Nick Carr explica el somni de Max Levchin, fundador de PayPal i membre de la PayPal Mafia (interessant concepte que acabo de descobrir).
Aquest somni és la fantasia humida més extrema dels tecnòcrates: que la capacitat no utilitzada dels recursos analògics es controli digitalment i es compari amb la demanda no satisfeta.
El problema és que Levchin inclou als éssers humans dins dels “recursos analògics”, proposant inclús un esquema de “computació mental distribuïda”.
Ja no parlem de ‘carregar’ la nostra consciència a una màquina a l’estil del cyberpunk, si no connectar el nostre fetge amb la companyia d’assegurances o fins i tot el govern:
The nightmare world of Big Data, where the moment-by-moment behavior of human beings — analog resources — is tracked by sensors and engineered by central authorities to create optimal statistical outcomes.
Anonimat a Internet, old style.Fa un parell d’anys es va posar en marxa una de les campanyes en contra de la Ley Sinde. de títol li van posar “Internet no será otra TV“.
Amb aquestes lleis, els estats pretenien regular el que es considerava legal o il·legal a Internet. Sota la tapadora de la lluita contra la pornografia infantil, la pirateria de contingut, l’anonimat a Internet i el ciberapocalipsi, les noves lleis dictaven què es podia fer i què no es podia fer, des de publicar un text a pujar un vídeo familiar.
D’aquesta forma, pretenent que la industria de continguts s’apropiés de la xarxa, Internet es convertiria en un mer canal de distribució més al servei de Hollywood. Per sort, la gran majoria de lleis es van evitar, o s’han demostrat com un fracàs total. Per desgràcia, el que les lleis no van aconseguir, ho han fet els mateixos usuaris de la xarxa. Internet s’està convertint a passes forçades en un nou canal de broadcasting.
A l’antigor internàutica, els primers pobladors i exploradors es meravellaven dels possibles usos i oportunitats que oferia la xarxa. Un lloc on podies dir el que volguessis, on donar a conèixer la teva feina, on interactuar amb persones afins que vivien a milers de quilòmetres… No només la quantitat enorme d’informació volant d’una punta a l’altra del món, si no unes possibilitats gairebé infinites.
El temps ha passat, i amb l’adveniment de la Web 2.0, els smartphones i les tablets, Internet va patir el que al món físic s’anomena una sèrie d’ “ones migratòries”.
Però el pitjor no és ni la banalització, ni la tabletització ni que els saraus i events s’hagin convertit en aparadors comercials. El problema és que la cultura de la distracció avança sense fre.
No només son els comentaris tancats (que només faltaria! Cadascú fa el que vol a casa seva), si no que en alguns llocs amb comentaris oberts, les crítiques (de posar en crisi per tal d’aprofundir en el tema) es moderen ‘por el foro’. Son xiringuitos fets sota el paraigua del debat i l’acostament d’idees… sempre i quan el “debat” consisteixi en fer massatges a l’amo del tinglado.
Això quan no s’ignora totalment qualsevol visió fora del dogma, passant per sobre del comentarista o participant esgrimint títols acadèmics mentre es diu “al loro que tengo un master”.
La xarxa, en comptes de ser un lloc d’intercanvi, s’ha convertit en milions de petits xiringuitos i franquícies als que només interessa vendre el peix. Tot disfressat de conversa ordenada, aprofitament de sinergies, bla bla bla… sempre i quan conversis del que interessa, és a dir, de vendre’t el peix.
httpv://www.youtube.com/watch?v=C3wGpQww2Zo
No se si aquest fenomen s’ha produït per causa de les successives onades de “nouvinguts” a la xarxa que, a diferència dels primers pobladors que ens havíem d’instal·lar tots els serveis que necessitéssim, ara son capaços de posar en marxa la franquícia sense cap necessitat de coneixement tècnic.
No se si ha sigut la part d’aquests nouvinguts que, desembarcant de les empreses de màrqueting, ho han convertit tot en la dictadura del socialmediatariat i el lloc idoni per a començar el teu propi negoci.
