En Cory Doctorow fa anys que explica les maldats de les lleis que amb l’intenció de protegir els drets d’uns quants privilegiats acaben afectant negativament a la resta dels implicats, quan no els converteix directament en criminals.
Qualsevol sistema tècnic que impedeix que siguis l’amo del teu ordinador ha d’acompanyar-se amb lleis que criminalitzin l’informació sobre les seves debilitats. En l’edat de Google, no n’hi ha prou amb buscar “desinstalar HAL9000.exe” i aconseguir una llista de vídeos explicant com desbloquejar els gadgets, així com els vídeos que expliquen com desbloquejar el teu iPhone avui en dia poden ser tènicament ilegals; realitzar i publicar aquests vídeos podria, potencialment, situar als productors (i als llocs que els allotgen) en risc de persecució legal.
Acceptar que d’entrada no tens control sobre un aparell que és teu amb l’excusa de poder buscar i trobar un vídeo que ens expliqui com saltar-nos la prohibició, no és excusa. El perill real és que fer i publicar un vídeo explicant com recuperar el control del teu propi ordinador, pel que has pagat uns diners, et converteix en delinqüent.
Per això les lleis regulatives d’Internet, i de la tecnologia, son tan perilloses, perquè fan que acceptem, d’entrada, renunciar a la propietat total d’ allò que comprem, sigui un ordinador portàtil, una tablet o un telèfon.
Tal com estaven els pobles, creien necessari per al poble un refugi i baluart d’hipocresia per a tancar-hi a la gran vida privada; un local de propaganda passiva, amb cotó fluix i fenicat a les portes; un esbarjo de concentració encongida, un amagatall d’apariència pública, un convent de monàstica seglar per a amagar-se els uns als altres, per a tenir secrets en comú i per aturar tot lo aturable; tenien de protegir-se, d’ajudar-se, de comunicar-se la prudència en comunitat per repartir-se bé la culpa; tenien de tornar-se anònims per no quedar compromesos, s’havien de saber les faltes perquè tots tinguessin per perdre, i tenien de ser el cercat, la paret, la muralla, la muntanya, que aturessin les invasions forasteres que esgarriaven les creències.
I complien, i us ho juro que ho eren ben bé la tanca. Allí no hi penetrava una idea sense passar per vint sedassos, sense dormir-la, sense pair-la, sense xollar-la i sense deixar-la despullada; un raig de llum que no li posessin cortinetes, i vidres glaçats, i estores; ni un alè de nova vida, sense demanar-li la cèdula, i el butlletí, i la butlla, i la llicència de vida.; i ni un desig de reforma, sense tallar-li les ales, les cames, les plomes i el borrissol. L’altar de l’encantament era el seu altar major, Sant Prudenci l’amo, i el casino era el banc de l’obra, però de l’obra de no fer obres, de l’obra d’aturar les obres, d’hipotecar-les i de posar-hi embargs a sobre.
Allò era un presiri voluntari que s’havien fabricar per tancar-s’hi de per vida, an ells i an els seus mals pensaments. Allí l’expansió era el dimoni; la franquesa, el vici; l’espontanitat, la bogeria; i no podien moure un braç sense amagar-lo an el parió. Cuidar l’hort com uns frares de la Trapa, criar gallines socials, tenir braseret per soci, era tota la disbauxa i desenfrè dels socis, i encara tot això amb ordre, amb gran prudència, amb tacte i cuidado de que no s’esbombés per fora.
Havien tingut experiències terribles d’això d’haver-hi bocamolls. Un dia l’apotecari, president en cap del casino, va exaltar-se i va pendre vuit orxates. Va córrer a l’estrago; va saber-ho el poble, pa perdre un casament i la meitat de la parròquia, i els socis en tolerància van discutir si era permès l’abús tan il·lícit de tan terrible beguda.
Van votar que no, i van fer bé. No s’hi compra, a la casa d’un viciós! No hi volien ser vistos a casa d’un desbocat! No se li dóna la noia a un ser que tingui aquesta flaca!
I quina flaca, cavallers” Deu ens guard de tenir-ne un a la família, d’home donat a l’orxata!
Recordeu les mosques? En Rusiñol també descriu les diferents vessants de la política al poble gris… avui els moderats.
S’intueix pels comentaris dels dies previs, però en l’era de l’ ubiqüitat 2.0 encara és més palès. Sobretaules retransmeses en directe per twitter i el gran impostor polític del moment fins i tot creant un “hashtag” per a les converses en que es parli d’ell.
En aquesta època de l’any hom descobreix que la resta de la gent té una vida molt interessant. Familiars exòtics, parents amb històries personals curioses, que si el cunyat això, que si el cunyat allò… (i les cunyades?).
Històries d’àpats accidentats, tanganes, famílies trencades, caps de gamba i salers volant de punta a punta de la taula per temes tan banals com si aquell o aquest senyor que diu que ho farà millor que aquest o l’altre, o aquest o aquell cotxe.
A casa hem demostrat, un any més, que som normals. No cal ser membre de societats exclusives no parlar taula de política ni de religió. Per què liar-se quan es pot parlar de temes normals?
Xampús contra la caspa i les seves contrapartides naturals… De quan uns eren joves i de quan uns altres érem petits… Dels que han arribat fa poc i dels que van marxar per sempre…
Sempre ho he dit, i segueixo mantenint-ho: sóc normal. Tingueu un Nadal normal, fugiu de l’actualitat, oblideu-vos de l’agenda pública, parleu de vosaltres amb els vostres en comptes de parlar del que fan o deixen de fer uns estranys que, a més de fotre-os els quartos, us canibalitzen la família.
Feu com diu el Rabí Sacks, apreneu a escoltar i a estar preparats per a deixar-vos sorprendre pels altres. Oblideu-vos de l’eterna refutació d’allò fals i canvieu-ho pel diàleg. Dialogueu i deixeu que el vostre món s’ampliï amb la presència d’altres que pensen, actuen i interpreten la realitat de forma radicalment diferent, i tingueu presents les particularitats de cadascú.
Feu això, parleu de vosaltres amb els vostres i escolteu-los. Avui en dia dialogar, i sobre tot escoltar, és molt revolucionari.
-¿A quien vas a votar? -¡Ghost busters!Òbviament, mai falta qui intenta apropar la brasa a la sardina, i els grans próceres de l’Internet espanyola, amb els no-líders de No Les Votes al capdavant, ja van cuidar-se des del dia després de les eleccions europees de reclamar, això si, indirectament no fos cas, l’eclosió dels nous partits com un èxit propi. En realitat, qualsevol resultat pot considerar-se èxit d’una campanya que porti per títol “vota a otros”. “Qué otros? No sé, otros. Da igual.”
“Res” perquè la situació polític-econòmica actual era inevitable i s’hauria generat, gestionat i retroalimentat igualment i sense necessitat d’intervencions, i perquè per molt que ho reclami, Podemos no és hereu del 15Mn ni d’allò que va provocar la convocatòria inicial: la lluita contra la censura a Internet.
La part del “tot”, perquè el “vota a otros” a les eleccions generals de 2011 va provocar la fragmentació dels indignats, i la majoria absolutista del Partido Popular. #NoLesVotes va acabar amb el bipartidisme donant pas a un partit amb majoria absoluta. I també perquè si es treu la gent al carrer ha de ser amb un objectiu. Una massa de gent ‘indignada’ sense un horitzó clar es pot transformar en una arma terrible, i estem a punt de comprovar-ho.
