Derrotisme, doble vara de mesurar, independentisme de pedra picada que es tira enrere a la mínima ocasió (en efecte, aquest és l’independentista arquetípic) i defenestració d’ Oriol Junqueras. Ànsies “d’alarde”… i ànsies de vendre’s l’ànima a qui faci la millor promesa pre-electoral.
Quan fa dies el President Mas va proposar una llista única, molta gent s’ho va prendre amb suspicàcia, i també molta gent va aplaudir amb les orelles. Quan immediatament en David Fernández i en Quim Arrufat van dir que la CUP no mai compartirà llista amb CiU, molts també van aplaudir amb les orelles. Però ahir, en Junqueras proposa fer llistes separades, i la terra es va obrir.
Menys traïdor, i crec que avui o demà sortirà el terme, li han dit de tot. Fins i tot ha sortit algun il·luminat com en Barbeta dient que Junqueras vol retornar al debat “esquerra – dreta”.
Ja que tothom s’ha animat a jugar a les diferències, m’apunto:
- Mas és polític professional. Junqueras és un professor que fa de polític.
- Mas és el President de la Generalitat. Oriol Junqueras és el cap de l’oposició.
- La feina del President és governar, decidir cap on ha d’anar el pais. La feina del cap de l’oposició és… oposar-se en allò que cregui que no és correcte. I fins ara, cadascún dels dos ha fet el seu paper a la perfecció.
El missatge del President Mas, presentant la llista única, era “o això o res”. La tècnica d’auto-exclou-re’s, deixar-te a tu mateix a part per mostrar honestedat, presentar els altres productes, i recordar la teva oferta, però restant importància. És de primer de màrqueting, i funciona: tothom aplaudint amb les orelles.
El què fa por és l’ànim que s’està destil·lant, una ànsia de vendre’s l’ànima. Si féssim una comparació bíblica, ara mateix hom voldria ser Essaú, preferint un plat de llenties a la primogenitura. La diferència és que a la vida real, ara s’està preferint “la promesa d’un plat de llenties”. La promesa d’una llista única per a unes eleccions (o 3, o 4 o 10) a celebrar en un període entre 3 i 18 mesos. Una falsa unitat a canvi de… manca de definició.
A Catalunya no tenim clar que, sigui quina sigui la proposta, una sola llista, dues, tres o mil (i com més millor), la decisió important no la tenen ni Artur Mas, ni Oriol Junqueras, ni David Fernández ni cap dels 135 diputats que conformin el futur Parlament de Catalunya.
La decisió important l’haurem de prendre els ciutadans amb les paperetes. Tant és si amb una llista única, com eleccions ‘normals’, sempre i quan el programa sigui equivalent, amb punts ben definits:
- Que el primer acte del nou Govern sigui declarar l’independència de Catalunya.
- Convocatòria de consulta demanant als ciutadans si volem una Constitució.
- Aprovació, si s’escau, de la nova Constitució, i
- Referèndum d’acceptació de la Constitució pels ciutadans.
L’unitat perquè si, l’ “o jo o res”, el “si no ho fem així ningú ho entendrà” o defensar que “o tots al mateix sac o perdrem” és l’equivalent a vendre’s l’ànima i tractar d’imbècil a tothom. Ens omplim la boca dient que España no entén la diversitat, i aquí ens tirem d’un barranc abans que fer llistes separades (però només si ho demana ERC, si ho fa la CUP, és normal), sense recordar que el que importa és una majoria d’escons.
Només he votat ERC en una ocasió, a les primeres eleccions en que vaig poder votar (municipals) i no crec que ho torni a fer. Tampoc votaré la CUP. Però hauria d’estar molt clar que es pot anar junts, cadascú des de casa seva. Com diu Quim Arrufat, no totes les operacions de suma acaben sumant. Aquí hem de multiplicar, defensant la diversitat i rebutjant l’unicitat forçada.
Mai a la vida ens hem de vendre l’ànima, i molt menys per una promesa. I encara menys si cada tres declaracions, estem recordant que “aquí som independentistes de tota la vida”, a l’hora que fa mesos que recordem a qui fa aquesta promesa que és un convers recent.
I ara... què? 