El Casino dels Moderats al poble gris

Tal com estaven els pobles, creien necessari per al poble un refugi i baluart d’hipocresia per a tancar-hi a la gran vida privada; un local de propaganda passiva, amb cotó fluix i fenicat a les portes; un esbarjo de concentració encongida, un amagatall d’apariència pública, un convent de monàstica seglar per a amagar-se els uns als altres, per a tenir secrets en comú i per aturar tot lo aturable; tenien de protegir-se, d’ajudar-se, de comunicar-se la prudència en comunitat per repartir-se bé la culpa; tenien de tornar-se anònims per no quedar compromesos, s’havien de saber les faltes perquè tots tinguessin per perdre, i tenien de ser el cercat, la paret, la muralla, la muntanya, que aturessin les invasions forasteres que esgarriaven les creències.

I complien, i us ho juro que ho eren ben bé la tanca. Allí no hi penetrava una idea sense passar per vint sedassos, sense dormir-la, sense pair-la, sense xollar-la i sense deixar-la despullada; un raig de llum que no li posessin cortinetes, i vidres glaçats, i estores; ni un alè de nova vida, sense demanar-li la cèdula, i el butlletí, i la butlla, i la llicència de vida.; i ni un desig de reforma, sense tallar-li les ales, les cames, les plomes i el borrissol. L’altar de l’encantament era el seu altar major, Sant Prudenci l’amo, i el casino era el banc de l’obra, però de l’obra de no fer obres, de l’obra d’aturar les obres, d’hipotecar-les i de posar-hi embargs a sobre.

Allò era un presiri voluntari que s’havien fabricar per tancar-s’hi de per vida, an ells i an els seus mals pensaments. Allí l’expansió era el dimoni; la franquesa, el vici; l’espontanitat, la bogeria; i no podien moure un braç sense amagar-lo an el parió. Cuidar l’hort com uns frares de la Trapa, criar gallines socials, tenir braseret per soci, era tota la disbauxa i desenfrè dels socis, i encara tot això amb ordre, amb gran prudència, amb tacte i cuidado de que no s’esbombés per fora.

Havien tingut experiències terribles d’això d’haver-hi bocamolls. Un dia l’apotecari, president en cap del casino, va exaltar-se i va pendre vuit orxates. Va córrer a l’estrago; va saber-ho el poble, pa perdre un casament i la meitat de la parròquia, i els socis en tolerància van discutir si era permès l’abús tan il·lícit de tan terrible beguda.

Van votar que no, i van fer bé. No s’hi compra, a la casa d’un viciós! No hi volien ser vistos a casa d’un desbocat! No se li dóna la noia a un ser que tingui aquesta flaca!

I quina flaca, cavallers” Deu ens guard de tenir-ne un a la família, d’home donat a l’orxata!

Recordeu les mosques? En Rusiñol també descriu les diferents vessants de la política al poble gris… avui els moderats.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s