Aquestes setmanes en que estic recuperant tant el Criptonomicon com el Cicle Barroc, vaig entenent moltes coses, al menys de forma al·legòrica, metafòrica o fins i tot parabòlica.
A The Confusion, hi ha un moment en que Eliza escriu una carta a Leibniz explicant intrigues de la cort de Versailles. La situació és exacta al món real d’avui, però sense perruques monumentals ni quilos de maquillatge.
Tothom té una agenda, un plà, per molt simple que sigui. Les múltiples agendes privades es van desenvolupant en paral·lel, reconstruint-se i remodelant-se a mesura que es van descobrint els punts de les altres estratègies. Com en els escacs, un sol moviment d’atac ‘fallit’ pot comportar adoptar posicions d’extrema defensa durant molt temps.
La paranoia de Nash assumeix que tothom actua negant la seva agenda privada mentre la va desplegant efectivament. Aquest comportament, equivalent a la situació del dilema del presoner on ambdós jugadors opten per trair al company, porta a que els dos passin cinc anys a la presó.
Per altra banda, si tothom acceptés que té una agenda pròpia i la fa publica, tenim el cas de les secretàries de la RAND Corp., que van decidir col·laborar entre elles per evitar passar el menor temps possible: sis mesos.
Vist que un equilibri rousseaunià on tothom vagi de bones no és possible (o al menys és poc probable) convé tenir ben clar que tothom té un pla. Però una cosa és desenvolupar una estratègia i donar/actuar esperant quelcom a canvi per a mantenir expectatives, cosa que quan no es compleix comporta situacions desagradables, i una altra cosa és que hom decideixi fer quelcom de forma desinteressada. Donar/actuar perquè es vol també forma part d’una agenda: pel plaer personal d’ajudar a algú o simplement perquè si.
Un intercanvi lliure i voluntari entre persones: pensar i fer les coses pel propi interès però sense demanar a algú altre que actuï per a nosaltres en retorn. Tota la resta és budisme de classe mitja, o pitjor: política.
I ara... què? 