Per què Espanya és diferent (capítol 2: del turisme de borratxera al turisme cultural)

Previously, on Spain… (and now, with pictures)

Dice Isa ben Ahmad Al-Razi que en tiempos de Anbasa ben Suhaim Al-Qalbi, se levantó en tierras de Galicia un asno salvaje llamado Pelayo.
Crónica de Al Maqqar

Pelayo, al que podem considerar el primer cacic espanyol, va decidir iniciar una empresa: reconquerir la península ibèrica, dominada en aquells moments pels andalusis, infidels musulmans, expressió que amb el temps variaria, com Emerita Augusta o Caesar Augusta van derivar a Mérida o Zaragoza respectivament, a “puto moro de mierda”.

Però a part de cacic, Pelayo era un zipayo, ja que la història deixa entreveure que els asturs originals eren un pel revoltosos i ja van mostrar la seva disconformitat a les invasions anteriors, ja fossin els romans (diuen que hi ha vestigis de pintades anti-romanes fetes per la resistència astur) o els visigòtics cervesers del rei Bamba.

En fi. Que després d’aconseguir que un munt de pagesos traïdors i analfabets derrotessin, de forma misteriosa i incomprensible, en “gran victoria frente a los infieles gracias a la ayuda de Dios” a uns pobres exploradors, Pelayo va tornar cap a casa i li van preguntar

Que ye lo tuyo?

I ell, com a bon cacic espanyol, va respondre

Pues nada hombre, que venimos de matar un puñau de putomoromierdas.

Tothom li va riure la gràcia i el paio, que recordem que era un pel més llest que la mitja, va saber veure un nou model de negoci, diferent al de sablejar al guiri venent cervesa aigualida: que ho fessin els altres, mentre ell, ben assegut al nou palau, cobrava un bon pessic del total.
I d’aquesta manera es va treure del casc dues coses: el Reino de Asturias, nacido grácias a la divina providencia, i el precursor de l’Impuesto de Sociedades.

El Reino de Asturias Sociedad Estatal Unipersonal (també conegut com Pelayo & fíus) va començar la seva internacionalització. Primer cap a l’ oest, fins que van arribar a un lloc feréstec, ple de muntanyes, turons i on sempre hi plovia. Els musulmans que habitaven Galícia van donar gràcies a Alà per fer aparèixer aquell munt de barbuts pudents, i van tornar cap al sud, a terres més pròsperes, amb més sol i on la producció d’orxata fos més fàcil.

Meanwhile, a la ribera mediterrània, un tal Carlemany s’havia fet amb el poder del que quedava de les restes de l’Imperi Romà, es va camelar al nou líder de la religió del pobre jueu linxat, que estava més de moda que mai, i va canviar el nom al xiringuito, que es va passar a dir Sacre Imperi Romà.

Carlemany va fer algunes excursions al sud dels Pirineus i va aconseguir conquerir una part del territori als andalusís, que per allò que venien del desert, el tema de la neu i el fred no els feia el pes. Així que després de discutir una micona, van organitzar una sessió de branding per quedar d’acord en que els barbuts pollosos i pudents serien els amos al nord del Llobregat, creant la primera Marca Hispànica.

El Reino de Asturias ja controlava el nord de la península i el comerç de cervesa barata per immigrants visigòtics que venien del sud. Així que a algú se li va acudir fer aliances comercials amb la resta del món conegut, i emprar-les contra els competidors musulmans infidels i la seva maleïda beguda blanca i dolça.

Tinc un amic que...” en una sessió d’storytelling, li va explicar a un altre amic una història que havia sentit...

Resulta que un tal Pelayo (!!!!!) o Paio… o algo… que era un ermità d’aquella zona feréstec on sempre plovia i hi abundava certa espècie de bolets psicotròpics, va veure tot de llumetes i ‘estrellas sobre un bosque’ durant unes quantes nits. El paio, molt afectat per les al·lucinacions, va anar a veure al seu bisbe, que quan va sentir el relat li va contestar

El conceto es el conceto. I como te digo una cosa te digo la otra. Tu chitón que yo me encargo.

