El #hype del tapirisme

Quan hom és jove, inexpert i necessitat de calés, s’embarca en mil i un projectes. La majoria d’altri. Alguns acaben abans de començar, d’altres naufraguen, o inclús embarranquen i et deixen tirat a una illa amb poc més del que portes posat.

Quan s’és jove, diuen –diuen, diuen, diuen!–, és molt més fàcil començar coses noves que quan s’és més gran. Però això no ho sabrem mai fins que no ens toqui, que serà quan tinguem l’edat suficient per demostrar la validesa o la falsedat de la teoria.

Ara m’acosto a l’apocalipsi, a la revelació quarantina. I en una de les pre-revelacions vaig esdevenir conscient d’allò de “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

De fa anys que premo tecles i escric coses. Principalment en aquest blog, però en diverses ocasions durant aquest temps he pujat al carro d’altri. Així que, per canviar, tocava començar un projecte propi.

La idea va sorgir mig en conya, però a poc a poc prengué cos. I després d’un parell de converses, de descobrir Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios i d’un parell de bromes amb en José Luis Martin sobre el títol, va esdevenir real allò de “doncs ara farem una Revista Digital”.

I així, demà dimarts 6 de setembre, rebrà la llum la revista digital multitasca, transdisciplinària i antiimperialista. No és un diari. Ni un tinglado cultural. Ni una tribuna des d’on promoure nous autors. Ni un projecte emergent. Ni un digital d’opinió.

Sí que vol ser, com demà ampliaré, exaltació de la diversitat, ja sigui temàtica, personal, d’idees o de visions. Això no és nou, però com deia aquell, «els llibres sempre parlen d’altres llibres».

És ben cert que hi ha infinitat de blogs, revistes, diaris i publicacions digitals. I més que n’hi hauria d’haver! Ja paro, perquè si no no deixaré misteri ni intriga. Arriba el tapirisme. Sense pirotècnia, ni llumets ni música –els tapirs són uns bitxos tímids–, però demà el #Hype es farà realitat: Le Tapiriste surt a pasturar.

Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares

No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida.
20160829_192545
Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.

Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.

Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.

Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.

Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona

Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.

De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,

Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir

O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.

Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también

És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.

Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.

Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.

El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.

Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.

Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.

I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.

No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.

De traduccions musicals

El món de les traduccions de, per exemple, títols de pel·lícules és espectacular. El darrer exemple el vaig trobar el passat cap de setmana. Paint your wagon, la tremenda pel·lícula amb Clint Eastwood, Lee Marvin i Jean Seberg –ai!–, a casa nostra la van traduir com La leyenda de la ciudad sin nombre. Com a mínim, el títol en castellà té a veure amb alguna cosa que apareix al film.

Però les traduccions psicotròpiques comprenen, també, el món musical. I no només parlo de títol. Lletres i tot. Avui us parlaré, breument i wikipèdica, de I only want to be with you.

Original de 1964 i interpretada per Dusty Springfield, la cançó –que recorda molt les produccions de Phil Spektor i el seu wall of sound— és una declaració amorosa.

I don't know what it is that makes me love you so
I only know I never want to let you go
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
It happens to be true
I only want to be with you

It doesn't matter where you go or what you do
I want to spend each moment of the day with you
Oh, look what has happened with just one kiss
I never knew that I could be in love like this
It's crazy but it's true
I only want to be with you

You stopped and smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now listen honey
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you

Oh, oh, you stopped and you smiled at me
And asked if I'd care to dance
I fell into your open arms
And I didn't stand a chance
Now hear me tell you
I just want to be beside you everywhere
As long as we're together, honey, I don't care
'Cause you've started something
Oh, can't you see?
That ever since we met
You've had a hold on me
No matter what you do
I only want to be with you
I said no matter, no matter what you do
I only want to be with you.

Dusty Springfield va aconseguir, amb I only want to be with you, el quart lloc a la llista d’èxits del Regne Unit del 1964.

Mentrestant, a Madagascar, quatre germans de la família Rabaraona havien format Les Surfs, un grup que com la majoria de formacions de l’època, es dedicava a la cançó lleugera i a versions. És interessant saber que aquest grup, de Madagascar, participà en unes quantes ocasions a festivals com San Remo o Montreux, arribant a actuar al conegut Olympia de París.

Com deia, Les Surfs cantaven principalment versions. Una d’aquestes fou Ahora te puedes marchar. Encara que pel títol no ho sembli, és la versió espanyola de I only want to be with you. I si el títol ja és discordant, espereu a llegir la lletra.

Si siempre tu me hubieras dicho la verdad
no habría un motivo para regañar
y hubiera guardado dentro de mí

la llama del amor que siempre te pedí
y no me quisiste dar
Ahora te puedes marchar.

Hubieramos podido llegar a fundir
el ritmo de dos corazones al latir
por que no quisiste oir mi voz

ya es tarde para darle una solución
yo te quiero olvidar
Ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Tu llanto ya no puede
mi decisión cambiar
porque aun sufre mi corazón
por culpa de aquel amor

Pues no te diste cuenta
que es malo jugar
con el cariño que otro
te ha podido dar

Si tu has decidido volver a mí
y que te entregue
lo que antes te ofrecí
comprende es tarde ya
ahora te puedes marchar

Les Surfs també van fer aquesta mateixa versió, diametralment oposada a l’original, en francès, À present tu peux t’en aller.

La versió original és important, ja que permet descobrir, per exemple en pel·lícules o sèries, inflexions i situacions de guió que són absurdes un cop es tradueixen. Al món musical, la diversitat ens aporta un xic de diversió i la curiositat de comprovar que amb una mateixa melodia es poden dir coses completament diferents.