Les mobilitzacions inicials del 15M van ser el primer èxit de la Societat Civil Digital, però van estar basades en una campanya de clictivisme, de pura adhesió fàcil i sense necessitat de compromís: facebook, twitter, compartir un hashtag i poca cosa més. No existeix el ‘ciberactivisme’, ni el hacktivisme, ni tota la patranya que els venedors de fum i anàlisis empren per vendre els seus llibres. Existeixen activistes que empren Internet.
Sol mai va ser Tahrir
Una de les metàfores o comparacions més emprades a les places espanyoles va ser amb Tahrir Square. Què passa després de Tahrir? Mubarak a la presó i eleccions.
Tahrir Sq. febrer de 2011 – Foto: MonaDesprés de les eleccions de 2011 i la victòria i l’ascens de Mursi i els Germans Musulmans, l’exèrcit, una part del món islamista (encapçalat pels salafistes), el Moviment 6 d’Abril i d’altres grups, amb el suport majoritari de la societat egípcia, van derrocar el nou president.
Després que el general Sisi prengués les regnes i que es formés un govern provisional, aquest govern va il·legalitzar als Germans Musulmans i poc després també al Moviment 6 d’Abril, entre d’altres.
A principis de 2014 es va votar la nova Constitució, que limita mandat presidencial i garanteix llibertats com la d’expressió o premsa, però que té camí per recórrer i desenvolupar-se. Aquest recorregut no estarà exempt d’ esculls com la llei que permet vetar accions per part d’organitzacins de la societat civil, així com dissoldre organitzacions i associacions a voluntat.
S’han creat nous moviments d’ “activisme de base” com el Moviment Tamarod (Rebel·lió), liderat per membres de l’exèrcit d’alta graduació. És un sector molt crític amb els Estats Units, i es creu que tenen l’intenció de constituir-se en partit polític. En principi, serien lleials a Sisi.
En el cantó econòmic, el sistema egipci estava (està) basat majoritàriament en subsidis i subvencions (gasolina, energia, menjar, etc). Sisi ha intentat reformar aquest sistema per tal d’empènyer la recuperació, però ha trobat oposició, tot i que no ha estat massiva.
En el pla exterior, l’ aliança entre Egipte i Israel dona força a Sisi i al seu govern en tant continuï la seva acció anti-terrorista al Sinaí, i mentrestant segueix la seva acció de desfer tots els lligams, inclosos túnels de contraban dels terroristes del Hamás a Gaza que es van crear durant el govern de Mursi.
I mentrestant, Mubarak va veient com el seu procés va desapareixent i es va oblidant lentament, com llàgrimes en la pluja.
Líbia
El capítol Libi de les revolucions àrabs va desembocar en una cruent guerra civil en la que fins i tot hi van intervenir exèrcits occidentals donant suport als rebels. Finalment, Gaddafi va ser pres, apallissat i executat a un marge de la carretera.
La guerra civil pot haver acabat “oficialment”, però la realitat és que el país està immers en greus crisis polítiques i econòmiques des de 2011.
Tunísia
Tot i que la Primavera Àrab va començar a Tunísia… algú en sap alguna cosa? Se n’ha parlat? No gaire. Es podria dir que, de la mateixa forma que amb les revolucions de colors que inicien aquest estudi, el primer és el que guanya, com Ucraïna a 2006 (i ja veiem com està tot avui en dia), però no.
Com a Egipte, les primeres eleccions lliures en dècades van donar la victòria als partits islamistes, i la situació a Líbia es veu amb recel i temor al país que ho va començar tot. Els refugiats de la guerra civil líbia arriben sense parar i hi ha por a que això comporti l’entrada d’ “elements desestabilitzadors”, armes i d’altres.
Tot i això, la situació econòmica ha millorat substancialment (tot va començar amb demandes de poder treballar i guanyar-se la vida legalment), mentre que en l’àmbit de les llibertats democràtiques… bé, que el salafisme governamental intenti aplicar l’islam a la societat més occidentalitzada del món islàmic té els seus problemes.
Síria
No cal afegir gaire al que no s’hagi dit ja de la situació a Síria, a part de recordar que és una de les vergonyes històriques més grans del món occidental. Un món que gira la cara cap a una altra banda mentre milions, MILIONS, de persones han mort a causa de la repressió i la guerra civil, i centenars de milers de refugiats, entre ells una enorme part son palestins oblidats pels qui defensen als seus cosins gazatís, no tenen qui els aculli enlloc del món. I sense que ningú hagi mogut un sol dit.
Bé, m’equivoco. A l’inici tothom esperava que els rebels sirians aconseguissin derrocar a Al Assad fill i els animaven, però amb l’entrada de l’ ISIS a les grans lligues de la geopolítica mundial, ara resulta que Assad és dels bons.
Revolta i contra-revolució
Les revolucions àrabs han desembocat en contra-revolucions i han portat l’ascens al poder de l’islamisme radical. S’ha sortit de la tirania secular localista i s’ha caigut a la tirania teocràtica expansiva i universalista, havent de fer la contra-contra-revolució corre-cuita i evitar mals molt majors.
La Primavera Àrab s’havia d’estendre a Europa i portar, també aquí, nous vents de llibertat, en especial als països del sud d’Europa, castigats per la corrupció i els abusos polítics.
I mentre allà es jugaven la vida i molts dels que acampaven a Tahrir ara estan en vaga de fam a la presó, aquí la revolta del Facebook de la generació amb més títols de la història ha tingut les seves pròpies conseqüències.
A Itàlia, el comediant Beppe Grillo va triomfar amb el seu moviment Cinque Stelle per després mostrar la seva faceta totalitària i acabar amb el partit escindit i Berlusconi fregant-se les mans mentre decideix si torna o no torna, i si ho fa per aclamació popular o emulant un triomf imperial com August.
A Grècia, i després de grans i massives protestes, el partit obertament nazi Albada Daurada va aconseguir 18 escons a les segones eleccions de 2012 extraient els vots especialment dels joves, quedant com el cinquè partit més votat.
En les mateixes eleccions, l’altre extrem de l’eix, Syriza va aconseguir ser la segona força més votada amb un programa extret de la Plaça Syntagma, o de la Puerta del Sol o de la Plaça Catalunya: impagament del deute, sortir de l’OTAN, augmentar despesa social i pagar-ho apujant impostos fins al 75% de la renda. Els partits tradicionals van aconseguir esquivar el primer cop al 2012, però no sembla que ho puguin tornar a fer, i Syriza podria aconseguir provocar eleccions anticipades, i guanyar.
Podemos no és l’hereu de la #SpanishRevolution sinó el resultat
#NoLesVotes, però ensenya’ls a obrir el FaceSi alguna cosa caracteritza a la societat espanyola és que depèn del dirigisme, i “fer activisme” consisteix en fer alguna cosa per arribar a un objectiu. I és molt diferent al “ciberactivisme”, es a dir a fer clics o a agitar un telèfon per a que soni com una cassola, i tothom esperant a que sigui un altre qui mogui la primera fitxa. Això no és activisme, és sabotatge social destraler i irresponsable. Clictivisme d’adhesió per aconseguir pujar el klout. Activisme de saló 2.0.
I quan el clictivisme ja no dona més de si, entra l’activisme real, el que es basa en l’interacció entre persones físiques colze amb colze. És aquest model el que ha conformat el “miceli” que ha permès les condicions ideals per al sorgiment de Podemos.
Podemos és la culminació i la sublimació de la #SpanishRevolution. Podemos no és l’hereu del 15M, n’és el resultat. Perquè al final resulta que si que podríem parlar d’una #SpanishRevolution que, com totes les revolucions consisteix en donar una volta completa al cercle i acabar just al mateix lloc d’on s’havia sortit.
