El futur de la xarxa a Catalunya

Un dels punts forts dels mandats de l’ Obamessies, i que aquests dies torna a agafar volada, ha estat el suport a la Net Neutrality, que per als qui no ho coneguin, és el principi pel qual no es discrimina, en termes de velocitat/ample de banda, cap bit que corre pels seus cables.

El problema principal, o al menys el més mediàtic, és el que sorgeix quan tothom volem veure algun capítol de sèrie o alguna pel·lícula mitjançant streaming. Com que l’ample de banda és el que és, tot s’ alenteix. I aquí entra el fantasma de “L’Internet de dues velocitats”, on els qui tinguessin més diners podrien pagar per un accés amb més ample de banda.

La cosa està en qui ho paga: les empreses de streaming com Netflix, Amazon, Sears o Hulu als US o Filmin i derivats aquí a prop? O nosaltres els usuaris finals?

A Campaign for Liberty ho tenen clar: el problema de la Neutralitat de la Xarxa, si és que existeix, és un problema del capitalisme clientelar, d’una lluita entre els proveïdors d’accés a Internet i els proveïdors de contingut (majoritàriament audiovisual) per aconseguir que el Govern actuï en favor seu.

La situació a casa nostra

Segons l’ informe número 5 del Llibre Blanc per a la Transició Nacional, dedicat a les Tecnologies de l’Informació i la Comunicació (punt 5 “El marc legal de les TIC” Pàg 20 i ss), es recomana seguir amb el marc legal vigent en el moment de la independència per després elaborar una legislació pròpia.

Això ens porta a assumir, temporalment coses horrendes com la Ley General de Telecomunicaciones, la Ley de Propiedad Intelectual, la Ley de Economía Sostenible i d’altres zombies, mascarades i atropellaments als drets dels ciutadans.

El camp dels proveïdors d’accés a Internet és el que és, un mercat falsament liberalitzat que en realitat és un oligopoli en que la majoria d’actors lloguen l’infraestructura a l’empresa que fins fa uns vint anys regentava el monopoli absolut.

Per no disposar d’infraestructures pròpies, la majoria de proveïdors es limiten a revendre el que s’ anomena “el darrer quilòmetre”, el tram de cable que va des del router de casa a la centraleta de banda ampla més propera, i és en aquest coll d’ampolla el que causa la majoria de problemes, incloent les sospites de pacte de preus dels diferents operadors en els darrers anys.

Regular o no regular?

Caldria regular aquesta situació en el possible futur d’un nou País Anomenat Catalunya? I si la resposta és si, com?

La reacció principal de qualsevol polític professional és regular. Però no sempre és la millor ni la més indicada. Lamentablement, i com deia a l’article de presentació d’aquesta mini-sèrie, l’ informe del CATN no proposa absolutament res, ja que el punt 9.7, que és on en teoria s’hauria de fer la proposta tal i com es fa en els altres aspectes com el transport per carretera o ferrocarril, és exactament el mateix que el punt 4.6, entenc que per un excés de “Copiar i enganxar”. He preguntat per l’error però encara no he rebut resposta.

Qualsevol sistema legal amb milers de normes i lleis enllaçades unes amb altres causen una inseguretat jurídica enorme, que va de no saber si pel fet de sortir al carrer s’està cometent algun delicte o infracció, a que les penes i sentències que es dicten no s’arribin a complir per la raó que sigui.

Normatives de nova creació com pot ser la regulació del dret a l’oblit a Internet, promogudes amb tota la bona intenció del món, estan emprant-se per a eliminar passats sospitosos i delictes, quasi bé fent realitat la distòpia que relata Ray Bradbury a Farenheit 451.

Endurir lleis i penalitzacions només comporta que més gent compleixi requisits per a ser considerada “delinqüent”, però com per la raó que sigui no s’arriben a aplicar les penes i sancions, la llei no farà la seva funció dissuasiva. Només cal tenir presents les sancions per retirades de carnet de conduir, quan hi ha qui es vanaglòria de no haver trepitjat mai l’autoescola i estar circulant de fa més de 30 anys.

