iCazuel™. Incluye Güifi y BlutúEh, pssst… Joven indignado. ¿Estas hasta el gorro de que te quiten tus derechos? Si, esos que, según te contaron en un programa de televisión que nunca recordarás, garantizaban la felicidad, un BMW 320 y una tele de plasma en el salón, y todo ello sin salir de casa.
¿Fuiste a estudiar a Londres para ser alguien, acabas de descubrir que simplemente eres uno más, que el tiempo en Londres es una mierda y que se está mucho mejor en las playas del mediterráneo?
¿Estudiabas pa abogao y sólo encuentras trabajo de limpiacristales? (minuto 2:30)
¿Estás harto de tener que salir de tu casa casa de tus padres a protestar en domingo, con lo bien que se está en el sofá viendo la liga de fútbol de Vanuatu?
Pues bien, ahora puedes luchar por esos derechos de una nueva modo ¡Sin salir de casa! Tan solo tienes que pillar tu ejmarfon con Android y descargarte la aplicación Caceroladator.
Una vez con tu cacerola 2.0 instalada, no tendrás que bajar más a la calle a sudar… a menos que quieras ir a hacer unas cañas o unas tapitas de sepia con los coleguitas… Tan solo deberás iniciar la aplicación y agitar el teléfono para crear un estruendo digno de cualquier manifestación que se precie.
Ah, y también la puedes usar cuando mamá se retrase en servirte el desayuno, o para protestar el día en que por fin vea la luz y te eche de casa a los 36 años.
Olvídate de acarrear pesados utensilios de cocina. Tendrás todo lo que necesites en tu terminal móvil de última generación. Y por si te cansas, la aplicación incluye botón de “Play/Pause” para que no tengas que hacer el pesado esfuerzo de mover el cacharro. ¡Dale a un botón y olvídate de todo lo demás!
Recuerda, joven indignado, Caceroladator. Porque todo es más fácil con eso del Internéls.
Desafecció, desencant, sensació d’ haver estat enganyats… tots ells sentiments relacionats amb la política, els polítics i el funcionament del sistema democràtic en els darrers temps.
Però, per què? Com és que s’ha arribat a aquest punt? Ni ho sé i m’importa gaire bé poc. Però fa dies que volia exposar la meva teoria: es deu a la futbolització de la societat.
M’explico. Fins fa uns anys, aquí a casa hi havia un parell de programes informatius de matí dirigits per un parell de periodistes de debò, dels d’abans. Com el Bassas.
Imitant a Tom Cruise a 'Cocktail'... #fail
Ambdós van deixar les respectives cadenes i programes més o menys al mateix temps, i ambdós van ser substituïts per dos professionals del periodisme que fins feia ben poc havien treballat a la secció d’esports. Manel Fuentes (amb el qual per sort per a mi no hi tinc cap relació de parentesc) i Jordi Basté.
En Fuentes era conegut com “home a peu de camp” fa anys a les transmissions d’en Puyal, el que, unitat autònoma a l’esquena, es dedicava a … cantar fores de joc o coses així, la memòria em traeix. Anys després va substituir a una altra estrella de la tele, a Jordi Sardà i al seu “Crónicas Marcianas” per “La noche con Fuentes y cía…”.
També va fer de substitut d’honor de José Miguel Monzón (aka el Wyoming dels pebrots) durant el lamentable retorn de Caiga quien Caiga. Però la seva millor faceta, per la qual és conegut arreu, es la d’ imitador i presumpte humorista.
Video killed the radio star
En Basté també va treballar amb en Puyal en les seves retransmissions, passant després al bàsquet, fins que va deixar Catalunya Ràdio per a ser el cap d’esports de RAC1. Ocasionalment, també va treballar com a tertulià d’honor al magazine de sobretaula de TV3, comentant capítols de “El Cor de la Ciutat” els divendres a la tarda. Un currículum… eehh… espectacular.
I així és com, des de més o menys 2007, els dos principals programes informatius i d’opinió a Catalunya estan liderats per dos persones que van començar la seva carrera passant fred a la banda d’un camp de futbol, cosa que els capacita tremendament per a realitzar els profundíssims anàlisis polítics i econòmics que fan. Ep, i ambdós son líders d’audiència al mateix temps, cosa que no acabo d’entendre bé (suposo que deu ser com a la nit electoral, en que el partit que guanya està content perquè guanya, i el que perd està content perquè també guanya).
Però la futbolització de la societat ha arribat a punts que resultaven inimaginables. I ho ha fet a un dels països on més “tradició futbolera” existeix, a l’Argentina.
Ha arribat al punt de l’irrupció de barra-bravistes polítics “nostàlgics” del Kirchnerisme, tot i que actualment es troba en el seu punt més alt, que van despenjar una pancarta al més pur estil “Gràcies Pep” al Parlament argentí. Goooooooool en las gaunasssssss
Va ser en els dies en que l’Argentina va nacionalitzar YPF, i ja sabem que el nacionalisme populista guanya força en aquests moments, sigui quin sigui el bàndol on mirem, el nacionalitzat o el nacionalitzador.
Es comença posant al cap d’esports i a humoristes substituts a fer anàlisi polític i econòmic i s’acaben despenjant pancartes gegants de “Néstor ¡presente!” al mig del congrés, i tothom aplaudint amb les orelles.
Esto es el fútbol… el fútbol es asín…
PS: Si, en Bassas també va córrer la banda del camp de futbol. I donava entrada a la Vicenteta, primera icona trans-sexual catalana, quan feia de presentador d’un concurs. Però al menys no fa imitacions lamentables.
I ara... què? 