El gran problema és que havent creat un enorme teixit associatiu i xarxes d’ajuda mútua, s’ ha preferit invocar al monstre en comptes d’aprofitar les ‘estructures ciutadanes’ creades per minar l’actuació estatal i permetre als ciutadans autonomia, i alliberar-se de la seva Estat-dependència. Pel contrari, es reclama que torni l’autoritat, la llei i “La Democràcia”.
Fins ara, tothom li ho està posant en safata de plata, i el gran públic, a falta d’altres opcions vàlides, sembla disposat a participar en la construcció del propi mur.
Quan regna el desgovern i es crea un buit enorme, el primer que faci el pas endavant prometent mà dura i retornar la pau social, acostuma a guanyar per golejada primer, i aprofitar l’autoritat per esdevenir autoritarisme després.
Hi ha risc a que quan tothom es desperti del meravellós somni de jutjar als qui ens han portat fins aquí, trobar-se atrapats per un mur molt alt, ample i llarg, i no serà de gel.
Els nous debats sobre ciutadania activa, identitat i representació i activitat/activisme polític s’han anat desenvolupant a la perifèria dels mitjans informatius, encallats com sempre en els debats estèrils sobre regeneració democràtica il·lustrats amb fotografies dels grans dinosaures polítics dels 80, casos i més casos de corrupció impunes, Infantas de España declarant-se desconeixedores de la realitat del menjador de casa seva…
Aquest partit té un líder tan definit que ja es parla de “Pablemos” i s’associa el Partit al projecte personal del seu líder. Pablo Iglesias té 36 anys, té pedigrí familiar de “lluita antifeixista”, és un comunicador expert amb programa de TV propi des de 2003 i un dels grans exponents de La Generació amb Més Títols de l’Història d’Espanya: llicenciatura en Dret (2001), llicenciatura en Ciència Política (2004), Doctorat en Ciència Política (2008), Diploma d’estudis avançats, certificat de docència, máster en Humanitats (2010) i Master d’Arts i Comunicació (2011). Títols suficients per empaperar un petit pis de 60m2.
La seva presència a televisió, ja sigui al seu programa o participant en d’altres tan diferents entre si com El Gato al Agua o Salvados li ha proporcionat visibilitat massiva. Pablo Iglesias no és un friki d’Internet, i els que no tenim televisor a casa el vam conèixer bastant més tard dels que si que en tenen.
Però Podemos és una gran picada d’ullet a La Majoria Silenciosa d’ Internet, la que va començar a protestar contra la Ley Sinde només després que, un diumenge a la tarda, totes les pàgines d’enllaços a pel·lícules i sèries es coordinessin per mostrar una pantalla negra.
Pablemos i la relació entre pirates i l’escalfament global
Rankisme aplicat: correlació entre l’ augment de temperatures del planeta i la davallada de la quantitat de pirates.Molts donen per fet que “Podemos és un partit que domina Internet i que sap moure’s en aquests oceans. Res més lluny de la realitat: és hereu directe i continuador de la tecnofòbia pragmàtica. Pablo, Podemos o Pablemos empra Internet en la mesura justa, agafant tot allò que li interessi, fagocitant el que faci falta i descartant el que no sigui útil.
Podemos pot tenir quasi un milió d’ Intelectuals Orgànics a Facebook, però no passen de ser simples eines per a disseminar el missatge que prové del node central, a base de compartir als murs dels cercles i dels simpatitzants.
El rankisme oblida que les xifres inclouen seguidors no-afins: escèptics, curiosos, els que et segueixen per aconseguir més seguidors, el tuitstar trendy, els que ho fan perquè el tuitstar trendy ho fa, a més dels crítics i els trolls. És a dir, assimilar “seguidors” amb “supporters” és distorsionar la realitat, a part que molt sovint els seguidors més actius sempre seran els de menor qualitat: crítics i trolls.
I el més important: la presència als medis socials és irrellevant en un país en que sovint es considera la tele com un membre més de la família.
Identitat Podemos: fagocitació del 15M i parasitació de la història
Entre l’explosió de literatura del 15M hi podem trobar “¡Ocupemos el mundo!“, publicat al 2012 i amb clara referència al “Moviment ‘Occupy'” (sense ‘k’) que va prendre l’escenari mediàtic als US (i al món) entre setembre de 2011 i mitjans 2012.
Els editors d’aquest llibret son Miguel Urban, Carlos Sevilla i Joseba Fernández. Els dos primers formen part del nucli promotor de Podemos i de les seves candidatures.
Si fem una ullada a la llista de candidats, hi trobem exactament els mateixos perfils que apareixen als vídeos de DRY penjats durant les protestes del 15M: joves de 25 a 35 anys amb més títols que cabells al cap, tots ells dins l’àmbit humanístic: politicòlegs, educadors socials, gestors culturals, mestres, investigadors a l’atur, sociòlegs, professors d’ecologia, estudiants de postgrau i funcionaris de carrera amb només 30 anys.
Si, Podemos és el millor producte de comunicació política que s’ha fet en els darrers anys, però ho ha aconseguit colonitzant el llenguatge, en especial el del 15M.
No només el nom del partit és un cartell sortit de Sol. Tot el discurs i la retòrica sorgeix neix allà: la Casta com a definició del sistema polític caduc, però que també de tot allò no desitjable, especialment banquers i empresaris del ‘capitalisme clientelar’. La renta bàsica, l’assemblea ciutadana ‘Si se puede’ com a òrgan sobirà.
Els debats d’aquesta assemblea es van fer a la Plaza Podemos. Les fotografies que il·lustren els perfils dels comptes del partit son fotos de les acampades…
Fent una metàfora culinària, el 15M va organitzar un gran buffet lliure i Podemos, l’únic que s’ha atrevit a entrar-hi, s’està posant les botes.
Però l’identitat de Podemos no només es basa en fagocitar per complet la Puerta del Sol, si no també en parasitar la història recent espanyola, per exemple en l’ entrevista que fa a Gabilondo, on Iglesias reclama per a si mateix l’autoria del conegut “pásalo” i el 13M i s’inventa en directe el “Efecto Flashmob™”. Segons Pablo Iglesias, l’ “Efecto FlashMob™” consisteix en que quan un rep un missatge X, ha de decidir si otorga la confiança suficient a qui l’ha enviat, per tal de decidir si es re-envia o no.
Però la realitat és que com el seu propi nom indica, FlashMob va d’un grup de persones més o menys nombrós, que molt possiblement no es coneguin entre elles (excepte si vas acompanyat), es troben en un moment i lloc determinats, realitzen una acció sobtada (un flash) prèviament acordada (quedar-se immòbils, treure el telèfon i començar a parlar, cantar o ballar una cançó)… i desaparèixer com si no hagués passat res. I si, s’organitzen per llistes de correu electrònic, que formen part de “El Interné”. El que va passar el 13 de març de 2004 va ser bastant diferent d’ un grup de gent ballant “I’ve got a feeling”.
És un gran error intentar assimilar el “pásalo” i la seva difusió amb una campanya a Twitter: el pes que té un SMS, que t’envia algú que coneixes i tens a l’agenda és increïblement superior a un milió de favs.
El Efecto FlashMob™, el Efecto FlashMob™, sin partidos y pásalo, ése es el Efecto FlashMob™: Quan tothom començava a qüestionar Podemos per causa dels escàndols de finançament, Pablo ha re-situat el centre del debat un altre cop, adduint que ell ja provocava canvis polítics amb un telèfon a 2004.
Èxit d’impostura mediàtica assegurat, tot i que els qui encara no han oblidat el 14 de març de 2004 acaben de rebre munició, a part que els veritables signataris del pásalo, en algun lloc, deuen estar mossegant-se les ungles.
