Operació Sortida de setmana santa? NO! Un dia qualsevol a les 15h, a les rodalies de qualsevol escola.
Durant el passat procés electoral, un dels lemes més comentat va ser el de “La Voluntat d’Un Poble™”. Però el que em preocupa a mi no és la voluntat, que també, si no més aviat el futur. Ja no del poble, si no de l’espècie. M’explicaré…
Es comença portant als nens a l’escola en cotxe, quan hom viu a menys de 500 metres de l’escola. D’aquesta forma, no només estem educant als fills en la vagància, el mínim esforç i en definitiva, agilipollant-los, si no que a més s’aprofita per a formar els típics embussos-hora-punta-de-l’-escola, embussos totalment imbècils i uns dels més inútils de la història.
No se si és més preocupant el preparat en si o el nom comercial…
Aquests nens no només no en tenen prou amb uns pares que els alliçonen sobre com comportar-se fora de casa, si no que també els ensenyen els secrets del bon menjar. No parlo dels típics i tristos menús-infantils-fets-a-casa, o d’aquells nens completament imbècils als que s’ha ensenyat a menjar només carn arrebossada i patates rosses. Norl!
Parlo del futur d’aquests nens!! Què cuinaran quan siguin grans? Com es desenvoluparan dins la cuina? Doncs molt fàcil! A partir d’ara, els pares imbècils poden educar als seus fills en la nul·litat culinària absoluta simplement anant a comprar al súper. Un cop allà, només cal que comprin uns productes ben nostrats com els calçots, o un preparat de truita de patates… amb ceba!!
Recordeu allò dels nens que es pensen que els pollastres i els tomàquets es crien dins d’un armari del supermercat? Doncs comenceu a riure, que d’aquí pocs anys, els nens pensaran que els calçots a la llenya i les carxofes a la brasa, o la truita de patates, s’auto-generen màgicament a les estanteries dels mercats.
Els calçots i les carxofes a la brasa surten espontàniament del super.
Si més no, espero que al menys puguin exercir el seu Dret a Decidir™ a quin super volen comprar la seva truita de patates màgica…
Diu la perogrullada que per a trobar respostes cal buscar abans les preguntes adients. Tanmateix, hi ha preguntes que no tenen resposta. Hi ha preguntes que no s’haurien de fer, i preguntes de les quals no en voldríem haver sabut la resposta.
Però a pesar de la perogrullada, molt sovint ens esforcem per a trobar respostes de forma directa, concretament aquelles respostes que ens interessin sense tenir en compte ni la veritat ni la realitat. Quan ens trobem amb aquestes dues, sovint les refusem i seguim buscant.
És el problema de sempre. Si no saps el que busques, no entendràs el que trobaràs. És important saber què busquem per saber on hem de buscar, per tal de fer les preguntes adients.
En Vegeta tenia ulleres de realitat augmentada. I tots en volíem unes d’iguals!En Nick Carr ha escrit recentment dos articles sobre el Dualisme Digital, aquell concepte que diferencia allò que és “online” o “connectat”, d’allò que és “offline” o desconnectat. Per a mi, això és merament una evolució del dualisme fallit “real vs virtual” de finals dels 90 i principis del segle XXI, però que encara és vigent per a molts.
Diferenciar entre “real” i “virtual” quan es parla d’Internet és una tonteria. Tot és real. Darrera de cada pantalla hi ha una persona (o no) que fa coses: escriu, dibuixa, fa clics a un ratolí o passa el dit per una pantalla tàctil. El resultat d’aquestes accions és ben real: algú llegeix un text, veu un dibuix, escolta una cançó o, simplement, somriu. És igual que el camí que segueix l’acció passi per milers de cables, ordinadors i transistors (el ciberespai). Aquests cables i ordinadors són reals. Per tant, no hi ha diferència entre “real” i “virtual”.
Tant-mateix, el dualisme del que parla Carr és quelcom més… preocupant? En el primer article es parla de la Realitat Virtual i de la Realitat Augmentada. La RV és un invent curiós de principis dels anys 90 del segle passat. Va ser la precursora del concepte “3D” i els seus nets son els mons com Second Life i els seus derivats. Per altra banda, la Realitat Augmentada és un concepte interessant aparegut fa pocs anys. Bàsicament, es tracta d’afegir noves capes d’informació a la realitat amb la que interactuem de forma normal. Ja sigui amb telèfons o ulleres com les Google o en Vegeta.