I va dissenyar un viral: el rumor llençat a les xarxes socials de l’època deia que, en aquella zona on mai es veia el sol, on sempre hi plovia i on ningú sabia cap on anar, ni si pujava o baixava, un Paio havia trobat la tomba d’un tal Santi, que va aconseguir escapar al linxament del famós jueu 800 anys enrere, i que havia arribat a la contrada… circumnavegant tota la terra coneguda… des de l’orient mitja… en un vaixell de pedra.

La majoria d’europeus, tot i haver evolucionat gràcies a estar més connectats amb el món, encara recordaven les històries dels seus re-re-besavis que parlaven d’un lloc al sud-oest, on la cervesa era barata, feia sol, podies estar de festa tot lo dia i les noies no es feien les estretes.

A part de recordar històries dels avantpassats, també en conservaven algunes tradicions, com la de no rentar-se, fomentar l’ auto cultiu de puces o ingerir enormes quantitats de cervesa. I el viral va funcionar a la perfecció.

El factor ‘cervesa’ podria haver estat decisiu en el fet que ningú es parés a calcular l’índex de realitat del fet que un paio, que havia escapat a un linxament públic feia 800 anys, hagués arribat des de l’altra punta del món flotant sobre un tros de roca.

Sigui com sigui, tots van córrer com dements per veure el nou descobriment, creant un flux de turistes que cercaven un lloc on deien que havien trobat una capsa platejada que, si la miraves fixament amb els ulls lleugerament creuats, hi veies en 3D. Aquests nous turistes arribaven en legions i es deixaven els calers més alegrement i en coses diferents que els anteriors, que bevien i poca cosa més.

A partir d’aquí, els experts en màrqueting van anar creant nous productes a partir de la Marca Santiago, com pastissos sense llevat o el símbol d’aquell nou destí turístic d’interior: una closca de mol·lusc marí que s’havia de transportar una mitja de 60 kms des de la platja. Tota una mostra de la tradicional eficiència hispànica que ha arribat fins avui.

A part dels productes físics, que aprofitaven les creences del cultorum necrofilicum imperant a l’Europa del moment, van sorgir tota una legió de llegendes variadissimes, gràcies a les quals, els magnats del Reino de Asturias es van folrar amb el nou negoci del turisme familiar organitzat.

Per això van decidir fer Santo Patrón l’ amic Santi, que tants beneficis els havia reportat, creant la tradició de cridar Santiago y cierra caja al final del dia, per fer recompte dels beneficis pecuniaris.

Continua…

Per què Spain is different (presentació i primer capítol: Amigou, fiesta, sangria, paelia!!)

Originalment tenia pensat un article on treure una mica de bilis, una vàlvula per deixar anar el vapor de la mala llet amb que ens obsequia aquest país dia a dia. I a més tenia planejat fer-ho de forma seriosa, com cal.

Després del primer paràgraf he recordat que a aquest país és impossible entendre’l si hom se’l pren seriosament, i que intentar-ho només porta a la depressió profunda, el catatonisme i la lobotomia voluntària.
Per tant, he decidit ampliar el que era una vàlvula d’escapament cap a un exercici terapèutic i fer una petita història apòcrifa per tal d’intentar explicar per què Espanya és diferent.

NOTA: Aquest relat, tot i estar basat en fets reals la wikipedia, no és fictici. Els noms dels personatges s’han canviat per a protegir-ne l’intimitat i l’honor i no s’ha malmès ni torturat cap primat superior durant l’escriptura d’aquest text.

Continue reading

Cuando el “copiar y pegar” te convierte en criminal

Domingo en el 30 minuts de la TV pública catalana se emitió el reportaje Zona de descargas. Francamente, me sorprendió muchísimo, y gratamente. Por fin en una televisión se da una visión neutral sobre el tema de la fatalmente llamada piratería en Internet.

En él aparecían los cuatro dinosaurios que controlan el 70% de la industria musical en España: EMI, Sony Music, Warner y Universal. Curiosamente, todas norte-americanas, y todas preocupadas por el empleo en España.
La visión que más me ha sacado de mis casillas ha sido la del mismísimo presidente de Sony Music España, Carlos López, poniendo como ejemplo de ‘compartir’ el coger el coche del Presidente del Gobierno para ir a hacer una merendola a la sierra madrileña.

