El resultat del 15M: el perill de la superfluïtat la invocació de “ma dura”

-¿A quien vas a votar?  -¡Ghost busters!
-¿A quien vas a votar?
-¡Ghost busters!
Òbviament, mai falta qui intenta apropar la brasa a la sardina, i els grans próceres de l’Internet espanyola, amb els no-líders de No Les Votes al capdavant, ja van cuidar-se des del dia després de les eleccions europees de reclamar, això si, indirectament no fos cas, l’eclosió dels nous partits com un èxit propi. En realitat, qualsevol resultat pot considerar-se èxit d’una campanya que porti per títol “vota a otros”. “Qué otros? No sé, otros. Da igual.”

A la pregunta “quina part del darrer resultat electoral és atribuïble a #NoLesVotes“, la resposta podria ser “tot” i “res”.

“Res” perquè la situació polític-econòmica actual era inevitable i s’hauria generat, gestionat i retroalimentat igualment i sense necessitat d’intervencions, i perquè per molt que ho reclami, Podemos no és hereu del 15Mn ni d’allò que va provocar la convocatòria inicial: la lluita contra la censura a Internet.

La part del “tot”, perquè el “vota a otros” a les eleccions generals de 2011 va provocar la fragmentació dels indignats, i la majoria absolutista del Partido Popular. #NoLesVotes va acabar amb el bipartidisme donant pas a un partit amb majoria absoluta. I també perquè si es treu la gent al carrer ha de ser amb un objectiu. Una massa de gent ‘indignada’ sense un horitzó clar es pot transformar en una arma terrible, i estem a punt de comprovar-ho.

Les mobilitzacions inicials del 15M van ser el primer èxit de la Societat Civil Digital, però van estar basades en una campanya de clictivisme, de pura adhesió fàcil i sense necessitat de compromís: facebook, twitter, compartir un hashtag i poca cosa més. No existeix el ‘ciberactivisme’, ni el hacktivisme, ni tota la patranya que els venedors de fum i anàlisis empren per vendre els seus llibres. Existeixen activistes que empren Internet.

Sol mai va ser Tahrir

Una de les metàfores o comparacions més emprades a les places espanyoles va ser amb Tahrir Square. Què passa després de Tahrir? Mubarak a la presó i eleccions.

Foto: Mona
Tahrir Sq. febrer de 2011 – Foto: Mona
Després de les eleccions de 2011 i la victòria i l’ascens de Mursi i els Germans Musulmans, l’exèrcit, una part del món islamista (encapçalat pels salafistes), el Moviment 6 d’Abril i d’altres grups, amb el suport majoritari de la societat egípcia, van derrocar el nou president.

Després que el general Sisi prengués les regnes i que es formés un govern provisional, aquest govern va il·legalitzar als Germans Musulmans i poc després també al Moviment 6 d’Abril, entre d’altres.

A principis de 2014 es va votar la nova Constitució, que limita mandat presidencial i garanteix llibertats com la d’expressió o premsa, però que té camí per recórrer i desenvolupar-se. Aquest recorregut no estarà exempt d’ esculls com la llei que permet vetar accions per part d’organitzacins de la societat civil, així com dissoldre organitzacions i associacions a voluntat.

S’han creat nous moviments d’ “activisme de base” com el Moviment Tamarod (Rebel·lió), liderat per membres de l’exèrcit d’alta graduació. És un sector molt crític amb els Estats Units, i es creu que tenen l’intenció de constituir-se en partit polític. En principi, serien lleials a Sisi.

En el cantó econòmic, el sistema egipci estava (està) basat majoritàriament en subsidis i subvencions (gasolina, energia, menjar, etc). Sisi ha intentat reformar aquest sistema per tal d’empènyer la recuperació, però ha trobat oposició, tot i que no ha estat massiva.

En el pla exterior, l’ aliança entre Egipte i Israel dona força a Sisi i al seu govern en tant continuï la seva acció anti-terrorista al Sinaí, i mentrestant segueix la seva acció de desfer tots els lligams, inclosos túnels de contraban dels terroristes del Hamás a Gaza que es van crear durant el govern de Mursi.

I mentrestant, Mubarak va veient com el seu procés va desapareixent i es va oblidant lentament, com llàgrimes en la pluja.

Líbia

El capítol Libi de les revolucions àrabs va desembocar en una cruent guerra civil en la que fins i tot hi van intervenir exèrcits occidentals donant suport als rebels. Finalment, Gaddafi va ser pres, apallissat i executat a un marge de la carretera.

La guerra civil pot haver acabat “oficialment”, però la realitat és que el país està immers en greus crisis polítiques i econòmiques des de 2011.

Tunísia

Tot i que la Primavera Àrab va començar a Tunísia… algú en sap alguna cosa? Se n’ha parlat? No gaire. Es podria dir que, de la mateixa forma que amb les revolucions de colors que inicien aquest estudi, el primer és el que guanya, com Ucraïna a 2006 (i ja veiem com està tot avui en dia), però no.

Com a Egipte, les primeres eleccions lliures en dècades van donar la victòria als partits islamistes, i la situació a Líbia es veu amb recel i temor al país que ho va començar tot. Els refugiats de la guerra civil líbia arriben sense parar i hi ha por a que això comporti l’entrada d’ “elements desestabilitzadors”, armes i d’altres.

