A final de juny, la versió alemanya de la revista en línia The European em va demanar un article sobre el moviment 15M, que es va publicar amb el títol “Hurra, ein Revolutiönchen“.
Quatre mesos després, m’han tornat a demanar un nou artícle sobre la situació actual: com ha evolucionat? Ha influenciat en alguna cosa el moviment de maig? Es poden comparar les protestes del maig a Europa amb la seva versió americana Occupy Wall Street?
Les meves reflexions es van publicar el passat diumenge a l’article “Statt-Staaten“. Com al juny, la meva posició és bastant crítica amb les protestes i les seves peticions de més estat, així com amb les contradiccions flagrants que trobo en tot això.
Us deixo amb la versió en català.
Ja fa sis mesos de l’inici de les protestes a Espanya, I tan sols unes poques coses, o menys, han canviat des de llavors. I ha sigut a pitjor.
El govern espanyol no només ha seguit ignorant al “moviment indignat”, si no que s’ha seguit fortificant l’establishment. El President del Congreso, José Bono, va dir a una entrevista de televisió que els dos partits majoritaris, PSOE i PP, haurien d’entendre’s més, i que tota la resta de partits minoritaris haurien de quedar fora del Parlament.
Després d’això, el Gobierno va canviar la llei electoral, requerint que tots els partits sense representació hagin d’aconseguir un mínim de signatures per a permetre que participin en les eleccions del 20 de novembre. I no només això, si no que també s’han descartat gran quantitat d’aquestes signatures un cop presentades, deixant algunes candidatures fora del procés electoral.
Però encara n’hi ha més. Després d’anys i anys dient a tothom que qualsevol modificació de la Constitució Espanyola no era només difícil sinó impossible, va caldre pocs requeriments internacionals per tal que Espanya solucionés els problemes de deute sobirà per a que els dos partits, PP i PSOE, acordessin una modificació express de la Constitució, en tan sols dues setmanes i sense debat parlamentari.
Més noticies de corrupció han aparegut als mitjans, especialment al sector bancari. Després de totes les privatitzacions de les caixes d’estalvi i la conversió en bancs ‘normals’, no només la ciutadania ha descobert que les cambres cuirassades de les caixes estaven buides, sinó que els seus directors i presidents estan rebent compensacions i indemnitzacions multi-billonàries. I tots aquests bilions hauran de sortir de les butxaques dels contribuents.
Mentrestant, tots hem vist la globalització de les protestes des de principis d’ octubre, amb el moviment “Occupy Wall Street” aconseguint atenció per part dels grans mitjans de comunicació. I com és habitual, els grans mitjans han aparegut tard i malament.
Els que protesten als campaments de Wall Street son de la mateixa mena que en d’altres llocs. Ho fan contra el capitalisme, la globalització, el lliure mercat, els interessos de les grans corporacions, les hipoteques sub-prime, els desnonaments i d’altres. I ho fan des dels seus iPhones, iPads i emprant tots els aparells tecnològics que només podrien existir gràcies a la globalització, al lliure mercat i a les grans corporacions. Fins-i-tot es pot descarregar una aplicació per saber què s’ha de fer en cas de ser arrestat per la policia. Si, un altre cas de “desmuntar el sistema des de dins”.
El seu sistema d’organització és un descendent directe del moviment anti-globalització nascut a Seattle, emprant centres d’informació auto-gestionats per a difondre noticies, i reclamant les tàctiques de la Primavera Àrab per a aconseguir els objectius, tot i que aquests objectius es mantenen fora de la vista del públic general. Bé, no tots: destruir el sistema capitalista, posar els banksters a la garjola i “que ens retornin el nostre futur”.
Mentre podem trobar un enorme nombre de semblances a ambdues bandes de l’ Atlàntic, trobo una diferència sorprenent. Els protestants espanyols no en volien saber res de cap representant de “l’establishment”. I això incloïa partits polítics amb representació al Congrés i també sindicats. Però a la Liberty Plaza de New York, hi ha multitud de discursos de tota mena de sindicats i organitzacions: afroameticans, llatins, asiàtics, el SEIU, els treballadors de trànsit…
Curiosament, tots aquests sindicats i protestants a tot arreu, havien donat el seu suport o participat fent campanya per als actuals presidents que estan prenent totes aquestes “mesures impopulars”. I una de les pel·lícules estrella del “moviment global” és “An inside job”. Aquesta pel·lícula ens ensenya l’interior del Sistema de Wall Street, el sistema bancari i la Reserva Federal, i com l’actual President dels Estats Units d’ Amèrica no només no ha fet absolutament res per a retirar i castigar a aquells responsables de la crisi financera, si no que els ha confirmat als seus càrrecs i inclús n’ha ascendit a algun, que ara està al capdavant dels diferents rescats financers als bancs.
Tota aquesta gent està demanant més intervenció estatal a tot arreu del planeta, i l’ Estat està responent al 100%, posant a la mateixa gent que ha buidat les caixes al càrrec de l’ anomenada “recuperació”, o com a mínim entregant-los compensacions a càrrec dels contribuents.
La gent podria demanar sincerament als seus representants electes que els tornin el futur. Que caigués el teló de fum i promeses que uns van preparar i els altres han comprat.
El fet es que només un mateix pot recuperar el seu propi futur. Demanar un futur amb més intervencionisme és demanar, no només una altra cortina de fum, sinó construir un mur amb què envoltar-nos. I a sobre l’haurem de pagar.
L’article en alemany, a The European: Staat-Staaten.
I ara... què? 