Unamuno i Maragall: epistolario

Vaig trobar aquest llibre de casualitat, a la biblioteca del poble. De fet, pensava que no el podria agafar, ja que tenia una nota d'”exclòs de préstec I”, i com que un no disposa d’estudis superiors, l’amable bibliotecària –que a més és la veïna de quatre cases més amunt del carrer– em va haver d’explicar que era exclòs de “Préstec Interbibliotecari”, pel que marxí a casa més content que unes castanyoles.

Tan bon punt es comença a llegir, es descobreix una relació d’amistat maquíssimes. Unamuno i Maragall es van veure en persona molt poques vegades, tres o quatre com a molt, però la relació epistolar que varen mantenir mostra dos homes que, tot i estar allunyats en tant a posicions de creences polítiques, eren certament propers.

Tant, que quan el fill gran de Miguel va anar a Barcelona, li demanà a Maragall que li fes de tutor. Maragall li respongué que tenia ja tretze fills, i que ara en tindria catorze. Malauradament, el poeta moria al cap de poc.

UNAMUNO Y MARAGALL EPISTOLARIO-2

Elogis sincers, sense entrar en la llepolia. Crítiques fermes, sense desviar-se de l’estima que les fa necessàries. I ànims des del cor en moments durs. I també moments en què sembla que llegim a dos amants enviant-se cartes d’amor, fins i tot un pèl massa embafants!

Gràcies a aquesta col·lecció descobrim un dels exemples més clars de fraternitat, ara que molts s’omplen la boca amb aquesta paraula, i que haurien de posar-la en remull amb lleixiu abans d’obrir-la, de la bilis que vomiten. Després els caldria llegir aquest llibret –i algun altre més–, i reflexionar durant un parell de plans quinquennals, abans de ni tan sols pensar a tornar a pronunciar la paraula que comença amb F.

Però tornem al tema. Aquest llibre no només inclou l’epistolari entre aquests dos grans, sinó una selecció d’articles, poemes i reflexions, també d’ambdós. Gràcies a això he descobert al Maragall periodista i articulista, que és una meravella.

Texts com Visca Espanya!!, La patria nueva, Esta es mi fe, Evocación o La espaciosa y triste España, que van mostrant una lleugera evolució del tan famós –i encara més mal entès– catalanisme/federalisme/com li vulgueu dir de Maragall. Llegiu, en aquest ordre, Himne ibèric, Oda a Espanya, Visca Espanya!! i La espaciosa y triste España i ho entendreu.

Per la banda de l’il·lustre rector podem llegir, entre d’altres, Barcelona, La catedral de Barcelona, La cultura española en 1906, Contra los bárbaros –en defensa de Maragall, increïble–, o el pròleg al volum Problemes del dia de les obres completes «del mejor poeta ibérico de todos los tiempos».

Tota una descoberta, no només de texts, sinó d’actituds. Unamuno defensant amb ungles, dents i el que faci falta a Maragall, com el més gran poeta espanyol, inclús ibèric, de la història. Comminant a Espanya sencera a llegir-lo.

Repetint un cop i un altre que “tots els espanyols que es considerin cultes” haurien de llegir-lo en català –i també de poder llegir en portuguès, i en asturià…–. I, com sempre, don Miguel repartint estopa a tort i a dret i dient el que pensava sempre i en cada moment. Contra los bárbaros n’és un exemple excels.

Aquest epistolari, editat el 1976 –‘segunda edición con textos inéditos’–, no crec que sigui gaire fàcil de trobar, però intenteu fer-ho. Us el recomano, és un pou de sorpreses ben maco. La major part d’articles es poden trobar arreu, però les cartes, ah, les cartes!

Una tarda d’un diumenge qualsevol

Any given sunday és una bona peli. Ideal per veure un diumenge qualsevol a la tarda. Fa pensar, però no en tota la mandanga de les polzades, o en allò de viure o morir. Fa pensar en evolució.

Quan hom és jove, té ganes de menjar-se el món. El que és vell es veu com antic, obsolet, i cal renovar-ho. Renovar-se o morir. Idees noves. Saba nova. Tot nou. New is better. I el progrés sempre és millor.

Ho és? No ho sé. De moment ningú ha pogut trobar res de nou que substitueixi un dels invents que més han ajudat al progrés de la humanitat. No parlo de la sopa d’all, sinó de la roda. Hi ha noves tecnologies que la fan més resistent. Nous materials per a fer-la més duradora. Però una roda és igual avui que el primer dia.

Quan hom percep l’arribada de l’apocalipsi, comença a veure que, potser, totes aquelles noves idees tingudes –de fet la gran majoria– no eren tan bones. Es mira enrere i es descobreixen errades. Decisions que es podrien haver pres d’una altra forma i camins que mai s’haurien d’haver agafat.

Perquè l’apocalipsi, és a dir la revelació, és el que fa que es pugui entreveure que per moltes idees noves que tinguem, el 99% ja les ha tingut algú altre abans. Igual que les propostes que aportem. Que no hi ha res que ens faci ser els escollits, però què, de fet, som especials simplement essent nosaltres.

Albirem que les quatre paraules «aquest cop serà diferent», en el millor dels casos, no volen dir res, i que en el pitjor signifiquen que et preparis per a una batacada èpica. Podem començar a veure de veritat per què fem les coses que fem. I descobrim amb esperança que, encara que no podem inventar la roda, sí que podem arribar a millorar-la.

Amb l’apocalipsi dels 40 comences a entendre que primer et volies fer gran per fer el que volguessis; que després els més grans seguien sense deixar-te fer el que volies; que potser no era tant «no et deixaven fer» sinó que t’avisaven d’alguna cosa; que potser hi havia alguna raó perquè ho fessin; i encara després aprens que per molt que t’avisin –o que avisis–, l’experiència és el grau.

Al final comprens allò d’«en sap més el diable per vell, que per diable». I que el conflicte entre generacions sempre ha existit, i que en aquest sentit –com en el que deia abans– ningú és especial, però que és normal que hom se’n senti.

