Mr. Schmidt, ether seller

Fa uns dies algú em va acusar de maniqueisme per dir que al tanto amb Google. A banda del perill obvi que comporten els il·luminats de tota mena, inclosos els singularistes de Google amb Eric Shmidt al davant, cal tenir també en compte els moments en que comencem a percebre el fum, les llumetes brillants i els efectes especials. El 99% dels casos vol dir que hem d’activar l’ Alerta Bullshit.

Això és el que s’hauria de fer amb les declaracions de Schmidt a Davos, on proclama Urbi et Orbe que els problemes del món es solucionen amb…. repic de tambors… més ample de banda!

I say this with almost complete seriousness. Almost all of the problems we debate can be solved literally with more broadband connectivity in these countries. And the reason is, broadband is how you address the governance issues, the information issues, the education issues, the personal security issues, the human rights issues, the women’s empowerment issues.

La cita l’he trobat a l’article de Roughtype, The alchemist’s delusion, on en Nick acaba amb una cita esclaridora:

The very language used to convey the message insists that the wondrous blessing on the horizon is ineluctable. So great is its power and glory that any demand for negotiations about exactly which technology will be introduced, by whom, and in what form is mere impudence. Only a fool would ask to see the fine print, examine the blueprints, or check the credentials of the planners.

Per si algú no l’entén prou bé, l’anglès, us deixo amb un vídeo il·lustratiu:

La guerra del copyright s’ha d’acabar

Ahir va sortir publicat a Núvol el meu article “La guerra del copyright s’ha d’acabar“. És la meva aportació al debat que s’ha obert arrel de la columna de Quim Monzó el passat divendres 23 de gener, i que ja compta amb intervencions de Josep Sala (principalment a qui responc en la meva intervenció), Darío Castañé, Bernat Ruiz i Montse Barderi.

És molt bo que s’obri aquest debat, i que sigui ara. No és el debat sobre la propietat intel·lectual, superat ja fa anys, ara toca parlar sobre la guerra del copyright, i això inclou els drets d’autor, la tecnologia DRM i moltes coses més.

A l’article a Núvol en parlo de bastantes, però sempre en queda alguna per sorgir. Us deixo un petit extracte:

Sobre la legislació abusiva i els sistemes DRM:

És qüestió de (poc) temps que a Europa es comencin a fer lleis que retirin la capacitat de decidir què i com instal·lar en els seus propis dispositius electrònics, és a dir, que es retirin els drets de propietat sobre les nostres pròpies possessions. Però això ja està passant cada dia, a cada compra de cada llibre en format digital a la majoria de botigues en línia: segons l’acord d’ús que tothom accepta sense llegir, la botiga ens està cedint la facultat de disfrutar del producte en una sèrie de dispositius, durant un temps determinat (pot ser indefinit), i poca cosa més. És a dir: no estem comprant un llibre en format electrònic, sinó que en realitat l’estem llogant, i el contracte es pot cancel·lar en qualsevol moment i sense cap mena d’avís. I això, i res més que això, és el DRM.

Sobre les edicions i els productes digitals:

Com indica molt bé Cory Doctorow a la seva darrera columna, si per tal de poder llegir un llibre hem de signar un contracte i n’hem de saber de lleis, estem davant una idea kafkiana. Cal repensar tot això.

Sobre el futur del debat sobre el copyright:

Entre moltes d’altres coses, els autors han de poder negociar amb molt més marge els seus contractes per poder decidir si mantenen l’exclusivitat d’alguns formats o no. També és imprescindible re-formular un sistema de copyright que atorga propietat dels drets fins als 90 anys després de la mort de l’autor original.

Però no ens podem quedar on som, els uns indignats perquè es senten ‘robats’, els altres traient la bandera de la llibertat d’expressió a la mínima, i uns d’altres al mig, intentant dir alguna cosa amb més o menys sentit.

Llegiu l’article complet a Núvol.com. I participeu en el debat. Ja sigui a Internet: en comentaris, a Twitter, Facebook… Però hi ha una àgora molt més important que tots ells junts: a casa, a l’escola, a la cua del mercat… La guerra del copyright ens afecta a tots, siguem uns “raritos” d’Internet o no, i és hora que s’acabi d’un cop.

Periodisme, informació i irrellevància

Es pot estar més o menys d’acord en segons quins temes i amb segons quines publicacions, però el que si que hauria de ser causa comú és la progressiva irrellevància d’ alguns periodistes i de la majoria de diaris, televisions i diferents grups mediàtics.

