La capsa oberta per en Pere l’han agafada en Manel i en Martí. Això precisament és un exemple pràctic de com actuen i per a què serveixen els blogs. Algú diu una cosa sobre un tema en concret, i algú altre, conegut o no, ho llegeix i aporta el granet de sorra.
D’aquesta forma diferents punts de vista es posen en comú, i d’allà en pot sorgir quelcom diferent que, al final, pot acabar modificant d’altres punts de vista o quedant reflexat en un altre model, com per exemple una wiki o un diccionari personal.
El problema actual no és la conversa, si no que queden molts pocs llocs i molt poca gent amb qui mantenir-la. Arreu de la xarxa, el model que s’imposa és de tots a tots. Tothom crida i ningú fa cas. Vivim en una Internet unidireccional.
Via el timeline del twitter descobreixo un llibre-recull d’anècdotes de la Història. A la descripció que en fan a Amazon, he descobert la història de Juan de Lepe.
Aquest Juan era un mariner de Lepe que va arribar a ser amic del rei Enric VII d’Anglaterra. Sembla que fins i tot va arribar a guanyar-li la corona a les cartes, pel que resulta que va esdevenir King Of England durant un dia.
I què va fer Juan de Lepe I, King of England durant el seu regnat? Organitzar una festa de nassos i arramblar amb tots els calers que va puguer.
Sens dubte és el primer capítol de “EH!pañoles por el mundo”.
Per si algú no ho sap, la Federal Reserve, la famosa FED de l’amic Bernanke, és un banc privat que fa uns cent anys es va apropiar del monopoli d’imprimir dòlars americans.
Aquest banc privat va ser un dels responsables de que la Depressió americana de principis del segle XX es convertís en La Gran Depressió. Actualment, està alentint el procés de recuperació d’una crisi que ja fa quatre anys que dura.
Tota aquesta crisi de deute, subprime, etc… va estar fomentada per unes persones que, just després d’explotar, van rebre nominacions i càrrecs creats per a poder sortir-ne.
El resultat: persones com Tim Geithner, director de la sucursal de la FED a Nova York quan es va aprovar el rescat de Fanny i Freddie, però es va denegar a Lehman, va ser nominat secretari del tresor, i va ser el responsable de l’augment del deute fins a un trilió (americà) de dòlars, a pagar pels US taxpayers. Una gran quantitat d’aquests diners va anar a parar a les butxaques dels seus amics.
De la mateixa forma, aquí van posar a l’ex-director gerent del Fons Monetari Internacional al capdavant de Bankia, i ara en som tots accionistes forçosos per tal de pagar-ne el cost.
Per què fem cas a qui ens enganya? Per què fem cas a qui només ha demostrat la seva capacitat per equivocar-se un i altre i altre cop, i pel qual hem de pagar tots? Què ho fa això? Simplement caldria no fer cas mai més d’aquesta gent… però sembla que és molt difícil…
Tot i que ja vaig comentar a l’article, m’agradaria fer un “director’s cut” ampliant el comentari original.
A l’article, l’autor s’estranya del fet que els presumptes “lliberals” espanyols (excepte algunes excepcions que tot i no estar d’acord respecten la decisió), saltin quan una part de la societat que no pensa com ells reclama el dret a secessió, però jo no tant. De fet, què es pot esperar de res que vingui d’ EH!paña, un lloc conegut universalment per no respectar les normes que es dicten des del mateix cor de l’estat?
Estic d’acord en gairebé tot l’article, excepte en la part en que l’autor descriu l’anomenat “nacionalisme liberal”, relatant la nació com una “associació lliure d’individus”.
La nació no ho és pas una “associació voluntària”. Ans al contrari, la Nació és el pecat original postmodern: un persona esdevé ‘nacional de…’ en el moment de néixer a un lloc determinat, i en el naixement d’un mateix no existeix cap voluntarisme. A diferència de les religions, hom no pot abjurar de la seva nacionalitat. Si que pot ‘convertir-se’, canviar de passaport, però només en el cas en que es disposi d’una altra nacionalitat.
A més, tot nacionalisme, a part d’excloent és, en paraules de l’autor, socialista (o col·lectivista), ja que la nació mai té l’individu en consideració: l’individu s’ha de sotmetre als dictàmens de la nació (per molt dignes o absurds que siguin) o ser considerat com un element díscol i acusat de traïdor (en el pitjor dels casos) o condemnat a l’ostracisme social (en el millor).
Dit això, estic totalment d’acord en que l’important és que els grups minoritaris de persones, que de forma realment voluntària ho desitgin, tinguin la possibilitat real (no pas el dret) de secessionar-se.
I tornant a un fragment de l’article original, on és el consentiment dels governats en la Constitució Espanyola, un document al que cap ciutadà espanyol nascut en els darrers 52 anys hi ha donat el seu consentiment explícit?
I no és una contradicció, perquè ni tan sols contemplen la possibilitat que algú pugui no sentir-se espanyol. Simplement defensen el concepte de llibertat de Ford. Al 1918, el Ford T dominava el mercat de l’automòbil a Nord Amèrica. Anys abans que Henry Ford desenvolupés la cadena de muntatge, els clients de Ford podien escollir el color de la pintura del seu nou cotxe. Però un cop amb la cadena de muntatge en marxa, Ford va decidir suprimir tota la gamma de colors excepte el negre, ja que era el que s’assecava més ràpid. A partir d’aquí, Henry Ford assegurava que tots els clients tenien llibertat absoluta per triar el color del seu nou cotxe, sempre i quan aquest color fos el negre. No hi ha altra possibilitat que sentir-se cap altra cosa que no sigui espanyol. Tota la resta, senzillament no computa. Per què? No és el meu problema si no el dels que s’anomenen “liberales” tot i actuar de forma lliberticida.
El concepte de nacionalisme tou va calant lentament. Ja sigui amb el discurs enfocat a l’economia, o amb el discurs enfocat a la sensatesa, la templança i “la defensa de la Patria dictada desde la solidaridad, la ambición de progreso y el liberalismo”, rescatant a Pérez Galdós.
D’aquesta forma, es pot tornar a ser nacionalista, evitar tots els ‘estigmes’ que tenia associats fins ara i molar molt. Qui dubtarà d’un nacionalisme light amb l’etiqueta de la llibertat com a reclam? Ningú! Però la cosa és que el nacionalisme anti-nacionalista no existeix i, de la mateixa manera, no es pot atacar el “nacionalisme” des de la “fe de la pàtria nacional”. Més que res perquè és el mateix.
Un article que explica com s’ha arribat (o més aviat mantingut) a la situació que ha provocat les diferents revoltes Touareg, en especial els jocs de poder entre les diferents faccions i clans de la miríada de tribus nòmades del desert.
Com a resum, potser valdria dir que gran part de la problemàtica actual és a causa del foment del “divideix i guanyaràs” practicat pels governs Malià i Argelià, que han propiciat que les tribus menys afavorides (alguna cosa lleugerament semblant a “les classes baixes” nòmades, tal i com entenem nosaltres aquest concepte), van trobar més interessant aliar-se amb els salafistes provinents del Pakistan per tal de guanyar quotes de poder.
Això, després de la partició inicial de la zona tradicional Touareg durant el procés post-colonial, que va trencar les relacions tradicionals amb els habitants del nord-est, per a forçar una relació nova amb els habitants del sud, amb qui els Touareg no tenien gairebé res en comú.
Una nova mostra que la convivència forçada no serveix absolutament per res que no sigui crear problemes on no existien.
I ara... què? 