La traducción automática siempre ocasiona momentos hilarantes. En un intento de traducción, el artículo en que presentaba mi nuevo Android, ha cambiado “buscarme las castañas” por “decided the buscarme CHESTNUT.”
Lo que resulta lógico en frases típicas o refranes, se puede convertir en conflicto diplomático, ya que para Google, “Per què Spain is different?” significa “Why is Mexico different”.
No tengo nada contra el país centro-americano… es más, bastante pena tienen de haber sufrido a los españoles como para ahora les confundan con ellos… aunque eso ya pasó en el Hotel Fawlty…y en las Ramblas de Barcelona…
Quan la península ibèrica va quedar dividida entre els quatre regnes cristians i una sèrie de grupuscles musulmans diabètics, la cosa estava molt clara…. O al menys així podria pensar-ho qualsevol estrateg civilitzat: els regnes cristians formarien una aliança comuna per a desfer-se dels que anomenaven putomoromierdas.
Sancho de Castiella i Alfonso de Leon, o viceversa, decidint l'herència com a bons germansPerò cal recordar que estem parlant de la península ibèrica. Així que els quatre regnes cristians, després de mirar cap al sud una fracció de segon, van seguir amb la seva tradició bíblica de resoldre disputes hereditàries a cops de garrot, excepte quan l’agent legal i representant exclusiu i vitalici a la Terra del jueu escaldat mil anys abans hi ficava cullerada. Llavors tots callaven. D’aquesta manera es va formar la carambola de la croada contra els albigesos, la batalla de Muret i el confinament d’un petit nen ros al castell de Montsó.
I mentre aquest nen ros del que parlarem després visitava el bucòlic i selvàtic Montsó, un monjo francès que havia inventat un sistema d’escriptura portàtil, consistent en petits fulls de pergamí lligats i que cabien a la butxaca, passejava per Poitiers. Mentre pensava en que aquells camps tenien un nosequè i que potser s’hi podria construir quelcom espectacular, va passar pel costat d’un parell de pagesos que parlaven de cervesa barata i noies picants.
El monjo, de nom Aymeric Picaud, els va demanar més informació, i els pagesos li van respondre,
Allez allez! Visitez l'Espagne! Soleil et biere pour peu d'argent!
Ell va replicar que de sol i cervesa res, que tenia un amic que li havia dit que era un lloc amb moltes obres arquitectòniques i representacions culturals. Els pagesos van esclafir a riure i van seguir el seu camí, entonant una estranya cançó que parlava sobre un regne antic, i una pàtria molt estimada per algú.
Així que l’Aymeric va agafar el seu cavall i va posar rumb a Irún, cap al sud, que diuen que és més fàcil, ja que és com anar cap avall. En arribar als Pirineus es va perdre, diuen, per una tempesta de neu i va acabar arribant a Orreaga. Quan va preguntar en el seu pobre hispànic
Hoygan, como yo donde para ir Santiago, amigou?
els vasconavarresos van veure el business, i van contestar:
Que si que si, siéntese que el Patxi le traerá algo de comer.
I li van portar una llesca de pa amb un tall de formatge, pel qual li van cobrar 3 maravedies, inventant d’aquesta manera el timo del montadito que tots coneixem.
Tanmateix, hi ha males llengües situen a Picaud a la cara francesa dels Pirineus, però no a l’hivern i amb tempestes de neu, si no a l’estiu. Ansiós per estar a prop del seu destí, va agafar una turca monumental de vi barat i, en comptes de travessar la frontera per Irún va acabar desmaiant-se, borratxo i insolat perdut, a Saint Jean Pied de Port.
Sigui com sigui, els navarresovascos van anar minvant progressivament el contingut de les butxaques del monjo francès, fent-lo voltar de poble en poble per absolutament tota la geografia vascarresa, fins que un dia, Picaud va reconèixer certa piga situada en cert lloc impúdic, recordant de sobte que ja havia passat per allà. Va girar cua, va llençar tota mena d’imprecacions dirigides a tot el poble navarrovascuence i finalment va seguir amb la seva ruta cultural.