A El Medio han publicat un petit article sobre la manca flagrant d’informació sobre el terrorisme islàmic als mitjans occidentals:

Así, por ejemplo, el New York Times informó de un atentado excepcionalmente sangriento cometido por Boko Haram hace dos semanas y en el que el grupo podría haber matado a cerca de 2.000 nigerianos. Pero, perdido en medio del párrafo 12, aparece el impactante hecho de que sólo el año pasado ese mismo grupo terrorista mató a unas 10.000 personas. ¿De cuántos de los miles de ataques que causaron esas 10.000 víctimas informó el Times? Prácticamente de ninguno.

De manera análoga, Hisham Melham, de Al Arabiya, señalaba hace quince días que en Siria mataron a 74.000 personas el año pasado, mientras que en Irak la cifra de víctimas ascendió a unas 1.000 al mes. Pero, ¿cuántos de los miles de ataques que causaron esas escalofriantes cifras aparecieron en los principales medios occidentales? De nuevo, casi ninguno.

La indústria de les notícies és precisament això, una indústria, i el seu objectiu és vendre diaris, i per vendre més, publicaran el que més vengui. I en el sector, hi ha un tema que ven molt més que d’altres:

Para entender por qué, baste un pequeño ejemplo. En la página web del Times, el artículo sobre el asesinato de 2.000 personas por Boko Haram ocupa 540 palabras. Comparado con esto, un artículo del mes pasado sobre un palestino que murió en una manifestación antiisraelí (sigue sin estar claro si por haber sido maltratado o porque sufrió un ataque al corazón) fue juzgado digno de ocupar 1.040 palabras. Así, un palestino al que supuestamente mató Israel mereció 4.000 veces más palabras que cada víctima de Boko Haram, y el ratio sería mucho mas alto si incluyéramos a todas aquellas de las que nunca se informa. Cada palestino abatido (real o supuestamente) por Israel recibe un tratamiento aproximadamente igual de amplio.

Pero Yemini dice que cuando esos mismos musulmanes occidentales examinan las políticas de sus Gobiernos, ven que sus acciones contradicen la conclusión lógica a la que le hicieron llegar los medios. A fin de cuentas, los países occidentales están bombardeando actualmente al Estado Islámico, no a Israel. Y le han impuesto sanciones económicas a Siria, no a Israel. Por eso, el musulmán racional que se informe en los medios llegará a la conclusión de que los Gobiernos de Occidente no sólo son hipócritas, sino hipócritas antimusulmanes: colaboran militar y económicamente con Israel mientras emplean fuerzas militares y económicas contra musulmanes, a pesar de que, a juzgar por los medios de comunicación occidentales, parezca bastante más culpable. Y esa hipocresía antimusulmana indigna, y con razón, al musulmán racional en cuestión, escribe Yemini.

Com deia, es pot estar més o menys en acord en segons quins temes, però aquest nivell d’acord pot estar marcat per una manca d’informació o per una informació totalment esbiaixada. L’article menciona “musulmanes occidentales” que s’informen només pels grans mitjans tradicionals, però aquí hi entra qualsevol que s’informi d’aquesta manera.

Pot ser aquest biaix informatiu el que causi el “pànic a la islamofòbia” després d’un atemptat del terrorisme islàmic? Pot ser. Però mentre els qui haurien de “fiscalitzar la realitat” han fet un “pasapalabra” i ara opten per publicar pit i cuixa, crec que la resta de mortals faríem molt bé en començar a plantejar-nos si aquests que diuen no ser fiscals de res mereixen els nostres diners i la nostra atenció.

Si no volen informar de segons què, potser cal que comencem a apagar televisors, a no comprar diaris, o a cancel·lar-ne les subscripcions. Informar-se a través de diaris o televisió avui dia, vol dir estar informat d’allò que et vulguin informar, pel que com que et perdràs noticies igualment, quin sentit té seguir?

Donem massa importància en les nostres vides a persones que no ens aporten cap mena de valor afegit. I el més pervers, és que hi ha gent que si que aporta coses que perden el seu temps escrivint una minsa columna encorsetada en aquests diaris o havent-se de barallar amb d’altres simis menys evolucionats, quan podrien dir la seva de forma més lliure i millor a la seva pròpia tribuna. Per què, llavors, els prestem atenció i els donem el nostre temps i els nostres diners?