Amb una mica de sort, anys després de passar l’apocalipsi hom obtindrà aquesta saviesa de veure que el temps ha passat, i que cal donar pas a la saba nova. Prèviament, aquesta saba s’haurà hagut de refinar mitjançant el seu propi apocalipsi, la seva revelació que amb el temps, li podrà proporcionar la saviesa diablesca.

Que així sia. I si no ho és, tampoc passa res. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Això és el que em passa pel cap un diumenge qualsevol.

Què és la Fraternitat Unilateral

Després de dir què no és, avui reprenc la Fraternitat Unilateral per intentar definir allò que sí que és, en què consisteix i quins són o podrien ser-ne els objectius.

Solidaritat territorial

Gran part del discurs unionista tradicional es basa en la solidaritat entre les regions. I abans que comenceu a pensar, vull que deixeu de banda –per inútil, gastat i tots els sinònims d’això possibles– el debat sobre aquesta solidaritat en el passat. M’interessa el futur.

La solidaritat entre els diferents territoris sempre ha estat una experiència mitjançada per la persona jurídica Espanya. És aquesta persona jurídica qui defineix els termes de tota interacció, d’acord amb uns criteris obscurs i arbitraris que tenen més a veure en xuclar els calés dels espanyols –i guanyar vots– que en cap altra cosa.

El que busca la Fraternitat Unilateral és eliminar aquest intermediari. En què ens ajuda el fet de tenir un interlocutor que fa el que vol i quan vol i que canvia les normes del partit quan més li convé i que manipula als altres?

És obvi que cal oblidar-se, ara per ara, de diners. Si no es té la clau de la caixa, no hi ha res a negociar en aquest àmbit. Però sí que es pot parlar de cooperació, col·laboració i qualsevol mena d’acció que no impliqui transferències de diners.

Desconec si ja es fan aquesta mena d’accions, però la idea és donar-li una volta més. Posar-hi llums, neons, càmeres i el conseller d’exteriors Romeva al capdavant, que per això existeix aquesta conselleria, oi?

El mite de les Espanyes

Per altra banda, aquí es topa de front amb el problema de “Les Espanyes”. A diferència del que hom suposa, no hi ha “dues” Espanyes. En són unes quantes, a banda de la “persona jurídica”.

Com molt bé m’han indicat els primers beta-readers d’aquest text, hi ha un problema bàsic que consisteix a definir dues coses: primer els pobles que componen Espanya; després el nivell de la relació.

Per exemple, “Castella” i “Lleó” s’agrupen en una sola Comunitat Autònoma, però existeixen diferències importants entre Castella a una banda i Lleó a l’altra. I dins de Lleó, El Bierzo té molta més afinitat amb Galícia –lingüística, cultural, gastronòmica i fins i tot històrica– que amb Lleó. Al sud d’Extremadura passa quelcom semblant amb Andalusia.

I després tenim Múrcia, Madrid, Cantabria o La Rioja, que són d’aquelles comunitats de nova creació. Pregunteu als vostres pares o mireu mapes fins a 1978. Veureu que Múrcia y Albacete era una regió per si mateixa, les actuals Rioja i Cantabria eren part de Castilla la Vieja, al seu torn diferenciada de la Región de León, i Madrid s’emmarcava a Castilla la Nueva.

Per on comencem? Reconeixem uns pobles i els altres no? Ens quedem amb les “comunitats històriques” que no han modificat el territori des de meitat del segle XIX? O per les altres? On es situen, conceptualment, les unes i les altres? Es pot equiparar, com em feien veure, Murcia amb Euskalherria? És un tema molt complicat.

Sigui com sigui, el que interessa a més de demostrar que no es reconeix la persona jurídica Espanya, és guanyar suport allà on no el tenim. I ja que hi som, per què no treballar amb els diferents moviments independentistes –molt minsos, sí, però hi són– d’arreu? Com s’ha de desenvolupar aquesta part de l’estratègia és un tema difícil i que cal pensar.

Sobre a on s’estableixen els diàlegs, l’opció racional seria a nivell de parlament autonòmic. Però això no exclou que es puguin cercar aliances per províncies o, per què no, aliances entre ciutats, que és una de les modes del futur immediat.

Desmuntar l’associació burgesa

Des de Catalunya, i també des d’alguna altra banda, es vol associar això de la independència a la burgesia catalana. S’acusa i es fan retrets de classisme i de menyspreu a les classes obreres.

Nosaltres ja sabem que no és cert, i que aquests intents es basen en una lectura ràpida i esbiaixada de diferents períodes històrics. Durant tot aquest temps, explicar la veritat no ha ajudat. Tampoc ho farà en el futur.

Si s’ofereix un diàleg directe i de tu a tu amb les Comunitats Autònomes, tant les riques com especialment les pobres –molt chrestià i catòlic, això d’apropar-se als pobres–, crec que podria arribar a treure pes a aquesta associació.

A Catalunya, i això no és “relat” sinó realitat, ens hauria de preocupar l’estat dels futurs veïns. El seu benestar ajuda al nostre, i no crec que us hagi d’explicar gaire la diferència entre tenir uns veïns de bon humor i uns que estan tot el dia enfadats, i més encara si estan enfadats amb nosaltres.

Clau de país

La Fraternitat Unilateral és pensar, i sobretot actuar, com un país. Un país sobirà estableix relacions amb els seus veïns i busca col·laborar-hi. Principalment en benefici propi, però també mutu.

La Conselleria d’Exteriors –o com es digui després de la impugnació–, amb Romeva al capdavant, hauria de fer una ruta per tot el territori espanyol. I publicitar-ho als quatre vents.

Com a ciutadà espanyol no se li pot negar recórrer el territori. Com a representant electe, menys. Seria molt interessant que a Espanya ningú el rebés. I encara millor que ho fes la policia.

