Procés Constituent Subprime vs. ANC

forcades15mJuntament amb la PAH, un dels moviments nascuts al caliu de les places que trobo més significatius és el que van acabar creant Arcadi Oliveres i “La Monja Forcades”.

Teresa Forcades va saltar a la fama pels seus atacs contra l’industria de les farmacèutiques. Arcadi Oliveres, per la seva banda és economista d’àmbit cristià i un històric de l’Assamblea de Catalunya de 1971.

Oliveres va estar a primera fila durant l’acampada de Plaça Catalunya l’estiu de 2011 i el posterior desallotjament a cops de porra per part dels Mossos d’Esquadra, essent un dels grans aprofitadors del moviment, atraient i potenciant el discurs anti-capitalista, decrecionista i anti-globalització, ja propi en ell.

En una “entrevista digital” feta per El País al juny de 2011, Oliveres deixa clar que veu el 15M com un “despertar de consciència” i nega que quedarà en no-res responent a alguns comentadors que preguntaven, preocupats, per la dilució que ja estava patint el moviment.

Fruit de tot plegat va ser el llibre coral “Les veus de les places“, que aglutina les reflexions de diversos autors (entre ells David Fernández, actual Diputat per la CUP al Parlament de Catalunya) sobre el 15M. La presentació del llibre acaba amb

Som aquí perquè volem una nova societat que doni prioritat a la vida per sobre dels interessos econòmics i polítics. No hi ha marxa enrere.

El pròleg acaba dient:

El camí es fa fugint del camí. Recordem sempre que el que ens defineix és l’obscura potència de la vida i el que ens uneix és la força de l’anonimat.

El capítol d’ Oliveres és la transcripció de la seva intervenció a l’Assemblea de la plaça Islàndia, però cal llegir la resta del llibre per poder trobar fragments indicatius del que s’apuntava com La Propera Revolució™:

“Ningú no ens representa” no és, doncs, una exclamació nihilista; ans el contrari, és l’assumpció de la fi de la delegació, l’esquerda per on emergeix la capacitat d’autoorganització. La força de la cooperació social. [p. 38]

Les acampades i el moviment del #15M són una escola d’aprenentatge polític, per als que acaben d’arribar i per als que portaven temps. [p 59]

Estem davant d’una veritable «indignació mobilitzada». Del terratrèmol de la
crisi, comença a sorgir el tsunami de la mobilització social. [p 84]

L’eslògan principal del 15M, «No som mercaderies en mans de polítics i banquers», resumeix bé les demandes i el perfil del moviment. [86]

Menció especial a la secció “Això acaba de començar”, pàgina 92 i 93.

De la mateixa manera que som un Nosaltres que no es pot subsumir en un espai públic no estatal —no som una assemblea general, un grup en fusió, un poble nòmada, un món fet de singularitats—, l’organització que reguli el desbordament ha de ser també una articulació complexa de dispositius. La força de l’anonimat, la força de vida que som, rebutja els models antics identitaris i sectorials. De la mateixa manera qualsevol intent de recuperar la nostra força mitjançant la forma
partit està abocada necessàriament al fracàs. La força de l’anonimat mai no podrà ser tancada en una urna. [p. 99]

L’estratègia d’objectius que proposem podria començar amb:
a) 1.000 euros per a cada persona pel sol fet de formar part de la societat i tenint en compte la riquesa ja acumulada. b) No més desnonaments i retorn dels expulsats. Possibilitat de tornar la vivenda al banc i no continuar pagant la hipoteca. c) No a la llei Sinde. [p. 100]

Anonimat, indignació mobilitzada i manca/rebuig explícits de representació política; elogi de la col·lectivitat i rebuig de traslladar l’energia a la política (cosa que contrasta amb les respostes d’ Oliveres a l’entrevista a El País); demandes de Renta Bàsica, aturar desnonaments i en tercer lloc, ‘No a la Llei Sinde’.

Ja després de tot el rebombori inicial, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, van apropfitar molt bé el respectiu ressò mediàtic. També es van deixar estimar, més i millor que Ada Colau, per tots aquells que els llençaven peticions més o menys subtils, convidant a un i altra a organitzar alguna mena d’ associació, plataforma o fins i tot un partit polític per donar sortida a tota l’indignació continguda. Acabarien creant el Procés Constituent, l’abril de 2013, com a plataforma per promoure un canvi de model polític, econòmic i social a Catalunya.

Cal destacar el contrast de l’actitud immediatament post-15M amb una entrevista a Público pel segon aniversari, en que Oliveres ja explica el Procés Constituent i fuig d’estudi de forma flagrant quan se li pregunta si ha arribat el moment de l’acció política.

Es tornava a repetir el “si però no” dels que van que la Plaça, perquè ningú volia aparèixer com l’aprofitat.

