivat en llengües clàssiques, història, dret i teologia, que havia estudiat a Roma i Bolonya però mai havia viatjat a Amèrica.

Recreació històrica de Ginés de Sepúlveda demostrant les seves tesis.

No cal dir que les tesis del tertulià que mai havia viatjat a Amèrica ni havia vist un indigena en sa punyetera vida van prevaldre sobre el discurs provinent de l’experiència directa, iniciant una de les tradicions més espanyoles, si no la que més: el fet d’opinar sobre qualsevol cosa, sense tenir absolutament ni puta idea del tema en qüestió, així com les tertulies televisives i els programes culturals de mitja tarda.

L’ idoneïtat de la dominació europea sobre les cultures americanes era, per a Sepúlveda no només una acció pedagògica si no una violència necessària, per culpa de l’ immaduresa dels indis.

Qué cosa puede suceder a estos bárbaros, más conveniente ni más saludable, que el quedar sometidos al imperio de aquellos cuya prudencia, virtud y religión los han de convertir de salvajes (tales que apenas merecen el nombre de seres humanos) en hombres civilizados, en la medida en que puedan serlo.

La Controvèrsia Vallisoletana va acabar amb l’adopció de les Leyes de Indias, una farsa de legislació basada en tres pilars: el dret municipal creat a i per a Les Indies; el dret indígena, acceptat per la corona sempre i quan no topés amb la religió catòlica ni els interessos reials (es bueno ser rey!); i finalment el dret castellà.
El Derecho Indiano era una sèrie de normes disperses i desordenades, que es treien d’un casc de Conqüistador quan feien falta, destinades a protegir als indigenes mitjançant el dret natural, i com la natura havia fet als indis una colla de bàrbars que mereixien ser genociditzats, els castellans de les indies van aplicar aquesta legislació amb tenacitat.

Piromusical de masses a Lima

I així va ser com els indis sud-americans supervivents a la primera onada de Conqüistadores van rebre les seves ànimes inmortals d’èssers inferiors, que demanaven a crits la purificació pirolítica. Amb aquest augment exponencial d’ànimes al continent americà, va crèixer la necessitat de tutelar-les. Per això es va decidir augmentar el nombre de funcionaris públics dedicats a aquests menesters, creant les sub-branques del Tribunal del Santo Oficio de Lima, México i Cartagena de Indias.

Aquests tres Tribunals van dedicar-se a exportar el Sistema Torquemada peninsular, millorant-lo en aspectes tecnològics com per exemple l’invenció del turment del poltre, el càstig per aigua i, gràcies al descobriment inquisitorial de la llei de la gravetat 150 anys abans que Newton, desenvolupant una aplicació pràctica consistent en lligar un roc als peus del desgraciat i hissar-lo pels canells.
Aquests sistemes es van aplicar metòdicament als infidels, judeitzants, il.luminats i heretges en general, i esquerrans, pel-rojos i luterans en particular, arribant a desenterrar i cremar les restes d’un parell d’heretges que havien gosat morir-se sense ser abans purificats. El fet que els inquisidors apareguessin com a beneficiaris únics dels bens dels purificats en les confessions i testaments escrits és purament una coincidència.

Un cop finalitzada la conquesta del continent americà i cremats els supervivents, els hidalgos castellans van poder fer el que millor sabien fer: parasitar, saquejar i robar tot allò que brillés.

Continua…