Aquesta és la versió en català de l’article “Hurra, ein Revolutiönchen” publicat a The European.
Les protestes a Espanya van començar com un moviment sense líders després de l’aprovació de la Ley Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet.
La primera setmana després d’ organitzar-se les acampades, sectors “outsider” van prendre les assemblees quasi per la força, pel que la gent que estava involucrada en l’inici de tot, els moviments No Les Votes i Democrácia real ya!, es haver d’aixecar la veu i demanar que no es transformés la protesta en una mena de festival new-age. Poc després, els mateixos que s’havien definit com “no-líders” van acordar que el millor era aixecar els campaments i retirar-se, esperant la propera ocasió.
Però les acampades es van quedar a lloc, i els ‘nous’ campistes tenien idees diferents. El moviment DRY el conformen bàsicament el que es considerava, fa tres o quatre anys, la joventut de la classe mitja-alta, entre 20-i-molts I trenta I tants, amb una gran quantitat de títols universitaris, essent l’anomenada “generació més preparada de l’història”. Tot i que després de la bombolla immobiliària, es podria parlar de la bombolla de la titulitis…
Alguns d’ells, tal i com es pot veure a multitud de vídeos penjats a la xarxa, prefereixen situar-se dins el marc de la “classe obrera”: anti-mercat, anti-capitalistes, punys al vent, (h)activistes de base i portant les kuffiyes palestines tenyides de colorins, el que els fa ser blancs de les mofes generalitzades, i de ser titllats d’estar adoptant una simple pose.
Els participants de les manifestacions van baixar al carrer, en gran majoria,
mitjançant el moviment DRY, tot i que venen de molts sectors i molts diferents. Indignats per la situació política, la bombolla immobiliària, el bipartidisme –amb candidats acusats i imputats per corrupció presentant-se a les eleccions municipals– i una taxa d’ atur del voltant del 20% (fins al 40% en joves com els que acampaven). Però (no tan) sorprenentment, alguns dels cants més corejats en alguns dels campaments, en especial els darrers dies, va ser el de “¡Manos arriba, esto es un contrato!”
Aquests càntics, junt amb les altres “peticions” de més intervenció estatal, subsidis i ajudes per als aturats, retirada de privilegis a la classe política, expropiació de cases buides… fa que el discurs d’aquest moviment sigui quelcom més semblant a una queixa contra les raons que la gent creu que son la causa que ha portat al país a la situació actual, que un desig real i sincer de sortir d’aquesta situació: “Què faran ells [els polítics] per treure’ns d’aquest fang?” És la realitat que apareix després que totes les promeses s’han mostrat com el que sempre varen ser: fum.
Tot i això, aquests darrers dies hem començat a veure algunes propostes interessants en projectes d’ Open Government. Però el mirall Islandès torna a aparèixer, juntament amb les hipervalorades mencions a tot allò tecnològic i 2.0, però sense cap mena de pensament crític sobre les mancances i perills d’una democràcia orientada a aplicacions 2.0 i als smartphones: és una enorme quantitat de fum… un altre cop.
Encara que les enquestes mostren un suport relativament fort a les peticions del “moviment indignat” per part de la població espanyola, el tema no està afectant a l’ stablishment. Òbviament hi va haver una excepció, dies abans de les eleccions municipals, en que més de 50.000 persones van prendre els carrers. Va ser el primer cop que una protesta nascuda dins de la comunitat d’ Internet va tenir èxit.
Després del momentum inicial, ara podem veure que els principals partits polítics estan ignorant directament el moviment, ja sigui per la manca de concreció de les propostes, o per la tendència tradicional dels polítics espanyols d’ignorar l’opinió pública.
Des dels mitjans de comunicació es comença a trivialitzar la paraula “indignat”, i tots els partits majoritaris ja posen els ulls a les eleccions generals, a celebrar en menys de 9 mesos. La batalla ha començat, i serà realment dur aconseguir la seva atenció, i més després que les eleccions locals i autonòmiques han demostrat, una vegada més, que qualsevol cosa que vingui d’Internet no afectarà el pla físic. Al menys no massa. Octubre ens dirà alguna cosa més.