Però a diferència del que va passar amb la PAH, que es va convertir en un moviment estatal, Catalunya estava immersa, ja feia un parell d’anys, en el que ara coneixem com Procés de Transició Nacional™, pel que l’indignació es va veure retroalimentada pels continus atacs del govern central, afegides als “impuestazos” i “corralitos” fiscals aplicables a la resta de l’Estat.

El Procés™ com a catalitzador de l’indignació ciutadana… amb Madrid

David Fernández, de la Plaça al Parlament - Foto elperiodico.com
David Fernández, de la Plaça al Parlament – Foto elperiodico.com
Després de les tres grans manifestacions successives de l’ 11 de setembre entre 2010 i 2012 (i la famosa manifestació del 10 de juliol de 2010), la Transició Nacional va eclipsar totalment l’escenari post-15M. Dues eleccions, 2010 i 2012, i dos governs de CiU. Amb el primer, van venir retallades, lleis Òmnibus i el conseller Felip Puig desallotjant l’acampada de Pl. Catalunya a Barcelona, un dels errors més grans i sonats del primer govern Mas.

La CUP, fins al moment present a bastants ajuntaments des de feia anys, va decidir presentar-se a darrera hora a les eleccions de 2012, aconseguint per completa i majúscula sorpresa de la resta de partits, 3 diputats. Tot i la minsa recuperació d’ ICV i el rebot d’ ERC (que venia molt castigada pel Tripartit), la CUP va ser l’estrella i, no seria atrevit dir-ho, el partit polític que més va aprofitar les protestes de l’estiu de 2011.

David Fernández, co-autor del llibre “Les veus a les places” que hem vist i que va acabar amb diferents traumatismes durant l’escampada dels Mossos a Pl. Catalunya, a diferència de Joan Herrera no formava part de l’ stablishment.

La campanya electoral de la CUP es va basar en definir-se com “el caball de Troya de les classes populars al Parlament”. Quin era el seu objectiu? “Els farem la vida impossible perquè en aquest país tenim l’alternativa, que la vida continua sent possible contra aquest règim, el capitalisme senil”.

L’ Assamblea Nacional Catalana: activisme de manual

Groc
Groc
Però en el pla “Transició Nacional”, el teixit associatiu relacionat amb les consultes populars per la independència va acabar madurant en la creació, l’abril de 2011, de l’Assamblea Nacional Catalana, amb Carme Forcadell formant part del secretariat provisional.

Un any després, al Palau Sant Jordi, s’aproven els estatuts i el full de ruta cap a l’independència, i un més després d’això, Forcadell és escollida com a Presidenta.

La gran diferència amb el Procés Constituent és que des del primer moment, l’ ANC es va desmarcar de forma clara i explícita de qualsevol ambició electoral, restringint el seu àmbit d’actuació com a ‘societat civil’, i fomentant la creació de múltiples seccions locals i sectorials amb una gran autonomia, construint un sistema descentralitzat però amb un líder clar, in-discutit i indiscutible.

Aquesta estructura és la que va permetre que les seccions locals llencessin les seves pròpies iniciatives, com “Dóna la cara per la independència“, nascuda de la secció local de Berga al desembre de 2011.

Al juny de 2012 comença la “Marxa cap a la Independència“, a Lleida. Acaba amb més de milió i mig de persones a Barcelona i Carme Forcadell rebuda al Palau de la Generalitat pel President Mas, en la que li llancen el suggeriment de convocar eleccions plebiscitàries al 2014.

Al 2013 es llança la campanya per la sobirania fiscal, intentant que el major nombre de persones i empreses paguin els seus impostos a l’ Agència Tributària Catalana.

Aquell mateix estiu comença la campanya “Signa un vot per la independència“, consistent en recollir vots per demanar al Parlament de Catalunya que es faci tot el possible, legalment, per a poder realitzar un referèndum d’independència o, en cas de negativa per part del Gobierno Central, declarar l’independència.

També al 2013 comença l’aliança amb Òmnium Cultural, organitzant el Concert per la Llibertat al Camp Nou, que acaba omplint-se amb 90.000 espectadors, i organitzant la Via Catalana que va unir El Pertús amb Alcanar amb una cadena humana, el dia 11 de setembre, a més de tenir una gran repercussió internacional gràcies a les 36 assemblees exteriors de l’ANC/Òmnium.

Ja al 2014, l’ ANC i d’altres entitats de la societat civil presenten la plataforma “El país que volem“, un procés participatiu obert per recollir propostes i aportacions sobre una futura Catalunya independent. I al setembre de 2014, el moment estel·lar del Tricentenari, ANC i OC organitzen un mosaic en forma de V format per més de dos milions de persones cobrint uns 11km dins la ciutat de Barcelona, es presenten les 750.000 signatures fruit de la campanya “Signa un vot” i demanen al President Mas que “posi les urnes”.