Per això cal fer-ho i que hi hagi càmeres davant. Moltes. Pels que veieu sèries de política americana, cal muntar un comboi de periodistes com el que segueix als presidents Bartlet i Underwood.

Es vol internacionalitzar la independència? Doncs comencem a tractar als països veïns, incloent-hi el territori espanyol, a través de la Conselleria d’Exteriors. Romeva és un gran actiu, cal posar-lo en marxa aquí també.

D’altra banda, res més interessant que una foto de Romeva davant les portes tancades dels diferents parlaments autonòmics o ajuntaments, mentre explica als reporters que ell venia a oferir col·laboració tangible per solucionar problemes concrets.

Una altra possibilitat, i risc que algú segurament temerà, és que es rebi al conseller amb policia i altres cossos armats, i que se’l detingui per fomentar la sedició. Sentint-ho molt, el risc va amb el càrrec.

Per altra banda, no hi ha contactes arreu? Veure titulars semblants a “catalan leader held by police while volunteering for help” ho trobo deliciós. No veig gaire internacionalització millor que presentar un càrrec electe detingut en l’exercici de les seves funcions mentre oferia col·laboració total i desinteressada.

Infraestructures

A Espanya, quan treus per exemple el tema dels peatges la resposta automàtica és que “el Estado se volcó en industrializar y mejorar el País Vasco y Cataluña, y os pusieron autopistas cuando aquí –qualsevol lloc de la resta peninsular– apenas teníamos una carretera nacional“. I per molt que us dolgui, tenen una part de raó.

Encara que es tregui la bandera de l’eix transversal construït per iniciativa pròpia, no els faràs sortir d’allà. El sentiment de greuge és tan gran, que qualsevol cosa que diguis es veu com justificació de la cobdícia catalana.

Anar garlant sobre la inutilitat de fer aeroports aquí i allà, quan a casa en tenim quatre, no resulta gaire profitós. Alimenta la nostra imatge cobdiciosa i el seu sentiment de greuge comparatiu. Per tant, penso que seria una bona idea deixar estar el debat de la manca d’infraestructures com a cavall de batalla, almenys de cara enfora.

Desmuntar el paternalisme

Des de les files En Comú s’ha defensat que cal regenerar Espanya. És una tornada al paternalisme imperialista del catalanisme de fa cent anys que, per cert, tant es critica des d’En Comú. Coses de la memòria selectiva de la història, suposo.

Que Catalunya és una de les parts/regions/com li vulgueu dir privilegiades, espavilades i que s’ha buscat les castanyes el millor que ha pogut no és mentida. Que això ha fet que des de Catalunya es miri a la resta d’Espanya per sobre l’espatlla, o que es facin comentaris, declaracions i observacions sobre la capacitat laboral, física i fins i tot mental de la resta dels seus habitants tampoc ho és.

De fet, jo he viscut una conversa entre dos amics meus, on un català nostrat deia, a un gallec, que “de Aragón para allá són todos unos follacabras“. Pretendre convèncer algú dels teus arguments dient-li “follacabres” és… complicat…

El relat de superioritat ha d’acabar. No només ha d’acabar, sinó que s’ha de revertir. Com? Ni idea. Però potser es pot començar per esbrinar les raons que han conduït les regions a l’atur endèmic, a una dependència del govern centralista de la persona jurídica Espanya, o a una despoblació del món rural.

Per cert, us espanta la des ruralització del Pirineu i el Pallars? Aneu a Astúries. Aneu a Galícia. Aneu aquí al costat, a Jaca. O a Teruel, que fa poc hi han posat una autovia nova i des de Lleida s’hi arriba en un tres i no res, quan fa uns deu anys es trigaven unes 6 o 7 hores –les infraestructures a Catalunya, oh sí.

El greuge comparatiu

Amb el paternalisme, cal desmuntar i revertir el sentiment de greuge comparatiu de Catalunya. Sí, la persona jurídica Espanya ens roba. Però ens roba a tots –bé, a tots, tots, no. Almenys no a tots igual.

I fa servir el botí per enfonsar cada cop més certs territoris en la dependència. “Voteu-me i us garanteixo pagueta, places de funcionari i el que faci falta”. Andalusia i Extremadura “vagos y funcionarios”.

No tinc amics ni coneguts a Extremadura, però sí a Andalusia. Cal repassar-ne la història, la propietat de la terra, la gestió de la indústria –sí, es veu que hi havia foneries, a Andalusia. I altres coses!–, de la mineria –Río Tinto s’explota des del segle XIX– i com de mica en mica s’ha anat des empoderant a la població i convertint-la en ionquis de l’ajuda pública.

Mentre mireu per sobre l’espatlla i feu acudits del PER, penseu que si això de la independència no ho fem bé, la persona piconadora jurídica Espanya entrarà a tot drap i desitjarem ser l’Andalusia del nord per tal d’evitar esdevenir la Irlanda de Cromwell.

Fraternitat Unilateral a fora per convèncer als de dins

Com veieu, hi ha molts plans, focus, fronts i tecles per tocar. La idea principal, repeteixo, és obviar l’Estat Espanyol com a interlocutor per dirigir-se directament a cada autonomia/regió/ciutat/quelcom espanyola, i negociar-hi de forma directa i unilateral.

Amb això, amb la demostració de fets tangibles –un concepte completament diferent de “mostrar bona voluntat” de la catalanor tradicional–, crec que s’aconseguiria desactivar gran part del discurs que, avui en dia, permet que En Comú segueixi amb vida política.

Si es guanyen amics a tota la resta d’Espanya no només es desactiven molts discursos, sinó que gran part del suport que té En Comú, el que ara per ara es defineix com unionista per diferents raons que van des de la por a la ràbia, canviaria i passaria a comptar vots favorables a la independència.

