Prohibim els burqa

Aquestes dones han de recuperar la dignitat robada

Ahir, en Pere parlava sobre el paper dels Ajuntaments en la política estatal, sobretot en el cas de les prohibicions del burqa.

Jo vull encoratjar des d’ara mateix a tots els ajuntaments a que siguin valents i comencin a prohibir el burqa i que ho facin el més aviat possible. Si si, el que llegiu. I no és que de cop m’hagi tornat prohibicionista. Sóc tant o més llibertari que ahir i només defenso la dignitat humana. I per això vull prohibeixin tots els tipus de burqa, tant els femenins com els masculins. Ah, que no sabieu que també hi ha burques masculins? Doncs si que n’hi ha si! Passa que els tenim tant ‘nostrats’ que passen desapercebuts, però son molt populars, suposo que per alguna mena d’herència cultural un tant estranya.

I aquests homes també

Es tracta dels famosos cucurutxos nazarenos que cada primavera surten al carrer per a manifestar les seves creences religioses. I a diferència de les dones velades, aquests senyors reben benediccions, alabances i fins i tot els canten!!

Què passa, que els homes no tenen dignitat? Ja n’hi ha prou d’ablació cerebral des de petits! Els nens no tenen culpa de les creences religioses i adoctrinatories dels seus pares i haurien de tenir el dret a decidir quina religió volen professar.
I que dir de la seguretat? Qui m’assegura que sota aquestes robes, cadenes d’or i guants de vellut no s’hi amaga un terrorista?
I no parlem del fet de persones encaputxades amb torxes enceses caminant en formació militar pel mig del carrer… a mi em recorden temps molt obscurs…

Com molt bé diuen els defensors de la prohibició en nom de la llibertat, ha arribat el moment de prohibir a tot arreu aquestes vestimentes repugnants, insalubres, socialment segregatòries, facilitadores del terror i criminalment útils als llocs públics.

Ha arribat el moment de defensar la dignitat de les persones atrapades sota quilos i quilos de teixit discriminatori. És el moment de despullar-los de robes esclavitzadores. És hora que tothom mostri la cara quan camini pels carrers del país, porti torxes enceses, carrets de la compra o armes automàtiques. Ha arribat el moment de veure’ns les cares… tots…

Índex de lectura a Espanya… lo qué?!

Que els hàbits de lectura a Espanya estan sota mínims no és noticia. Que si la culpa és de la LOGSE, que si la culpa és d’ Internet, o que si la culpa és dels pares que les vesteixen com… ai no, que això és una altra cosa.

Fa uns dies, mentre canviava de programa-de-merda-N a programa-de-merda-N+1 a la televisió, vaig ensopegar aquell impagable programa de periodisme d’investigació presentat per un tal Wyoming, starring as himself, on una de les co-presentadores, concretament la que van fitxar després de sortir a Look at this fucking hipster, passejava per la Feria del Libro de Madrid amb tres sagals per tal de fomentar els seus hàbits lectors.

Però el tema d’avui no és el terrible índex de lectura juvenil, no. NORL! El que realment ens hauria de preocupar, en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica, son els índex de lectura dels adults. I més concretament els de la gent que ostenta càrrecs.

Un exemple clar el tenim en els presidents d’editorials com Hacer Editorial SL, al que vaig enviar una missiva demanant que em tornessin els diners d’un llibre que havia comprat ja que, segons exposa legalment la nota de protecció de copyright, no puc ni tan sols llegir-lo sense convertir-me en delinqüent de la propietat intel·lectual .
La resposta de l’editor, publicada als comentaris de l’entrada, demostra que o bé no va acabar de llegir la carta, o bé no la va comprendre, ja que en comptes de parlar sobre la devolució dels diners em donava el seu permís per a llegir qualsevol llibre de la seva editorial.

Però la palma, el palmó i la sortida a hombros per la porta gran (però l’altra porta gran, la que condueix al barranc…) se l’emporta el Director del Gabinete de la Presidencia del Gobierno D.Jose Enrique Serrano Martínez.