Sumem amnisties fiscals (modificació arbitraria de la llei vigent) o, tornant al tema que ens ocupa, les perreries de les que som víctimes quan volem donar de baixa qualsevol servei de telefonia/internet, quan ens cobren serveis no contractats, trucades no realitzades, etc…

Com a bon defensor del “Little Government”, crec que és infinitament millor un sistema legal el més lleuger possible, amb poques normes, definides de forma senzilla i clara, així com un sistema de sancions igualment clar i simple i que s’apliqui de forma estricta. Heretar el marc legal espanyol en temes de tecnologia i Internet és la pitjor idea existent.

Per tant, la primera proposta clau seria que, en cas d’haver d’heretar per qüestions pràctiques el marc legal vigent espanyol, això tingués una data límit no superior a 12 mesos, en els quals s’hauria de definir i crear la nova, i molt petita, legislació relativa amb Internet.

Un any és molt poc per tractar aquest tema, i hi han altres coses molt més importants? Que no diem que Catalunya necessita Estructures d’Estat? Internet és una d’aquestes principals estructures, i en 12 mesos hi ha temps per a fer el mínim imprescindible, a l’hora que no es permet que els grups de pressió ofereixin els típics suborns als legisladors.

(Continuarà…)

Imatge retocada d’un original de The Local People Photo Archive

Al poble gris…

… elles soles omplien més el poble que tots els habitants i tota la concurrència: n’eren el bullici, la gatzara i el moviment; eren l’ornamentació dels carrers, la distracció del bestiar i l’alegria de les cases. Sense haver estat mai domesticades, eren domèstiques per instint i convicció: estimaven la llar, la vida íntima i reposada, i tot lo que li agradava ane l’home els agradava tant a elles, que molts cops ho tastaven abans que ell, i l’acompanyaven pertot, i no el deixaven ni de dia ni de nit; i n’eren tant, de carinyoses, que molts cops, a força de tant carinyo, s’arribaven a fer pesades.

[…]

Els Ajuntaments dels pobles petits no s’en cuiden de l’agricultura: altra feina i altres mals-de-cap tenen; els pobres tenen prou feina a pagar perquè se’n cuidin els que tindrien que cuidar-se’n; els senyors…allí no n’hi havia de senyors; però, quan n’hi ha, tot lo dia baden, i per això les coses van tan bé. La mosca, com la persona, viu sense administració, sense estímuls, i té d’acampar-se-la tan com pugui, per sa pròpia iniciativa, faltada de forces vives que li donguin vida pròpia.

Però deixant, per no acalorar-nos, la política, s’ha de confessar que a la mosca no li falten pas de lo que en direm forces vives. Ella viu, socialment, sense governs, sense programes, com encara no saben viure les nostres societats, amb tants drets, i tants comitès i sufragis electorals, i bases i constitucions. Elles viuen perquè tenen dret a viure, perquè tenen dret a viure, perquè les han fetes per viure i perquè han de donar vida als milers de criatures que tenen cada primavera; perquè no se n’han d’estar, de viure; perquè no vivint, moririen… i perquè no coneixen més que un sol dret: el dret de la gana, que aixís les fa pasturar, si l’han de menester, una costellada de mula que un cap de persona sàvia, esmorzant al dematí bestialitat i berenant intel·ligència a la tarda.

Un fragment en que Santiago Rusiñol descriu les mosques a “El Poble Gris” al 1902. Un llibret curt i molt recomanable, que es llegeix en un parell de tardes. Per una altra estona deixo la descripció de la política, que es tan o més divertida que la de les mosques.

Internet i Catalunya

Amb les noves possibilitats que comporta la més que possible independència de Catalunya, hi ha molts aspectes a tenir en compte. Nova Constitució, sistemes legals, Estructures d’Estat… Un d’ells, que per ‘tradició personal’ m’és propera i m’interessa és el futur d’ Internet.

Com serà Internet a una Catalunya independent? Per quins principis es regirà? Serà la Generalitat un govern que vulgui controlar-la? Deixarem que ho faci? Caldrà organitzar un sistema de “checks & balances”? Caldran associacions a l’estil EFF o Open Rights Group?