No se si la frontera electrònica s’ha anat diluint amb el temps, i ara el territori de la xarxa s’ha “pacificat’ amb nous pobladors que no han necessitat saber ni esforçar-se en definir què és un “internauta”, ja que actualment tothom ho és, i si no ho és, només cal seguir aquests 10 fàcils consells. Que darrerament no parin d’aparèixer articles relatant infografies dibuixant l’història d’ Internet (passant per alt al seu avi) als nous xiringuitos és significatiu.
No sé si ha sigut per causa de la profunda crisi en l’educació, que fa que el pensament crític brilli per la seva absència i es fomenta l’acceptació i repetició fins a la mort de qualsevol xorrada, per molt espectacularment idiota que sigui.
El so de cada dia a les 18:01 durant anys…No se si tots ens hem deixat emportar per la facilitat d’ús i la senzillesa de l’instantaneïtat i l’ubiqüitat, en front a la feinada que representa “comprendre com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions, per tal de programar les nostres vides per assolir els nostres objectius”Cita de Pere Quintana.
Potser ha sigut un d’aquests motius, potser cap, potser una mica de tots, o potser aquest post és només una reivindicació oldschool de l’Internet quan era underground, però l’ Internet dels smartphones i tablets, plug-and-play, l’ Internet for dummies, és ja una Internet unidireccional. No és un sistema broadcast “un a molts”, si no de “tots a tots” (diferent de “molts a molts”), i resulta poc eficient que tothom s’esforci en aconseguir l’atenció sense intentar escoltar a qui té al costat.
És l’Iinternet de polsar un botó a un telèfon i ja està, sense haver d’esperar aquells minuts en que el mòdem establia connexió a xiulets, i la línia saltava quan algun familiar trucava per telèfon.
És l’Internet fàcil, ràpid i per tota la família, en que no s’ha de pensar gens en com es fan les coses, i molt menys en per què es fan. Seure cadascú en front al seu dispositiu i a veure el que toqui. Digueu-me romàntic, però al menys, la televisió tradicional la veiem amb la família sencera al menjador.
Per altra banda, m’he sentit mig al·ludit per un altre twit i, per tant, m’agradaria clarificar la meva posició.
Òbviament la situació actual no és la mateixa que a la Nova Anglaterra de 1776. Paguem impostos i tenim representació (fins i tot tenim circ parlamentari propi!), l’exèrcit espanyol no campa pels carrers ni s’aquartera a les nostres cases, ni res semblant.
Tampoc desitjo que el procés sigui literalment igual, és a dir amb una guerra que duri anys, ni res així. I tampoc crec que els motius dels catalans siguin els mateixos que els dels anglesos americans del S. XVIII.
Ni vull una revolució ni faig una comparació, simplement crec que el model a seguir és el d’una declaració unilateral, basada en el dret natural i en veritats evidents:
When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.
En resum, va del consentiment dels governats enfront a “la voluntat del poble” com a base de l’autoritat i la legitimitat del govern. Al final de tot, es tracta de la sobirania individual enfront la voluntat col·lectiva.
Una idea estranya? Malvada? Parlem-ne. En base a què els governs i estats actuals estan legitimats per a fer res? Les idees, successos i personatges de fa tres o quatre segles… son de fa tres o quatre segles. Val, el concepte d’estat nació és antic, però la situació actual?
Parlem-ne de la situació actual! Qui legitima els governs i estats actuals per a assumir les seves funcions? Per exemple a Espanya, molt més de la meitat de la població no ha acceptat ni votat la famosa, vetusta, rància i completament ridícula Constitución que, a més, no s’ha modificat ni un sol cop en els seus 34 anys d’història, ja que va ser dissenyada per a no ser modificada. Ai perdó, que si que s’ha modificat.
Avui en dia, i pel simple fet de nàixer, una persona és investida de ciutadania, drets i nacionalitat per aquesta mena d’ens eteri i misteriós. Com una mena de pecat original laico-social, contra el qual la persona no té ni el dret d’apostasia.
Originalment, les constitucions tenien la funció de limitar el poder i les accions del govern. Avui en dia, la majoria de les constitucions mundials, han sigut redactades per grans estatistes amb l’ objectiu de legitimitzar i perpetuar la figura de l’Estat Nació.