Aquest senyor és el responsable de llegir, i contestar, les cartes que els ciutadans espanyols envien al seu President. I això és el que va fer Eme Navarro quan el President Zapatero va dir que volia acabar amb la pirateria cultural.

A la seva carta, Navarro li dona les gràcies al President per la seva valenta determinació:

También espero que, dentro de las medidas antipiratería, se incluyan actuaciones contra las sociedades de gestión de derechos de autor que recaudan a todos y solo reparten entre sus amiguetes (75% del dinero repartido va a sólo un 1,73% de los socios,). Nos impiden el derecho a voto a más del noventa por ciento de sus socios, hacen desaparecer misteriosamente miles de millones de pesetas del montepío de autores, dejando a los autores jubilados con una vejez incierta e impiden que se celebren conciertos si la sala no ha pasado primero por caja. Ya sé que ha anunciado medidas contra la piratería pero ya puestos un par de medidas antimafia tampoco estarían mal.

Un cop enviada la carta, el senyor Cap de Gabinet li va enviar una altra resposta on es veu clarament que, o bé no va acabar de llegir la carta, o no la va acabar d’entendre, ja que li contesta que el Gobierno Socialista té la determinació de lluitar “contra la vulneración de la propiedad intelectual a través de Internet”, que per a això s’han inclòs varies propostes a la Ley de Economia Sostenible i que enviarà la carta al Ministerio de Cultura.

Aquest senyor, recordem, és el Cap de Gabinet d’un President de Govern que fa 8 dies presidia la Unió Europea. I veient això, dubto que ni tan sols aprovés un comentari de text de segon d’ESO…

Però com he dit al principi, això només ens hauria de preocupar en cas que la nostra fos una societat avançada i democràtica.

Infringir no és robar

Fa temps que, tant els magnats de l’industria culturetal, com els seus tresorers han optat per atacar als consumidors dels seus productes, criminalitzant-nos pel simple fet de voler decidir què, com i quan volem llegir un llibre, escoltar una cançó o veure una peli, anomenant-nos pirates i, fins i tot, enyorant aquells temps als que als pirates se’ls condemnava a morir penjats.

Transportar un arxiu digital d’un dispositiu a un altre no és robar. I menys encara quan has pagat per aquell arxiu. Tècnicament podria arribar a ser infracció de copyright i, com diu Joe Brockmeir al seu article “Infringement is not stealing“, això s’hauria de discutir.

Però aquests personatges ens segueixen anomenant lladres quan son ells mateixos no permeten ni que llegim els seus productes.

“Infringir” notes de copyright no és robar, per molt que s’esforcin en intentar que ens ho creiem. S’ha de dir no a acusacions falses amb usos fraudulents de la llengua.

ACTA: cas pràctic

L’ Acord Comercial de Lluita Contra la Falsificació és la nova tendència del comerç internacional. Es tracta de negociar bilateralment amb aquells països que tenen una política cultural i una legislació, respecte dels drets d’autor, drets de còpia i accés tant a continguts com a Internet, desfavorable per als seus promotors: l’industria de l’espectacle i entreteniment dels Estats Units.

Per exemple, els Estats Units d’ Amèrica poden establir un procés negociador secret i evitant les mirades de qualsevol òrgan civil i de control de qualsevol país, supeditant la producció de productes físics i intel·lectuals d’aquest país als interessos hollywoodencs. Això es tradueix en que si el país en qüestió no es plega a les exigències de les majors, els Estats Units d’ Amèrica faran ús de tota la força comercial per collar l’industria del país rebel.

Si aquesta formula la traslladem al continent Africà, el resultat que obtenim és encara molt més boig. En un post recent, Emeka Okafor, comenta la situació africana exposada per Thabo Mbeki.

