Al poble gris que descriu Santiago Rusiñol també hi ha una estació de tren, amb el seu habitant, el quefe d’estació.
Per mudats que vagin i per galons d’or que portin a la gorra, també s’enyoren els quefes! També el senten, el glaç de la soledat i el soroll de les fulles seques, i el buit del silenci, i la falta de consol d’una mica d’ordre, encara que aquest desordre fos una mica desordenat. Els agafa un mal que pot dir-se’n mal de quefe d’estació; un mal que no hi ha clíniques que el curin sinó estacions per a fer-lo venir: el mal de reglamentació; el mal de menjar a l’hora i haver de pair a l’hora, i fins d’haver d’estimar a l’hora i tants minuts, i no poguer fer d’aucell una estona, només que una estona de volar per les arbredes i entornar-se’n an aquella casa urbana, indiferent, de morter-pedra, de cartró-guix, d’enginyer, filtradora de la humitat del no-res i aturadora del viure.
Aviat, el pobre home, no pot més: entra dintre, altre cop se treu aquella levita, i, amb l’afany de comunicar-se amb algú, perquè el silenci l’ofega, i no tenint ningú per parlar, i no tenint allí ni al guardagulles ni a l’home de la descàrrega, se’n va a l’eina del telègrafo, i allí, crec-crec, crec-crec, i cop de timbre, desperta al quefe de l’altra estació, i els dos, per mediació d’aquells filferros, fent de cordes d’enyorança, amb amargor telegràfica, se queixen de la seva sort i parlen per parlar, per necessitat de la seva ànima; i sense comes, amb frases justes, amb paraules fetes de lletres, s’esbravem per medi d’aquells cordills, d’aquell sistema nerviós estès sobre la via.
Però, això si: per de pressa que corrin les frases, se refreden pel camí! La ciència que arreplega pel trajecte va menjant-se l’expressió, i la paraula ha perdut tot l’encís humanitari. Això prou que ho veuen els quefes de cada banda de filsferros; però què han de fer? Com tenen d’expansionar-se?
An el pobre empleiat, el quefe, només li queden dos camins: o avesar-se an aquella vida de poste, de pal amb arrels, o bé en un d’aquells trens que paren, sigui el de les tantes catorze, o el de les quantes vint-i-quatre, pujar-hi, i, de tercera, de quarta, de furgó o de locomotora, anar-se’n i deixar an el guardagulles el cuidado d’aquella gelada casa.
Però l’home que ha anat amortisant il·lusions, que ha anat tallant ja molts cupons de l’obligació de viure, que ja ha après a posar-se la levita de la paciència, a pendre opi de resignació i a preparar-se a ben morir de nyonya o de monotonia, és clar, adopta per quedar-se.
Se queda, però es queda sense fe en el triomf de les grans vies ferroviàries i amb prou feines de les vies ferroviables. Veu passar els trens com qui veu ploure; diu les mateixes paraules cada dia a la mateixa hora i amb la mateixa gent de sempre; beu i dorm a toc de meridià, i va tornant-se telègrafo, cronòmetre i fonògrafo, i passa toda la setmana fent de comptador automàtic.
Ja és un tren parat. L’estació l’ha enterrat en vida. El telègrafo remaleït li ha mort la paraula; el rellotge, el temps; i el jardí les alegries. Ja el sol no li fa res, ni la pluja, ni les tronades. Ja ho és massa, de quefe. Només encara, a les vuit quaranta-cinc, quan veu passar l’exprés amb una roentor de flames, encara sent foc i fredors de joventut a dintre la levita; encara es queda hipnotitzat mirant els ralls, i somnia una estació ben tebiona que no n’hi passin, de trens, amb un gran tinglado que hi anessin bé les flors, i amb vistes a una vila ben alegre que no n’hi hagessin de filferros; i es mira una bona estona aquella via, fins que el tren ja ha entrat dintre la fosca.
Allavores se gira i veu aquell caixó de guix, de morter i de palets de pasta de cartró-prosa, i plora, i té temps de plorar fins a les vint-i-tres quaranta, quan passa l’altre tren de carga.
I ara... què? 