Aymeric Picaud pocs quilòmetres abans d'arribar a BurgosDesviat irremeiablement del seu camí, Aymeric es va trobar sol i quasi sense calers a les estepes lleoneses, on va haver d’anar preguntant als seus habitants, esporàdics ramats de cabres, si per allà s’arribava a Santiago. Després de travessar les inacabables, deshabitades i assolellades però fredes planúries del regne castellà, en arribar a Galícia li va preguntar a un camperol:
Hoygan amigou, ¿como you ir Santiagou?
El camperol li va respondre
El conceto, es el conceto. Eso es lo importante...y como te digo una cosa, te digo la otra...
I quedant-se tan ample, va seguir el seu camí.
Aymeric va arribar finalment a Santiago i va fer el ritu del company que rep les ensenyances mitjançant un cop de cap del mestre.
En recuperar la consciència i disposar-se a tornar per on havia vingut, va sentir uns crits que li preguntaven que com se li acudia anar en aquella direcció, que cap allà no hi havia més que deserts esteparis i ramats de cabres silvestres durant milers de quilòmetres, per acabar arribant a una terra on et fotien els calers a base de vi barat, formatge fals (sense fongs i que no feia cap mena de pudor… on vas a parar) i pa ranci. I que el camí bo era el de la costa, més al nord.
En veure la transformació de la cara d’en Picaud a mesura que anava sentint les explicacions, d’apacible monjo cap a precursor de l’Increïble Hulk, els camperols gallecs van voler marxar cadascú per la seva banda de forma ràpida, entrebancant-se i obstruint-se mútuament, creant l’impressió que no sabien si quedar-se o marxar.
En tornar a Poitiers, n’Aymeric va agafar tots els petits llibrets de pergamí que portava a les butxaques, els va posar el nom de Moleskine (com podreu veure, un nom ben absurd, raó per la qual tot el poble se’n va fotre d’ell fins a la fi dels seus dies), i ho va publicar, passant comptes especialment amb els habitants navasquesos que l’havien timat de mala manera. De pas, va inventar el turisme literari, les guies de viatge i personatges com José Antonio Labordeta, Bilbo Saquet i Josep María Espinàs.
També va inventar, sense saber-ho, el chauvinisme francès, ja que mai va voler reconèixer que s’havia equivocat de camí. D’aquesta manera, els lectors del seu “A peu per Hispania: Manual per a no ser timat pels navarrquescos malparits”, que tampoc és que fossin gaire més llestos, van creure’s al monjo i van optar per travessar un desert habitat per cabres en comptes d’agradables paisatges frescos, verds i regats amb suc de poma xispejant.
La nova afluència massiva de públic cap a aquesta nova ruta, va fer que el Director General del Reyno de Castilla estengués una ordre de cerca i captura del monjo escriptor francès, inventant la censura periodística per part del govern. Com no va tenir èxit, finalment va haver de decidir gastar-se les perres i començar a construir infraestructures a la nova ruta. A més, com el manual estava destinat només a evitar les pràctiques abusives de les primeres etapes, Fernando III de Castiella e Toledo e Leon, anomenat El Santo per la seva aplicació literal i sistemàtica de la metodologia bíblica per a resolució de conflictes hereditaris, va pensar
Ancha es Castilla, mucho más que el reyno de los vascuences... pardiez que podemos facer muchos más dineros pecuniarios si construimos nuesas carreteras, casas et hospitales para usufructo dos pringados turistas. Alfonsito, ¡vámosnos a forrar!
Fernando III de Castiella, Toledo e Leon fent palesos els valors cristians.I així es va iniciar el repoblament de l’estepa lleonesa, originàriament un frondós bosc que l’amic Pelayo, del que haviem parlat anteriorment, havia reduït a cendres per tal de sabotejar alguns cultius de xufla, a la veu de
Si no ye pa mí, no ye pa naide. Vamos, ¡que ni pa Dios!
Meanwhile, a la ribera mediterrània…
… a Montsó hi creixia el petit nen ros, que va esdevenir un sagal de dos metres anomenat Jaume.
Després, com no, de diferents lluites entre cosins i pretendents, en Jaume va aconseguir que la seva mandíbula d’ase fos la darrera en trencar-se i arribar a finalista del seu propi reality, quedant com a únic supervivent i guanyant el dret diví a ser Director General del Regne d’Aragó i la Federació Unida de Comptats de Katalunya (FUCK).