Cal mostrar una Catalunya no ressentida, no victimitzada ni paternalista, no cobdiciosa. Oi que ens perd l’estètica? Doncs guanyem imatge, que n’anem curts. Una Catalunya disposada a col·laborar amb la resta d’Espanya en el futur –no amb la personalitat jurídica, amb l’altra–, òbviament, que us conec, cadascú des de la seva pròpia personalitat i sobirania.

Una Catalunya que no abandona a ningú a la seva sort –remarcar això en especial. I sempre tenint en compte que, per molt que no s’abandoni a ningú, el nostre camí és un altre.

Si s’aconsegueix demostrar això, el discurs de l’emergència social, que tenalla una bossa important que avui és unionista, cau pel seu propi pes. Si ho hagués d’explicar amb un parell de frases –espereu, que després d’aquesta tirallonga he de riure– podria quedar quelcom semblant a això:

Cosins –perquè per molt que els pesi als dels cognoms, aquí som tots cosins propers o llunyans, i si no feu-vos una prova d’ADN. I si no us la feu, aneu pensant en les malalties que provoca l’endogàmia–, nosaltres estem dats pel sac per la persona jurídica Espanya, però sabem que vosaltres també.

Nosaltres volem marxar, però us estimem, som família i no us volem deixar tirats. Podem enfonsar-nos tots mentre el Capitalisme –de Capital de l’Estat– ens xucla la sang, o podem mirar de lluitar per sortir-nos-en. Nosaltres us oferim tot el que tenim. Què decidiu?

Sobre el populisme constructiu

Ja fa dies que em ronda pel cap una associació d’idees al voltant d’un article que em va fer arribar un dels meus Mestres: The Case for Constructive Populism. Si no l’heu llegit, feu-ho.

En resum, el nativisme –concepte molt més eficaç que ‘nacionalisme’ i que darrerament veig bastant–, l’agressivitat vers l’altre i les consignes curtes, absurdes i fàcils de recordar estan guanyant allò que alguns anomenen “el debat de les idees”.

Un nou fantasma recorre Europa

El populisme banal, reforçat per l’argumentació sobre temes i conceptes complexos en forma de frases curtes, i sovint d’un màxim de 140 caràcters, obliga als moderats i als defensors de la pluralitat a explicar per què aquestes frases i consignes no volen dir absolutament res. El tema és que, per molt que hom s’esforci a intentar contrarestar les absurditats, aquestes són tremendament efectives.

Ho podem veure, en part, al discurs de Mariano Rajoy després de guanyar les segones eleccions. Recorda els parlaments de celebració de trofeus futbolístics. També ho comprovem amb la quantitat faraònica de bajanades vessades a Twitter pels diputats i regidors En Comú aquest estiu.

Criticar el turisme des de destinacions turístiques semi idíl·liques. Equiparar sentiment nacional segons el territori on es passin les vacances –també des de destinacions més o menys idíl·liques– o la patologia persecutòria arrel del color dels gomets i les sigles que a hom li posen al passaport.

La quantitat de suor, píxels, amplada de banda, piulades i el més important, temps que es podria haver destinat a fer coses útils, és igualment faraònic. No negaré que és divertit, però cal tenir present que estem davant una tàctica de distracció dels temes reals.

Temes com la incapacitat manifesta de gestió d’Ada Colau al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona, on salta de polèmica en polèmica –altre cop per despistar als ciutadans de la seva incapacitat.

Temes com la buidor del discurs en l’àmbit espanyol, on el Tsunami confluent comença a esdevenir com una platja de l’Adriàtic, entre Rímini i Pescara –just davant Hvar, a Croàcia, on estiuegen en Mena i alguns Trump i Murdoch–, en un dia de calma: onades que amb prou feines s’aixequen un pam de la sorra. Moviments que asseguren que estan disposats a investir presidents però que obvien les matemàtiques elementals.

Com deia en Boaz Vilallonga en un parell de –oh, ah…– piulades, En Comú és estètica buida. No hi ha res al darrere, tot és façana i porexpan. El què més inquieta és que aquests discursos, incloent-hi aquells que cauen en pic hom fa una suma o consulta el diccionari, quallen. I quallen fort.

El manifest pel RUI, cas d’estudi

Tornant a l’article enllaçat, Kemal Dervis defensa una tesi innovadora. Donar la volta al populisme i fer-lo constructiu, moderat i humà. Amb diferents aproximacions segons el tema que es toqui.

The way to overcome identity politics and irresponsible populism is not to meet it in the middle or to fight it with detailed technical analysis. The way to avoid disaster is constructive populism: simple, accurate, and always sincere.

I precisament això, o si més no quelcom semblant, ha succeït a Catalunya al voltant del Debat del RUI i el seu manifest. De forma simple, precisa i sincera, aquest debat ha defensat que cal posar la democràcia al centre per tal de desfer qualsevol ambigüitat residual, i què és l’única forma real de realitzar la independència de Catalunya.

Com ho ha fet? Al principi amb una munió de piulades, establint un marc de debat de frases curtes; amb fils d’uns 30 tuits i argumentant a dues o tres bandes. Sí, s’havien fet diferents conferències i el tema es parlava de feia temps. Però hi ha un salt entre finals del 2015 i principi de juny del 2016, amb la ponència del doctor Abat Ninet del maig com a catalitzador final.

Cap moviment sorgeix de cop i del no-res, i potser més endavant m’endinsaré en el procés de generació. Però la percepció general que tinc és que en aquest moment, juny del 2016, el tema agafa la massa crítica suficient –el que Malcom Gladwell en digué tipping point— per passar de tema que es tracta “a la perifèria” a situar-se al centre de l’atenció pública.