Fa més de quatre-cents anys, el sistema polític dominant era la monarquia, absoluta o quasi-absoluta, on els ciutadans eren més o menys propietat d’algú altre, ja fos el Rei o algun dels seus franquiciats. De tant en tant, el Rei exercia la seva gràcia i atorgava la carta de població, amb la qual cosa els habitants passaven de serfs a ser burgesos, a tenir privilegis jurídics i una certa ració de llibertat.
Resulta curiós veure que en un sistema de monarquia quasi absoluta, els nostres avantpassats disposaven de processos que, si més no, possibilitaven l’oportunitat d’un gran canvi. Cosa que actualment no tenim.
Amb l’arribada del mercantilisme i les societats d’índies, empreses i corporacions privades van enviar milers de vaixells amb milers d’emigrants, destinats a poblar les ciutats de nova creació (les corporacions tenien la facultat exclusiva de crear els nous assentaments) a Amèrica.
Pareu-vos a pensar què passa avui en dia, en que tot i que ens diuen que som “ciutadans de ple dret”, ni tan sols es considera la possibilitat que un ciutadà o més ciutadans puguin prendre una decisió de secessió consensuada, pacífica i ordenada (i pagada de les seves butxaques!) per tal d’abandonar l’estat i formar una nova agrupació jurídica i territorialment diferent com una ciutat lliure.
Realment som més lliures ara que a la baixa edat mitjana o els inicis de l’edat moderna? Al menys, fa quatre-cents anys, hom tenia la possibilitat d’agafar un vaixell i emigrar a terres llunyanes. Ara necessites demanar la carta verda…
Si volem emmirallar-nos en alguna sèrie o període històric, prefereixo mil vegades més John Adams, una mini-sèrie no gaire coneguda de 7 capítols, que narra tot el procés de distanciament, secessió, independència i construcció de la república americana, junt amb els problemes que es van haver d’afrontar.
I tot des de la perspectiva de John Adams, primer vice-president i un dels artífex més importants (i oblidats) de tot el procés, des de la seva nominació com a delegat al Congrés Continental, a la seva participació en la redacció de la Declaració d’Independència, a la seva nominació de Washington com a Comandant en Cap, la seva influència en la redacció de la futura Constitució… i segueix. Tot i la seva influència clara i vital, ara diríem que “no va ser gaire popular”.
Tornant a casa, aquests mesos, i per tot arreu, es poden llegir anàlisis i opinions de si Europa acceptaria un nou estat català, si seria legitimat automàticament, si no… Seny i rauxa… Bla bla bla…
Però de fet, els habitants del Parlament són incapaços de posar-se d’acord ni tan sols en la redacció d’una pregunta que diuen que volen fer a nosaltres els ciutadans.
Si em permeteu la comparació, molt abans que Jed Bartlet arribés a POTUS, John Adams havia fet de delegat al Congrés Continental, va ser Vicepresident, President i un dels diplomàtics responsables del tractat de pau amb Gran Bretanya posterior a la independència.
Ara no toca veure The West Wing. Ara toca veure (i repetir) John Adams.
Hi ha gent que té un cacau mental important. En ocasions jo en soc un d’ells. No és noticia, però si que és preocupant quan aquesta gent arriba a llocs on té l’atenció de molts altres organismes pluricel·lulars antropoides de la família “homo”.
A The Atlantic n’hi han uns quants. El darrer descobriment ha sigut a partir de l’article sobre el primer discurs inaugural de la història americana. No és un de George Washington, ni de Jefferson, ni d’ Adams. No. És un de John Winthrop, purità anglès que viatjava a bord de l’Arbella, un dels 11 vaixells que ell mateix va fletar per portar emigrants puritans a Nova Anglaterra.
A l’article de The Atlantic, l’autor s’aferra a un dels mites fundacionals, el sermó de Winthorp “A model of christian charity“, que resumint i generalitzant moltissim, és una exhortació a la unitat de la comunitat puritana, i empra el sermó per a recordar que un dels mites fundacionals no és el dret a portar armes si no el deure de lluitar contra la pobresa, fent el que va dir Jesucrist: donar el que ens sobra als pobres.