Aquest article sobre realitat dual està prou bé i resulta interessant de llegir. El segon, però, és el preocupant. En ell, Carr parla dels Singularitarians, mot per al qual no en tinc traducció, però que segons la Wikipedia ve a ser un moviment transhumanista tecnocèntric que no només aposta si no que espera que es desenvolupi una mena de super-intel·ligència que beneficiarà enormement a la raça humana. Bàsicament, son els que esperen poder traslladar la seva ment a un ordinador i esdevenir, així, immortals. Una mena de monoteisme científic per al qual en HAL9000 seria el profeta d’un Messies en forma de super-ordinador. (I jo que pensava que ser transhumà(nt) era allò de canviar les vaques de prat…)
En el seu comentari, Carr deixa clar que el dualisme dels singularitarians és molt més radical: per una banda, creuen que la ment és una cosa totalment separada i diferenciada del cos humà. És a dir, que un humà consisteix en una relació simbiòtica entre allò del qual podem extreure informació i digitalitzar-la, la ment, i la resta del cos. El problema és que aquesta gent considera que cervell i la ment son l’única cosa bona de l’ésser humà, mentre que el cos, “el simi o el ‘conjunt de processos metabòlics’ que corren pel món”, és totalment despreciable.
Aquesta visió no és dualista si no totalment misantropa i fallida. Ja he dit abans que no m’agrada gens ni mica tot aquell rotllo que consideri que els humans no formem part no només de la Creació o de la Natura, separant als humans de la resta i marcant-nos com un virus, una raça indesitjable que no ha parat de fer el mal i, per tant, exterminable. Si fossin conseqüents, ja hauríem vist uns quants suïcidis en massa, però el que caracteritza a aquesta gent és que creuen que els qui mereixen l’extinció som els virus humans que no pensem com ells, mentre que ells necessiten seguir vius per a propagar “la bona nova”.
Tornant al tema, aquesta Dualitat entre la ment i el cos animal, la primera sent desitjable i que cal salvar a tota costa encara que sigui ‘carregant-la’ a un mega-ordinador de la consciència, demostra que la contracultura dels 60 encara cueja. Gent com en Tim Leary seguia fent de les seves als anys 90. Massa àcid.
Els Singularitarians son uns dels seus descendents. Això de la dualitat independent entre cos-ment o esperar a la possibilitat de transvasar la pròpia ment a un ordinador s’apropa bastant al concepte de la re-encarnació budista, una religió que, juntament amb l’hinduisme, va tenir una forta entrada en el món occidental cap allà els anys 70. Massa àcid.
Les religions orientals arrelen molt profundament al món occidental, però tenen bastants conceptes problemàtics (la figura del gúru, la transmigració, la vacuïtat, il·luminació…) que una ment occidental no sap com tractar, ja que està estructurada de forma diferent.
El transvàs de la pròpia ment a un ordinador ho veiem al ciberpunk dels 80-90. Les consoles “Aleph” de William Gibson, o “A Ghost in the Shell” en poden ser els exemples més clars. Si ajuntem els romanents de la contracultura de l’àcid dels 60-70 amb la ciència ficció ciberpunk dels 80-90, veiem que el ciberespai va ser el refugi dels que no van voler parar la festa quan va entrar la poli a fer un raid contra l’LSD (això no és meu).
Una cosa era somniar amb un món paral·lel a la xarxa, un lloc on poder fer coses que no es podien fer al món dels àtoms. El problema amb els Singularitarians és que creuen literalment, és més, ho esperen i treballen per tal que passi, en la possibilitat d’un futur dominat per màquines i ordinadors, pel simple fet de considerar als humans com a humans, és a dir, éssers imperfectes.
Volen un món en que ningú excepte els tecnòlegs (o tecnòcrates m’atreviria a corregir) tindria la potestat per a decidir cap a on han de conduir els avenços tecnològics. Si seguim aquests raonaments conjuntament amb els somnis humits de monitorització humana completa, per arribar a Matrix només hi ha un petit pas per a un home, però un enorme pas enrere per a la Humanitat. El problema és que volen aplicar això a tothom sense excepció i no dubtaran gaire en aplicar per la força les seves tesis. Al cap i a la fi, els humans som imperfectes, però els ordinadors no i per això “saben” el què fan.
Jo també vaig tenir la meva època fosca, però ara vull la possibilitat de poder prémer un botó i apagar les màquines. Llegiu a en Carr: The other digital dualism
I ara... què? 