Un cop es va assolir aquesta massa crítica, i traient profit de l’èxit inicial de signataris, es van començar a publicar textos més elaborats a diferents mitjans digitals. El debat va traspassar del tot l’escletxa que separa el món digital del real. Però com es va traspassar, aquesta escletxa?

La base

Segons diferents números i estudis, el nombre d’usuaris de Twitter a Espanya és una xifra situada entre 5 i 7 milions de persones, més o menys del 10 al 15% de la població. A Catalunya aquestes magnituds serien, si no iguals, molt semblants.

En realitat el nombre ha de ser bastant més baix. Els usuaris de Twitter més grans de 55-60 anys són molt pocs, però la població d’aquesta franja és molt alta. Acceptem 12% com a “nombre d’usuaris de Twitter respecte a la població de Catalunya”. Això ens deixa menys d’un milió de persones.

Adhesió, mobilització o aconseguir el que es busca

Si ho veiem com una campanya d’adhesió organitzada de forma exclusiva a Internet, el Manifest pel RUI, amb menys de 15000 signataris en dos mesos, es podria considerar un fracàs bastant estrepitós si ho comparem, per exemple, amb la Iniciativa Legislativa Popular per l’Educació Pública: 95.000 signatures, 23 mocions a ajuntaments, 170 entitats, xerrades arreu de Catalunya. Però si tornem a Internet, trobem només 2.370 “Likes” a Facebook i 3.777 seguidors a Twitter.

Al ritme actual, el Manifest del RUI no arribaria als 50.000 suports necessaris per presentar una ILP en el termini màxim legal –més pròrroga– de 6 mesos. Però a diferència de la ILP per l’Educació Pública, i aquí rau el més interessant, el Manifest sí que ha influït en la política catalana.

En menys d’un mes –de fet en dues setmanes i poc–, amb ajuda del buzz, el soroll i el hype que s’ha creat al seu voltant, ha sortit d’internet i els partits polítics han recollit el tema, que ja és damunt la taula de negociació.

De forma accessòria i dins una carpeta, si voleu, però ja és a la taula. I com afegitó col·lateral, cal notar que s’han alçat veus demanant l’empoderament d’alguns dels seus promotors en forma de candidatura a l’alcaldia del Cap i Casal.

Si algú creu que això és el procediment normal, convido a repassar la història de l’activisme digital a Catalunya i a Espanya, on tot allò que prové de les xarxes –patents de programari, drets civils a Internet, guerres de copyright…– sempre s’ha vist com una cosa de friquis.

La primera iniciativa sorgida de forma íntegra d’Internet que va triomfar fou les protestes contra la Llei Sinde, que van derivar en el 15M, que va derivar en… bé, deixem-ho.

Populisme civilitzador?

Tornant al tema que obria aquest text, podem estar davant d’un dels primers casos d’estudi d’aquest populisme constructiu. És constructiu perquè ha servit per portar un tema de decisió refrendaria, democràtica, a un procés que, fins al moment, no ho contemplava o ho feia en altres termes –el Full de Ruta establia un referèndum només per aprovar el text, ja fet, d’una Constitució[1].

A partir d’aquest debat s’ha modificat l’estratègia política de dos –no puc afegir el tercer partit encara, ho sento–, dels tres partits partidaris de la independència, amb l’afegit que, en cas de celebrar-se, obligaria tant als tres com a la resta a posicionar-se de forma clara i contundent.

I és populista perquè un document signat per 15.000 persones, menys de l’1% dels votants de la coalició guanyadora de les eleccions al Parlament, ha generat un moviment i soroll enormes, en un entorn molt específic què és Twitter. I ho ha fet amb/en idees que s’han de desenvolupar en menys de 140 caràcters –i uns quants storify, d’acord.

Segur que hi haurà qui titlli aquest èxit d’acció política com a totalitarisme antidemocràtic. De forma gens curiosa sempre són els mateixos que acusen de totalitarisme, sectarisme i feixisme a aquells que aconsegueixen tirar endavant iniciatives amb les quals no hi estan d’acord.

Això és indicatiu, precisament, de la seva condició de totalitaris, sectaris i feixistes. Els mateixos que empraven els grans moviments de masses per aconseguir resultats semblants, encara que infinitament més vistosos amb les banderes i manifestacions, als que podem veure.

Perdent el temps…

El fet és que la idea de recuperar la via del referèndum torna a ser vigent. I mentrestant, alternem les vacances fent mofa, befa i escarni dels quatre personatges que van etzibant una animalada rere l’altra, i reben tots els atacs dels qui se senten insultats[2].

I mentre a Internet tots ens barallem, el votant En Comú segueix allà, a l’altra banda de l’escletxa digital. Està a les Associacions de Veïns, Plataformes Ciutadanes i diferents moviments i associacions.

I el tret principal de tots ells és que no tenen gaire presència, ni els importa el que hi passa, a xarxes com Twitter. Potser sí a Facebook i altres estructures on l’enllaç entre persones és més fort[3].

Cal pensar la forma de contrarestar la banalitat i el populisme destructiu d’En Comú. I cal pensar com fer-ho de forma senzilla, precisa i sincera. El mètode actual, prenyat de superioritat intel·lectual, articles quilomètrics amb dades inacabables que costen de seguir als que tenim poca idea, no funciona.

Conclusions: capgirar el sentit del populisme

Cal desactivar el cretinisme i la buidor, i al mateix temps posar-los davant els votants d’En Comú, com un mirall. Preguntar-los de forma directa i sacsejar-los la intel·ligència. Preguntar-los si de veritat es creuen totes les animalades que diuen els seus propagandistes.

I cal fer-ho de forma precisa, senzilla i sincera. Constructiva, moderada i humana. Trencant el control informatiu dels seus aparells i anant a buscar a la persona. Accions individualitzades. Quirúrgiques. Mentre això no passi, seguirem en mode broadcast, gastant una quantitat inhumana de temps i energia amb resultats pírrics.