Total, per veure porno el millor és Internet, i a sobre és gratis.

Els capellans del poble gris

Allí, al costat de la iglésia, una mica més alta que les demés cases del poble, blanc i desolat, amb amples parets nues, llises i fredes, hi havia un gran casal, mig convent, mig rectoria.

Allí darrera d’aquells cancell hi niaven tots els temors, tots els núvols negres, tots els càstigs i totes les amenaces; allí tenien el poder de salvar-los. Els Sants escoltaven seriosos, el Crist de la Sang fins semblava compadir-los, la Verge molts cops els somreia, però no els donaven consells, no els senyalaven el camí de la salvació, no els guiaven de paraula, no els deien què havien de fer per viure ni com havien de morir. Si queien en el pecat, els Sants no renyaven, esperaven impassibles; si renegaven de la vida, els Sants els deixaven renegar; si ensenyaven els punys closos an els núvols que se’ls enduien l’anyada, Sant Isidre, que se’n podia fer càrrec perquè també havia sigut pagès, condescendia i callava. Ells necessitaven guia, un guia que els donés consell maltractant-los, que els animés espantant-los, que digués amb paraules de dolçor que ells no tenien lo que volien demanar i no sabien demanar-ho.

Ells no les havien de sofrir les temptacions dels pecadors: ells vivien molt amunt. No tenien les ocasions del pecador, des de dalt; no dormien en aquells carrers fangosos, a on niaven les misèries; ells no podien tenir terres per a tenir-se-les de pendre amb cobdícia de l’egoisme; no podien tenir dona, per a sofrir-ne els amors i les tristeses; no podien apropar-se an els estancats del vici per a caure en les temptacions; i per això els homes els veien d’una mena superior, i ells se miraven els homes com vassalls de llurs dominis, lligats a sota el casal, amb les cordes de la fe i les cadenes del temor i el pes de la consciència.

<<Mortals miserables, carn miserable, pols del terrer que el terrer ha de soterrar ple de polsosa podridura, desvetlleu-vos a la fe! No hi mireu a terra, no hi mireu tan fixament a la terra, no hi visqueu tal aferrats! Mireu enlaire, una vegada; mireu enllà; penetre8u a l’infinit; penseu en la vida eterna. ¿Quina força tenen els dolors més grans d’aquesta terra que voleu, comparats amb els càstigs de l’infern? ¿Què és un moment de sofrir per tota una eternitat de càstigs, de foc, d’inflor a les venes, d’assots als ulls, de brases a les entranyes, de pedres com les catedrals oprimint-vos i esclafant-vos, i per sempre , per sempre de sempre, per un temps que és més que el temps, per un temps que el pensament no hi arriba? Sou el cuc; sou el cuc de fang d’aquesta mateixa terra, sou la lepra, sou la malaltia! Prosterneu-vos pecadors!>>

Se prosternaven aquells homes sense saber quin pecat havien fet per a tant càstig, i un terror els pujava al cervell, i aquell gran crit d’extermini els semblava el mateix crit que feia el boig en el calvari, però dit amb santedat; se sentien maleïts de la mateixa manera, però amb veu de profecia; se veien igualment despreciats, però amb un llumet d’esperança, quan els deia el missionista:
<<Encara podeu salvar-vos, germans! Pregueu! Encara podem demanar-li a Déu, gran i omnipotent com és, que us miri i us compaqdeixi!” Encara ens escoltarà, amb sa força generosa, si vosaltres sou virtuosos; encara us estima, i us vol, i us obre els braços a tothora! Demanem-li>>

<<Si: demaneu-li, vós que sabeu demanar!>>, semblava que digués el poble.

<<Demanem-li tots plegats.>>
<<No en sabem, nosaltres.>>
<<Prometem amb tota l’ànima no abandonar-lo un moment?>>
<<Ho prometem amb tota l¡’ànima.>>
<<Tenir fe; mirar sempre a l’altra vida; creure sempre, arrosegar-se pel món, si convé descalços, trepitjan espines, cobert el nostre cos de llagues i el pensament d’esperances.>>
<<Sí, sí!>>, cridaven esgarrifats.
<<Ja ho sentiu, potestats del cel! Perdoneu-los! Són pecadors, són homes, són criatures misterioses. Compadiu-vos d’ells un moment! Tingueu-los misericòrdia! No els condemneu! Tingueu pietat, Senyor; i vós, gloriosa Verge, mare dels desamparats, estrella del dematí, torre de marfil, consol dels afligits, regina dels astres, dolça amiga dels pelegrins de la terra, ajudeu-nos a demanar-los la gràcia, que és gran la vostra dolcesa, per recollir en el vostre mantell aquesta gent de misèries.>>

Aquella gent de misèries se n’anaven compungits, però consolats; sabien qui eren, lo arrossegats que vivien; però sabien que alló dalt d’aquell casal hi havia qui els vigilava.

