Paranoia reloaded

Fa pocs dies vaig escriure el post Paranoia aplicada, comentant els perquès de la bombolla de ciber-amenaces i els intents d’alguns per a fomentar un nou front de guerra, fent servir la por per a guanyar una guerra subterrània pel poder de qui manegarà la ciber-seguretat i quin nivell de control s’establirà sobre xarxes civils, generant contractes theramilionaris pel camí.

Bruce Schneier, un dels més grans experts en seguretat i criptografia del món, assegura que l’amenaça de les ciber-amenaces s’ha exagerat notablement. La retòrica de la guerra contra el terror està apuntant a Internet. I la paranoia i la por que genera estan fent que la NSA i el Departament de Defensa tinguin molts números de guanyar.

Paranoia aplicada

El món està ple de paranoics. Gràcies a ells, vivim en una era de sospita permanent del veí, del company de seient al tren i inclús de la nostra pròpia família (que de fet resulta bastant assenyat en segons quins casos).

Viure amb un paranoic porta uns resultats terribles, ja que en el 99% dels casos acabes pensant com ells. L’1% restant acaba lliure, passant primer pel tràmit de suicidar-se.
Per això veiem portades com la de The Economist, per no parlar dels seus ‘articles’ informant, sense cap ànim d’infondre terror i pànic entre els seus lectors com bé mostra l’imatge gràfica, sobre les possibilitats d’Internet com a nou front de guerra.

Si, ja hem parlat de ciberguerres, netwar, els hackers xinesos, el Great Firewall of China/UK/US/Iran i un munt de teories basades en fets reals. Però aquesta edició de The Economist no va per aquí.

Qui llegeixi els feeds de Wired, concretament la secció Danger Room, segurament tingui coneixement de l’existència de Michael McConnel, un senyor que va ser el cap dels serveis d’ intel·ligència dels Estats Units durant les administracions Bush. En aquelles èpoques, McConnel es va dedicar a inflar el cap a George Walker “Texas Ranger” Bush sobre els perills de la ciberguerra i la necessitat de filtrar absolutament tot el tràfic de la xarxa per tal de prevenir un 9/11 cibernètic.

Després ha continuat la seva diatriba apocalíptica, esventant per tot arreu la seva paranoia de merda sobre la ciberguerra i els perills que hi ha que el (concepte) terrorisme acabi amb l’ Internet lliure i oberta que coneixem.

Seguint els enllaços dels articles de Wired podreu conèixer una mica més a aquest personatge paranoic. Però com he dit abans, no es tracta de netwars, swarmings, greatfirewallings i cocksucking. McConnell no és un bon samarità que vol fer del Planeta Terra un lloc millor per als fills dels nostres besnets. Nor!
McConnell és simplement una persona que està fent servir la paranoia en contra de les persones per aconseguir contractes milionaris per a les seves empreses. És un més dels que dona ales a d’altres paranoics que escriuen articles als diaris per a promocionar la por contra l’enemic invisible.
I com més articles escrits per fonts reconegudes, més veus demanaran que s’aprovin mesures per a evitar aquests Judicis Finals orquestrats.
Més veus clamaran per tal de renunciar a la llibertat per aconseguir una totalment falsa seguretat. Per a que es segueixi disparant contra diabètics patint hipoglucèmies. Per a que segueixin sorgint més paranoics parlant de nadons terroristes, de terrorisme de l’espai exterior, de ministeris de la veritat i vigilància de dissidents…
Per que es redactin i s’aprovin legislacions com les DMCA (US i CA), la Digital Economy Bill, la Ley de Economía Sostenible, tractats maliciosos com l’ ACTA… els camins de la guerra contra el terror la llibertat son insondables…

Quan s’aplica la paranoia, es genera por. I la por és mala consellera. No permet prendre decisions encertades.
S’ha de tenir ben present que existeixen llenguatges de programació social, i estar previnguts per tal d’evitar que ens programin… per tal d’evitar que ens utilitzin.

L’escàndol dels escànners sexuals

Hi ha poques coses que diverteixin més que aixecar-se un dissabte al matí, repassar els feeds i trobar notícies relacionades amb nous escàndols sexuals per culpa dels escànners corporals que hi ha als aeroports.

A Miami, un vigilant de seguretat privada que opera un d’aquests escànners ha atacat amb la porra reglamentària a un dels seus companys.
Resulta que el company apallissat va poder veure els genitals de l’agressor durant les proves de formació per a l’ús dels famosos escànners de cos sencer. Des d’aquell moment ha passat més o menys un any, durant el qual s’han anat fent acudits sobre la mida de la titola del conillet d’índies que, finalment i com era d’esperar, ha optat per ser expeditiu.

La veritat es que tot això resulta molt trist, però no puc evitar un somriure interior veient com es demostra, un altre cop, que els escànners de cos sencer, juntament amb els escànners de sabates, la prohibició de portar líquids i totes aquestes mesures, no serveixen per res.

I per a qui encara no s’ho cregui, un vídeo on es veu com l’escàner detecta de tot menys el que ha de detectar.

(Llegit a BoingBoing)

Confiança i els nous tractats UE-EEUU

Fa uns dies, el Ministre de l’Interior espanyol anunciava les intencions de la Unió Europea d’adoptar nous tractats amb els Estats Units en aspectes judicials, d’intercanvi d’informació, seguretat aèria i lluita contra el cibercrim.

Un dels aspectes als que es referien els ‘ponents’ era la bondat i efectivitat de la recol·lecció de dades dels passatgers i el bon ús que en fa el Department of Homeland Security, l’equivalent al nostre ministeri d’interior.

En aquest aspecte, qui millor que ciutadans nord-americans que ja han tastat aquestes bondats del seu govern federal per a explicar-nos la realitat sobre el tema? Edward, de The Practical Nomad és molt clar:

Sadly, one of the most important lessons of our work on these issues in the USA is that the DHS can no more be trusted to tell the truth than it can be trusted to act within the law.

Per a qui no disposi de traducció simultània, com per exemple Rubalcaba o el propi president Zapatero, aquí va la versió en espanyol (la negreta és meva):

Tristemente, una de las lecciones más importantes de nuestro trabajo con estos problemas en los Estados Unidos es que no se puede confiar en que el DHS diga la verdad, así como tampoco se puede confiar en que actue dentro de la ley.

Primera denuncia per abús dels escànners aeroportuaris

No se si algú ha passat per algun escàner d’aquests nous que s’han instal·lat per tot arreu després de l’intent d’atemptat del nadal passat, però resulta que la primera denuncia pel seu mal ús, prové d’una treballadora d’un d’aquests controls.

A Papers Please se’n fan ressò. Resulta que va entrar dins l’escaner, i un dels seus companys va engegar la maquineta i li va fer una foto, fent un comentari sobre els seus pits.
La noia diu ara que no pot tornar a la feina, i al vigilant de seguretat li han enviat un avís per assetjament a la feina i fer un mal us de material de seguretat.

El tema està en que, si la primera denuncia per abús d’aquests caríssims (i no és italià) ‘sistemes de seguretat’ prové dels seus propis operadors per un ‘error’, quants abusos a viatgers que no saben com funciona l’aparell han quedat i quedaran en l’oblit?

Teatre de seguretat, i del bò

Quan els Estats Units van crear la figura dels Policies de l’Aire, que Europa va replicar després, poc es pensaven que anys després, fossin aquests els que més cops han estat arrestats, en comptes dels presumptes terroristes que havien de combatre.

Un altre cop es demostra que el teatre de seguretat no és res més que això: teatre. Resulta caríssim per als ciutadans contribuents, però teatre al cap i a la fi.