La realitat: Podemos no domina ni entén Internet
Blog personal de Pablo Iglesias – Derechos reservados desconocidos.Pablo Iglesias pot tenir milions de seguidors als “social-media” d’ahdesió fàcil, però quan es tracta de la realitat d’Internet, la cosa fa aigües.
Una cosa és Facebook, Twitter, LinkedIn, Tumblr o tenir coneixements de posicionament en cercadors (si ho ajuntem tot donem forma al communitymanagerisme, que curiosament va disfrutar de la seva pròpia bombolla a Espanya pels voltants del 15M) i una altra és saber què és i com funciona Internet. Per molta “penetració social” que tinguin, Facebook i Twitter son a Internet i l’activisme el que una llauna de raïm sense pell en conserva a la viticultura.
Iglesias fa servir Internet, o més aviat els “social media”, per crear soroll i polemitzar, per tal d’aconseguir minuts a la tele i fer el que millor sap: fer de tertulià. Això crea més ‘buzz’ a la xarxa, polèmica, ‘dimes y diretes’ i es negocia una nova aparició.
Per altra banda, la majoria d’atacs i crítiques potents estan començant des de la xarxa, però Podemos es defensa quasi exclusivament en rodes de premsa i platós de televisió. Alguns dels comptes als mitjans socials tenen pinta de ser controlats per community-managers i els missatges d’estar programats. No hi ha frescura. No hi ha vivesa ni immediatesa.
Sobre les noves formes de fer política, les defineixen de la següent forma:
La gente opina en los debates creados y los que más interés generan, más valoraciones positivas reciben de los usuarios, son los que se continúan discutiendo. En lugar de hacer política forma tradicional, de arriba a abajo, nosotros los usamos para hacer política de abajo hacia arriba. La propia gente valora las propuestas y las que tienen más apoyos se hacen más visibles. Lo que no interesa desaparece, y las mejores ideas se quedan porque son las que van marcando el debate.
Els famosos mitjans de participació ciutadana, en realitat brillen per l’absència. Els fòrums i les llistes de correu s’han substituït per una pàgina a reddit.com. Les instruccions per a crear un cercle només tenen en compte Internet a l’hora de crear la pàgina de Facebook, i una sola aplicació d’internet a l’hora de “mapejar les necessitats de la ciutadania” (punt 2).
L’acció principal el carrer per a saber el pols de El Pueblo i l’ interacció principal és amb la premsa tradicional, redactant notes de premsa i fent aparicions als mitjans.
Però l’indicador més gran el trobem a una altra pregunta:
– ¿En qué fallan el resto de partidos políticos a la hora de utilizar las redes sociales?
– MA: Los otros no se lo han tomado en serio. En las Elecciones Europeas, Cañete y Valenciano utilizaron sus perfiles durante el mes antes al 25 de mayo. A partir de entonces, ya no volvieron a usarlo. Esto es una muestra explícita de cuándo vale la gente y cuándo se le hacen propuestas: cuando hay elecciones. Las elecciones son cada cuatro años pero la gente vive cada día.
I quan vas a consultar el blog de Paglo Iglesias, veus que el va estrenar al febrer de 2014 i que el darrer post és de 15 dies abans de les eleccions europees.
Si, la gent viu cada dia, i mira Juego de Tronos. I per molt que escriguis llibres sobre les lliçons polítiques de la famosa sèrie i vendre’l com un anàlisi de la realitat:
el escenario de destrucción del orden civil y político que nos presenta la serie, así como la lucha a muerte por la conquista del Trono de Hierro por parte de un puñado de reinos, con un colapso civilizatorio a las puertas, conecta directamente con cierto pesimismo generalizado y cierta conciencia oscura del fin de nuestra civilización occidental tal y como la conocemos. Pesimismo que se ha apropiado del ambiente a todos los niveles (anímico, personal, político, laboral…), especialmente en los países más castigados por la «crisis» financiera que comenzó supuestamente allá en 2008.
Els responsables de participació i medis socials asseguren que Podemos és diferent a la resta de partits en tant a l’ús d’Internet, però la pàgina del líder té activitat entre gener i maig de 2014, mentre que al blog, el líder va escriure un total de 7 articles i no s’actualitza des del maig de 2014, la resta de líders visibles o els eurodiputats no semblen tenir blog propi, els avançaments dels nous llibres friquis d’ Iglesias es pengen a Google Drive i s’enllacen amb una URL visible que faria vomitar a qualsevol estudiant de primer de SEO: https://drive.google.com/file/d/0B1BDNzbxkbu4c0tVaVpiMGJQSkU/edit.
Per rematar el tema, la web sencera s’allotja al núvol d’Amazon, els mateixos que van esborrar la web de WikiLeaks ara fa quatre anys. I com a darrera curiositat, el servidor de Podemos està a Irlanda, país al que s’ha acusat de ser un semi-refugi fiscal dins la UE per a que les grans empreses paguin menys impostos.
Podemos no només s’ha desentès de qualsevol iniciativa per derogar la llei Sinde ni frenar els atacs legislatius contra Internet, sinó que defensa un model enfortit de respecte a la Propietat Intel·lectual i ha dit poc o res dels tancaments i empresonaments de titulars i administradors de pàgines web amb enllaços a principis d’hivern 2014. Als peus de les pàgines web de l¡entorn Podemos hi diu “Copyleft 2014. Algunos derechos reservados”, però enlloc es poden consultar quins son els drets reservats. Ni un enllaç a Creative Commons. Impostura digital total.
El concepte de “sobirania digital” és completament desconegut a Podemos. No hi ha blogs on els representants expressin les seves opinions i on tothom pugui comentar, només hi ha Twitter, un reddit i les pàgines de Facebook, i per tot això els analistos li estan atorgant el domini de “El Internet”, el 2.0 i el que faci falta: el karma guanya.
Però si per alguna raó Facebook i Twitter deixessin de donar servei a España, com per exemple una interpretació patillera de la mateixa llei que ha fet que Google News decideixi tancar la parada, Podemos es quedaria completament a les fosques en tant a la seva lloada presència dominant a Internet. No hi ha blogs, no hi ha tribunes de participació a part de reddit… Innovació 2.0 total però a les fosques. Pur fum centralitzat.
I en tant a la transparència, al peu de la pàgina Transparencia.podemos.info s’hi llegeix: “Información sobre actividad parlamentaria extraída de europarl.europa.eu y VoteWatch.eu”. Les dades que aporten no son seves, son les dades del Parlament Europeu. Son les dades de la casta europea.
A Podemos només li interessa Internet en tant li sigui útil per a difondre el seu missatge i augmentar la base de participació bruta. Al seu programa electoral, la paraula “internet” hi apareix dos vegades. Iglesias és un comunicador audiovisual (el seu currículum i les seves publicacions com a estudiós i teòric media el delaten), i per ells, Internet ha de ser com una televisió, perquè és el que saben dominar.
Una cerca simple al reddit de Podemos mostra, enterrada sota una pila de karma, una pregunta directa feta fa un mes: ¿Que opinión tiene podemos sobre el nuevo cano AEDE?
No ha habido debate respecto al canon AEDE, en general, porque son los grandes medios quienes han empleado su capacidad de hacer presión para conseguir este impuesto privado para su uso y disfrute. Por lo tanto y con la que está cayendo es algo que no forma parte del debate, pues ya tenemos suficiente tajo con la crisis, la corrupción o el soberanismo catalán. El tiempo de debate está ya cubierto.
De todas formas, cuando a algunos nos sangran las manos de aplaudir a Montoro por poner eso que llaman “IVA cultural” al 21%, nos cae la del oso, cuando probablemente defendamos más que ellos lo que dicen defender.