Quan al vespre, a l’anar a dormir, veien aquelles dugues finestres, com dos ulls que miraven amb claror, <<Ara estudien per salvar-nos>>, se deien a dintre seu; i s’adormien sense somnis.

Visca Catalunya Nova Lliure

Tornant d’una visita llampec a Manresa, i veient com es ponia el sol, m’ha donat per pensar en els conceptes Catalunya Vella i Catalunya Nova.

Vist que El Procés™ va per llarg, potser seria hora de fractaliztar la secessió i tirar pel dret. És hora de marxar. És hora de la Catalunya Nova. Cal dir prou a l’opressió del Nord i agafar les regnes del nostre destí.

Penseu-ho fredament. Mentre que alguns diuen que “ho volen tot”, a la Catalunya Nova ja ho tenim tot, en quantitat i de qualitat. De fet, podríem dir que la Catalunya actual és Nova.

Us proposo el nou Regne Català del Sud, recuperant la línia de la Marca Hispànica que puja pel Llobregat amunt fins la Riera de Rajadell, girant a ponent i seguint pel Riubregós. Com a capital, el primer pensament és Lleida, després Tarragona, però sona massa imperialista. Jo em decantaria bé per Dertosa (si, recuperant el nom), Gandesa o Reus, i com idioma oficial, la variant ebrenca del català occidental.

Pixapins de 30 anys menjant amb babero. Prou!

Penseu-hi. Al sud ho tenim tot. Tenim les nuclears, els molins de vent i Lo Riu. És la terra d’on van sorgir les grans tradicions que els del Nord ens han pres: és la terra dels calçots, és la terra dels castells, dels de pedra i dels de gent (ui si, els castellers de Terrassa), la terra d’on sorgí la tradició de la pólvora i el foc. Tenim les Garrigues, el Panteó Reial, tenim l’arròs, els camps de la Segarra i totes les DO vinícoles (ui si, DO Pla del Bages, els hauran de vendre per llei com a Lleó).

Si agafem el Llobregat com a frontera, tenim els aeroports del Prat, Reus i Alguaire. Tenim tot el patrimoni modernista dels cellers, ateneus i casinos (ui si, la Pedrera). La centraleta del 112 i el Cibercomandament… Ho tenim tot… Per tenir, tenim fins-i-tot el xató i el Carnaval de Sitges. I hasta en Puyol i en Bojan.

Ja n’hi ha prou de dominació del Nord, dominació econòmica i cultural. Prou atacs a la llengua, diguem prou a la tirania de les vocals neutres i a pronunciacions impossibles.

Deixem-los a tots acompanyats dels porcs de Vic mentre prenen l’ombra dels avets d’ Espinelves. Diguem prou a la tirania del Pedraforca, del Cadí, de Queralbs i el Cap de Creus, i siguem lliures, habitants del sud.

Digueu prou a l’opressió del pedigrí independentista i familiar i sigueu benvinguts a la terra sense estatuts de puresa de l’estelada. I a cagar en Guifré, i els comptes de Foix i Cardona i tots els Berenguers.

Als habitants del nord, no patiu germans. Si algun dia us adoneu del vostre error històric, sempre tindrem un lloc per vosaltres (especialment quan netegin el pantano de Flix). No us oblidem, però és l’hora de deixar-se estar de mandangues.

Visca la Catalunya Nova!

PS: As cosins aranesi, no vos desbrembam.

Refusem ser terroritzats

L’horror més sinistre que es desprèn dels atacs a la redacció de Charlie Hebdo i al supermercat kosher de París la passada setmana és que el terrorisme sembla que guanyarà un altre cop.

Amb els morts encara per enterrar, els Ministres d’ Interior de tota la Unió Europea ja estaven parlant de reformes, noves mesures i més restriccions a la llibertat de moviments per als ciutadans presumptament lliures.