El continent oblidat

és un productor primari de recursos, físics i intel·lectuals, així com és consumidor dels productes acabats, tot i que aporta ben poc al valor que s’afegeix durant el procés. La major part d’aquesta producció primària es fa sota contractes americans i europeus. D’aquesta forma, l’agenda intel·lectual africana es marca fora del continent. Els productes finals es tornen a enviar a Àfrica, amb un valor multiplicat, per a la venda i consum dels seus productors originals, persones governs i institucions.

Heus aquí com funciona realment ACTA. Si es supediten els interessos locals a les grans megacorps foranies, la producció local no farà més que baixar i baixar fins a convertir-se en un mirall de la situació africana, un continent enormement ric que es veu forçat a vendre barats els seus recursos i a comprar-ne els productes derivats a preus exorbitants.

Si es vol protegir la producció cultural, als seus autors i creadors i als ciutadans que compren i consumeixen aquests productes, el primer pas és tancar la porta a aberracions com ACTA, la Ley de Economía Sostenible i tots els seus derivats.

Democràcia i estat llibertari

Bella Gerens es la dona del meu reverenciat Diable. Ahir va fer un tros de post enorme, de mida i qualitat, sobre les possibles vies per instaurar un estat llibertari.

A l’article parla sobre la via revolucionaria, no factible per violenta, i la via democràtica, tampoc factible pel simple fet que els llibertaris sempre estarem en minoria en un estat en que com més impostos pagues, menys serveis reps i viceversa.

La solució que proposa, fent un molt ràpid resum i citant-la, no la veurem nosaltres ni potser tampoc els nostres fills, però passa per aconseguir una societat el més pròspera possible, de forma que la gent no necessiti els serveis que ara proporciona el govern, i la possibilitat afegida de poder comprar la resta a un altre lloc i a millor preu… fet que pot arribar a comportar perills en forma de possible Hamasització/Comando Vermelhització, etc…

Per aconseguir-ho, tot i que facin falta dècades, Gerens ha trobat el seu camí: no callar ni deixar de donar pel sac. Compro!

Independència i semàntica

Quan hom porta molt temps sota alguna mena d’influx, la seva forma de pensar es va emmotllant, prenent formes a vegades estranyes i que costen molt de corregir un cop s’ha sortit de l’influx perniciós. Un dels més clars exemples és la semàntica i l’ us de les paraules.

Avui/ahir és 4 de juliol, al menys als Estats Units i gràcies a la tecnologia, s’han descoberts certs aspectes semàntics de la Declaració d’ Independència que va redactar el meu admirat Thomas Jefferson. Ah, algú esperava que parlés de coses més properes? Je je…

Resulta que un estudi d’ un esborrany de la Declaració, indica que en Jefferson va escriure de forma ‘automàtica’ en un punt, parlant de súbdits en comptes de ciutadans.

Tècnicament, Thomas va escriure bé, ja que la Declaració final és una llista de greuges que els colons americans patien respecte als habitants de les illes britàniques. I fins al 4 de juliol, els colons americans eren súbdits de Jordi III d’Anglaterra.

Però aquest simple canvi de paraula li dona un gir impressionant. Passar de parlar de súbdits a fer-o de ciutadans vol dir que la forma de pensar ha canviat: que un es creu i es veu realment com a ciutadà, i en exterioritzar-ho, ja ha guanyat.

A vegades atorguem massa significat a les paraules, paràgrafs sencers, quan aquestes no son més que un joc malabar. En canvi, en moments com aquest simple fet de canviar una sola paraula en un paràgraf aïllat, et canvia l’historia sencera…

Tecnologia inútil

Es considera com tecnologia tot allò que ens facilita la feina als humans. Els idiomes faciliten la comunicació, els vehicles la mobilitat, els telèfons faciliten la comunicació a llarga distància, els ordinadors estan creant noves especies humanes, la rentadora automàtica ens evita perdre hores i hores de temps al safareig.

Però no tota la tecnologia és útil. Per exemple, el rentaplats. És la cosa més inútil i ineficient que m’he trobat. Si rentem els plats a mà, posem d’un dinar no gaire complicat per a 4 persones, quan triguem… 10 minuts? 15 si comptem el factor “posar les cassoles en remull”? I tot plegat ho fem gastant pocs litres d’aigua, entre 2 i 4 potser?