Pot ser que hi hagi opinions diferents? Pot ser, però no s’hauria d’haver de buscar per trobar-la, i menys quan Podemos és venut com el gran producte de la comunicació a Internet. Si no és possible trobar enlloc de la xarxa la posició de Podemos en tant als problemes que afecten la xarxa, o no tenen cap opinió, o no els interessa en absolut.
Queda molt clar que no cal esperar cap mena de moviment en defensa d’absolutament res que vingui d’Internet per part de Podemos, ja que és exactament igual que la resta de partits. La xarxa és immediatesa i moviment. Podemos, a Internet, és igual de monolític, lent i centralitzador, i està hipotecat per la seva dependència d’Amazon, Facebook i Twitter que tota la resta de grans partits.
No només és més dospuntzerisme banal. Podemos és, serà, clarament un enemic d’Internet.
Juntament amb la PAH, un dels moviments nascuts al caliu de les places que trobo més significatius és el que van acabar creant Arcadi Oliveres i “La Monja Forcades”.
Teresa Forcades va saltar a la fama pels seus atacs contra l’industria de les farmacèutiques. Arcadi Oliveres, per la seva banda és economista d’àmbit cristià i un històric de l’Assamblea de Catalunya de 1971.
Oliveres va estar a primera fila durant l’acampada de Plaça Catalunya l’estiu de 2011 i el posterior desallotjament a cops de porra per part dels Mossos d’Esquadra, essent un dels grans aprofitadors del moviment, atraient i potenciant el discurs anti-capitalista, decrecionista i anti-globalització, ja propi en ell.
En una “entrevista digital” feta per El País al juny de 2011, Oliveres deixa clar que veu el 15M com un “despertar de consciència” i nega que quedarà en no-res responent a alguns comentadors que preguntaven, preocupats, per la dilució que ja estava patint el moviment.
Fruit de tot plegat va ser el llibre coral “Les veus de les places“, que aglutina les reflexions de diversos autors (entre ells David Fernández, actual Diputat per la CUP al Parlament de Catalunya) sobre el 15M. La presentació del llibre acaba amb
Som aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. No hi ha marxa enrere.
El pròleg acaba dient:
El camí es fa fugint del camí. Recordem sempre que el que ens defineix és l’obscura potència de la vida i el que ens uneix és la força de l’anonimat.
El capítol d’ Oliveres és la transcripció de la seva intervenció a l’Assemblea de la plaça Islàndia, però cal llegir la resta del llibre per poder trobar fragments indicatius del que s’apuntava com La Propera Revolució™:
“Ningú no ens representa” no és, doncs, una exclamació nihilista; ans el contrari, és l’assumpció de la fi de la delegació, l’esquerda per on emergeix la capacitat d’autoorganització. La força de la cooperació social. [p. 38]
Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, per als que acaben d’arribar i per als que portaven temps. [p 59]
Estem davant d’una veritable «indignació mobilitzada». Del terratrèmol de la
crisi, comença a sorgir el tsunami de la mobilització social. [p 84]
L’eslògan principal del 15M, «No som mercaderies en mans de polítics i banquers», resumeix bé les demandes i el perfil del moviment. [86]
Menció especial a la secció “Això acaba de començar”, pàgina 92 i 93.
De la mateixa manera que som un Nosaltres que no es pot subsumir en un espai públic no estatal —no som una assemblea general, un grup en fusió, un poble nòmada, un món fet de singularitats—, l’organització que reguli el desbordament ha de ser també una articulació complexa de dispositius. La força de l’anonimat, la força de vida que som, rebutja els models antics identitaris i sectorials. De la mateixa manera qualsevol intent de recuperar la nostra força mitjançant la forma
partit està abocada necessàriament al fracàs. La força de l’anonimat mai no podrà ser tancada en una urna. [p. 99]
L’estratègia d’objectius que proposem podria començar amb:
a) 1.000 euros per a cada persona pel sol fet de formar part de la societat i tenint en compte la riquesa ja acumulada. b) No més desnonaments i retorn dels expulsats. Possibilitat de tornar la vivenda al banc i no continuar pagant la hipoteca. c) No a la llei Sinde. [p. 100]
Anonimat, indignació mobilitzada i manca/rebuig explícits de representació política; elogi de la col·lectivitat i rebuig de traslladar l’energia a la política (cosa que contrasta amb les respostes d’ Oliveres a l’entrevista a El País); demandes de Renta Bàsica, aturar desnonaments i en tercer lloc, ‘No a la Llei Sinde’.
Ja després de tot el rebombori inicial, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, van apropfitar molt bé el respectiu ressò mediàtic. També es van deixar estimar, més i millor que Ada Colau, per tots aquells que els llençaven peticions més o menys subtils, convidant a un i altra a organitzar alguna mena d’ associació, plataforma o fins i tot un partit polític per donar sortida a tota l’indignació continguda. Acabarien creant el Procés Constituent, l’abril de 2013, com a plataforma per promoure un canvi de model polític, econòmic i social a Catalunya.
Cal destacar el contrast de l’actitud immediatament post-15M amb una entrevista a Público pel segon aniversari, en que Oliveres ja explica el Procés Constituent i fuig d’estudi de forma flagrant quan se li pregunta si ha arribat el moment de l’acció política.
Es tornava a repetir el “si però no” dels que van que la Plaça, perquè ningú volia aparèixer com l’aprofitat.
Però a diferència del que va passar amb la PAH, que es va convertir en un moviment estatal, Catalunya estava immersa, ja feia un parell d’anys, en el que ara coneixem com Procés de Transició Nacional™, pel que l’indignació es va veure retroalimentada pels continus atacs del govern central, afegides als “impuestazos” i “corralitos” fiscals aplicables a la resta de l’Estat.
El Procés™ com a catalitzador de l’indignació ciutadana… amb Madrid
David Fernández, de la Plaça al Parlament – Foto elperiodico.comDesprés de les tres grans manifestacions successives de l’ 11 de setembre entre 2010 i 2012 (i la famosa manifestació del 10 de juliol de 2010), la Transició Nacional va eclipsar totalment l’escenari post-15M. Dues eleccions, 2010 i 2012, i dos governs de CiU. Amb el primer, van venir retallades, lleis Òmnibus i el conseller Felip Puig desallotjant l’acampada de Pl. Catalunya a Barcelona, un dels errors més grans i sonats del primer govern Mas.
La CUP, fins al moment present a bastants ajuntaments des de feia anys, va decidir presentar-se a darrera hora a les eleccions de 2012, aconseguint per completa i majúscula sorpresa de la resta de partits, 3 diputats. Tot i la minsa recuperació d’ ICV i el rebot d’ ERC (que venia molt castigada pel Tripartit), la CUP va ser l’estrella i, no seria atrevit dir-ho, el partit polític que més va aprofitar les protestes de l’estiu de 2011.
David Fernández, co-autor del llibre “Les veus a les places” que hem vist i que va acabar amb diferents traumatismes durant l’escampada dels Mossos a Pl. Catalunya, a diferència de Joan Herrera no formava part de l’ stablishment.
La campanya electoral de la CUP es va basar en definir-se com “el caball de Troya de les classes populars al Parlament”. Quin era el seu objectiu? “Els farem la vida impossible perquè en aquest país tenim l’alternativa, que la vida continua sent possible contra aquest règim, el capitalisme senil”.
L’ Assamblea Nacional Catalana: activisme de manual
Un any després, al Palau Sant Jordi, s’aproven els estatuts i el full de ruta cap a l’independència, i un més després d’això, Forcadell és escollida com a Presidenta.