Aquestes formes per intentar arribar allà on fins ara no s’arriba, de modificar agendes polítiques mitjançant molt moviment aparent, generat amb pocs recursos, és això el que jo veig com Nova Política.

L’estètica buida, basada en escarafalls i consignes absurdes però sense fer res –en el millor dels casos. En el pitjor, per destruir allò que s’ha aconseguit–, és una perversió. No és, ni de bon tros, Nova Política. És neopolítica. O el que vulgueu.

És la mateixa política de sempre, envernissada de revolucions consistents en apartar al qui robava ahir per col·locar-se un mateix i seguir robant més, millor i de forma descarada, amb qualsevol excusa. La realitat és que ja no es posen ni excuses.

És, com ja s’ha dit, pitjor que la invasió i saqueig de Roma per part dels bàrbars. Almenys els bàrbars sabien apreciar certa bellesa en les estàtues, o el plaer dels banys. El que passa aquí és destrucció per destrucció. És incivilisme –d’incivilitzat–, ràbia i odi, i així, de forma directa, ho han explicat els seus promotors.

Entre les consignes supremacistes En Comú i el “¡Viva la muerte!” de Millán-Astray tan sols hi van 80 anys. De fet, el discurs joseantonià està més que viu, i ha entrat al Congreso de los Diputados –no us perdeu La putinización de occidente.

No hi ha absolutament res que els separi. Tan sols temps. El procés mental és el mateix: els mutilats només volen rodejar-se d’altres mutilats com ells[4].

El populisme constructiu –civilitzador i, per tant, humanitzador en lloc de domesticador–, el fet de desmuntar discursos perversos de banalitat, això sí que és –part de– la Nova Política. És recuperar el pensament crític i el sentit comú. I fer-ho de forma fàcil.

És evitar el desastre sense entrar en la inutilitat de rebatre dades falsificades. És aprofitar el moviment i la connexió sorgits, per exemple d’Internet, per portar el debat allà on toca.


1. Segueixo dient que fer això sense preguntar si els catalans en volem, de constitució, no és gaire democràtic.

2. De la similitud entre la tàctica d’emprar uns personatges per tal de parar el cop de certs videojocs i la seva relació amb la política actual ja en vaig parlar, però caldria rellegir i veure si no s’ha girat una mica la truita.

3. Com fa temps que es diu, Twitter presenta un llaç molt fràgil entre nodes. Hom pot seguir i ser seguit amb un clic. Facebook no permet això, ja que requereix aprovació explícita.

I si parlem de Whatsapp, que a algún estudi apareix de forma incomprensible com una “xarxa social”, quan és un simple programa de missatgeria entre persones que es coneixen, la cosa encara és més difícil. Twitter és un sistema públic de comunicació per SMS. Whatsapp és email+llistes de correu+veu i tot a temps real, amb la diferència que has de demanar el telèfon a la persona amb qui vulguis comunicar-te, i aquesta te l’ha de donar.

4. Discurs de Miguel de Unamuno al paranimf de la Universidad de Salamanca, 12 d’octubre de 1936.

Què no és la Fraternitat Unilateral

La setmana passada vaig llençar una idea que, si no s’explica un xic més, pot no comprendre’s del tot i portar a equívoc. Es tracta del que, com no se m’ha acudit cap altre nom millor, he anomenat Fraternitat Unilateral –que no Universal, això és una altra cosa.

En l’article passat posava l’exemple del Visca Espanya!! de Joan Maragall. Per què? Doncs només perquè el citaven a la peça del “olor de multitudes” –encara ric. Però crec que fer el joc de mots amb el text del poeta i el títol 2.0 causa més confusió que aclariment. Per tant, tot i que era accessori, us demano que us oblideu de Maragall.

I abans de començar, un micro-diccionari. Quan parlo de la “persona jurídica Espanya” em refereixo a l’Estat espanyol i els seus simbionts. El Gobierno, consell de ministres amb els corresponents ministeris i estructures paral·leles, Congrés, Senat i alts funcionaris, i la rècua de la Corte.

També el para-estat, allò que molts anomeneu “lo de l’IBEX”, fundacions més o menys obertament franquistes, plataformes de moviments ciutadans –cal parlar-ne, d’aquests moviments. En José Alcántara ho féu ahir, i molt bé–, i qualsevol ens, entitat, estructura o persona que pretengui canibalitzar la ciutadania amb l’excusa d’Espanya i el seu passat, el seu futur o la seva unitat.

A vegades, per definir una cosa el millor és explicar “què no és”. Les ombres poden crear formes irreals, i el millor és portar llum per tal d’eliminar-les i veure la cosa tal com és. El punt més important: la Fraternitat Unilateral és una idea desenvolupada únicament per a benefici de la independència de Catalunya.

No és una nova forma d’explicar Catalunya, ni és pedagogia. Tampoc un nou intent d’explicar “per què volem ser independents”. Encara menys n’és una justificació, d’aquest per què. Justificar-se per la independència entraria dins el fang del provincianisme més abjecte.

No es tracta de voler canviar res de la “persona jurídica Espanya” com a tal; tampoc al que es coneix actualment com “España de las autonomías”. Encara menys és regenerar res. Si m’heu llegit darrerament, espero que tingueu clar que trobo aberrant, presumptuós i esperpèntic l’imperialisme catalanista –d’ahir, d’avui i de sempre.

Això d’anar a altres llocs “a modernitzar”, en especial sense que ningú hagi preguntat abans què els sembla i si hi estan d’acord, em sembla un xic agosarat. I vanitós.

Què us fa pensar que algú a qui es titlla de poc menys que d’imbècil i analfabet, accepti de bones que qui l’insulta li indiqui, a més, com ha de fer les coses? Bàsicament, parlo de la regla d’or: no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu.