Però abans de demanar més mesures i més retallades de llibertats contra el terrorisme, és imperatiu revisar les que ja existeixen.

Els quatre assassins eren de nacionalitat francesa. Dos d’ells estaven inclosos en les famoses llistes que impedeixen que algú pugui agafar un avió en la majoria d’aeroports del món. Aquests dos van viatjar a Síria i van tornar a França.

La noia relacionada amb l’assassí d’ una agent de policia i quatre clients del supermercat jueu va arribar a Turquia en avió, fent escala a Madrid.

Cal sumar aquest episodi als que ja tenim a la col·lecció, com el cas del terrorista dels calçotets-bomba, el de les sabates bomba i tans i tants d’altres que, tot i figurar en llistes que els impedien volar, van comprar el bitllet, van passar tots els controls (els de les sabates també), van pujar a l’avió i no van fer mal perquè, senzillament, es van equivocar a l’hora de muntar el dispositiu.

És obvi que les mesures actuals contra el terrorisme no funcionen i que només serveixen per a atemorir les persones que no fem absolutament res dolent. I no, no serveix l’ imbecilitat de dir “si no fas res malament no cal tenir por”, perquè s’ha demostrat que no és així. Que li preguntin a Charles de Menezes.

Cal revisar des del principi les mesures que ens diuen que ens protegeixen contra atacs terroristes i que s’ha demostrat, un altre cop, que són totalment ineficaces.

No és “la guerra contra el terror”. Això és la Guerra contra la llibertat. Cal rebutjar ser terroritzats, a tota costa.

El quefe de l’estació del poble gris

Al poble gris que descriu Santiago Rusiñol també hi ha una estació de tren, amb el seu habitant, el quefe d’estació.

Per mudats que vagin i per galons d’or que portin a la gorra, també s’enyoren els quefes! També el senten, el glaç de la soledat i el soroll de les fulles seques, i el buit del silenci, i la falta de consol d’una mica d’ordre, encara que aquest desordre fos una mica desordenat. Els agafa un mal que pot dir-se’n mal de quefe d’estació; un mal que no hi ha clíniques que el curin sinó estacions per a fer-lo venir: el mal de reglamentació; el mal de menjar a l’hora i haver de pair a l’hora, i fins d’haver d’estimar a l’hora i tants minuts, i no poguer fer d’aucell una estona, només que una estona de volar per les arbredes i entornar-se’n an aquella casa urbana, indiferent, de morter-pedra, de cartró-guix, d’enginyer, filtradora de la humitat del no-res i aturadora del viure.

Aviat, el pobre home, no pot més: entra dintre, altre cop se treu aquella levita, i, amb l’afany de comunicar-se amb algú, perquè el silenci l’ofega, i no tenint ningú per parlar, i no tenint allí ni al guardagulles ni a l’home de la descàrrega, se’n va a l’eina del telègrafo, i allí, crec-crec, crec-crec, i cop de timbre, desperta al quefe de l’altra estació, i els dos, per mediació d’aquells filferros, fent de cordes d’enyorança, amb amargor telegràfica, se queixen de la seva sort i parlen per parlar, per necessitat de la seva ànima; i sense comes, amb frases justes, amb paraules fetes de lletres, s’esbravem per medi d’aquells cordills, d’aquell sistema nerviós estès sobre la via.

Però, això si: per de pressa que corrin les frases, se refreden pel camí! La ciència que arreplega pel trajecte va menjant-se l’expressió, i la paraula ha perdut tot l’encís humanitari. Això prou que ho veuen els quefes de cada banda de filsferros; però què han de fer? Com tenen d’expansionar-se?

An el pobre empleiat, el quefe, només li queden dos camins: o avesar-se an aquella vida de poste, de pal amb arrels, o bé en un d’aquells trens que paren, sigui el de les tantes catorze, o el de les quantes vint-i-quatre, pujar-hi, i, de tercera, de quarta, de furgó o de locomotora, anar-se’n i deixar an el guardagulles el cuidado d’aquella gelada casa.

Però l’home que ha anat amortisant il·lusions, que ha anat tallant ja molts cupons de l’obligació de viure, que ja ha après a posar-se la levita de la paciència, a pendre opi de resignació i a preparar-se a ben morir de nyonya o de monotonia, és clar, adopta per quedar-se.