La gran diferència amb el Procés Constituent és que des del primer moment, l’ ANC es va desmarcar de forma clara i explícita de qualsevol ambició electoral, restringint el seu àmbit d’actuació com a ‘societat civil’, i fomentant la creació de múltiples seccions locals i sectorials amb una gran autonomia, construint un sistema descentralitzat però amb un líder clar, in-discutit i indiscutible.
Aquesta estructura és la que va permetre que les seccions locals llencessin les seves pròpies iniciatives, com “Dóna la cara per la independència“, nascuda de la secció local de Berga al desembre de 2011.
Al juny de 2012 comença la “Marxa cap a la Independència“, a Lleida. Acaba amb més de milió i mig de persones a Barcelona i Carme Forcadell rebuda al Palau de la Generalitat pel President Mas, en la que li llancen el suggeriment de convocar eleccions plebiscitàries al 2014.
Al 2013 es llança la campanya per la sobirania fiscal, intentant que el major nombre de persones i empreses paguin els seus impostos a l’ Agència Tributària Catalana.
Aquell mateix estiu comença la campanya “Signa un vot per la independència“, consistent en recollir vots per demanar al Parlament de Catalunya que es faci tot el possible, legalment, per a poder realitzar un referèndum d’independència o, en cas de negativa per part del Gobierno Central, declarar l’independència.
També al 2013 comença l’aliança amb Òmnium Cultural, organitzant el Concert per la Llibertat al Camp Nou, que acaba omplint-se amb 90.000 espectadors, i organitzant la Via Catalana que va unir El Pertús amb Alcanar amb una cadena humana, el dia 11 de setembre, a més de tenir una gran repercussió internacional gràcies a les 36 assemblees exteriors de l’ANC/Òmnium.
Ja al 2014, l’ ANC i d’altres entitats de la societat civil presenten la plataforma “El país que volem“, un procés participatiu obert per recollir propostes i aportacions sobre una futura Catalunya independent. I al setembre de 2014, el moment estel·lar del Tricentenari, ANC i OC organitzen un mosaic en forma de V format per més de dos milions de persones cobrint uns 11km dins la ciutat de Barcelona, es presenten les 750.000 signatures fruit de la campanya “Signa un vot” i demanen al President Mas que “posi les urnes”.
Per a la jornada del 9 de novembre i la consulta popular amb la famosa doble pregunta, des de mesos enrere s’escull el color groc com a símbol, empaperant carrers, places i monuments, penjant llaços de plàstic grocs dels fanals i canviant fotos i avatars dels perfils personals de Facebook, Twitter, pàgines web, blogs, etc… a un quadrat groc.
El fort lideratge de Forcadell, reforçat amb el duet amb Muriel Casals, presidenta d’ Òmnium Cultural, i una successió d’èxits més o menys impressionants i en progressió, va aconseguir desplaçar el focus d’atenció totalment.
El Procés Constituent immers en la retòrica buida de congressos, informes i jornades programàtiques va quedar a la perifèria i completament fora del joc, com un pastís que es desinfla, un Procés Constituent “subprime”, que a la mínima ocasió ha estimat i s’ha deixat estimar pel nouvingut.
A diferència del 15M, l’ANC si que va llegir a Sharp:
absoltuament cap aspiració electoral. Tema clar des del dia 1.
líder visible sense “pedigrí stablishment” (una professora de Xerta) amb una mínima vida política i un important bagatge com activista per la llengua
moviment nascut des de la societat (a partir de les consultes per la independència)
objectius clars: independència de Catalunya
espai i temps clars: 2014
atorgant autonomia a les seccions locals que els permeten fer accions i crear de campanyes descentralitzades, després potenciades des del nucli (la marxa comença a Lleida, s’uneix El Pertús i Alcanar, amb Barcelona quedant a la banqueta com a gran escenari de l’ 11 de setembre…)
planificant de forma clara i facilitant les coses als voluntaris (el llibret d’organització de la marxa és un gran exemple de com portar una campanya d’acció)
escollint símbols fàcils d’integrar i de reconèixer: el groc com a color identificatiu, penjant alguna cosa groga en algun lloc o portant una peça de vestir groga
i tot això per mirar cap als polítics i comminar-los a que passin a l’acció: la societat es mou, vostès han de fer el mateix.
A l’ ANC van fer molt bé els deures i han sabut portar la situació a la perfecció, adaptant-se ràpidament als canvis, dominant el tempo i l’agenda pública sense deixar-se emportar per aconteixements aliens, emprant Internet i les eines associades amb intel·ligència i per allò necessari (amplificar missatge, difusió i evitar manifestos fractals i descartant l’ activisme/clictivisme d’adhesió tipus ‘m’agrada’), i primant l’acció al món físic, potenciant el contacte personal entre els voluntaris amb reunions, trobades i paradetes al carrer cada cap de setmana. Fent tot això, l’ANC ha aconseguit convertir-se en la vara que haurà d’ atiar als polítics catalans quan es desviïn de la ruta marcada.
Un d’aquests errors es va poder veure a finals de setembre de 2014, quan arrel de la previsible impugnació de la consulta popular no referendària del 9 de novembre, es va intentar organitzar una acampada de protesta. El Govern Mas no va esperar i va actuar a les primeres de canvi.
Organitzar una acampada, davant la representació del Gobierno, amb més de 30 dies d’antelació a una consulta que tothom havia de comptar que s’impugnaria era molt arriscat. Mantenir la gent a la plaça durant 39 dies per arribar igualment a un punt que ja es sabia? Arriscar-se a que qualsevol des-cerebrat de qualsevol lloc fes saltar l’espurna que podia portar a la batalla campal?
La CUP no va llegir a Sharp, o ho va fer i no el va entendre. El pseudo maidan d’ octubre es treia d’altres manuals de lluita i resistència. L’opció ‘menys errònia’ era aguantar el pols fins al 9N, tal i com es va fer, per sortir al carrer només en cas de suspensió per la força de les votacions, plantant tendes si fes falta per forçar als partits catalans a moure fitxa. Afortunadament, el que podia haver acabat com un 15M 2.0 va desaparèixer en dos dies.
Tot i això, l’arribada de Podemos, que ja li ha llençat la canya a Forcades i Oliveres, podria ser un obstacle si El Procés no avança de forma seriosa i/o es perden els nervis i la capacitat de dominar el tempo i l’agenda.
L’ ANC haurà d’exercir el seu paper i no permetre que l’atenció de la gent, ni la dels polítics, es desviï del Procés. L’ ANC serà la responsable de no permetre la repetició de l’error de voler fer la revolució, la que sigui, abans de guanyar.
Però això és una altra història per a ser explicada en una altra ocasió.
El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions a les Cortes Españolas. Prèviament, es va modificar la Llei Electoral per tal d’obligar als nous partits i als partits sense representació a recollir un mínim de signatures per a poder-se presentar, i un cop presentades es van descartar en gran part, deixant fora a alguns partits i candidatures.
També s’havia modificat la sagrada Constitución Española, de la que sempre s’havia dit que era immutable. I s’havia fet en dues setmanes, a petició de “Els Mercats Internacionals” (i Angela Merkel) i sense debat parlamentari. Havien començat les fusions de les Caixes d’Estalvis, s’havien reordenat en bancs i començaven a quedar al descobert els forats bilionaris, els fraus i les indemnitzacions bilionaries als seus gestors per “acomiadament improcedent”, sense que cap d’ells passés per un jutjat ni tan sols a saludar.
