Paranoia reloaded

Fa pocs dies vaig escriure el post Paranoia aplicada, comentant els perquès de la bombolla de ciber-amenaces i els intents d’alguns per a fomentar un nou front de guerra, fent servir la por per a guanyar una guerra subterrània pel poder de qui manegarà la ciber-seguretat i quin nivell de control s’establirà sobre xarxes civils, generant contractes theramilionaris pel camí.

Bruce Schneier, un dels més grans experts en seguretat i criptografia del món, assegura que l’amenaça de les ciber-amenaces s’ha exagerat notablement. La retòrica de la guerra contra el terror està apuntant a Internet. I la paranoia i la por que genera estan fent que la NSA i el Departament de Defensa tinguin molts números de guanyar.

ACTA: cas pràctic

L’ Acord Comercial de Lluita Contra la Falsificació és la nova tendència del comerç internacional. Es tracta de negociar bilateralment amb aquells països que tenen una política cultural i una legislació, respecte dels drets d’autor, drets de còpia i accés tant a continguts com a Internet, desfavorable per als seus promotors: l’industria de l’espectacle i entreteniment dels Estats Units.

Per exemple, els Estats Units d’ Amèrica poden establir un procés negociador secret i evitant les mirades de qualsevol òrgan civil i de control de qualsevol país, supeditant la producció de productes físics i intel·lectuals d’aquest país als interessos hollywoodencs. Això es tradueix en que si el país en qüestió no es plega a les exigències de les majors, els Estats Units d’ Amèrica faran ús de tota la força comercial per collar l’industria del país rebel.

Si aquesta formula la traslladem al continent Africà, el resultat que obtenim és encara molt més boig. En un post recent, Emeka Okafor, comenta la situació africana exposada per Thabo Mbeki.

El continent oblidat

és un productor primari de recursos, físics i intel·lectuals, així com és consumidor dels productes acabats, tot i que aporta ben poc al valor que s’afegeix durant el procés. La major part d’aquesta producció primària es fa sota contractes americans i europeus. D’aquesta forma, l’agenda intel·lectual africana es marca fora del continent. Els productes finals es tornen a enviar a Àfrica, amb un valor multiplicat, per a la venda i consum dels seus productors originals, persones governs i institucions.

Heus aquí com funciona realment ACTA. Si es supediten els interessos locals a les grans megacorps foranies, la producció local no farà més que baixar i baixar fins a convertir-se en un mirall de la situació africana, un continent enormement ric que es veu forçat a vendre barats els seus recursos i a comprar-ne els productes derivats a preus exorbitants.

Si es vol protegir la producció cultural, als seus autors i creadors i als ciutadans que compren i consumeixen aquests productes, el primer pas és tancar la porta a aberracions com ACTA, la Ley de Economía Sostenible i tots els seus derivats.

Paranoia aplicada

El món està ple de paranoics. Gràcies a ells, vivim en una era de sospita permanent del veí, del company de seient al tren i inclús de la nostra pròpia família (que de fet resulta bastant assenyat en segons quins casos).

Viure amb un paranoic porta uns resultats terribles, ja que en el 99% dels casos acabes pensant com ells. L’1% restant acaba lliure, passant primer pel tràmit de suicidar-se.
Per això veiem portades com la de The Economist, per no parlar dels seus ‘articles’ informant, sense cap ànim d’infondre terror i pànic entre els seus lectors com bé mostra l’imatge gràfica, sobre les possibilitats d’Internet com a nou front de guerra.

Si, ja hem parlat de ciberguerres, netwar, els hackers xinesos, el Great Firewall of China/UK/US/Iran i un munt de teories basades en fets reals. Però aquesta edició de The Economist no va per aquí.

