Fa quaranta anys, en un planeta llunyà, molt llunyà, un grup d’estudiants progres de Santraginus V va sortir al carrer a protestar pel preu de les llegums oleaginoses emprades per a fer combustible per a motors de condensació del fluxe.
Durant tot el més de maig van manifestar-se, convocant una gran acampada al passeig marítim de la capital del planeta, demanant que, al menys, es destinés el 0.7% dels beneficis de l’industria dels condensadors de flux a la creació d’una reserva biosfèrica de l’estúpida i Voraç Bèstia Bugblatter de Traal.
Els productors de llegums del planeta, enfadats amb els estudiants perquè els tallaven el pas a la platja justament els dies de més sol, van decidir agafar-se la justícia per la mà.
La Federació de Productors de Llegums es va presentar en massa al passeig marítim en una contra-manifestació, llençant pamflets amb la llista de 42 raons per les quals consideraven inadmissible que es tallés el passeig marítim just els dies de més sol, que curiosament també eren els dies en que el forat de la capa d’ozó es tancava i permetia sortir de casa sense els vestits importats d’Arrakis per a evitar el càncer de pell.
Just en aquell moment, un grup de ciutadans que es dirigien a la platja amb els para-sols i les tovalloles a l’espatlla, es va trobar amb el bloqueig. En sentir de lluny la resposta, i pensant-se que anava per ells, en comptes de tristesa van derivar a una sensació de mala llet, així que van començar a agafar les llambordes del passeig i a llençar-les cap a la zona d’acampada.
En mig de la confusió de la pedregada, els estudiants pro-defensa dels drets de la Voraç Bèstia Bugblatter de Traal, van decidir fer com ella i tapar-se els ulls per tal que els llançadors de pedres no els poguessin veure mentre fugien, cosa que va fer que l’estampida estudiantil fos encara més caòtica i topessin tots entre ells, envaïssin les vies del tren o anessin directament al mar.
Com a spin-off, el Doctor Brown, descobridor del condensador de fluxe i causa de tot aquest desordre públic, va emigrar a la Terra després de les protestes, va modificar el seu invent per a que funcionés amb biomassa i després va fer una serie de pelicules de promoció de l’invent. Van ser un èxit de taquilla, pero l’objectiu de trobar un inversor per a construir màquines del temps va fracassar estrepitosament. A causa d’això, va presentar-se al concurs musical d’Eurovisió disfressat de gall dindi irlandès. També va fracassar.
Anys després de l’exitosa campanya turística del 69, a Santraginus V es van construir milions d’apartaments de 30m2 a primera línia de mar, amb la qual cosa la ciutat va tornar a recuperar els 23 metres de platja. Un dels promotors d’aquesta obra va ser el líder de l’acampada estudiantil de la foto. Encara més anys després li van plagiar l’idea a Oropesa de Mar, incloent un detonador gargàric pangalàctic amb l’entrada, cosa que va fer que tota la clientela de Santraginus V marxés en bloc a Oropesa i que poc després, coincidint amb el canvi de segle, es demolissin els apartaments abandonats en un gran espectacle piromusical de caire mil·lenarista. A causa d’un lamentable error de càlcul (algú va confondre “metres quadrats” amb “acres”), mitja ciutat va volar pels aires en sonar la darrera campanada.
Actualment l’ex lider estudiantil i ex-promotor immobiliari subsisteix al metro cantant “The cobble is blowin’ in the wind”, en record d’un temps passat i millor, amb l’ajut d’unes maraques de joguina mentre espera data del judici per no pagar els corresponents drets d’autor i imatge, ja que ha estat denunciat recentment per la ex-lideressa de la batucada de protesta del 68 (a la foto), autora de la cançó original i actual propietària de la major discogràfica de la galàxia.
Ah, feliç (i retrassat) dia de la tovallola!
I ara... què? 