Globalitzem Àfrica

Dimecres passat, xerrant amb n’Enrique i en Pere, va sorgir el tema del subdesenvolupement del continent africà, que curiosament és l’únic que no ha participat en la globalizació.

Els propis habitants del continent reclamen participar-hi. El que passa es que des de la colonització, sel’s ha ensenyat a pidolar. Les campanyes d’ajut enviant roba o menjar, en comptes de solventar els problemes, els ha agreujat inundant el mercat amb menjar i roba barats i enfonsant la economia local.

Hem de deixar de tractar a aquest continent com el germà petit i indefens al que cal cuidar i treure-li les castanyes del foc…per després llençar-lo a les brases. Són prou grans i poden valdre’s per ells mateixos.

Si volem que la fam, i de rebot els dictadors desapareguin, parem d’enviar ‘ajuda humanitària’ i obrim els mercats per a que puguin començar els seus propis negocis. O es que tenim por d’alguna cosa?

Per què la cultura lliure és important: llibres de text

Agafaré el fil on vaig acabar ahir, parlant de llibres de contingut lliure. Com per exemple Wikibooks, un projecte de Wikimedia Foundation.

Wikibooks is a Wikimedia project for collaboratively writing textbooks and related non-fiction books (with supporting books and booklets; such as annotated literary and other classics) about different subjects. Although this project is still small, it probably won’t be for long.

Dins el projecte s’hi pot trobar des de biología general fins a una introducció a la sociología, passant per l’orígen de les religions o un curs de Bambara. Tots sota llicència GFDL.

Quin és el problema? Doncs que en ser un treball colaboratiu i voluntari, molts dels wikibooks estàn inacabats. No crec que sigui un projecte viable.

Un projecte viable seria, com comentava ahir, poder disposar del contingut dels llibres de text que es fan servir a l’actualitat, en format digital i llicenciats d’alguna manera que permetés la seva traducció i “exportació”. Lamentablement això no és possible, gràcies al nou projecte de LPI

Con él se regula expresamente el uso y explotación de obras en Internet con la autorización de los autores o de los titulares de los derechos.
[…]
A los derechos de la propiedad intelectual se imponen unos límites que afectan a reproducción, distribución y comunicación pública, y que, según señala el Gobierno, “pretenden conjugar los legítimos intereses de los creadores con aquellos de los ciudadanos a la investigación, la enseñanza o la información”. Entre otros, se establecen los siguientes casos en los que se pueden utilizar obras o prestaciones sin necesidad de contar con el consentimiento de los autores de las mismas o de los titulares de los derechos:
[…]
-Profesores de enseñanza reglada podrán utilizar la obras, siempre que este uso se haga para la ilustración de actividades educativas. Quedan excluidos del ámbito de este límite los libros de texto y los manuales universitarios, para cuya explotación será necesario contar con la correspondiente autorización.

Com es pot veure, els llibres de text que es fan servir a les escoles, no es poden fer servir fora de les mateixes. Que l’editor no permeti treure els llibres (plec de fulls amb coberta i contracoberta) de les aules, es podria acceptar pel tema de gastos d’impressió i distribució de l’objecte “llibre”, pero que aquesta restricció s’imposi també a una possible versió electrònica del contingut (que especialment en llibres de text no és contingut original de l’autor), és totalment absurd, fora de lloc i delirant.

Si l’ésser humà (en especial el de raça blanca) ha arribat on és ara, ha sigut perquè ha aprofitat els coneixements que li han deixat els seus avantpassats, ja sigui amb el boca a orella, amb pergamins, manuscrits o gravats en roca. Si ara patentem aquest coneixement en forma de llibres de text, estem hipotecant durant moltíssims anys no solament el futur de generacions futures de blanquets (que al menys tenen l’oportunitat de pagar per aquests objectes “llibres”), si no de molts més milions de futurs no-blanquets que, per a poder tenir accés a aquests coneixements, els hauràn d’escriure ells mateixos.

No serveix de res l’innovació tecnològica per al desenvolupament, si després aquesta tecnología no es pot fer servir per falta de matèria primera.

Per què la cultura lliure és important

Cert que les ‘obres d’art’ no són l’única cosa que té copyright. Hauria d’haver-ho remarcat.

I no ho veig com conformar-se. De moment el tema drets d’autor és intocable. Quan a la blogosfera occidental es parla de “cultura lliure”, ho fa des del punt de vista del món occidental. Es parla de que qualsevol persona amb accés a internet, una càmera de fotos o de vídeo digital és un ‘creador’ en potència. Es parla de lliure accés (també d’accés gratuït en alguns casos) a les obres d’aquests autors. De drets d’autor. En resum: el que es planteja es el futur model de cultura occidental… dirigit al món occidental.

Per un moment, proposo deixar de mirar-nos el melic, aixecar el cap i mirar al voltant nostre. Tenim una gran quantitat de població (encara que no ho sembli, sóm minoria) que no té accés ni a llibres de text per a aprendre a llegir. Milions de persones que no tenen accés a la música lliure, ni a cap tipus de música. Parlo d’Àfrica, algunes regions d’Amèrica del Sud, Àsia…

Algú hi ha pensat en aquesta gent? De què serveix als nens nigerians demostrar que la SGAE són uns aprofitats, si no tenen (ni necessiten) accés a la nostra música? A part de demostrar que compartir és bo, quines iniciatives hi ha per tal d’alliberar llibres de text (o e-books o el que sigui) amb contingut educatiu útil per a aquesta gent, per tal que quan entrin a la xarxa, ja sigui amb ordinadors-joguina de color verd, terminals ultralleugers o ordinadors normals, es trobin amb alguna cosa més que el “Free Culture” de Lessig (que no crec que serveixi de gaire a un nen de la selva ecuatoriana)?

Hi ha llibres escolars sota llicència GFDL per a que els puguin baixar, imprimir, enquadernar i vendre ells mateixos, i de pas generar activitat comercial pròpia en aquests llocs? No parlo d’escriure des d’aquí els llibres de la seva pròpia història o cultura, però segurament hi ha temes comuns internacionalment que es podrien agrupar en edicions lliures i que garantirien una mínima continuitat un cop entrin a la xarxa i, de pas, donar la possibilitat a generar negoci amb la creació d’impremtes, cooperatives de llibreters, biblioteques…

El que necessiten els països en desenvolupament es comerç, no ajuda.

El tercer món i el p2p

Quan algú proposa fer coses útils per al tercer món, a tothom se li acut el mateix. Donacions, apadrinar nens i poca cosa més. En canvi, quan a algú se li acut algún altre mètode que inclogui tecnología com els telèfons mòbils o els ordinadors sempre surt algú que opina que hi ha altres coses millors per a fer.

Tot endinsant-me en el primer mapa de la blogosfera Xilena, navegant navegant he arribat a Xile, he fet unes voltes i he acabat a Uganda. I es que els camins de l’hipertext són inescrutables.

A partir del blog de Leonardo Maldonado he descobert Kiva. Aquest projecte és com una mena de xarxa p2p en la qual, en comptes de saquejar a l’altre peer, l’ajudes. A l’altra banda del cable hi ha persones que intenten tirar endavant un negoci a una zona rural de Uganda. Com ho fan? Amb microcrèdits via PayPal.

L’usuàri presta una petita quantitat de diners per a un negoci que necessita finançament i del que en pot seguir l’evolució. Amb el temps es va rebent la devolució del microcrèdit (sense interessos) que bé pots recuperar o reinvertir en un altre negoci.

Perquè després diguin que portar tecnología al tercer món només serveix per a vendre el que a nosaltres ja no ens serveix o que la globalització és el diable.