Per contra, el rentaplats que tenim aquí al pis de lloguer triga 126 minuts en el programa més senzill. Veient anuncis actuals que mostren un rentaplats de nova generació amb el consum més baix d’aigua, que és de 7 litres, per molt poc sabó que faci falta (si no comptem anti-calç, sal, abrillantador, productes de neteja interna del rentaplats mateix i ambientadors de llimona), aquesta presumpta eina que és el rentaplats es mostra com el paradigma de l’ anti-tecnologia. Totalment inútil, ineficient, que aporta ben poc i gasta més del que t’estalvia feina.

Paranoia aplicada

El món està ple de paranoics. Gràcies a ells, vivim en una era de sospita permanent del veí, del company de seient al tren i inclús de la nostra pròpia família (que de fet resulta bastant assenyat en segons quins casos).

Viure amb un paranoic porta uns resultats terribles, ja que en el 99% dels casos acabes pensant com ells. L’1% restant acaba lliure, passant primer pel tràmit de suïcidar-se.

Per això veiem portades com la de The Economist, per no parlar dels seus ‘articles’ informant, sense cap ànim d’infondre terror i pànic entre els seus lectors com bé mostra la imatge gràfica, sobre les possibilitats d’Internet com a nou front de guerra.

Si, ja hem parlat de ciberguerres, netwar, els hackers xinesos, el Great Firewall of China/UK/US/Iran i un munt de teories basades en fets reals. Però aquesta edició de The Economist no va per aquí.

Qui llegeixi els feeds de Wired, concretament la secció Danger Room, segurament tingui coneixement de l’existència de Michael McConnel, un senyor que va ser el cap dels serveis d’ intel·ligència dels Estats Units durant les administracions Bush. En aquelles èpoques, McConnel es va dedicar a inflar el cap a George Walker “Texas Ranger” Bush sobre els perills de la ciberguerra i la necessitat de filtrar absolutament tot el tràfic de la xarxa per tal de prevenir un 9/11 cibernètic.

Després ha continuat la seva diatriba apocalíptica, esventant per tot arreu la seva paranoia de merda sobre la ciberguerra i els perills que hi ha que el (concepte) terrorisme acabi amb l’ Internet lliure i oberta que coneixem.

Seguint els enllaços dels articles de Wired podreu conèixer una mica més a aquest personatge paranoic. Però com he dit abans, no es tracta de netwars, swarmings, greatfirewallings i cocksucking. McConnell no és un bon samarità que vol fer del Planeta Terra un lloc millor per als fills dels nostres besnets. Nor!

McConnell és simplement una persona que està fent servir la paranoia en contra de les persones per aconseguir contractes milionaris per a les seves empreses. És un més dels que dona ales a d’altres paranoics que escriuen articles als diaris per a promocionar la por contra l’enemic invisible.

I com més articles escrits per fonts reconegudes, més veus demanaran que s’aprovin mesures per a evitar aquests Judicis Finals orquestrats.
Més veus clamaran per tal de renunciar a la llibertat per aconseguir una totalment falsa seguretat. Per a que es segueixi disparant contra diabètics patint hipoglucèmies. Per a que segueixin sorgint més paranoics parlant de nadons terroristes, de terrorisme de l’espai exterior, de ministeris de la veritat i vigilància de dissidents…

Per que es redactin i s’aprovin legislacions com les DMCA (US i CA), la Digital Economy Bill, la Ley de Economía Sostenible, tractats maliciosos com l’ ACTA… els camins de la guerra contra el terror la llibertat son insondables…

Quan s’aplica la paranoia, es genera por. I la por és mala consellera. No permet prendre decisions encertades.

S’ha de tenir ben present que existeixen llenguatges de programació social, i estar previnguts per tal d’evitar que ens programin… per tal d’evitar que ens utilitzin.