Futbolizació

Desafecció, desencant, sensació d’ haver estat enganyats… tots ells sentiments relacionats amb la política, els polítics i el funcionament del sistema democràtic en els darrers temps.

Però, per què? Com és que s’ha arribat a aquest punt? Ni ho sé i m’importa gaire bé poc. Però fa dies que volia exposar la meva teoria: es deu a la futbolització de la societat.

M’explico. Fins fa uns anys, aquí a casa hi havia un parell de programes informatius de matí dirigits per un parell de periodistes de debò, dels d’abans. Com el Bassas.

Imitant a Tom Cruise a 'Cocktail'... #fail

Ambdós van deixar les respectives cadenes i programes més o menys al mateix temps, i ambdós van ser substituïts per dos professionals del periodisme que fins feia ben poc havien treballat a la secció d’esports. Manel Fuentes (amb el qual per sort per a mi no hi tinc cap relació de parentesc) i Jordi Basté.

En Fuentes era conegut com “home a peu de camp” fa anys a les transmissions d’en Puyal, el que, unitat autònoma a l’esquena, es dedicava a … cantar fores de joc o coses així, la memòria em traeix. Anys després va substituir a una altra estrella de la tele, a Jordi Sardà i al seu “Crónicas Marcianas” per “La noche con Fuentes y cía…”.

També va fer de substitut d’honor de José Miguel Monzón (aka el Wyoming dels pebrots) durant el lamentable retorn de Caiga quien Caiga. Però la seva millor faceta, per la qual és conegut arreu, es la d’ imitador i presumpte humorista.

Video killed the radio star

En Basté també va treballar amb en Puyal en les seves retransmissions, passant després al bàsquet, fins que va deixar Catalunya Ràdio per a ser el cap d’esports de RAC1. Ocasionalment, també va treballar com a tertulià d’honor al magazine de sobretaula de TV3, comentant capítols de “El Cor de la Ciutat” els divendres a la tarda. Un currículum… eehh… espectacular.

I així és com, des de més o menys 2007, els dos principals programes informatius i d’opinió a Catalunya estan liderats per dos persones que van començar la seva carrera passant fred a la banda d’un camp de futbol, cosa que els capacita tremendament per a realitzar els profundíssims anàlisis polítics i econòmics que fan. Ep, i ambdós son líders d’audiència al mateix temps, cosa que no acabo d’entendre bé (suposo que deu ser com a la nit electoral, en que el partit que guanya està content perquè guanya, i el que perd està content perquè també guanya).

Però la futbolització de la societat ha arribat a punts que resultaven inimaginables. I ho ha fet a un dels països on més “tradició futbolera” existeix, a l’Argentina.

Ha arribat al punt de l’irrupció de barra-bravistes polítics “nostàlgics” del Kirchnerisme, tot i que actualment es troba en el seu punt més alt, que van despenjar una pancarta al més pur estil “Gràcies Pep” al Parlament argentí.

Goooooooool en las gaunasssssss

Va ser en els dies en que l’Argentina va nacionalitzar YPF, i ja sabem que el nacionalisme populista guanya força en aquests moments, sigui quin sigui el bàndol on mirem, el nacionalitzat o el nacionalitzador.

Es comença posant al cap d’esports i a humoristes substituts a fer anàlisi polític i econòmic i s’acaben despenjant pancartes gegants de “Néstor ¡presente!” al mig del congrés, i tothom aplaudint amb les orelles.

Esto es el fútbol… el fútbol es asín…

PS: Si, en Bassas també va córrer la banda del camp de futbol. I donava entrada a la Vicenteta, primera icona trans-sexual catalana, quan feia de presentador d’un concurs. Però al menys no fa imitacions lamentables.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s