Este ejemplo triste y lamentable, que en primer lugar demuestra que el señor López aún no se ha enterado de qué va el tema de los archivos digitales frente a los CDs físicos y los juegos de suma cero, viene del representante en España de una empresa que, hace 5 años, infectó deliberadamente a casi 5 millones de sus clientes con software malicioso, que modificaba los ordenadores de dichos clientes, y que, para mas mofa y escarnio, violaba la licencia GNU/GPL. Como dicen por ahí, la primera en la frente.

Luego aparecen más señores de la industria musical, excusándose en que si a sus inversores les dicen que van a recibir menos porque tienen que invertir en una cosa que se llama Internet, los inversores se van a ir… y yo me pregunto ¿y qué me importa a mí el funcionamiento interno de una multinacional discográfica? Si, como asegura Fabrice Benoît, presidente de Universal Music Spain, los inversores se marchan a otros campos más verdes… pues habrá que buscar otros inversores… pero eso es puramente funcionamiento interno y su problema como presidente, no el mío como ciudadano y potencial cliente.

La industria musical dinosaurica miente. Miente porque no sabe hacer otra cosa. Miente porque no quiere hacerse cargo de la realidad y porque quiere parar la historia. Quiere frenar el progreso y mantener viejos modelos y privilegios. ¿Dicen que no hay nuevos grupos musicales y que cada vez habrá menos? Jordi Castelló, responsable de Discos Castelló, la mítica tienda de discos barcelonesa le da la razón (minuto 11:30), pero de una forma sutilmente diferente a la que estos dinosaurios esperarían:

La calidad de la música ha bajado. Cuesta mucho conseguir un CD con más de una o dos canciones buenas, y si un CD solamente te aporta un tema digno, pues vas a Internet y, o lo bajas gratis o lo compras pagando 99 céntimos o 1 euro.

La segunda, en la frente también, y aún más fuerte. Éstos dinosaurios, así como las viejas glorias musicales españolas que se manifestaron el pasado diciembre exigiendo el enjuiciamiento criminal de sus clientes, groupies y fans, aseguran que la venda de música lleva años descendiendo. Mienten otra vez. ¿Que bajan las vendas de CDs? Puede, pero hoy más que nunca, se escucha y se vende más música que nunca. Eso si, en formatos diferentes al obsoletísimo CD.

Jordi Castelló tiene muy claro que el futuro pasa por la adaptación. El vinilo, que vuelve más fuerte que nunca, las entradas a conciertos y el merchandising cumplen el cupo de la venta de canciones en formato digital.
Y así de claro lo tiene también el responsable de Aloud Music. Y también lo dicen desde AUAMusic, Spotify, Beatport, We7 y los miles de grupos nuevos que se autoeditan y promocionan usando Internet, aplicando nuevos modelos de negocio que utilizan las ya-no-tan-nuevas herramientas del siglo XXI.

La realidad muestra que los dinosaurios de la industria musical no quieren renovarse porque no les da la gana. Y ese no es el problema de sus potenciales clientes.

Cuando Johannes Gutenberg inventó la imprenta de tipos móviles allá por 1440, ni se le pasaba por la imaginación que, en menos de cien años, su invento ayudaría a propagar la reforma luterana, poniendo fin a siete siglos de dominación católico-romana obscurantista y su monopolio del saber, multiplicando exponencialmente el número de libros existentes en el mundo y, ya de paso, propagando lo que hoy en día conocemos como “alemán moderno”.

Internet es una herramienta que, como la imprenta de Gutenberg en su momento, elimina barreras y, sobre todo, intermediarios. La Iglesia reaccionó a la reforma de Lutero con sangrientas guerras de religión entre los siglos XVI a XVIII, tachando de herejes a millones de personas en Europa, juzgándolas, ajusticiandolas, o forzándolas a abandonar el viejo continente en busca de lugares donde pensar y actuar diferente no comportara la muerte.