Lo bon rei Jaume també va iniciar tradicions ben nostrades, com el pactisme, les maragallades o los feyts diferencials. Mentre a la resta dels regnes cristians es dedicava al turisme de borratxera cultural, Jaume I el Conqueridor, líder de la FUCK, va veure en el mar… l’última frontera… la possibilitat d’internacionalització, de fer quelcom que el diferenciés de la resta. També se li va ocórrer conquerir noves terres als moros diabètics, i per tal cosa va convocar a tots els seus nobles i als seus exèrcits… que el van deixar tirat en diverses ocasions, ja que consideraven que aquelles idees de bomber no eren més que coses modernes i no tenien futur, que el negoci estava en el turisme i la construcció d’infraestructures, com feien a tota la resta de la península.
Finalment, i gràcies a l’intervenció del Papa de Roma, els nobles aragonesos van començar a fer costat a lo bon rei Jaume, que finalment va aconseguir conquerir les Illes Balears, Tortosa i després València.
Anys més tard, seguint amb les seves ocurrències maragallesques (lo plus bell maraghallesch del món?) es va treure una croada del casc i el Papa li va comprar. Però en comptes de conquerir Jerusalem, no va passar del golf de roses a causa d’una tempesta i va haver de tornar a casa.
Durant tot lo seu regnat, Lo Bon Jacme va haver de confrontar diferents revoltes, tant dels seus propis nobles com d’alguns dels conquerits. És el cas dels valencians. Jaume solia respectar els usos i costums dels llocs que conqueria, atorgant llibertat de circulació i comerç als mudèjars, sempre i quan no els importés que s’apliquessin de forma obligatòria els Usatges de Barcelona (i des de llavors, les disputes entre la capital del principat i les províncies a causa del suposat centralisme basat en Barcelona han estat quasi bé diàries).
Aquesta implantació dels Usatges, i no pas que els moros poguessin fer negocis, no solia agradar gaire als ocupants cristians, que tan bon punt el rei marxava, començaven a desbarrar i a incomplir els acords. D’aquesta manera es van produir les diferents revoltes sarraïnes, durant les quals Jaume va demanar ajut al Papa Climent IV que, fent honor al seu nom, va posar com a condició que Jaume alliberés les ànimes dels sarraïns per tal que aquestes arribessin al paradís. I si ho feia a cop d’espasa i no en quedava ni un de viu, encara millor.
En aquell moment, Jaume va entreveure el que arribaria a ser una de les tradicions més nostrades. En un primer moment va dir que si al Papa Clement, però quan va arribar l’hora de la veritat, s’ho va passar tot pel folre de la cota de malla i va mantenir els drets i possessions dels musulmans, a canvi que aquests es convertissin… i d’aquesta manera seguissin pagant impostos. Heus aquí els començaments del pactisme… i d’ allò de “la pela és la pela”.
Pues bien, el mesías se está caracterizando por todo lo contrario. Imponer la adopción de tratados como el ACTA por todo el mundo puede parecer fuerte, pero si rascamos un poco más los pelos se ponen de punta.
Obama es el primer presidente de los Estados Unidos que ha autorizado el asesinato selectivo de uno de sus conciudadanos fuera de su territorio, por ser SOSPECHOSO de terrorismo. Obama es el presidente norteamericano que quiere retirar la ciudadanía y la nacionalidad a aquellos estadounidenses SOSPECHOSOS de actividades terroristas, asignándoles el estatus de soldados enemigos, por lo que deberán ser juzgadossometerse a un consejo de guerra por un tribunal militar.
Y aún con esa amplia cuota, y siguiendo la analogía con el mundo de los átomos, amigos, lo que se dice amigos, los podríamos contar con ambas manos y aún sobrarían algunos dedos.
In the Facebook stream, friends, not search engines, are the trusted sources.
“Just because someone belongs to your social network, it doesn’t make them a good source,” Professor Rotolo says. “But there’s a natural inclination to assume that a person possesses reliable information because it’s person-to-person.”
Para mí, Facebook es un altavoz y casi nunca será más que una fuente de estática, con honrosas excepciones. Un gran esquema piramidal en que todo el mundo quiere ser tu amigo para promocionar sus productos e intereses en forma de ‘sugerencias’. Prefiero Twitter, Delicious, los blogs o ye good ole email.
