Internet ja és una altra Televisió

Anonimat a Internet, old style.
Fa un parell d’anys es va posar en marxa una de les campanyes en contra de la Ley Sinde. de títol li van posar “Internet no será otra TV“.

A la campanya s’advertia de les possibilitats que la legislació en defensa de la industria dels continguts, les conegudes Ley de Economía Sostenible (Ley Sinde), Digital Economy Bill, HADOPI, ACTA, SOPA, PIPA, COICA i més, que van proliferar cap als anys 2010-2011, i que fa poques setmanes es va cobrar la primera víctima mortal.

Amb aquestes lleis, els estats pretenien regular el que es considerava legal o il·legal a Internet. Sota la tapadora de la lluita contra la pornografia infantil, la pirateria de contingut, l’anonimat a Internet i el ciberapocalipsi, les noves lleis dictaven què es podia fer i què no es podia fer, des de publicar un text a pujar un vídeo familiar.

D’aquesta forma, pretenent que la industria de continguts s’apropiés de la xarxa, Internet es convertiria en un mer canal de distribució més al servei de Hollywood. Per sort, la gran majoria de lleis es van evitar, o s’han demostrat com un fracàs total. Per desgràcia, el que les lleis no van aconseguir, ho han fet els mateixos usuaris de la xarxa. Internet s’està convertint a passes forçades en un nou canal de broadcasting.

A l’antigor internàutica, els primers pobladors i exploradors es meravellaven dels possibles usos i oportunitats que oferia la xarxa. Un lloc on podies dir el que volguessis, on donar a conèixer la teva feina, on interactuar amb persones afins que vivien a milers de quilòmetres… No només la quantitat enorme d’informació volant d’una punta a l’altra del món, si no unes possibilitats gairebé infinites.

El temps ha passat, i amb l’adveniment de la Web 2.0, els smartphones i les tablets, Internet va patir el que al món físic s’anomena una sèrie d’ “ones migratòries”.

Els processos d’innovació es van convertir en simples aparadors de nous productes, serveis i discurs fàcil. La Primavera Àrab va situar Twitter i Facebook com a garants de la democràcia mundial, quedant situat el llistó de l’èxit d’una revolució en si aquesta aconseguia ser trending topic o no. I quan ens havíem recuperat de la histèria, una central nuclear es va inundar al Japó.

Internet es va abandonar al clictivisme, l’activisme de saló i a la cultura de l’adhesió fàcil, on “activisme” significa signar un manifest per a que no canviïn un anunci lluminós per un altre.

Però el pitjor no és ni la banalització, ni la tabletització ni que els saraus i events s’hagin convertit en aparadors comercials. El problema és que la cultura de la distracció avança sense fre.

Cada cop costa més realitzar, enllaçar i seguir estructures de text complexes, inclús hi ha aplicacions que te’n fan un resum, el debat i el pensament crític s’estan perdent.

No només son els comentaris tancats (que només faltaria! Cadascú fa el que vol a casa seva), si no que en alguns llocs amb comentaris oberts, les crítiques (de posar en crisi per tal d’aprofundir en el tema) es moderen ‘por el foro’. Son xiringuitos fets sota el paraigua del debat i l’acostament d’idees… sempre i quan el “debat” consisteixi en fer massatges a l’amo del tinglado.

Això quan no s’ignora totalment qualsevol visió fora del dogma, passant per sobre del comentarista o participant esgrimint títols acadèmics mentre es diu “al loro que tengo un master”.

La xarxa, en comptes de ser un lloc d’intercanvi, s’ha convertit en milions de petits xiringuitos i franquícies als que només interessa vendre el peix. Tot disfressat de conversa ordenada, aprofitament de sinergies, bla bla bla… sempre i quan conversis del que interessa, és a dir, de vendre’t el peix.

httpv://www.youtube.com/watch?v=C3wGpQww2Zo

No se si aquest fenomen s’ha produït per causa de les successives onades de “nouvinguts” a la xarxa que, a diferència dels primers pobladors que ens havíem d’instal·lar tots els serveis que necessitéssim, ara son capaços de posar en marxa la franquícia sense cap necessitat de coneixement tècnic.

No se si ha sigut la part d’aquests nouvinguts que, desembarcant de les empreses de màrqueting, ho han convertit tot en la dictadura del socialmediatariat i el lloc idoni per a començar el teu propi negoci.

No se si la frontera electrònica s’ha anat diluint amb el temps, i ara el territori de la xarxa s’ha “pacificat’ amb nous pobladors que no han necessitat saber ni esforçar-se en definir què és un “internauta”, ja que actualment tothom ho és, i si no ho és, només cal seguir aquests 10 fàcils consells. Que darrerament no parin d’aparèixer articles relatant infografies dibuixant l’història d’ Internet (passant per alt al seu avi) als nous xiringuitos és significatiu.

No sé si ha sigut per causa de la profunda crisi en l’educació, que fa que el pensament crític brilli per la seva absència i es fomenta l’acceptació i repetició fins a la mort de qualsevol xorrada, per molt espectacularment idiota que sigui.

El so de cada dia a les 18:01 durant anys…
No se si tots ens hem deixat emportar per la facilitat d’ús i la senzillesa de l’instantaneïtat i l’ubiqüitat, en front a la feinada que representa “comprendre com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions, per tal de programar les nostres vides per assolir els nostres objectius”Cita de Pere Quintana.

Potser ha sigut un d’aquests motius, potser cap, potser una mica de tots, o potser aquest post és només una reivindicació oldschool de l’Internet quan era underground, però l’ Internet dels smartphones i tablets, plug-and-play, l’ Internet for dummies, és ja una Internet unidireccional. No és un sistema broadcast “un a molts”, si no de “tots a tots” (diferent de “molts a molts”), i resulta poc eficient que tothom s’esforci en aconseguir l’atenció sense intentar escoltar a qui té al costat.

És l’Iinternet de polsar un botó a un telèfon i ja està, sense haver d’esperar aquells minuts en que el mòdem establia connexió a xiulets, i la línia saltava quan algun familiar trucava per telèfon.

És l’Internet fàcil, ràpid i per tota la família, en que no s’ha de pensar gens en com es fan les coses, i molt menys en per què es fan. Seure cadascú en front al seu dispositiu i a veure el que toqui. Digueu-me romàntic, però al menys, la televisió tradicional la veiem amb la família sencera al menjador.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s