El Casino dels Moderats al poble gris

Tal com estaven els pobles, creien necessari per al poble un refugi i baluart d’hipocresia per a tancar-hi a la gran vida privada; un local de propaganda passiva, amb cotó fluix i fenicat a les portes; un esbarjo de concentració encongida, un amagatall d’apariència pública, un convent de monàstica seglar per a amagar-se els uns als altres, per a tenir secrets en comú i per aturar tot lo aturable; tenien de protegir-se, d’ajudar-se, de comunicar-se la prudència en comunitat per repartir-se bé la culpa; tenien de tornar-se anònims per no quedar compromesos, s’havien de saber les faltes perquè tots tinguessin per perdre, i tenien de ser el cercat, la paret, la muralla, la muntanya, que aturessin les invasions forasteres que esgarriaven les creències.

I complien, i us ho juro que ho eren ben bé la tanca. Allí no hi penetrava una idea sense passar per vint sedassos, sense dormir-la, sense pair-la, sense xollar-la i sense deixar-la despullada; un raig de llum que no li posessin cortinetes, i vidres glaçats, i estores; ni un alè de nova vida, sense demanar-li la cèdula, i el butlletí, i la butlla, i la llicència de vida.; i ni un desig de reforma, sense tallar-li les ales, les cames, les plomes i el borrissol. L’altar de l’encantament era el seu altar major, Sant Prudenci l’amo, i el casino era el banc de l’obra, però de l’obra de no fer obres, de l’obra d’aturar les obres, d’hipotecar-les i de posar-hi embargs a sobre.

Allò era un presiri voluntari que s’havien fabricar per tancar-s’hi de per vida, an ells i an els seus mals pensaments. Allí l’expansió era el dimoni; la franquesa, el vici; l’espontanitat, la bogeria; i no podien moure un braç sense amagar-lo an el parió. Cuidar l’hort com uns frares de la Trapa, criar gallines socials, tenir braseret per soci, era tota la disbauxa i desenfrè dels socis, i encara tot això amb ordre, amb gran prudència, amb tacte i cuidado de que no s’esbombés per fora.

Havien tingut experiències terribles d’això d’haver-hi bocamolls. Un dia l’apotecari, president en cap del casino, va exaltar-se i va pendre vuit orxates. Va córrer a l’estrago; va saber-ho el poble, pa perdre un casament i la meitat de la parròquia, i els socis en tolerància van discutir si era permès l’abús tan il·lícit de tan terrible beguda.

Van votar que no, i van fer bé. No s’hi compra, a la casa d’un viciós! No hi volien ser vistos a casa d’un desbocat! No se li dóna la noia a un ser que tingui aquesta flaca!

I quina flaca, cavallers” Deu ens guard de tenir-ne un a la família, d’home donat a l’orxata!

Recordeu les mosques? En Rusiñol també descriu les diferents vessants de la política al poble gris… avui els moderats.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s