Tot i això, la situació econòmica ha millorat substancialment (tot va començar amb demandes de poder treballar i guanyar-se la vida legalment), mentre que en l’àmbit de les llibertats democràtiques… bé, que el salafisme governamental intenti aplicar l’islam a la societat més occidentalitzada del món islàmic té els seus problemes.

Síria

No cal afegir gaire al que no s’hagi dit ja de la situació a Síria, a part de recordar que és una de les vergonyes històriques més grans del món occidental. Un món que gira la cara cap a una altra banda mentre milions, MILIONS, de persones han mort a causa de la repressió i la guerra civil, i centenars de milers de refugiats, entre ells una enorme part son palestins oblidats pels qui defensen als seus cosins gazatís, no tenen qui els aculli enlloc del món. I sense que ningú hagi mogut un sol dit.

Bé, m’equivoco. A l’inici tothom esperava que els rebels sirians aconseguissin derrocar a Al Assad fill i els animaven, però amb l’entrada de l’ ISIS a les grans lligues de la geopolítica mundial, ara resulta que Assad és dels bons.

Revolta i contra-revolució

Les revolucions àrabs han desembocat en contra-revolucions i han portat l’ascens al poder de l’islamisme radical. S’ha sortit de la tirania secular localista i s’ha caigut a la tirania teocràtica expansiva i universalista, havent de fer la contra-contra-revolució corre-cuita i evitar mals molt majors.

La Primavera Àrab s’havia d’estendre a Europa i portar, també aquí, nous vents de llibertat, en especial als països del sud d’Europa, castigats per la corrupció i els abusos polítics.

I mentre allà es jugaven la vida i molts dels que acampaven a Tahrir ara estan en vaga de fam a la presó, aquí la revolta del Facebook de la generació amb més títols de la història ha tingut les seves pròpies conseqüències.

A Itàlia, el comediant Beppe Grillo va triomfar amb el seu moviment Cinque Stelle per després mostrar la seva faceta totalitària i acabar amb el partit escindit i Berlusconi fregant-se les mans mentre decideix si torna o no torna, i si ho fa per aclamació popular o emulant un triomf imperial com August.

A Grècia, i després de grans i massives protestes, el partit obertament nazi Albada Daurada va aconseguir 18 escons a les segones eleccions de 2012 extraient els vots especialment dels joves, quedant com el cinquè partit més votat.

En les mateixes eleccions, l’altre extrem de l’eix, Syriza va aconseguir ser la segona força més votada amb un programa extret de la Plaça Syntagma, o de la Puerta del Sol o de la Plaça Catalunya: impagament del deute, sortir de l’OTAN, augmentar despesa social i pagar-ho apujant impostos fins al 75% de la renda. Els partits tradicionals van aconseguir esquivar el primer cop al 2012, però no sembla que ho puguin tornar a fer, i Syriza podria aconseguir provocar eleccions anticipades, i guanyar.

Podemos no és l’hereu de la #SpanishRevolution sinó el resultat

#NoLesVotes, però ensenya'ls a obrir el Face
#NoLesVotes, però ensenya’ls a obrir el Face
Si alguna cosa caracteritza a la societat espanyola és que depèn del dirigisme, i “fer activisme” consisteix en fer alguna cosa per arribar a un objectiu. I és molt diferent al “ciberactivisme”, es a dir a fer clics o a agitar un telèfon per a que soni com una cassola, i tothom esperant a que sigui un altre qui mogui la primera fitxa. Això no és activisme, és sabotatge social destraler i irresponsable. Clictivisme d’adhesió per aconseguir pujar el klout. Activisme de saló 2.0.

I quan el clictivisme ja no dona més de si, entra l’activisme real, el que es basa en l’interacció entre persones físiques colze amb colze. És aquest model el que ha conformat el “miceli” que ha permès les condicions ideals per al sorgiment de Podemos.

Podemos és la culminació i la sublimació de la #SpanishRevolution. Podemos no és l’hereu del 15M, n’és el resultat. Perquè al final resulta que si que podríem parlar d’una #SpanishRevolution que, com totes les revolucions consisteix en donar una volta completa al cercle i acabar just al mateix lloc d’on s’havia sortit.

El gran problema és que havent creat un enorme teixit associatiu i xarxes d’ajuda mútua, s’ ha preferit invocar al monstre en comptes d’aprofitar les ‘estructures ciutadanes’ creades per minar l’actuació estatal i permetre als ciutadans autonomia, i alliberar-se de la seva Estat-dependència. Pel contrari, es reclama que torni l’autoritat, la llei i “La Democràcia”.

Podemos ha arribat on és ara fagocitant el 15M i parasitant la història, i el següent pas serà fagocitar la societat. I amb les deixalles construirà un mur ben alt, mentre tothom aplaudeix i canta un altre cop “vivan las caenas”.

Fins ara, tothom li ho està posant en safata de plata, i el gran públic, a falta d’altres opcions vàlides, sembla disposat a participar en la construcció del propi mur.

Quan regna el desgovern i es crea un buit enorme, el primer que faci el pas endavant prometent mà dura i retornar la pau social, acostuma a guanyar per golejada primer, i aprofitar l’autoritat per esdevenir autoritarisme després.

Hi ha risc a que quan tothom es desperti del meravellós somni de jutjar als qui ens han portat fins aquí, trobar-se atrapats per un mur molt alt, ample i llarg, i no serà de gel.

Advertisements

3 pensaments sobre “El resultat del 15M: el perill de la superfluïtat la invocació de “ma dura”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s