Cada cop estava més clar que allò anava a més i que els contribuents s’haurien de fer càrrec de tot. I una altra vegada la manca de lideratge va desembocar en fracàs. Si el que pretenia #NoLesVotes era que la ciutadania s’informés sobre alternatives polítiques als grans partits majoritaris PPSOE, l’immensa majoria de la població va entendre que demanaven l’abstenció o el vot nul. I Mariano Rajoy va aconseguir majoria absolutista.
El període entre el 20 de novembre de 2011 al 26 de maig de 2014 va ser un cúmul de despropòsits. Si el govern de Zapatero va ignorar totes i cadascuna de les accions de la societat civil, Rajoy amb majoria absoluta no tenia ni tan sols per què escoltar-les.
De l’entorn i entramat del 15M van començar a eclosionar, sorgir i agafar visibilitat una gran quantitat de projectes, entitats i associacions: Iaioflautes, Juventud Sin Futuro, la ja esmentada DRY… I totes, absolutament totes, basen les seves capçaleres, lemes i a vegades el mateix nom, en un hashtag.
Per no extendre el tema, comentaré dues de les iniciatives que segons la meva opinió, han tingut més transcendència i son més útils per a l’anàlisi.
PAH – Si se puede
PAH – Sí se puedeA nivell estatal, tot i que nascuda a Barcelona, una de les associacions més conegudes a partir del 15M és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en marxa des de 2009. Es registra com associació legal just al maig del 2011, i serà durant 2012 i 2013 que arribarà a punts màxims d’atenció i cobertura mediàtica, amb una no menys mediàtica Ada Colau, que al febrer de 2013 presenta una Iniciativa legislativa Popular amb gairebé 1.500.000 signatures de suport (IU va aconseguir 11 diputats amb 1.600.000 vots) per a reformar les lleis hipotecàries, amb especial menció a la regulació de la dació en pagament.
L’admissió a tràmit i a debat parlamentari d’aquesta ILP es va considerar una victòria ciutadana. Però poques setmanes després, des del Gobierno de España s’anunciava que la ILP es fusionaria amb la llei que el PP estava preparant, quedant així totalment descafeïnada i desestimada de forma legal, neta i sense haver de fer front a acusacions de “no escoltar al poble”. I com que el Parlament no escoltava, des de la PAH es va rescatar el concepte “escrache”, consistent en desenes de persones’acompanyant’ pel carrer a polítics i banquers per tal d’explicar-los els seus problemes, de forma un xic airada.
Després de tot el procés i l’atenció mediàtica aconseguida, Ada Colau es va deixar estimar per diferents formacions polítiques però finalment, al maig de 2014 i a l’ombra de l’aparició fulgurant de Podemos acaba formant Guanyem, el seu propi partit, amb l’ intenció de presentar-se a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona.
Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “El 15M“. Quasi han passat 4 anys, i en el fons ha canviat poca cosa a part del partit que ara està al Gobierno. I si ha canviat, és a pitjor.
Toca revisar “De la Ley Sinde a la #SpanishRevolution“, publicat al juny de 2011 just en plena ebullició. En un nou conjunt d’articles que comença avui, revisaré el que vaig escriure a 2011 i reprendré el fil i arribar fins avui.
On ha quedat tot el moviment generat durant la segona quinzena de maig del 2011?
Quina és la part que es podria atribuir a #NoLesVotes del resultat de les eleccions europees de 2014?
Com és que, aparentment sortit del no-res, un partit creat al gener de 2014 encapçali totes les enquestes i hagi esvalotat el galliner polític espanyol?
La situació actual és semblant a la de fa quatre anys, semblant, però no idèntica i hi ha qui pensa que el 15M va acabar com va acabar, en res. Segur? Tot i que els diferent sub-moviments que van formar part del 15M van seguir endavant, més o menys fragmentats, ha sorgit un nou actor que pinta bastant important. I ha arribat de forma espectacular: Pablo Iglesias i el partit Podemos.
Tornem enrere tres anys i mig, al juny de 2011. Les acampades que es van iniciar el 15 de maig en protesta per la Llei Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet, mutaven en festivals new-age. El que havia començat com una protesta plural i sense líders (al menys visibles) contra una llei aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero derivava en un procés assambleari denunciant el neo-capitalisme tot cantant “Manos arriba, esto es un contrato!”
Darrera tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder
L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “No les votes!“, en la que primava votar per qualsevol partit que no hagués votat a favor de la Ley Sinde, per tal d’intentar trencar el bi-partidisme.
Qui son els no-liders? Els “próceres” de l’Internet espanyola. Des dels vinculats a les “lluites” per la tarifa plana de finals dels anys 90, fins als nous creadors audiovisuals, passant per defensors de la Cultura Lliure cool, els qui van protagonitzar molts dels debats sobre les descàrregues i la “llarguíssima cua” d’habituals venedors de fum i efectes especials…
La multitud de casos de corrupció que s’anaven comptabilitzant al Corruptódromo, una web organitzada des de “No les votes!”, les mencions al bipartidisme, la “casta” política… van començar a aparèixer de la ma de “No les votes!” i DRY.
La protesta era contra una llei que encorsetava Internet. I quan tot va anar derivant, l’estructura es va replegar. I quan l’estructura de poder s’amaga i deixa buit l’espai de joc, qualsevol amb dos dits de front pot entrar i fer-se amb el control. I això ho van saber fer molt bé els defensors de la Dictadura de l’Assambleariat, apropiant-se del procés, amb milers de persones acampant i que començaven a perdre motivació.
I el que era un terreny abonat i llest per sembrar, no el van aprofitar cap dels actors ‘tradicionals’, ni cap dels nous, com els Pirates. El Partido Pirata va ser un dels principals participants ‘naturals’. El Partit Pirata original neix a Suècia al 2006, després del tancament de The Pirate Bay.
Com a grup polític a Catalunya (i a Espanya) neix allà el 2006 de la conjunció del hacktivisme, la lluita contra el copyright i, si hem de tornar als vells eixos, l’esquerra jove amb un vessant tecnològic/geek, i l’arbre genealògic directe arriba fins Indymedia, la part informativa del moviment anti-globalització nascut a Seattle.
Per la raó que sigui, si per ser vists com uns friquis d’Internet, per pànic escènic i no voler fer el pas endavant i agafar les regnes (les places estaven plenes de Pirates actuant a títol personal, sense intenció de treure la bandera), o per lentitud i divisions internes sobre quin moviment fer (cal recordar que és un partit en que es decideix tot per democràcia directa assembleària), el Partit Pirata tampoc va aconseguir ‘dominar la situació’ i va quedar relativament fora, sempre parlant en termes polítics. Les aportacions, especialment logístiques, del sector Pirata van ser part molt important de l’èxit.
En resum, els qui van promoure el 15M van decidir apartar-se del monstre que havien creat, i els ‘hereus polítics naturals’, relativament nous com Pirata o en procés de formació com l’embrió del Partido X, van decidir no exercir els seus “drets de successió”.
Va quedar orfe una massa de gent, motivada i assadegada de canvis. Van sorgir conceptes i mots relativament nous. Algú havia sentit a parlar, o havia mantingut converses sobre el “bipartidisme espanyol” entre els anys 1930 i 2010? De “La Casta”? Del mot “PPSOE”?
I si féssim un apartat “altres curiositats”, podem trobar que apareix una menció específica a l’aparició del concepte “PP-SOE” al 2011 “a les xarxes socials”:
A partir de 20112 este bipartidismo es conocido desde los movimientos sociales como “PPSOE”. Este término, formado de la unión de las siglas PP y PSOE, hace alusión a la crítica, desde algunos colectivos pertenecientes al 15M y otros sectores, de que realizan políticas similares.
Si realment fos una cosa tan ‘tradicional’, i el bipartidisme original o l’alternancia dels partits de Cánovas i Sagasta ve del segle XIX, cal preguntar-se per què l’article és tan recent.