Uno de los secretos del éxito del marketing puede ser la publicidad gratis, cuando no el boca a boca, word of mouth o como se le quiera llamar.
Paramount Pictures no lo acaba de entender. Resulta que la Paramount, curiosamente una subsidiaria de Viacom, está gastando su tiempo en conseguir que se retiren algunos de los vídeos del rodaje de Trasformers 3 que se han subido a Youtube.
A primera vista, puede parecer que estemos hablando de los típicos copiones de trabajo, como el de X-Men 2 que vi una vez, en que las escenas de acción eran pre-renders con las formas 3D sin texturas.
Pero la realidad es que dichos vídeos fueron grabados por transeúntes que se encontraban cerca de las localizaciones del rodaje, en la vía pública. ¿Quién no ha sacado un par de fotos cuando, paseando por la calle, se ha topado con el rodaje de una película?
La situación no deja de ser paradójica, como en una de aquellas películas en que un paseante se topa con un Decepticon, lo graba con su teléfono y luego es perseguido durante 90 minutos trepidantes porque la grabación constituye un gran peligro para Megatrón… Lo mejor es que el vídeo, de apenas 40 segundos, muestra el lanzamiento de un coche mediante una catapulta…
El Economist sigue siendo mi observatorio de los intentos de la actual industria dinosaurica del espectáculo por auto-perpetuarse. En la edición del pasado 13, informan de un nuevo sistema que permite descubrir vídeos ilegales.
Desarrollado por NEC y posteriormente mejorado por Mitsubishi (¿habrán pagado licencia? ¿será software libre? ¿lo habrán hecho con ingeniería inversa?), este nuevo sistema ha sido adoptado para el estándar MPEG-7.
Los anteriores sistemas usaban marcas de agua, que solamente servían para detectar vídeos duplicados, o bien usaban una especie de huella digital, que resultaba del todo inútil si se modificaba ligeramente el vídeo, cambiando su resolución.
Ésta nueva tecnología extrae una firma digital que funciona incluso cuando el vídeo se altera. Compara el brillo de 380 regiones definidas del fotograma ( que puede ser de -1, 0 o +1), y puede hacerse para todos los fotogramas del vídeo, o solamente en unos cuantos.
De éste modo, NEC asegura que todo el trabajo que actualmente se hace a mano, o mejor dicho a ojo, se puede automatizar consiguiendo un 96% de efectividad y solamente un ratio de cinco falsas alarmas por cada millón de vídeos escaneados.
Un ejemplo claro del uso de ésta nueva tecnología puede ser Youtube, la empresa de vídeo de Google a la que Viacom anda denunciando en lo que supone un cambio de régimen laboral: de productora de televisión a despacho de abogados.
Cada minuto se suben a Youtube ni más ni menos que 24 horas de vídeo. Así que, según los abogados de la propiedad intelectual que asesoran a ex-productoras como Viacom, hay que ponerse las pilas para proteger su creación.
Y para proteger esa creación, los grandes grupos mediáticos se están gastando un dineral increíble, ya sea en abogados o en software de reconocimiento que, como bien dice el final del artículo del Economist, solamente va a suponer que los ‘piratas’ se inventen nuevos métodos para bypasear dicho software.
Digo yo que, en las cuentas que presenta la industria del entretenimiento visual, las pérdidas que achacan a la piratería, ¿no serán causadas por estos enormes dispendios inútiles?En la industria musical ya se descubrió el pastel, pero por mi pueden seguir gastando dinero, al menos fomentan el empleo en el sector de las nuevas tecnologías… aunque, si siguen así y se convierten todas en despachos de abogados, al final van a dejar en la calle a sus actores, directores, montadores, diseñadores de vestuario y los miles de personas del mundillo.
Del primer vídeo al segundo han pasado cuatro años. Parece que no tengan nada que ver, pero si que lo tienen, y mucho. Y además, la base sigue siendo la misma.
Lasse Gjersten es un genio que demostró que para componer una canción para batería y piano no hace falta saber tocar la batería, ni mucho menos el piano. Basta con tener todas las notas grabadas, un oído minimanente afinado y un programa de edición.
