Per què Spain is different? Capítol 4: del reality show als feyts diferencials

Previously on Spain…

Quan la península ibèrica va quedar dividida entre els quatre regnes cristians i una sèrie de grupuscles musulmans diabètics, la cosa estava molt clara…. O al menys així podria pensar-ho qualsevol estrateg civilitzat: els regnes cristians formarien una aliança comuna per a desfer-se dels que anomenaven putomoromierdas.

Sancho de Castiella i Alfonso de Leon, o viceversa, decidint l'herència com a bons germans
Però cal recordar que estem parlant de la península ibèrica. Així que els quatre regnes cristians, després de mirar cap al sud una fracció de segon, van seguir amb la seva tradició bíblica de resoldre disputes hereditàries a cops de garrot, excepte quan l’agent legal i representant exclusiu i vitalici a la Terra del jueu escaldat mil anys abans hi ficava cullerada. Llavors tots callaven. D’aquesta manera es va formar la carambola de la croada contra els albigesos, la batalla de Muret i el confinament d’un petit nen ros al castell de Montsó.

I mentre aquest nen ros del que parlarem després visitava el bucòlic i selvàtic Montsó, un monjo francès que havia inventat un sistema d’escriptura portàtil, consistent en petits fulls de pergamí lligats i que cabien a la butxaca, passejava per Poitiers. Mentre pensava en que aquells camps tenien un nosequè i que potser s’hi podria construir quelcom espectacular, va passar pel costat d’un parell de pagesos que parlaven de cervesa barata i noies picants.

El monjo, de nom Aymeric Picaud, els va demanar més informació, i els pagesos li van respondre,

Allez allez! Visitez l'Espagne! Soleil et biere pour peu d'argent!

Ell va replicar que de sol i cervesa res, que tenia un amic que li havia dit que era un lloc amb moltes obres arquitectòniques i representacions culturals. Els pagesos van esclafir a riure i van seguir el seu camí, entonant una estranya cançó que parlava sobre un regne antic, i una pàtria molt estimada per algú.

Així que l’Aymeric va agafar el seu cavall i va posar rumb a Irún, cap al sud, que diuen que és més fàcil, ja que és com anar cap avall. En arribar als Pirineus es va perdre, diuen, per una tempesta de neu i va acabar arribant a Orreaga. Quan va preguntar en el seu pobre hispànic

Hoygan, como yo donde para ir Santiago, amigou?

els vasconavarresos van veure el business, i van contestar:

Que si que si, siéntese que el Patxi le traerá algo de comer.

I li van portar una llesca de pa amb un tall de formatge, pel qual li van cobrar 3 maravedies, inventant d’aquesta manera el timo del montadito que tots coneixem.

Tanmateix, hi ha males llengües situen a Picaud a la cara francesa dels Pirineus, però no a l’hivern i amb tempestes de neu, si no a l’estiu. Ansiós per estar a prop del seu destí, va agafar una turca monumental de vi barat i, en comptes de travessar la frontera per Irún va acabar desmaiant-se, borratxo i insolat perdut, a Saint Jean Pied de Port.

Sigui com sigui, els navarresovascos van anar minvant progressivament el contingut de les butxaques del monjo francès, fent-lo voltar de poble en poble per absolutament tota la geografia vascarresa, fins que un dia, Picaud va reconèixer certa piga situada en cert lloc impúdic, recordant de sobte que ja havia passat per allà. Va girar cua, va llençar tota mena d’imprecacions dirigides a tot el poble navarrovascuence i finalment va seguir amb la seva ruta cultural.

Aymeric Picaud pocs quilòmetres abans d'arribar a Burgos
Desviat irremeiablement del seu camí, Aymeric es va trobar sol i quasi sense calers a les estepes lleoneses, on va haver d’anar preguntant als seus habitants, esporàdics ramats de cabres, si per allà s’arribava a Santiago. Després de travessar les inacabables, deshabitades i assolellades però fredes planúries del regne castellà, en arribar a Galícia li va preguntar a un camperol:

Hoygan amigou, ¿como you ir Santiagou?

El camperol li va respondre

El conceto, es el conceto. Eso es lo importante...y como te digo una cosa, te digo la otra...

I quedant-se tan ample, va seguir el seu camí.

Aymeric va arribar finalment a Santiago i va fer el ritu del company que rep les ensenyances mitjançant un cop de cap del mestre.

En recuperar la consciència i disposar-se a tornar per on havia vingut, va sentir uns crits que li preguntaven que com se li acudia anar en aquella direcció, que cap allà no hi havia més que deserts esteparis i ramats de cabres silvestres durant milers de quilòmetres, per acabar arribant a una terra on et fotien els calers a base de vi barat, formatge fals (sense fongs i que no feia cap mena de pudor… on vas a parar) i pa ranci. I que el camí bo era el de la costa, més al nord.

En veure la transformació de la cara d’en Picaud a mesura que anava sentint les explicacions, d’apacible monjo cap a precursor de l’Increïble Hulk, els camperols gallecs van voler marxar cadascú per la seva banda de forma ràpida, entrebancant-se i obstruint-se mútuament, creant l’impressió que no sabien si quedar-se o marxar.

En tornar a Poitiers, n’Aymeric va agafar tots els petits llibrets de pergamí que portava a les butxaques, els va posar el nom de Moleskine (com podreu veure, un nom ben absurd, raó per la qual tot el poble se’n va fotre d’ell fins a la fi dels seus dies), i ho va publicar, passant comptes especialment amb els habitants navasquesos que l’havien timat de mala manera. De pas, va inventar el turisme literari, les guies de viatge i personatges com José Antonio Labordeta, Bilbo Saquet i Josep María Espinàs.

