Els capellans del poble gris

Allí, al costat de la iglésia, una mica més alta que les demés cases del poble, blanc i desolat, amb amples parets nues, llises i fredes, hi havia un gran casal, mig convent, mig rectoria.

Allí darrera d’aquells cancell hi niaven tots els temors, tots els núvols negres, tots els càstigs i totes les amenaces; allí tenien el poder de salvar-los. Els Sants escoltaven seriosos, el Crist de la Sang fins semblava compadir-los, la Verge molts cops els somreia, però no els donaven consells, no els senyalaven el camí de la salvació, no els guiaven de paraula, no els deien què havien de fer per viure ni com havien de morir. Si queien en el pecat, els Sants no renyaven, esperaven impassibles; si renegaven de la vida, els Sants els deixaven renegar; si ensenyaven els punys closos an els núvols que se’ls enduien l’anyada, Sant Isidre, que se’n podia fer càrrec perquè també havia sigut pagès, condescendia i callava. Ells necessitaven guia, un guia que els donés consell maltractant-los, que els animés espantant-los, que digués amb paraules de dolçor que ells no tenien lo que volien demanar i no sabien demanar-ho.

Ells no les havien de sofrir les temptacions dels pecadors: ells vivien molt amunt. No tenien les ocasions del pecador, des de dalt; no dormien en aquells carrers fangosos, a on niaven les misèries; ells no podien tenir terres per a tenir-se-les de pendre amb cobdícia de l’egoisme; no podien tenir dona, per a sofrir-ne els amors i les tristeses; no podien apropar-se an els estancats del vici per a caure en les temptacions; i per això els homes els veien d’una mena superior, i ells se miraven els homes com vassalls de llurs dominis, lligats a sota el casal, amb les cordes de la fe i les cadenes del temor i el pes de la consciència.

<<Mortals miserables, carn miserable, pols del terrer que el terrer ha de soterrar ple de polsosa podridura, desvetlleu-vos a la fe! No hi mireu a terra, no hi mireu tan fixament a la terra, no hi visqueu tal aferrats! Mireu enlaire, una vegada; mireu enllà; penetre8u a l’infinit; penseu en la vida eterna. ¿Quina força tenen els dolors més grans d’aquesta terra que voleu, comparats amb els càstigs de l’infern? ¿Què és un moment de sofrir per tota una eternitat de càstigs, de foc, d’inflor a les venes, d’assots als ulls, de brases a les entranyes, de pedres com les catedrals oprimint-vos i esclafant-vos, i per sempre , per sempre de sempre, per un temps que és més que el temps, per un temps que el pensament no hi arriba? Sou el cuc; sou el cuc de fang d’aquesta mateixa terra, sou la lepra, sou la malaltia! Prosterneu-vos pecadors!>>

Se prosternaven aquells homes sense saber quin pecat havien fet per a tant càstig, i un terror els pujava al cervell, i aquell gran crit d’extermini els semblava el mateix crit que feia el boig en el calvari, però dit amb santedat; se sentien maleïts de la mateixa manera, però amb veu de profecia; se veien igualment despreciats, però amb un llumet d’esperança, quan els deia el missionista:
<<Encara podeu salvar-vos, germans! Pregueu! Encara podem demanar-li a Déu, gran i omnipotent com és, que us miri i us compaqdeixi!” Encara ens escoltarà, amb sa força generosa, si vosaltres sou virtuosos; encara us estima, i us vol, i us obre els braços a tothora! Demanem-li>>

<<Si: demaneu-li, vós que sabeu demanar!>>, semblava que digués el poble.

<<Demanem-li tots plegats.>>
<<No en sabem, nosaltres.>>
<<Prometem amb tota l’ànima no abandonar-lo un moment?>>
<<Ho prometem amb tota l¡’ànima.>>
<<Tenir fe; mirar sempre a l’altra vida; creure sempre, arrosegar-se pel món, si convé descalços, trepitjan espines, cobert el nostre cos de llagues i el pensament d’esperances.>>
<<Sí, sí!>>, cridaven esgarrifats.
<<Ja ho sentiu, potestats del cel! Perdoneu-los! Són pecadors, són homes, són criatures misterioses. Compadiu-vos d’ells un moment! Tingueu-los misericòrdia! No els condemneu! Tingueu pietat, Senyor; i vós, gloriosa Verge, mare dels desamparats, estrella del dematí, torre de marfil, consol dels afligits, regina dels astres, dolça amiga dels pelegrins de la terra, ajudeu-nos a demanar-los la gràcia, que és gran la vostra dolcesa, per recollir en el vostre mantell aquesta gent de misèries.>>

Aquella gent de misèries se n’anaven compungits, però consolats; sabien qui eren, lo arrossegats que vivien; però sabien que alló dalt d’aquell casal hi havia qui els vigilava.

Quan al vespre, a l’anar a dormir, veien aquelles dugues finestres, com dos ulls que miraven amb claror, <<Ara estudien per salvar-nos>>, se deien a dintre seu; i s’adormien sense somnis.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s