Qui llegeixi els feeds de Wired, concretament la secció Danger Room, segurament tingui coneixement de l’existència de Michael McConnel, un senyor que va ser el cap dels serveis d’ intel·ligència dels Estats Units durant les administracions Bush. En aquelles èpoques, McConnel es va dedicar a inflar el cap a George Walker “Texas Ranger” Bush sobre els perills de la ciberguerra i la necessitat de filtrar absolutament tot el tràfic de la xarxa per tal de prevenir un 9/11 cibernètic.

Després ha continuat la seva diatriba apocalíptica, esventant per tot arreu la seva paranoia de merda sobre la ciberguerra i els perills que hi ha que el (concepte) terrorisme acabi amb l’ Internet lliure i oberta que coneixem.

Seguint els enllaços dels articles de Wired podreu conèixer una mica més a aquest personatge paranoic. Però com he dit abans, no es tracta de netwars, swarmings, greatfirewallings i cocksucking. McConnell no és un bon samarità que vol fer del Planeta Terra un lloc millor per als fills dels nostres besnets. Nor!
McConnell és simplement una persona que està fent servir la paranoia en contra de les persones per aconseguir contractes milionaris per a les seves empreses. És un més dels que dona ales a d’altres paranoics que escriuen articles als diaris per a promocionar la por contra l’enemic invisible.
I com més articles escrits per fonts reconegudes, més veus demanaran que s’aprovin mesures per a evitar aquests Judicis Finals orquestrats.
Més veus clamaran per tal de renunciar a la llibertat per aconseguir una totalment falsa seguretat. Per a que es segueixi disparant contra diabètics patint hipoglucèmies. Per a que segueixin sorgint més paranoics parlant de nadons terroristes, de terrorisme de l’espai exterior, de ministeris de la veritat i vigilància de dissidents…
Per que es redactin i s’aprovin legislacions com les DMCA (US i CA), la Digital Economy Bill, la Ley de Economía Sostenible, tractats maliciosos com l’ ACTA… els camins de la guerra contra el terror la llibertat son insondables…

Quan s’aplica la paranoia, es genera por. I la por és mala consellera. No permet prendre decisions encertades.
S’ha de tenir ben present que existeixen llenguatges de programació social, i estar previnguts per tal d’evitar que ens programin… per tal d’evitar que ens utilitzin.

L’escàndol dels escànners sexuals

Hi ha poques coses que diverteixin més que aixecar-se un dissabte al matí, repassar els feeds i trobar notícies relacionades amb nous escàndols sexuals per culpa dels escànners corporals que hi ha als aeroports.

A Miami, un vigilant de seguretat privada que opera un d’aquests escànners ha atacat amb la porra reglamentària a un dels seus companys.
Resulta que el company apallissat va poder veure els genitals de l’agressor durant les proves de formació per a l’ús dels famosos escànners de cos sencer. Des d’aquell moment ha passat més o menys un any, durant el qual s’han anat fent acudits sobre la mida de la titola del conillet d’índies que, finalment i com era d’esperar, ha optat per ser expeditiu.

La veritat es que tot això resulta molt trist, però no puc evitar un somriure interior veient com es demostra, un altre cop, que els escànners de cos sencer, juntament amb els escànners de sabates, la prohibició de portar líquids i totes aquestes mesures, no serveixen per res.

I per a qui encara no s’ho cregui, un vídeo on es veu com l’escàner detecta de tot menys el que ha de detectar.

(Llegit a BoingBoing)

Assegurant(se?) el Regne Unit

Segurament molta gent ha sentit a parlar de Blackwater i la polèmica associada a aquesta empresa de mercenaris i la seva participació en la (post)guerra d’Iraq.

Però fins i tot Blackwater queda reduïda al ridícul quan parlem de G4s, o encara més petit si parlem de Serco, que a més de fer funcions de vigilància o d’operar camps de detenció per immigrants, també s’encarreguen de l’entrenament de personal de l’exèrcit britànic, operen escoles i centres d’estudi i recerca nuclear i moltes altres coses, cobrant diners públics.

