Fa uns dies que li donava voltes a un tema. Diumenge passat, durant la repassada a les RSS, veig que en Pere enllaçava un article de Nick Carr titulat “Que mengin smartphones“ sobre l’atur tecnològic (una molt mala traducció, penso, de l’original, technological unemployement). Just el tema al qual li donava voltes. L’atur, causes, efectes i solucions.
Sempre he considerat en Carr com un Amish Digital, però al seu article de divendres hi deixa entreveure el luddita que tots portem a dins. Potser és perquè en Carr comença citant a Keynes i acaba amb Krugman, cosa que he de dir em provoca un fort esbiaix…
Aquesta predicció la feia basant-se en que el progrés tecnològic faria que les màquines anessin substituint als humans, i que el sistema econòmic derivat d’això expandiria la riquesa a tothom. Però com totes les prediccions de Keynes, aquesta s’ha demostrat com un desastre total.
L’article de Carr inclou un estudi d’ Andrew McAfee del MIT, que observa que productivitat, PIB i sous s’estan desajustant des de principis dels 80, mentre que en els 30 anys posteriors a la Segona Guerra mundial havien anat de la mà.
Per McAfee, la Llei de Moore fa que els empresaris prefereixin adquirir més tecnologia a contractar treballadors i, per tant, prefereixin “capital” a “treball”. Aquí és quan les teories luddites, Keynesianes i Krugmanianes comencen a fallar.
Segons McAfee, la causa d’això és la computerització i el progrés tecnològic, que desplaça els beneficis del “treball” cap al “capital”. Les masses treballadores veuen com la tecnologia els ‘allibera’ del treball, però no de la lluita per subsistir. Sorpresa!
Per començar, comença a ser necessària la re-definició de “treball”. La definició clàssica actual de “temps i capacitats intel·lectuals que es dediquen a produir un bé o servei” contempla només el “treball humà”. No estic demanant el reconeixement dels drets laborals dels cyborgs. Simplement és que ja hi ha aspectes en els que el “treball” no té per què fer-lo un ésser humà.
El concepte “treball” com a factor productiu és fruit de la divisió del treball, i aquest concepte és tan antic com les societats caçadores-recol·lectores, és a dir, com l’humanitat. A finals del segle XIX, amb la revolució industrial, la divisió del treball va adquirir una velocitat i tecnificació espectaculars.
Amb els anys els treballadors s’han anat especialitzant molt en cada camp. El fet d’aconseguir contractes molt llargs ha fet que els treballadors no hagin hagut d’aprendre res més. Simplement coneixen a la perfecció com funciona certa màquina, cert procés. I no els ha calgut saber res més… fins ara.
Quan han començat a tancar empreses, molts treballadors “amb antiguitat” s’han quedat sense feina. Però el problema no és aquest, si no pitjor, s’han quedat sense expectatives de trobar feina. Per què? Estan tan hiper-especialitzats que no saben fer cap altra cosa més.
I els joves? Surten d’un sistema educatiu totalment trencat i que el màxim que els ha ensenyat és a memoritzar una gran quantitat de dades, cosa que és totalment inútil al mon real, un cop fora de l’escola o l’universitat. Oh, si, la Formació Professional. Aprenent un ofici, un de sol.
I què passa quan el mercat laboral ja no necessita aquell tipus específic de treballador hiper-especialtizat? Quin és el futur? Els gurus ho van dir: més formació. Aprendre a fer altres coses. Re-inventar-se.
El problema aquí està en que costa molt canviar. La gent prefereix trobar feina “de lo seu” que aprendre un nou ofici. El problema, doncs, no és l’especialització, si no la manifesta incapacitat d’adaptació davant l’adversitat.
Amb els canvis tecnològics que vivim dia rere dia, queda clar que l’adaptabilitat serà l’habilitat més necessària, si no l’és ja actualment. Per tant, el que cal no és aprendre a fer una altra cosa, si no a aprendre com adaptar-se de forma ràpida. Especialitzar-se en re-especialització.
Tornant a l’article de Carr, ell i Krugman diuen que el “problema” es que el progrés recompensa als habilidosos i castiga als qui no ho son (de fet, no és un “problema”, d’això se’n diu “evolució”), però que aquest problema es soluciona ampliant l’abast i la qualitat de la formació, fent que més persones adquireixin més habilitats.
I aquí tornem a entrar dins el cercle viciós. Ampliarem el sistema educatiu, el farem més gran, més robust, més necessitat de recursos. Ensenyaran a tots els nens i joves del món a fer una cosa, i els diran que poden ser i fer el que ells vulguin. El que no els ensenyaran és a veure la diferència entre “ser el que vulguis” i “ser útil”.
Cal adaptar-se als nous temps. El “treball”, al menys el concepte de “treball” nascut de l’Edat Industrial, ja no és la via principal per a subsistir. Com deia en Rushkoff (i amb compte que tampoc és sospitós de ser liberal), pot ser que el “treball” s’hagi quedat obsolet.
Vivim en l’Edat Digital, i tot i que el “treball” industrial és encara necessari, anirà disminuint a mesura que la computerització i la robotització avancin. Podem fer com els luddites, negar-nos a canviar i culpar als robots i els ordinadors de la realitat, o podem intentar trobar noves vies de garantir la nostra subsistència.
Podem pensar com en Krugman i culpar a aquells que en saben més que nosaltres o als que per sort o per desgràcia parteixen amb avantatges:
Una millor educació no farà molt per a reduir la desigualtat si les grans recompenses acaben arribant només a aquells amb més avantatges. La creació d’una “societat de l’oportunitat” no arreglarà gran cosa si el principal valor que tens a la vida és tenir un munt d’avantatges heretats dels teus pares.
Cal tenir present que al món hi ha desigualtat. Sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà. És més, la realitat es basa en la desigualtat. Encara que tots els éssers humans són creats iguals, no tots tenim les mateixes capacitats ni dons.
No s’ha de redistribuir la igualtat, ni crear una societat de l’oportunitat amb molts números de convertir-se en una societat d’oportunistes. S’ha d’ensenyar a aprendre com identificar oportunitats i com aprofitar-les. I també cal ensenyar a veure quan s’acaben les oportunitats per tal de poder adaptar-se a noves situacions, per tal d’identificar noves oportunitats i seguir tirant endavant.
La visió de H.G. Wells, Keynes i Krugman en que la humanitat s’alliberarà del treball físic i es podrà abandonar a l’hedonisme és falsa (i en el cas de Wells, perillosa, ja que l’humanitat retorna al sistema de caçadors-recolectors en variant caníbal). És un engany.
Però com sempre, per als defensors del Bé Comú©, la culpa de tot és de la realitat. Però és el que té la realitat, que és real.
I ara... què? 