Las discográficas ancladas en el siglo XX pretenden recuperar esas guerras. Para empezar, las legislaciones nacionales y supra-nacionales que han promovido en todo el mundo, como la DMCA en los Estados Unidos, la ley Hadopi en Francia, la Digital Economy Bill en el Reino Unido, el proyecto de Ley de Economía Sostenible en España o el tratado ACTA, pendiente de ratificación por el Parlamento Europeo… todas estas legislaciones no son más que una réplica de las bulas excomulgatorias, con las que las discográficas pretenden cambiar el estatus de sus propios clientes, saltándose a los poderes judiciales de toda Europa, y convirtiendo a sus ciudadanos en delincuentes, por el simple hecho de copiar un fichero dentro de un sistema digital o entre dos de dichos sistemas.

Bajo los intentos de aplicación de medidas destinadas a productos físicos a productos digitales, se esconde un peligro que, a parte de minar el progreso y la innovación, va a afectar de forma negativa, y muy seriamente, a las economías de los países que opten por declarar como delincuentes a sus ciudadanos. Un ejemplo lo tenemos en el Reino Unido, donde los pubs que ofrezcan WiFi a sus parroquianos, podrán ser multados si alguno de dichos parroquianos copia cualquier material susceptible de estar protegido por copyright. Y eso por no hablar de los comercios afectados por las entidades de gestión como SGAE, que cobran incluso por autores no afiliados, quedándose íntegramente esa recaudación completamente ilegal. Si eso no es ‘afán de lucro’ ni ‘piratería’, que algún juez le ponga nombre.

Vayan añadiendo multas, y los pubs, cibercafés, restaurantes, peluquerías, tiendas de ropa y demás locales que ofrezcan acceso a Internet, conecten simplemente una radio o escuchen un CD comprado legítimamente, finalmente deberán bajar sus persianas definitivamente, colaborando en aumentar los niveles de paro.

Las guerras de religión terminaron cuando todos los contendientes quedaron agotados, perdiendo todas las partes la mayoría de sus recursos. Lo mismo va a pasar en este caso.

Marcar a tus propios clientes como delincuentes, forzarles a delinquir para, finalmente, acusarlos de robo, no va a salvar a los dinosaurios del mundo discográfico. Solamente va a posponer el momento en el que la realidad les explote en la cara, dándose cuenta que se han gastado miles de millones en abogados, sistemas de ejem-protección-ejem, DRM y otras medidas completamente ineficaces.

Están posponiendo el momento en que van a tener que dar explicaciones a sus inversores sobre por qué, en vez de invertir en eso llamado Internet, se dedicaron a intentar destruirlo, llevándose por delante a millones de posibles clientes que solamente querían escuchar la música, ver las películas o leer los libros que les diera la gana, cuando les diera la gana y donde les diera la gana. Van a tener que explicar, tarde o temprano, por qué no hicieron sus deberes.

Y a diferencia de Gutenberg, no vamos a tener que esperar 100 años para que eso ocurra.

Tecnologia per al tercer mon i revolucionaris de sofà

Quan ja fa algun temps vaig descobrir Kiva, es va obrir una petita porta a que tothom pogués participar en el desenvolupament econòmic de certes parts del món mitjançant micro crèdits. Els revolucionaris de saló ja podien ser-ho realment. Sense moure’s de casa.

Però ara arriba, Armchair Revolutionary. Directament des de la cadira de casa, o de l’Starbucks més proper en cas de ser nord-americà, ara es pot modelar el futur, revolució a revolució.

Com funciona

El model és molt semblant al de Kiva i els micro crèdits, però afegeix petites accions que el nou revolucionari ha de fer, com si fos un joc.
Realitzar aquestes accions et dona punts. Un cop en tens 5, passes al nivell 1. Després vas fent més punts, i vas pujant de nivell. A més nivell, més coses pots fer i reps petits premis simbòlics.
La part econòmica, per que recordem que això va de finançar projectes, consisteix amb una economia virtual anomenada kredz, on 1 kredz equival a 33 cèntims de dòlar.