També va inventar, sense saber-ho, el chauvinisme francès, ja que mai va voler reconèixer que s’havia equivocat de camí. D’aquesta manera, els lectors del seu “A peu per Hispania: Manual per a no ser timat pels navarrquescos malparits”, que tampoc és que fossin gaire més llestos, van creure’s al monjo i van optar per travessar un desert habitat per cabres en comptes d’agradables paisatges frescos, verds i regats amb suc de poma xispejant.

La nova afluència massiva de públic cap a aquesta nova ruta, va fer que el Director General del Reyno de Castilla estengués una ordre de cerca i captura del monjo escriptor francès, inventant la censura periodística per part del govern. Com no va tenir èxit, finalment va haver de decidir gastar-se les perres i començar a construir infraestructures a la nova ruta. A més, com el manual estava destinat només a evitar les pràctiques abusives de les primeres etapes, Fernando III de Castiella e Toledo e Leon, anomenat El Santo per la seva aplicació literal i sistemàtica de la metodologia bíblica per a resolució de conflictes hereditaris, va pensar

Ancha es Castilla, mucho más que el reyno de los vascuences... pardiez que podemos facer muchos más dineros pecuniarios si construimos nuesas carreteras, casas et hospitales para usufructo dos pringados turistas. Alfonsito, ¡vámosnos a forrar!

Fernando III de Castiella, Toledo e Leon fent palesos els valors cristians.
I així es va iniciar el repoblament de l’estepa lleonesa, originàriament un frondós bosc que l’amic Pelayo, del que haviem parlat anteriorment, havia reduït a cendres per tal de sabotejar alguns cultius de xufla, a la veu de

Si no ye pa mí, no ye pa naide. Vamos, ¡que ni pa Dios!

Meanwhile, a la ribera mediterrània…

… a Montsó hi creixia el petit nen ros, que va esdevenir un sagal de dos metres anomenat Jaume.
Després, com no, de diferents lluites entre cosins i pretendents, en Jaume va aconseguir que la seva mandíbula d’ase fos la darrera en trencar-se i arribar a finalista del seu propi reality, quedant com a únic supervivent i guanyant el dret diví a ser Director General del Regne d’Aragó i la Federació Unida de Comptats de Katalunya (FUCK).

Lo bon rei Jaume també va iniciar tradicions ben nostrades, com el pactisme, les maragallades o los feyts diferencials. Mentre a la resta dels regnes cristians es dedicava al turisme de borratxera cultural, Jaume I el Conqueridor, líder de la FUCK, va veure en el mar… l’última frontera… la possibilitat d’internacionalització, de fer quelcom que el diferenciés de la resta. També se li va ocórrer conquerir noves terres als moros diabètics, i per tal cosa va convocar a tots els seus nobles i als seus exèrcits… que el van deixar tirat en diverses ocasions, ja que consideraven que aquelles idees de bomber no eren més que coses modernes i no tenien futur, que el negoci estava en el turisme i la construcció d’infraestructures, com feien a tota la resta de la península.

Finalment, i gràcies a l’intervenció del Papa de Roma, els nobles aragonesos van començar a fer costat a lo bon rei Jaume, que finalment va aconseguir conquerir les Illes Balears, Tortosa i després València.

Anys més tard, seguint amb les seves ocurrències maragallesques (lo plus bell maraghallesch del món?) es va treure una croada del casc i el Papa li va comprar. Però en comptes de conquerir Jerusalem, no va passar del golf de roses a causa d’una tempesta i va haver de tornar a casa.

Durant tot lo seu regnat, Lo Bon Jacme va haver de confrontar diferents revoltes, tant dels seus propis nobles com d’alguns dels conquerits. És el cas dels valencians. Jaume solia respectar els usos i costums dels llocs que conqueria, atorgant llibertat de circulació i comerç als mudèjars, sempre i quan no els importés que s’apliquessin de forma obligatòria els Usatges de Barcelona (i des de llavors, les disputes entre la capital del principat i les províncies a causa del suposat centralisme basat en Barcelona han estat quasi bé diàries).

Aquesta implantació dels Usatges, i no pas que els moros poguessin fer negocis, no solia agradar gaire als ocupants cristians, que tan bon punt el rei marxava, començaven a desbarrar i a incomplir els acords. D’aquesta manera es van produir les diferents revoltes sarraïnes, durant les quals Jaume va demanar ajut al Papa Climent IV que, fent honor al seu nom, va posar com a condició que Jaume alliberés les ànimes dels sarraïns per tal que aquestes arribessin al paradís. I si ho feia a cop d’espasa i no en quedava ni un de viu, encara millor.

En aquell moment, Jaume va entreveure el que arribaria a ser una de les tradicions més nostrades. En un primer moment va dir que si al Papa Clement, però quan va arribar l’hora de la veritat, s’ho va passar tot pel folre de la cota de malla i va mantenir els drets i possessions dels musulmans, a canvi que aquests es convertissin… i d’aquesta manera seguissin pagant impostos. Heus aquí els començaments del pactisme… i d’ allò de “la pela és la pela”.

Anuncis

4 pensaments sobre “Per què Spain is different? Capítol 4: del reality show als feyts diferencials

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s