El Consell Assessor per a la Transició Nacional va elaborar el seu famós Llibre Blanc, que en l’ Informe 5 treballa els aspectes d’Internet. Malauradament, i penso que per un excés de “copiar i enganxar”, les propostes clau no apareixen a l’informe, ja que el punt on s’haurien de detallar, el 9.7, és idèntic al punt 4.6.

Però tot i que hi fossin, hi ha moltes preguntes que s’hauran de respondre, ja que Internet forma part dels països normals. I si volem un país normal, haurem de tenir tot això, i més, en compte i parlar-ho: Internet acostuma a ser un d’aquells temes del que la política hi passa de puntetes, a no ser que sigui per engabiar-ho tot.

Amb aquest, començo una petita sèrie de posts on la temàtica serà Internet, la llibertat a la xarxa, la neutralitat de la xarxa i com tot això s’aplicaria al possible nou paiset nostre, que inclourà articles antics revisats i d’altres perles com algun correu electrònic enviat als Molt Honorables Presidents i/o a algun Honorable Diputat.

Que els posts que vinguin siguin aportacions, idees i propostes a un debat que, amb el temps (però no gaire enllà que si no lleparem!), espero que s’acabarà gestant.

World Of Procés™

Jo tenia un Tauren com aquest, però druida.

Fa uns deu anys vaig estar una temporada enganxat al WoW, un joc de rol multi-jugador en línia ambientat en un món de fantasia, capa, espasa, éssers estranys i màgia. Per a jugar només calia connectar als servidors i a recórrer Azeroth, que és com s’anomena el món en que transcorre l’acció.

Un podia passar hores i hores jugant d’aquesta forma. Coneixies gent i anaves d’aquí cap allà i passaves l’estona. Però amb aquesta forma de jugar, hi havia una part important de tot el joc que et perdies, les missions. Una “missió” era una mena d’aventura en que s’havien d’aconseguir certs objectius, en un ordre. Per a acabar les missions amb èxit calia fer-ho amb d’altres jugadors que tinguessin personatges concrets. Les diferents races tenien diferents classes de personatges: caçadors, guerrers, mags, lladres, xamans, cavallers… Tots ells es dividien en tres rols clars: tancs, sanadors i lluitadors.

Tots els personatges complien diferents funcions en moments clau de la missió, arribant al punt culminant quan l’equip s’enfrontava al ‘boss’, quasi bé un monstre terrible que costava molt de matar i que sempre tenia hordes d’ajudants.

En aquell moment, els personatges que feien de ‘tanc’ eren els que entraven primer. La seva funció bàsica era atreure els enemics i rebre tots els atacs, desviant-los dels lluitadors. Mentrestant, I darrera els tancs, es situaven els lluitadors pròpiament dits, que eren els que atacaven al ‘boss’, ja fos des de lluny o en la lluita cos a cos. Finalment els personatges ‘sanadors’ s’encarregaven que els ‘tancs’ seguissin vius i desviant els cops, i també curaven als lluitadors de forma ocasional.

Els integrants de La Nova Premsa™ diuen allò de “solucions del segle XIX per a problemes del segle XXI”. L’opinolatria també està acostumada a emprar símils de jocs per a referir-se als fets que succeeixen aquests dies. Una de les comparacions més emprades és la de La Partida d’Escacs™.

El que no entenc és que, estant al Segle XXI, es parli de jocs del segle VI quan el World of Warcraft em sembla molt més apropiat.

El camí que comença

A una votació d’estar per casa s’hi va amb sabatilles.

Escric això a les 19:34 del diumenge 9 de novembre de 2014. Per a molts un dia “històric”, sigui per la raó que sigui: perquè s’ha votat, perquè s’ha deixat votar, perquè s’ha fet un acte de secessió/sedició, o perquè no s’hauria d’haver fet res i el que s’ha fet no serveix per a res.