Quan l’estat insisteix en assegurar la seva població, i diu allò de “tinc la persona perfecta per aquesta feina”, qui surt perdent sempre és el ciutadà.

UPDATE: Michael McConnell, antic director d’intel•ligència dels Estats Units. Primer va començar la diatriba sobre la guerra electrònica, i ara recull contractes per valor de 34 milions de dòlars.

Amenaça real o teatre de la seguretat (i factureta)?

RE-ACTUALITZACIÓ: I ja per a llençar cohets, Antoni Ciurana, ex alcalde de Lleida i ex conseller d’agricultura de la Generalitat i ara president d’Acua Ebro, l’empresa encarregada d’explotar el canal Segarra-Garrigues, que n’ha adjudicat el darrer tram… tot i que no es diu a quina empresa. Si el que no llora no mama y el que no roba es un gil.

Monkey see monkey do

Mentre aquí el PSOE va llençant la Ley de Economía Sostenible, al Regne Unit els laboristes/progressistes aproven la Digital Economy Act.
Ambdues lleis estatals venen donades per la corresponent directiva de la Unió Europea, que al mateix temps és una còpia de la Digital Millennium Copyright Act aprovada a finals dels anys 90 als Estats Units. I actualment, el Parlament Europeu debat la Comissió Europea fa lobby per aconseguir la signatura de l’ACTA.
Països d’arreu han aplicat clons de la Patriot Act, aprovada als Estats Units l’octubre del 2001, i acceptat a ulls clucs les restriccions imposades per aquest país en materia de -ejem-seguretat-ejem- aèria.

Em pregunto, vist que els EEUU són més referència que mai gràcies a l’efecte Obama, fins a quin punt seria descabellat pensar que el camp de batalla s’hauria de tornar a portar a Amèrica. No per que l’amic Obama ens hagi de salvar, si no perquè l’actitud i les possibilitats d’acció allà són infinitament superiors que aquí a Europa.
Allà poden parlar directament amb el seu congressista i/o representant, que es preocupa per la seva zona d’influència i els seus habitants.

Els mals sons es van fent realitat

Veient i escoltant al ministre Rubalcaba, al fiscal general i la secretaria de Seguretat Nacional dels Estats Units i a la comissaria de Justícia, Drets Fonamentals i Ciutadania de la Unió Europea, parlant conjuntament de les bondats i la necessitat d’adoptar tractats en matèria judicial, intercanvi d’informació, seguretat aèria i lluita contra el cibercrim, m’agafen tots els mals, pors i terrors.

I a sobres segueixen dient que és pel nostre bé i que, gràcies a aquests tractats d’intercanvi de dades personals i privades, després d’aplicar mesures totalitàries i completament ineficients, viurem molt més tranquils.

Teatre de seguretat, i del bò

Quan els Estats Units van crear la figura dels Policies de l’Aire, que Europa va replicar després, poc es pensaven que anys després, fossin aquests els que més cops han estat arrestats, en comptes dels presumptes terroristes que havien de combatre.

Un altre cop es demostra que el teatre de seguretat no és res més que això: teatre. Resulta caríssim per als ciutadans contribuents, però teatre al cap i a la fi.

De la "War on terror" al "For your own security"

De tothom és coneguda la croada suicida de la “Guerra contra el terror”, destinada a lliurar-nos, a nosaltres peatons del món, de l’amenaça terrorista.

Tothom sabrà també, o al menys hauria de tenir-ho més o menys clar, que el món no és, ni de bon tros, més segur per a ningú. Si abans de les torres bessones només haviem de tenir por d’un dels bàndols, ara els peatons normals ens trobem sota un foc creuat, que paradoxalment és més intens per part de les persones a qui paguem amb els nostres impostos.
Gràcies a les noves lleis “for your own security”, la policía anglesa té vía lliure per disparar a matar a qualsevol persona al metro simplement pel fet de portar un abric en una època climatològica incorrecta.