A la capacidad de absorber estímulos, pasarlos por los filtros propios y expresar el resultado, se le llama creatividad, y la creatividad existe. Nada nace espontáneamente, si no que todo crece a partir de algo. Un cuadro que vimos hace años del que nos gustó un tono o una sombra, que usamos años después en un trabajo digital… un sonido de la calle que sampleamos y modificamos para incorporarlo a una sesión de electro…
De los auto-designados guardianes de la cultura podremos oír cosas como que “la creación debe protegerse”, “el proceso creativo original”… pero cuando oigamos aquello de “esto no se había hecho nunca”, toca irse corriendo.
La cultura ES remix. Es hacer lo de siempre, pero de forma diferente. Hacer cosas nuevas, usando cosas que ya existen.. El resultado de esa mezcla, pasa a formar parte del bagaje cultural. Y ha sido así desde el inicio.
Por eso no tiene sentido hablar de la necesidad de proteger la Propiedad Intelectual para proteger a la Cultura. La propiedad intelectual, si existe, la puede protege el autor mismo, decidiendo qué uso se le da a su trabajo. Todo lo demás es un residuo artificial, creado por algunos abogados que quieren ganar dinero a costa del trabajo de otros.
De esto trata Caminando sobre cáscaras de huevo: tomando prestado de la cultura en la era del remix. Un documental de unos 25 minutos dividido en tres partes, dirigido y producido por Jacob Albert, Ryan Beauchamp y Brendan Schlagel.
Ah, y no, no soy yo el que sale en la primera entrevista ;P
Després d’abandonar Galícia i marxar cap al sud, els musulmans que van conquerir la península ibèrica en 15 anys van deixar-se endur per la decadència. Afanats en el seu hedonisme, van començar a crear concursos absurds, com el de menjar fartons. Aquestes activitats van provocar, a part d’un augment espectacular dels casos de diabetis i obesitat, així com petites rivalitats que, amb el temps, van anar creixent i creixent.
Aquells concursos inofensius van derivar en tumults i baralles de carrer, disputes sobre qui feia els millors fartons d’Al-Andalus, o batalles campals perquè algú havia dit que allò de barrejar orxata amb suc de llimona i gel no podia ser bo.
Finalment els tumults van augmentar, forçant la disgregació del Califat en diferents faccions que defensaven les seves pròpies receptes envers els altres, donant pas a les Taifes, precursores del sistema actual de Penyes, tan conegut i celebrat a tota la península durant les festes majors.
Així doncs, amb mitja població a règim, acaparant reserves d’estevia i sense voler a sentir parlar de fartons mai més a la vida, i l’altra mitja defensant la recepta de la seva respectiva iaia, els musulmans no van percatar-se del creixent trànsit europeu que creuava contínuament el nord peninsular.
Lluny de promoure un canvi en la situació, els reis cristians van anar fent i cobrant enormes sumes als turistes europeus en un afany comercial que, junt amb l’analfabestisme promogut pel sistema caciquil, feia que la població dels regnes cristians es preocupés ben poc per l’educació:
Nen, tu el que has de saber és de númbrus i poc més, ves que no t'estafin aquests teutons, que la saben molt llarga amb el canvi. Això dels llibres i les lletres només que porta problemes. Recorda't d'aquell foraster que va venir parlant de llibres... que el mossèn el va fer cremar.
Mentrestant, a Europa, el Sacre Imperi Romà també experimentava una lleugera fragmentació produïda pel fet que, qualsevol imperi basat només en la fidelitat dels comptes a l’emperador i la personalitat d’aquest, es trenca quan l’emperador fineix. A la riba mediterrània, aquesta fragmentació la va aprofitar un digne representant dels nord-europeus peluts i bevedors: Guifré, dit el pilós.
Històricament, un Compte era poc més que un càrrec administratiu. Recaptava imposts pel rei, decidia la despesa pública i era davant ell que els pobladors dels dominis havien de respondre. Ni més ni menys que un proto-funcionari. Com a bons funcionaris, els comptes ostentaven la feina de per vida. A la seva mort perdien el lloc de treball, però els seus fills tenien molts números, tot i que no la seguretat al 100%, per heretar el contracte.
En veure que el xiringuito carolingi tenia els dies comptats i aprofitant que estava a la perifèria de l’imperi, Guifré va fer el que molts d’altres ja feien: llegar els seus contractes comptal-funcionarials, que conformaven la Marca Hispànica, als seus fills i a perpetuïtat, creant així una altra tradició ben nostrada: les sagues polítiques familiars.