Com en totes les votacions, tots estaran contents. Els que guanyen, perquè les guanyen. Els que perden, perquè també les guanyen. Els que deien que no es votaria, perquè ho veuran com una cosa buida, inútil i sense sentit i fins i tot com que “no tiene trascendencia penal“, perquè com a “botifarrendum” ja no cola. Els que deien que es votaria, perquè s’ha votat (i els rumors indiquen que rebentant estadístiques d’eleccions anteriors).

En Biel Figueras, a la revista digital Rick’s Magazine (P. 60) fa un recordatori històric, digne de ser representat en una infografia, del per què i com hem arribat fins aquí. Des dels Memorials de Greuges presentats a Carlos III (el conyac no, el rei) al 1760, just 50 anys després de la Guerra de Successió, fins a les Repúbliques espanyoles i els Estats Federals dels anys 1920-30.

La raó que ha conduït al dia d’avui és la resposta que s’ha donat: NO. No a tot, i “no” sempre. S’ha provat del dret i del revés, i ja no hi ha combinació de diàleg ni pacte possible, ja que qualsevol pacte amb l’Estado Español és sistemàticament trencat unilateralment pel mateix Estado Español.

L’article de Figueras es titula “La fi del camí”, però crec que no és així. A tots els viatges, s’entén que comencen quan es fa el primer pas. Però quan arribes allà on volies, te n’adones que és just allà on comença el veritable viatge, el de tornada. I t’adones que no és una “tornada”, si no una “continuació”, i que ja no s’acaba mai.

El veritable camí comença el matí del 10 de novembre. Independentment dels resultats, del tot irrellevants si els llegim en “face value”, res pot ser igual. Res ha de ser igual, perquè sempre i amb tothom que s’ha provat, s’ha dit que “no”.

Aquest camí que està a punt de començar ens pot tornar de tornada a casa, a la casa de sempre, a la monotonia i a la rutina, o ens pot portar a una casa que, per fora, sembla igual que abans, però que si la mires detingudament ja no és la mateixa. I tot es començarà a definir ara.

Esperem que els qui han anat davant estiguin a l’alçada, que els qui han fet les empentetes necessàries també ho sàpiguen estar a partir d’ara, i que els qui hauran de fer el seu paper el facin, i el facin bé, un cop arribi el moment clau.

Comencem a definir, que ja seria hora.

ADÑ

Existeix l’ADN espanyol? M’encanta que em facis aquesta pregunta…

Una de les coses que em sorprèn més de tot això del Procés és la capacitat de sorpresa que corre per Catalunya en enfront de certes accions ocorregudes a Espanya.
Pensa que pensaràs, he arribat a la conclusió que aquesta sorpresa només es pot donar per manca d’alguna d’aquestes dues causes:

• Tenir família directa vivint a España i haver-la visitat periòdicament durant els darrers 10 o 15 anys
• Haver viscut i/o treballat a España

Si algú no compleix qualsevol dels dos requisits, és impossible que entengui el perquè del que es diu i es fa a EH!pañia, tant pel que fa a Catalunya com en tota la resta.

Alguns diran que és cultural, i si, però a mi m’agradaria afegir el component genètic, l’ADÑ, que és el que acaba d’explicar per què tota la intel·lectualitat i la progressia està actuant com està actuant.

Diferències Culturals©

En tant al component cultural, es basa en gran part en el concepte Unidad de España©. Dins de la visió d’un Español, l’Unidad de España© contempla la diversitat, o almenys una certa visió. Aquesta diversitat consisteix en que si estàs tancat al lavabo de casa teva, pots vestir-te de pubill, de pasiega o posar-te madreñas i parlar tot lo rar que vulguis. Però un cop surts del lavabo, la disfressa es deixa dins.

Perquè en realitat, els espanyols ho veuen com una disfressa. Una evolució dels trajes regionales, dels “cantos y danzas“, que no és pas un invent franquista, sinó que ve directament de quan els Reyes Católicos feien desfilar als quechua per palau i els intentaven civilitzar.

És per això, perquè per a ells el sentiment no-espanyol regional és una disfressa, una actitud que es realitza en privat, que només es mostra ‘a fora’ durant els esperpents del 12 d’octubre a la tarda al Parque del Buen Retiro.