Assegura que la Xina comunista fa més per a l’erradicació de la pobresa a l’Àfrica (i 2) que cap altre país occidental.
Personalment, em sorprèn que autors de The Atlantic, clarament ‘laboristes’, s’aferrin als mites puritans de la caritat cristiana per tal de justificar la bondat de les seves teories i bones accions, com erradicar la pobresa mitjançant l’ajut i la caritat…
Això s’ha fet després d’un nombre determinat (i que no m’interessa gens ni mica) de giragonses, voltes i tombarelles des de la mateixa nit electoral del passat novembre i, pretesament, s’ha fet per tal d’incloure a sectors decididament no catalunyistes, però que no tenen gaire clar si son catalanistes (de fet, no tenen gaire clar ni el que son ni molt menys cap on van).
M’explicaré. L’estat modern ha estat teoritzat i legitimat per múltiples pensadors i filòsofs. I tots ells van coincidir en l’unitat indissoluble i la sobirania última d’aquest enfront al territori (i els habitants) que abarca. L’estat modern pot expandir el seu territori sense problemes, però el procés invers, la desmembració, ni tan sols es contempla com a possibilitat.
El concepte de “secessió”, que s’ha tractat per juristes i polítics, ha quedat a la llista de temes pendents per a filòsofs, i per això existeix la confusió actual entre “secessió” i “revolució”. Un acte de “secessió” no és, o no té per què ser, una revolució. És més, hi ha casos en que es legitima moralment una “revolució” però que es rebutja completament la “secessió”, tot i que una revolució resulta molt més violenta.
Al primer model es restaura un ordre anterior (la roda fa una revolució complerta i tornem al punt 0 inicial), al model lockeà es substitueix un govern però l’ordre establert no canvia, i el model jacobí transforma completament l’ordre actual per un de més just i igualitari… en teoria. De la mateixa forma, cap dels tres models no té en compte l’unitat física (i conceptual) de l’Estat. Simplement, no es contempla cap altre alternativa a aquesta unitat.
Per altra banda, la secessió és una cosa completament diferent. No tracta de restaurar una situació anterior, ni pretén simplement deposar l’actual govern fallit i instal·lar-ne un de nou, ni intenta destruir-lo per a crear-ne un de nou basat en una teoria. La secessió és reclamar una situació completament nova que inclou una porció de territori que, òbviament, es sostrau de l’Estat original. És l’ abandó i retirada física, per part d’un nombre determinat de persones, de l’Estat A, sota el principi moral del dret a l’auto-govern. I això implica la desmembració de l’Estat. No es tracta, doncs, d’un acte merament polític.
En un procés de secessió, els qui volen marxar no tenen cap interès en canviar l’ordre establert actual. Els és totalment indiferent, ja que el que es busca és una nova jurisdicció territorial per un territori B (que no té per què ser necessàriament un nou Estat B). El futur de l’ Estat A no importa, ja que no és problema dels secessionistes. Seguirà exactament amb el mateix règim, però amb una frontera diferent.
Al procés de secessió s’hi pot arribar de moltes formes. Impossibilitat de canviar l’ordre establert (ja sigui per via democràtica o mitjançant una revolució), invocant el dret individual o d’un grup de persones a decidir el seu propi futur o, tot i considerar que el govern actual no és especialment injust, simplement voler que els deixin tranquils.
El problema a Catalunya és que encara no s’ha decidit el model al que apuntar-se. Un sector reclama la restauració de la situació perduda al 1714, mentre que un altre sector, potser majoritari, es decanta per la revolució Lockeana de canviar un Estat Espanyol injust per un Estat Català que resoldrà tots els problemes actuals i venidors, i un tercer sector reclama la revolució jacobina per excel·lència seguint el model francès (comprant fins i tot el seu final sanguinolent).
I entre tots aquests dilemes, el President rebutja parlar obertament d’independència, al mateix temps que parla de “crear estructures d’Estat”, al mateix temps que s’assegura que en cas de proposta de pacte fiscal ja en parlarem. Ah, i no cal oblidar l’altre cantó del procés. Espanya, un Estat sense nació que amb prou feines entén el concepte “Estat Modern” i el què comporta, i que per això parla senzillament de “separatisme”.
I ara... què? 