Per a la jornada del 9 de novembre i la consulta popular amb la famosa doble pregunta, des de mesos enrere s’escull el color groc com a símbol, empaperant carrers, places i monuments, penjant llaços de plàstic grocs dels fanals i canviant fotos i avatars dels perfils personals de Facebook, Twitter, pàgines web, blogs, etc… a un quadrat groc.

El fort lideratge de Forcadell, reforçat amb el duet amb Muriel Casals, presidenta d’ Òmnium Cultural, i una successió d’èxits més o menys impressionants i en progressió, va aconseguir desplaçar el focus d’atenció totalment.

El Procés Constituent immers en la retòrica buida de congressos, informes i jornades programàtiques va quedar a la perifèria i completament fora del joc, com un pastís que es desinfla, un Procés Constituent “subprime”, que a la mínima ocasió ha estimat i s’ha deixat estimar pel nouvingut.

A diferència del 15M, l’ANC si que va llegir a Sharp:

  • absoltuament cap aspiració electoral. Tema clar des del dia 1.
  • líder visible sense “pedigrí stablishment” (una professora de Xerta) amb una mínima vida política i un important bagatge com activista per la llengua
  • moviment nascut des de la societat (a partir de les consultes per la independència)
  • objectius clars: independència de Catalunya
  • espai i temps clars: 2014
  • atorgant autonomia a les seccions locals que els permeten fer accions i crear de campanyes descentralitzades, després potenciades des del nucli (la marxa comença a Lleida, s’uneix El Pertús i Alcanar, amb Barcelona quedant a la banqueta com a gran escenari de l’ 11 de setembre…)
  • planificant de forma clara i facilitant les coses als voluntaris (el llibret d’organització de la marxa és un gran exemple de com portar una campanya d’acció)
  • escollint símbols fàcils d’integrar i de reconèixer: el groc com a color identificatiu, penjant alguna cosa groga en algun lloc o portant una peça de vestir groga
  • i tot això per mirar cap als polítics i comminar-los a que passin a l’acció: la societat es mou, vostès han de fer el mateix.

A l’ ANC van fer molt bé els deures i han sabut portar la situació a la perfecció, adaptant-se ràpidament als canvis, dominant el tempo i l’agenda pública sense deixar-se emportar per aconteixements aliens, emprant Internet i les eines associades amb intel·ligència i per allò necessari (amplificar missatge, difusió i evitar manifestos fractals i descartant l’ activisme/clictivisme d’adhesió tipus ‘m’agrada’), i primant l’acció al món físic, potenciant el contacte personal entre els voluntaris amb reunions, trobades i paradetes al carrer cada cap de setmana. Fent tot això, l’ANC ha aconseguit convertir-se en la vara que haurà d’ atiar als polítics catalans quan es desviïn de la ruta marcada.

Un d’aquests errors es va poder veure a finals de setembre de 2014, quan arrel de la previsible impugnació de la consulta popular no referendària del 9 de novembre, es va intentar organitzar una acampada de protesta. El Govern Mas no va esperar i va actuar a les primeres de canvi.

Organitzar una acampada, davant la representació del Gobierno, amb més de 30 dies d’antelació a una consulta que tothom havia de comptar que s’impugnaria era molt arriscat. Mantenir la gent a la plaça durant 39 dies per arribar igualment a un punt que ja es sabia? Arriscar-se a que qualsevol des-cerebrat de qualsevol lloc fes saltar l’espurna que podia portar a la batalla campal?

La CUP no va llegir a Sharp, o ho va fer i no el va entendre. El pseudo maidan d’ octubre es treia d’altres manuals de lluita i resistència. L’opció ‘menys errònia’ era aguantar el pols fins al 9N, tal i com es va fer, per sortir al carrer només en cas de suspensió per la força de les votacions, plantant tendes si fes falta per forçar als partits catalans a moure fitxa. Afortunadament, el que podia haver acabat com un 15M 2.0 va desaparèixer en dos dies.

Tot i això, l’arribada de Podemos, que ja li ha llençat la canya a Forcades i Oliveres, podria ser un obstacle si El Procés no avança de forma seriosa i/o es perden els nervis i la capacitat de dominar el tempo i l’agenda.

L’ ANC haurà d’exercir el seu paper i no permetre que l’atenció de la gent, ni la dels polítics, es desviï del Procés. L’ ANC serà la responsable de no permetre la repetició de l’error de voler fer la revolució, la que sigui, abans de guanyar.

Però això és una altra història per a ser explicada en una altra ocasió.

Advertisements

2 pensaments sobre “Procés Constituent Subprime vs. ANC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s