Així doncs, mentre Guifré i els seus fills creaven el funcionariat hereditari, els analfabèsties escura-guiris càntabreasturlleonesos van mirar un bon dia cap al sud i van descobrir que els que foren estilitzats i senyorials musulmans s’havien convertit en un munt de rabiosos, gords i malalts, ocupats en debats acalorats sobre pastisseria casolana.
Però els reis cristians no van saber veure l’oportunitat que oferia un Al-Andalus fragmentat. És més, van començar a barallar-se entre ells per dominar el major nombre de trams de la ruta turística que travessava els seus dominis.
La principal empresa, el Reino de Asturias SEUH va perdre el monopoli explotador amb la creació d’altres SEUH diferents com les del Reino de León, Reino de Castilla, Reino de Galícia, Reino de Navarra o el Reino de Aragón.
Com eren poc, i als pobles tothom es coneix, van acabar per engegar una altra tradició que encara avui perdura: l’endogàmia reial. Els caps de casa feien i desfeien amb fills i filles, formant aliances mitjançant casaments. La parella tenien el major nombre de fills possibles, ja que feia falta mà d’obra per mantenir el negoci, i el tema de contractar forasters pel family business no estava ben vist: de fora vingueren que de casa ens tragueren… a més, els de casa ja coneixien com funcionava tot i no calia fer pesades entrevistes de treball…
Il·lustració trobada al manuscrit “Costumisme popular chrestià” (autor anònim, s. IX EC)Quan pel pas del temps o per malaltia el cap de casa finava, no ho feia sense abans repartir el pastís entre la família com a bons germans. I com a bons germans, però també com a bons seguidors del culte necrofílic, van seguir les instruccions referents a les disputes d’herència que deia El Llibre al peu de la lletra: a hòsties.
A la mort del pare, i en cas que algú tingués quelcom a dir, els germans imitaven a Caïm i Abel i començaven a repartir garrotades, emprant bé una mandíbula d’ase o, en cas de no haver ases morts disponibles (fet que amb el temps es va fer més ostensible), directament a cops d’espasa. El darrer que quedava dret, aconseguia la totalitat de l’herència, en el que era una mena de Gran Hermano arcaic.
Així doncs, després de l’aplicació sistemàtica d’algunes solucions bíbliques com aquesta, el Reino de Asturias SEUH va passar a dir-se Reino de León SEUH, que després de la fusió va passar a dir-se Reino de Castilla y León, etc., donant pas als quatre grans finalistes del reality show per a regnes cristians del nord: Castilla y León, Navarra, Aragó i la Federació Unificada de Comptats de Katalunya (FUCK).
Los grandes conglomerados de la industria musical llevan años cacareando sobre las tremendas pérdidas que están sufriendo a causa del top manta, las descargas ilegales, las licencias Creative Commons, el cambio climático y la nube de cenizas islandesas.
Bien, volvamos a repetir los mantras:
Se está vendiendo más música que nunca en la historia de la humanidad.
Lo que está perdiendo cuota de mercado son los formatos viejos, antiguos y obsoletos como el CD.
Como datos curiosos: En 2006, los ingresos globales de la industria musical (discográficas, cantantes, intérpretes, compositores, estudios…), incluyendo vendas de álbumes en formatos varios tanto físicos como digitales, conciertos, merchandising y servicios, fueron de casi 61 billones americanos de dólares.
En 2009, dichos ingresos, en billones americanos, subieron a 65.
Por la venta de un álbum de $15.99, la mayor parte va destinada a cubrir gastos del vendedor y la discográfica y a la promoción del álbum: $10.90.
Los beneficios de la discográfica son $1.70, el vendedor final se lleva $0.80 y el artista, cantante o autor tan sólo $1.60. El resto va para cubrir el empaquetado y otros gastos.
La música en formato digital, en 2007 ocupaba un 20% del total de la industria. El año pasado llegaba al 36%.
En 2003, había más o menos un millón de canciones disponibles en formato digital, mientras que en 2009, la cifra pasó a ser de 11 millones. Y por lo que hace referencia a ingresos, mientras que en 2003 apenas se recaudaron $20 millones, en 2009 la música en formato digital produjo ingresos por valor de $4.2 billones americanos.