El primer projecte que he vist, The end of darkness, pretén crear una xarxa de franquícies de serveis solars, començant per India i saltant després a Africa, per tal de proporcionar energia solar a aquestes zones, mitjançant franquícies operades per comerciants locals. El projecte el porten Citi Group, Grameen Foundation (la del premi Nobel) i SELCO India

Primer s’han de llegir quatre coses bàsiques del projecte: què és, qui ho fa, que la primera fase és per a 4 franquiciats que comencin a treballar i, després de 12 mesos, el pla pilot es revisa i es crea la nova empresa. Després s’ha d’omplir un qüestionari de 8 preguntes, a un punt per pregunta encertada.
La segona tasca consisteix en, tenint ja un concepte del projecte, fer una foto que l’ilustri i pujar-la. La tercera part s’acompleix comprant 3 kredz, que s’envien a la zona (Bangalore) per a finançar als primers 4 franquiciats locals.

Conclusions

Si ens hem de creure que Kiva o Grameen Bank fan el que diuen amb els diners que s’envien, es suposa que també ens hauríem de creure aquest nou spin-off, i més si la pròpia Grameen hi apareix. Oi?

El procés és fàcil, ja que les tasques que has de fer es realitzen en menys de 5 minuts, a menys que et vulguis complicar la vida fent la foto. I que ja comencem a parlar de nano-crèdits en mòduls de 0.33 c., fa la cosa més planera i assequible.

De moment és una beta, així que s’haurà de veure com i cap a on evolucionen aquestes petites revolucions de saló.

Klein, Morales i KFC

Naomi Klein escriu al Guardian que la lluita de Bolivia per sobreviure pot salvar la democràcia mondial.

Després de llegir les declaracions del president de Bolivia en que culpa al consum de pollastre per provocar l’homosexualitat (i l’augment de la calvície), crec que aquest senyor ha perdut qualsevol legitimitat que, presumptament, tenia.

Si un ignorant de tal magnitud ha de salvar la democràcia mundial, caldria preguntar a Klein quina és la seva idea sobre la democràcia i la llibertat personal.

Quan el copyright no funciona

When copyright goes bad és un mini-documental de 15 minuts realitzat per Ben Cato Clough i Luke Upchurch, on diferents persones, com representants de la EFF o el co-fundador de Public Enemy, expliquen què és el copyright, què és el que està fent i què és el que hauria de deixar de fer.

En aquestes setmanes en que s’estan aprovant diferents lleis com la LSE o la Digital Act i amb Sant Jordi aquí mateix i els editors clamant contra la ‘pirateria literaria‘, el tema està més que d’actualitat.

(Via Boing Boing)

Vodafone y la trampa del pago por usar redes obsoletas

Resulta que el presidente ejecutivo de Vodafone España cree que es importante que ‘alguien pague’ por usar sus redes, ya sean los buscadores, como Google o Yahoo!, o los usuarios finales.

Lo que Román ignora, en el peor sentido de la palabra (es decir, que lo sabe y deliberadamente no lo dice), es que los usuarios ya pagan por utilizar a red de Vodafone. Concretamente, tienen varias opciones para hacerlo, tal y como puede consultarse en su web.

Entonces, si los usuarios de Vodafone ya están pagando, y tarifas bastante caras por un servicio deficiente, por usar su red, ¿por que razón el Sr. Presidente de Vodafone pretende hacer pagar dos veces un solo servicio a sus clientes? Y aún peor, ¿cual es la razón por la cual el Sr. Presidente de Vodafone España pretende que los no-clientes de su empresa paguemos por no-usarla?

Seguramente tenga que ver con lo que él mismo comenta sobre las inversiones que las operadoras deberán realizar si no quieren “quedar saturadas”:

Internet es magnífico, pero hay un problema: lo queremos todo y además gratis, y damos por hecho que alguien sufragará los gastos. […] Si las inversiones no son rentables no se hacen.

Pues lo mismo le digo, Sr. Román. Vodafone pretende mejorar sus infraestructuras de forma gratuita, que dichas mejoras las paguen los buscadores de Internet y/o todos los internautas… y que, encima, lo hagan antes de que empiecen las obras. Mira tú por donde.

Lo que también ignora deliberadamente el Sr. Román, es que el elevadísimo precio que los clientes españoles pagamos por un acceso muy deficiente a Internet, si lo comparamos con cualquier país civilizado del primer mundo, es porque la mayoría de operadoras en España aún no tienen infraestructura ni redes propias por lo que deben pagar un alquiler a Telefónica por usar sus líneas, cargando éste alquiler a sus propios clientes.
La pregunta que debe hacerse es ¿Por qué hay aún operadoras que, casi a mediados del año 2010, no han hecho sus deberes?