Se queda, però es queda sense fe en el triomf de les grans vies ferroviàries i amb prou feines de les vies ferroviables. Veu passar els trens com qui veu ploure; diu les mateixes paraules cada dia a la mateixa hora i amb la mateixa gent de sempre; beu i dorm a toc de meridià, i va tornant-se telègrafo, cronòmetre i fonògrafo, i passa toda la setmana fent de comptador automàtic.

Ja és un tren parat. L’estació l’ha enterrat en vida. El telègrafo remaleït li ha mort la paraula; el rellotge, el temps; i el jardí les alegries. Ja el sol no li fa res, ni la pluja, ni les tronades. Ja ho és massa, de quefe. Només encara, a les vuit quaranta-cinc, quan veu passar l’exprés amb una roentor de flames, encara sent foc i fredors de joventut a dintre la levita; encara es queda hipnotitzat mirant els ralls, i somnia una estació ben tebiona que no n’hi passin, de trens, amb un gran tinglado que hi anessin bé les flors, i amb vistes a una vila ben alegre que no n’hi hagessin de filferros; i es mira una bona estona aquella via, fins que el tren ja ha entrat dintre la fosca.

Allavores se gira i veu aquell caixó de guix, de morter i de palets de pasta de cartró-prosa, i plora, i té temps de plorar fins a les vint-i-tres quaranta, quan passa l’altre tren de carga.

Quatre paraules

Molta gent es pregunta, especialment aquests dies, què impulsa algú que ha conegut, i possiblement nascut, en la llibertat del món occidental a adoptar la visió totalitària de la violència.

Si mirem totes les grans desgràcies de la humanitat, descomptant òbviament desastres naturals, podríem arribar a un punt d’inici comú: algú té la visió d’una societat millor i experimenta l’imperiosa necessitat de concretar aquella visió.

Voler canviar el món, per si mateix, no és res dolent. El problema és quan es vol canviar la societat, fins i tot quan la societat no vol canviar.

Quan algú, emparant-se en mil excuses de tot l’espectre que va des de l’ateísme cientifista, el mao-leninista i fins l’us instrumentalitzat que fan alguns d’ una visió particular d’una religió concreta (amb o sense Deu), intenta dur a terme la seva solució i la societat ho rebutja, el problema és que la societat està més corrompuda del que es pensava i cal actuar i salvar a la societat d’ella mateixa.

Cal recuperar la sèrie documental “El poder dels malsons” i parar atenció. Al primer capítol s’exposa l’ús actual del concepte jahiliyya per a definir qualsevol cultura o societat que s’aparti de la visió mahometana de Déu.

Tot l’espectre, amb o sense Déu, té la seva pròpia versió de jahiliyya o un sistema amb el que es deshumanitza al qui no pensa igual, el designa com un objectiu a combatre i eximeix de culpa a qui opti per fer-li mal.

I mentre la societat occidental, amb la misèria intel·lectual més present que mai a tot arreu, es debat entre si cal més o menys tolerància, més o menys inclusió, més o menys sentiment de culpa o mes o menys “si és que es vesteixen com putes”, també hi ha els qui pregunten on és Déu i per què permet que es manllevi el seu nom per aquesta mena de coses.

Segurament faci eons que es va cansar de tanta imbecilitat, preferint apartar-se i optant donar als humans el que volem: “si us penseu que aquest cop serà diferent i ho fareu millor, proveu-ho”.

Dimecres al matí llegia la frase “Les quatre paraules més perilloses de la història han estat: aquest cop és diferent.” Combinant aquestes quatre paraules amb la visió d’un món o una societat millors, tenim un còctel explosiu.

El camí a l’infern és empedrat de bones intencions. Allò que ha sigut, és el que haurà de ser. El que ja s’ha fet, és el que s’haurà de fer. No hi ha res de nou sota el sol. Els llibres sapiencials i els refranyers ja ho diuen.

Mai és diferent. Sempre acaba morint algú per culpa de quatre paraules. Potser quan algú vingui a explicar-nos que ens ve a salvar de nosaltres mateixos i que ara serà diferent, li hauríem de dir quatre paraules diferents: ves a la merda.

La civilització necessita un Aegis

A partir del paràgraf següent, us poso un extracte d’un article antic. Bàsicament son cites de La confusió (Cicle Barroc) i El Criptonomicón, de Neal Stephenson. Les cites d’aquests grans llibres tracten sobre l’interacció honorable amb els intolerants.