En definitiva, y con números para contrastar, las discográficas no dicen la verdad: se escucha y se vende más música que nunca en toda la historia de la humanidad, y los nuevos formatos van sustituyendo a los que quedan obsoletos, como ha pasado siempre.
Si no quieren adaptarse a los nuevos tiempos, no será porque no se les ha avisado.
Uno de los grandes pilares, y libertad número 0 del software libre, es la libertad de ejecutar cualquier programa, y hacerlo para cualquier tipo de propósito.
Éste concepto que muchos tenemos interiorizado, a menudo no se aplica o no se tiene en cuenta. Uno se hace cierta idea de para qué debería servir cierto programa o aplicación y, cuando no da el resultado esperado, llegan decepciones y quejas, cuando la realidad es que se diseñó para otra cosa completamente diferente.
Un ejemplo claro lo tenemos en Twitter. Originalmente, twttr fue un sustitutivo del Short Message Service, los conocidos mensajes de texto para telefonía móvil de un máximo de 140 caracteres. Twttr empezó como un pequeño proyecto de la empresa dedicada al podcasting Odeo, y que solo usaban sus trabajadores, para informar a sus compañeros sobre el estado de su trabajo.
Un año después, en un festival de cine interactivo en Austin (Texas), los responsables de la pequeña aplicación situaron dos pantallas de 60 pulgadas en las que se podían ver solamente los cortos mensajes de texto.
Desde ese momento, el fenómeno saltó por los aires, dio la vuelta al mundo, cambió de nombre a Twitter y sus creadores fundaron un spin-off a parte de Odeo. Luego, alguien dijo que lo que una vez fuera un sistema de mensajería interna de texto, era ahora la revolución del micro-blogging, y lo que antes había sido una limitación técnica, los 140 caracteres, era la medida justa para explicar una idea.
El caso es que Twitter, tres años después de su ascenso meteórico, sigue sin tener un plan de negocio que lo haga rentable y sostenible. Y por muchos concusos de micro-nano-whatever-blogging que se organicen, Twitter no deja de ser un servicio de SMS gratis que se usa de forma diferente a la planeada.
Pero el ejemplo máximo lo tenemos en Facebook. El nombre lo dice todo: Libro de caras. Una agenda social y una plataforma de publicación. Un altavoz. A partir de aquí, los usos han ido variando y aumentando. Juegos, aplicaciones más o menos útiles, mensajería interna, punto de encuentro para antiguos compañeros de clase y un largo etcétera hasta llegar al punto de intentar convertirse en referencia de la identidad propia en la red: si no tienes cuenta en Facebook, no estás en Internet. Y además, Zuck, el creador, asegura que la era de la privacidad ha terminado. Also sprach Zuckerthustra.
Zuckerthustra cree realmente que Facebook es Internet. Bueno, vale, de acuerdo. Ya se ha dicho muchas veces, pero el Libro de caras ni es ni va a ser La Red, así como el iPad no es el futuro de la computación. Las intenciones serán las que sean, pero el uso final puede ser, y en un muy elevado porcentaje va a ser, distinto al esperado.
En algunos casos, la cosa se arregla simplemente no teniendo cuenta o dándose de baja de forma definitiva.
¿Pero que pasa con los que usamos nuestra cuenta como agenda social y/o altavoz? Pues ahora lo tenemos bien, pero es necesario recordar el revuelo que hubo cuando Facebookse auto-proclamópropietario absolutode todo aquello que uno publicara ahí.
Los operadores/creadores de aplicaciones sociales o de software de redes socialesdeben establecer términos de servicio claros y meridianos que ofrezcan transparencia y amigabilidad. Pero eso no quita que, como usuarios, debamos informarnos de qué se requiere de nosotros y qué uso se va a dar a nuestra información.
Como dice Pere, en este tipo de casos, lo único de lo que somos completamente dueños es de nuestros silencios.
El uso que demos a cualquier aplicación puede ser, o no, acorde con lo que se esperaba de ella cuando fue diseñada. Pero una cosa es dar un uso diferente a algo, y que salga o no salga bien, y otra cosa muy diferente es faltar a la verdad, asegurando que el tratamiento de la información va a ser uno, para luego aplicar otro completamente diferente. No decir toda la verdad no es mentir. Pero si que es engañar.