Als Estats Units han copiat l’idea, modificant-la una mica. Quan vagis en metro a Nova York, no et dispararàn policies de paisà, si no els homes de Harrelson, amb Rintintín (o Lassie) detector de bombes inclòs. Són més honorables i et mostren d’ón vindràn les bales, i així tindràs un segón per mirar a la cara al soldat que t’ha de salvar del terror…

Noves normatives (que no legislació) als aeroports que permeten que un vigilant jurat, que recordem que NO ÉS UN AGENT D’ORDRE PÚBLIC, disposi del poder en front a viatgers que permeti, per sistema (o perque el “segurata” de torn té el día flamenc) abusar dels viatgers fent que s’hagin de treure les sabates, cinturons i pantalons.

Però no només et poden fer abaixar els pantalons per passar un detector de metalls o disparar-te mentre vas a comprar el diari… La presumpta inviolabilitat de les comunicacions desapareix gràcies a la societat de control, però ara ja no cal anar al Regne Unit. Aquí mateix tenim funcionaris públics amb capacitat per a mirar amb qui parles, quan, des d’ón i durant quant temps sense necessitar ordre judicial (és això “la mirada positiva” Sr. Zapatero?).
Ah, que mentre no mirin què diuen els missatges no passa res? Doncs jo crec que el fet que un funcionari normal i corrent pugui saber amb qui parlo i quan no és gaire apropiat, a part que no cal llegir els missatges tenint tot el teixit de comunicacions.

Per altra banda, l’ús de la criptografia per a xifrar dades o comunicacions comença a enfrontar-se amb perills com que la policia t’obligui a entregar les contrassenyes sota amenaça de presó si et negues a fer-ho.

Però mentre alguns intenten reflexionar sobre el tema i alçar la veu, alguns altres intenten vendre la moto sobre l’amenaça terrorista a Europa, dient que no sóm conscients de l’amenaça “real”. De l’amenaça fantasma.

De veritat algú creu que vivim en un món més segur?
Quin “món segur” és aquest, on qui més apreta són els propis estats, presumptes defensors de les persones i la llibertat?
Podem confiar en uns estats que, a part de convertir-nos a tots en sospitosos i forçar-nos a fer de policies, permeten disparar als seus propis ciutadans pel carrer? De veritat?

Mals sons, iluminacions i pelis de l’oest

Ahir nit vaig descobrir una serie de documentals interessantíssims.

The power of nightmares explica tot el procés de creació dels mites i d’ enemics fantasma(gòrics) des dels Estats Units.

Com es va creant el clan neoconervador, partint de Strauss, passant per Wolfowitz, Rumsfeld, Cheney… que van creant el mite de la Unió Soviètica primer, l’ acoso y derribo cap a Bill Clinton basat en imaginacions i suposicions (completament falses, com reconeix un dels periodistes que van participar en aquesta campanya) i, finalment, la creació de la xarxa Al Qaeda a partir de les lleis anti-mafia.

Per l’altre bàndol, explica l’altra història de l’integrisme islàmic. Des de que Sayyid Qutb viatja als Estats Units, fins que torna a Egipte i s’uneix als Germans Musulmans, Al Zawahiri agafa el testimoni…. fins arribar a l’onze de setembre de 2001.

Els nexes d’unió entre les dues històries són, per una part la frustració sexual dels dos ideòlegs principals, la visió, en un espai i període de temps quasibé simultani del mateix tema, però des de dos punts de vista totalment diferents en un cas clar de paralatge, la guerra d’Afganisthan entre els soviètics i els mujaidins i el posterior enfonsament de la Unió Soviètica.

Com tots dos bàndols, americà i mujaidin, es creuen els guanyadors i responsables d’aquest enfonsament quan, en realitat, es va enfonsar des de dins.

Un molt bon documental per entendre una miqueta més les coses.