Comparses d’equatorians, peruans, etc., vestits amb els trajos ancestrals i ballant en honor a la Madre Pátria. Més de 500 anys després, els indígenes del Nou Món segueixen acudint “a casa” per ballar davant del seu nou rei, i ben contents.

Per tant, i en el que respecta a la cultura, la Diversidad de España© vol dir que a casa teva fes el que et roti, però quan surtis de casa te n’has d’oblidar, i acceptar que et recordin periòdicament la teva condició de comparsa. No cal embolicar-se amb la rojigualda, però fa guanyar punts (veure Boadella), però sempre, SEMPRE, seràs “El $Variable_regional ©“.

Les Diferències Culturals©, amb paciència, dedicació i un bon diccionari, es poden llimar i, amb bona voluntat, poden deixar de ser una barrera per a l’enteniment. Pel que cal explicar el factor determinant.

L’ADN espanyol, o ADÑ

En tant a l’actitud que hem pogut veure les darreres setmanes, on tota la progressia sense pràcticament excepció, des de Forges a El Roto i Joan Manuel Serrat –que porta el nom en bilingüe des del primer dia–, ha adoptat la pose “y cierra España“, és per causa del gen Ñ, que no té res a veure amb la genètica real, i pot aparèixer del no-res.

Aquest gen Ñ ha estat present des dels Estatutos de Pureza de Sangre©. És el que fa que, davant qualsevol amenaça per a la seva pròpia supervivència, real o infundada, el gen Ñ pren el control de l’individu, per tal de demostrar-ne l’espanyolitat, no sigui que acabis com a protagonista d’un Auto de Fe, com va passar en la lluita per La España de la Diversidad© el 1391, 1492, 1609, etc. És el que passa quan es té un Estat sense Nació.

És per això (i també per Soraya, que és más de lo mismo) que El País ha fet aquest gir en la defensa de la Unidad de España©. És per això que els seus dibuixants, abans tan crítics i certeros amb segons què, ara dibuixen burques amb les quatre barres. És per això que El Nen del Poble Sec diu que “respecta el dret a decidir” però no anirà a votar.

Perquè, en realitat, són espanyols abans que dibuixants, abans que periodistes, abans que cantants, pensadors, lampistes, manobres, escriptors, menestrals o metges. És absolutament independent de la professió o línia de pensament.

A qui té el gen Ñ, li és literalment impossible comprendre que algú pugui no pensar el mateix. Com deia quan he explicat la vessant cultural, la diversitat és que al lavabo de casa teva fas el que vols, però quan surts ets un espanyol més. I no hi poden veure absolutament res més enllà d’això.

Conclusions

De la mateixa forma que és impossible descriure un paisatge a un cec, és gairebé impossible fer entendre a un espanyol de gen Ñ que tu no te’n sents i no ho vols ser. Ni tan sols com “español de último recurso” –dels que ballen el 12 d’ octubre a la Castellana, ja portin plomes o no, com en Boadella o l’Iceta. Mai ho podran comprendre.

Creieu-me, que ho he viscut en persona entre 2003 i 2009 i és esgotador trobar-se amb “La Cerrazón©” i els recordatoris en forma de garrotada, però quan hom és conscient que està intentant parlar amb algú que no parla el mateix idioma conceptual que tu, el cel s’aclareix i surt el sol… I pots dedicar-te a fer altres coses.

Són formes de pensar bastant semblants, però diferents en el fons. Uns entenen la diversitat d’una forma diferent dels altres. És tan fàcil com que uns miren a l’Atlàntic, i uns altres al Mediterrani. Només cal tenir present això, deixar de discutir i barallar-se i, simplement i tranquil·la, girar cua i marxar.

És possible que amb els anys, segurament uns quants, la relació pugui normalitzar-se i puguem “anar a prendre unes canyes”. Però el “resquemor“, que no és ressentiment si no pura incomprensió de com algú pot decidir conscientment no voler ser espanyol, durarà. Però no serà el nostre problema.