La falacia del “no se pueden usar sus mismas armas porque uno se pone al mismo nivel”, es aquello tan triste de las “batallas honorables”. Usando las palabras de Neal Stephenson en La Confusión, en la escena en que un irlandés salva a su medio-cuñado del mejor espadachín de Inglaterra, que acaba de perforarle el hígado con su estoque:

¡Debes deshacerte de ésta visión ingenua de la violencia! No se puede jugar con sus propias reglas, ya que van a ganar indefectiblemente. Uno no entra en batallas corteses con alguien así. Tienes que coger un puto palo enorme y pegarle con él hasta que muera.

Contra intolerantes y practicantes de la terapia del miedo no hay cuartel que valga. Volviendo a Stephenson, pero esta vez al Criptonomicón, quienes lo hayáis leído recordareis el pasaje en que Enoch le cuenta a Randy la historia de Ares, Atenea y el Aegis. Para los que no, aquí va un extracto. Como resumen por si no quereis leer todo (aunque es recomendable, una frase: la civilización requiere un Aegis. Y, al final, la única forma de luchar contra los cabrones hasta el final es por medio de la inteligencia. El ingenio. Metis.


En lugar de llamar a Atenea la diosa de la guerra, la sabiduría y el macramé, deberíamos decir guerra y tecnología. Y aquí de nuevo tenemos el problema de la superposición con la jurisdicción de Ares, que se supone es el dios de la guerra.

Y simplemente digamos que Ares es un completo gilipollas. Sus asistentes personales son Temor y Terror y en ocasiones Conflicto. Está constantemente en lucha con Atenea aunque, o quizá porque, son nominalmente el dios y la diosa de lo mismo: la guerra.

Heracles, uno de los protegidos humanos de Atenea, hiere físicamente a Ares en dos ocasiones, ¡e incluso en un momento le quita sus armas! Comprenderás que el aspecto más fascinante de Ares es que es un incompetente total.

Un par de gigantes le encadenaron y lo aprisionaron en un recipiente de bronce durante trece meses. Durante la Ilíada, uno de los compañeros de borrachera de Odiseo le hiere. En cierto momento, Atenea le golpea con una roca. Cuando no se está portando como un idiota en medio de la batalla, se está follando a todas las mujeres humanas a las que puede echar el guante, y, ésta es buena, sus hijos
son todos lo que hoy llamaríamos asesinos en serie.

[...]

Atenea es famosa por ser la partidaria de Odiseo, quien, no lo olvidemos, es el tipo al que se le ocurre la idea del caballo de Troya. Atenea guía tanto a Odiseo como a Heracles por sus aventuras, y aunque los dos son excelentes luchadores, ganan la
mayor parte de sus batallas por medio de la astucia o (menos peyorativo) metis. Y aunque los dos se ven implicados con facilidad en actividades violentas (a Odiseo le gusta definirse como "saqueador de ciudades") está claro que se les tiene en oposición al tipo de violencia idiota y salvaje que se asocia con Ares y sus retoños; el mismo Heracles en persona libera al mundo de algunos de los hijos psicópatas de Ares.

[...]

Ten en cuenta que su arma más famosa no es su espada, sino su escudo Aegis,
y Aegis lleva una cabeza de Gorgona, así que cualquiera que la ataque corre el peligro de transformarse en piedra. Siempre se la describe como tranquila y majestuosa, dos adjetivos que nadie jamás aplicó a Ares.

[...]

—Admitámoslo, Randy, todos conocemos a tipos como Ares. El patrón de comportamiento humano que produjo que la representación mental interna conocida como Ares apareciese en las mentes de los antiguos griegos nos acompaña hoy, en la forma de terroristas, asesinos en serie, disturbios, pogromos y agresivos dictadores de hojalata que resultan ser militarmente incompetentes. Y sin embargo, a pesar de toda su estupidez e incompetencia, gente como ésa puede conquistar y controlar grandes regiones del mundo si no encuentran resistencia.

[...]

—Si se quiere que los adoradores de Ares no acaben controlando el mundo alguien tiene que ejercer violencia contra ellos. No es muy agradable, pero es un hecho: la civilización requiere un Aegis. Y, al final, la única forma de luchar contra los cabrones hasta el final es por medio de la inteligencia. El ingenio. Metis.

[...]

¿Sabes por qué ganamos la Segunda Guerra Mundial, Randy? Bien, la respuesta corta es que ganamos porque los alemanes adoraban a Ares y nosotros adorábamos a Atenea.