Si Vodafone no quiere mejorar sus redes, es su problema. Yo no pago por promesas. Pago por disponer de un servicio y sólo lo hago una vez.

Si yo fuera cliente de Vodafone me lo pensaría muy bien antes de seguir con una empresa que practica por sistema la doble imposición a sus clientes y que no tiene ninguna intención de mejorar sus redes para ofrecer mejores servicios, a menos que tanto sus clientes como los que no lo son, paguen por esta supuesta hipotética futura mejora.

Libros electrónicos al 16%

En otra no-aplicación de la lógica, como ya resulta normal en este país, leo que los libros en formato electrónico tributarán al tipo de IVA más alto: 16% hoy, 18% a partir de julio.

Si partimos del punto en que a un libro en papel se le aplica el tipo super reducido del 4%, ya que se engloba dentro del ámbito ‘cultura’, que un libro electrónico cuesta 0 euros, ya que el formato electrónico es el paso previo a la edición en papel de cualquier libro actual, y que los costes de distribución de un libro en formato electrónico son extremadamente cercanos a 0, como es que el Ministerio de Cultura quiere aplicar el mismo tipo de impuesto que graba productos físicos con elevados costes de producción y distribución, a un producto digital que tiene unos costes de producción y distribución muy cercanos a 0?

¿Es ésto el nuevo modelo de negocio del que hablaba el líder de los editores españoles?

Tratar a los lectores de delincuentes, forzarlos a delinquir para acceder a un determinado producto para, finalmente, acusarlos de piratería, no es ningún modelo de negocio.

Spime case study: Live Clöthing

Abans-d’ahir comentava el vídeo de Bruce Sterling on es mirava la seva teoria de l’spime, el fabbing i la Internet de les coses, per si hi havia errades importants passats cinc anys després de publicar-la.

En aquests dos dies a casa hem estat donant voltes al tema i, per sinergies, casualitats, serendipitats o com li vulgueu dir, ens han contactat persones interessades en conèixer la nostra experiència amb LiveClöthing.

Així resumint, Live Clöthing va ser el primer spime aplicat al món de la moda, ja fa dos anys.

Cada una de les peces de roba que fèiem, tenia nom i cognoms i una història inicial que l’ usuari-comprador-propietari-padrí havia d’ajudar a seguir. Les peces parlaven per si mateixes, i hom es podia fer fotos amb elles, publicant-ho i posicionant-ho tot a un mapa.

Això permetia als usuaris veure si a la ciutat on estaven o anirien de vacances hi havia més peces de roba vives, i quedar amb elles i els seus companys humans. D’aquesta manera, intentàvem que la roba tornés a tenir el valor que tenia el “traju dels diumenges”.

Així que, aviat, en farem públic el codi per tal que el Live Clöthing segueixi el seu propi camí.

Monkey see monkey do

Mentre aquí el PSOE va llençant la Ley de Economía Sostenible, al Regne Unit els laboristes/progressistes aproven la Digital Economy Act.
Ambdues lleis estatals venen donades per la corresponent directiva de la Unió Europea, que al mateix temps és una còpia de la Digital Millennium Copyright Act aprovada a finals dels anys 90 als Estats Units. I actualment, el Parlament Europeu debat la Comissió Europea fa lobby per aconseguir la signatura de l’ACTA.
Països d’arreu han aplicat clons de la Patriot Act, aprovada als Estats Units l’octubre del 2001, i acceptat a ulls clucs les restriccions imposades per aquest país en materia de -ejem-seguretat-ejem- aèria.

Em pregunto, vist que els EEUU són més referència que mai gràcies a l’efecte Obama, fins a quin punt seria descabellat pensar que el camp de batalla s’hauria de tornar a portar a Amèrica. No per que l’amic Obama ens hagi de salvar, si no perquè l’actitud i les possibilitats d’acció allà són infinitament superiors que aquí a Europa.
Allà poden parlar directament amb el seu congressista i/o representant, que es preocupa per la seva zona d’influència i els seus habitants.