Cal regular? Cal simplement que la llei existent s’apliqui? O hi ha altres opcions?
Manllevant terminologia Processística, podria haver-hi una Tercera Via. A més de la reforma del sistema legal, aprofitant la creació del nou País (si, em negaré sempre a referir-me a un Nou Estat), es podria (caldria!) liberalitzar de forma completa i total (i real!) el mercat de les telecomunicacions, no només permetent, si no facilitant i animant l’entrada de nous actors i proveïdors, especialment aquells amb capacitat i voluntat de construir infraestructura pròpia.
Cables d’ Internet submarins: de Barcelona només en surt un. – cablemap.infoI no només parlo de cablejar carrers per a arribar als usuaris, si no de backbone, de construir centres de dades, centres d’intercanvi, centres de connexió que permetin que el tràfic d’Internet pugui ‘sortir’ directament de Catalunya sense passar per rima-tde.net.
I ja posats, per què no augmentar l’ interconnexió submarina? Com pot ser que Catania, Bari o Xipre siguin dels punts importants al Mediterrani, i Barcelona i Tarragona (o Empúries si ens posem nostàlgics) no? Cal negociar nous cables cap als punts principals com Marsella (el més proper), o bé la connexió als cables que van cap a Tel-Aviv o Alexandria, i d’aquí cap a Àsia.
I no només això. De tornada a ‘casa’, les empreses proveïdores passen els cables pels nostres carrers, façanes i claveguerams. Per què no es poden re-negociar els acords existents? Si una comunitat de propietaris és ‘sobirana’ per fer-se càrrec de la reparació de la façana de l’edifici o el soterrament dels baixants, per imposició dels canviants criteris estètics del moment per part del Govern municipal, per què no ho hauria de ser per negociar el dret de pas dels cables del telèfon?
Amb nous operadors cablejant el país, els operadors existents haurien de repensar-se la seva opció actual, que passa per no fer absolutament res per millorar les seves xarxes i els seus productes, o fer-ho molt lentament i cobrar preus abusius per opcions que no necessitem.
Amb aquests nous operadors, es podria arribar a la situació d’ oferir plans i opcions per a aquells usuaris que desitgin ‘disfrutar’ de contingut audiovisual en plan ‘videoclub’, que podrien ser diferents d’aquells destinats a usuaris que només empren Internet per a temes laborals (si, com es fa actualment amb els Triple Pack, però en serio).
Si tenim en compte que estàvem parlant de Neutralitat de la Xarxa, seria adequat repartir el cost de l’ample de banda ‘excessiu’ entre el ‘videoclub’ i l’usuari del servei? Es podria fer mitjançant un % del preu del servei d’streaming que aniria cap a l’ ISP? D’aquesta forma el videoclub assegura que els seus productes arribin bé, l’usuari final veu la peli sense aturades per “buffering” i l’operador rep una compensació per l’ús de la xarxa. Però… fer això seria trencar el principi de neutralitat?
A partir d’aquí, seria necessària la figura d’un òrgan controlador com l’actual CMT espanyola o la FCC americana? Quines haurien de ser les seves funcions i competències? A qui hauria de rendir comptes?
I sortint del tema exclusiu de cables i endolls, on quedarien les taxes, impostos i cànons cobrats als usuaris per a finançar grups de pressió privats, com la taxa per al finançament del cinema català?
Això s’emmarca en el debat de la propietat intel·lectual, molt lligat al tema de la legislació d’Internet. Però ho deixo per a un altre dia.
Derrotisme, doble vara de mesurar, independentisme de pedra picada que es tira enrere a la mínima ocasió (en efecte, aquest és l’independentista arquetípic) i defenestració d’ Oriol Junqueras. Ànsies “d’alarde”… i ànsies de vendre’s l’ànima a qui faci la millor promesa pre-electoral.
Quan fa dies el President Mas va proposar una llista única, molta gent s’ho va prendre amb suspicàcia, i també molta gent va aplaudir amb les orelles. Quan immediatament en David Fernández i en Quim Arrufat van dir que la CUP no mai compartirà llista amb CiU, molts també van aplaudir amb les orelles. Però ahir, en Junqueras proposa fer llistes separades, i la terra es va obrir.
Ja que tothom s’ha animat a jugar a les diferències, m’apunto:
Mas és polític professional. Junqueras és un professor que fa de polític.
Mas és el President de la Generalitat. Oriol Junqueras és el cap de l’oposició.
La feina del President és governar, decidir cap on ha d’anar el pais. La feina del cap de l’oposició és… oposar-se en allò que cregui que no és correcte. I fins ara, cadascún dels dos ha fet el seu paper a la perfecció.
El missatge del President Mas, presentant la llista única, era “o això o res”. La tècnica d’auto-exclou-re’s, deixar-te a tu mateix a part per mostrar honestedat, presentar els altres productes, i recordar la teva oferta, però restant importància. És de primer de màrqueting, i funciona: tothom aplaudint amb les orelles.
El què fa por és l’ànim que s’està destil·lant, una ànsia de vendre’s l’ànima. Si féssim una comparació bíblica, ara mateix hom voldria ser Essaú, preferint un plat de llenties a la primogenitura. La diferència és que a la vida real, ara s’està preferint “la promesa d’un plat de llenties”. La promesa d’una llista única per a unes eleccions (o 3, o 4 o 10) a celebrar en un període entre 3 i 18 mesos. Una falsa unitat a canvi de… manca de definició.
A Catalunya no tenim clar que, sigui quina sigui la proposta, una sola llista, dues, tres o mil (i com més millor), la decisió important no la tenen ni Artur Mas, ni Oriol Junqueras, ni David Fernández ni cap dels 135 diputats que conformin el futur Parlament de Catalunya.
La decisió important l’haurem de prendre els ciutadans amb les paperetes. Tant és si amb una llista única, com eleccions ‘normals’, sempre i quan el programa sigui equivalent, amb punts ben definits:
Que el primer acte del nou Govern sigui declarar l’independència de Catalunya.
Convocatòria de consulta demanant als ciutadans si volem una Constitució.
Aprovació, si s’escau, de la nova Constitució, i
Referèndum d’acceptació de la Constitució pels ciutadans.
L’unitat perquè si, l’ “o jo o res”, el “si no ho fem així ningú ho entendrà” o defensar que “o tots al mateix sac o perdrem” és l’equivalent a vendre’s l’ànima i tractar d’imbècil a tothom. Ens omplim la boca dient que España no entén la diversitat, i aquí ens tirem d’un barranc abans que fer llistes separades (però només si ho demana ERC, si ho fa la CUP, és normal), sense recordar que el que importa és una majoria d’escons.
Només he votat ERC en una ocasió, a les primeres eleccions en que vaig poder votar (municipals) i no crec que ho torni a fer. Tampoc votaré la CUP. Però hauria d’estar molt clar que es pot anar junts, cadascú des de casa seva. Com diu Quim Arrufat, no totes les operacions de suma acaben sumant. Aquí hem de multiplicar, defensant la diversitat i rebutjant l’unicitat forçada.
Mai a la vida ens hem de vendre l’ànima, i molt menys per una promesa. I encara menys si cada tres declaracions, estem recordant que “aquí som independentistes de tota la vida”, a l’hora que fa mesos que recordem a qui fa aquesta promesa que és un convers recent.
Juntament amb la PAH, un dels moviments nascuts al caliu de les places que trobo més significatius és el que van acabar creant Arcadi Oliveres i “La Monja Forcades”.
El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions a les Cortes Españolas. Prèviament, 
Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “
L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “
I ara... què? 