Al final serà la religió…

Neoluddisme digital, el luddisme de sempre

Finalitzava l’anterior post preocupat per si m’estava convertint en un luddita. Per sort, la resposta ha trigat poc i ha vingut de la ma del luddisme real, que avui parla per boca de El País. Un catedràtic jubilat ha descobert la digitalització, ha fet un article d’opinió i li han publicat.

Però no és opinió. És bilis. És ràbia. És impotència i incomprensió de l’evolució. És la mutació de Ned Ludd a EH!panya. Tot el seu article és un alegat en contra de l’avenç tecnològic conegut com “digitalització”. Com a ‘disclaimer’ he de recordar que, com Amish Digital, sóc un gran crític de la tecnificació perquè si de tot, i que defenso que l’aplicació sistemàtica de solucions tecnològico-tecnocràtiques perquè si és un error.

Tornem a l’article del nostre catedràtic, que parla dels efectes de la digitalització sobre el mercat laboral, deixant entreveure que això podria tenir gran part de la culpa per la situació actual. Però lamentablement, per ell, no queda gaire clar.

La mateixa diatriba de sempre: les aplicacions digitals no només promouen la creació de treball, si no que el destrueixen. “Las máquinas ‘inteligentes’ han hecho desaparecer modelos de negocio” diu. I posa l’exemple Uber.

Instagram o WhatsApp no superan los cien empleados a pesar de haber alumbrado productos rompedores que fueron adquiridas por las “grandes ganadoras”, que pagaron cantidades fastuosas por ella. Pero esos ingentes desembolsos de capital no tienen traducción positiva en el mercado laboral. Unas inversiones similares durante la era industrial hubieran supuesto la creación de miles de puestos de trabajo.

L’error bàsic de sempre, confondre entre el preu que es paga per una cosa i el seu valor, a més de l’altra falsedat per la qual gastar-se milions en comprar una empresa significa automàticament la creació de milers de llocs de treball més. Però no acaba aquí.

no parece temerario asegurar que la estructura laboral asociada a los extraordinarios desarrollos digitales implica que se destruyan más empleos de los que se alumbran. La digitalización no debe confundirse como una suerte de Tercera Revolución Industrial.

Estic d’acord en la darrera frase, precisament perquè aquesta confusió és la que porta a catedràtics jubilats a escriu-re articles com aquest.

El nostre catedràtic descobreix que “El producto digital, sorprendentemente, aúna valor creciente y coste decreciente. Es casi inagotable y está siempre disponible para personas y máquinas”. És inevitable associar aquesta “sorpresa” amb la cara i l’expressió que fa algú quan descobreix les opcions “Copiar” i “Pegar”, i encara menys evitable quan el paràgraf anterior acaba amb que “es percep la fi de la Galàxia Gutemberg”.

Però de tota la porqueria luddista i anti-tecnològica que destil·la el nostre catedràtic, la més infame és que

el empleo disponible, como la energía, es un recurso escaso que habrá que administrar racional y democráticamente.

Si no en teníem prou de democràcia i democratització, ara resulta que haurem de votar l’assignació de contractes de treball i la seva renovació, de forma racional. Perquè és clar, la democràtica és la més racional de totes les formes de gestió.

No, senyor Martín, la democràcia econòmica mai ha consistit en la gestió democràtica dels llocs de treball. Vostè es refereix al comunisme.

Fins quan hem de fer cas a catedràtics jubilats que diuen que el futur és tornar a l’edat de la primera revolució industrial?

No és la digitalització la gran causant de la destrucció de llocs de treball al món. Abans d’acusar, els vells dinosaures que reivindiquen Gutenberg farien bé en pensar en dos exemples de fa menys d’un mes.

Gràcies a la taxa imposada per part dels vells mitjans de la Galàxia Gutenberg, Google News i Yahoo han tancat les respectives branques de negoci a España. Google només tanca el servei, però a Yahoo això ha suposat 100 persones al carrer.

No ha sigut la digitalització, senyor Martin, la responsable de l’acomiadament de 100 treballadors. Ha sigut el diari que li publica els seus articles. Ha sigut vostè volent conservar el seu status.

PS: això em passa per llegir coses de la premsa i venedors de notícies i d’opinió. Cal preguntar-se també per què ho fem i si és necessari aquest petit món de la Galàxia Gutenberg.