I reblant el clau, m’agrada recordar com em sento cada cop que ve algú a qui no conec de res –i que no em coneix de res– i em diu com he de viure a casa meva, com he de fer la meva feina, etc. Com us sentiu, quan us ho fan?

Tampoc és cercar la instauració d’una estructura federal. El que jo vull i defenso és que Catalunya esdevingui un país independent. Però això no elimina la realitat orogràfica. A menys que es dinamiti tota la frontera, Catalunya es desprengui de la placa continental i comenci a flotar pel Mediterrani, els veïns al nord, a occident i al sud seran els que seran, i seran els mateixos d’ara.

Aquesta idea de la Fraternitat Unilateral tampoc és crear una nova estratègia, ni modificar l’existent. Encara menys tornar a debatre la idoneïtat de fer referèndums o eleccions, ni en quin ordre específic s’haurien de fer. La FU es pot aplicar independentment del moment i de quina sigui l’estratègia a mig-llarg termini.

És més, penso que és especialment aplicable en aquest període en què la persona jurídica Espanya està d’interina, amb govern en funcions i mentre tots els simbionts lluiten per mantenir la posició i seguir canibalitzant.

Per tant, no és federalisme –ni simètric, ni asimètric, ni del dret ni del revés–, tampoc és imperialisme ni bonisme. No és catalanisme renaixent que aspira a prendre el timó d’Espanya per redreçar-la. Tampoc és canviar estructures, ni internes ni mentals, d’Espanya ni els seus ciutadans.

Repeteixo, és una idea pensada per a què treballi en exclusivitat per a la independència de Catalunya. Però d’això en parlaré un altre dia.

Las Hurdes, pa, ànima i iode

Avui, a la secció “arts i humanitats” –subsecció de costumisme– (?) us vull fer un comentari, que no crítica, al documental Las Hurdes, tierra con alma: 80 años en Las Hurdes con Buñuel. Mentre intentava veure un programa sobre La flauta màgica, aparegué a la llista de la web de TVE.

És una tornada a Las Hurdes 80 anys després que Buñuel fes el seu documental surrealista Las Hurdes, tierra sin pan, on Francisco Arrabal narra unes imatges de misèria, deformació i vida sub-humana, què és com pel que es coneixia –i algú encara s’ho pensa avui– aquella part d’Espanya.

Si deixem de banda la pija i, especialment, al músic, a qui fotries barranc avall –fins que el cerques a Google i descobreixes que és el Tonetti de Torrente. Llavors et decantes per mètodes més expeditius–, amb el seu paternalisme imperial capitalí, de llàgrima fàcil, boca badada i cara de sorpresa quan s’assabenten que el 2015 a Las Hurdes hi ha llicenciats universitaris, és un film passable.

Arrenca amb la conductora, néta d’un col·laborador de Buñuel. L’aragonès va voler fer un documental de denúncia i protesta. I ho féu durant la tan idolatrada Segunda República. I aquest mateix Gobierno, tan idealitzat, el va prohibir no només a territori espanyol, sinó també a les seves ambaixades arreu del món.

Amb aquesta actualització no tinc clar si el que es vol fer és ‘normalitzar’ aquell enclavament, o si el que es busca és tornar al documentalisme, aquest cop etnopaternalista, per demostrar que l’error del passat s’ha solucionat en forma d’electricitat, aigua corrent i 15 persones amb títol universitari.

Es fa èmfasi al passat, tant dels 30 –amb un parell de supervivents del documental original–, com de més cap aquí. Testimonis com el pastor, que no anava a l’escola perquè el mestre l’atonyinava, que escriu versos a les pedres tal com els escolta, a qui els turistes (?) corregeixen, “burro va con B de burro“. L’esteticisme gilipollesc, es confirma, no és patrimoni únic dels catalans.

Ui sí, Su Majestad.
Ui sí, Su Majestad.
També s’expliquen anècdotes com la de Gregorio Marañón. Es veu que a la sortida d’una projecció del documental, reprotxà indignat a Buñuel que havia escollit Las Hurdes quan al costat, La Alberca, hi havia una regió bellíssima “y con las mejores danzas“.

El fet és més espectacular quan hom descobreix que el doctor Marañón visità Las Hurdes el 1922 i n’escriví un llibre, ple fins dalt d’absurditats. Gran època, la República dels anys 30 a Espanya…

Tots als qui pregunten pel documental no n’estan gaire contents. Queda clar que encara hi ha, 80 anys després, un sentiment de greuge. Es constata especialment quan els alumnes d’un institut comenten les manipulacions del documental.

Aquestes manipulacions han fet que els protagonistes es sentissin –encara avui– traïts. Fins fa no gaire, hom ha pensat que Las Hurdes segueixen essent un lloc desolat. Nanos de 17 anys que, 80 anys després, encara han de dir “nosotros así no somos“.

És cert que quan algú apareix retratat en la seva pròpia realitat, mai està content. Però cal intentar aproximar-se tot el que sigui possible al punt on la realitat i la “preparació” dels documentals –en aquest cas, a sobre supra-realista– es troben, o es separen.

Aquest documental és un bon punt de partida per fer això. També per constatar que el prejudici, la invenció, l’exageració i la llegenda negra arriben a cotes mai esperades. Que aquella regió va ser la més miserable de tota Espanya durant un temps, i que el Gobierno de la República no va fer res per millorar-la i, a més, va ignorar i amagar-ne les denuncies.

I també que la falta de iode i sal poden ser endèmiques avui a un lloc, però traslladar-se fàcilment a un altre. Beure de les aigües de puresa extrema té un handicap: que acabes desenvolupant cretinisme.

Mireu Las Hurdes, tierra con alma, i intenteu no trencar la tele o el monitor quan surti el de la barbeta, que n’haureu de comprar un altre.

Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.