La frontera, un lloc solitari

Eisenberg an der Pinka, Austria-Vaskeresztes, Hongria
Autor: Ignacio Evangelista

Per mitjà de retwits he arribat a un article bastant interessant sobre els passos fronterers a Europa. Va d’un fotògraf espanyol, Ignacio Evangelista, que ha recorregut les fronteres de la Unió Europea en busca d’aquells passos fronterers ara oblidats, però que van ser punts importants fa 20 o 30 anys. Però no a l’estil del Check Point Charlie de Berlin, convertits en parcs temàtics de la primera guerra freda.

Algunes de les fotos evoquen, com coincidim l’autor i jo, novel·les de John Le Carré o en Tintin visitant Sildavia de forma nocturna. Malgrat el final, l’article és, com he dit, interessant. No només per les fotos, sinó pel que diu Evangelista en torn a la zona fronterera, que descriu com un lloc solitari.

Les fronteres acostumen a caracteritzar-se com llocs amb molta activitat, d’intercanvi (ja sigui cultural o d’estraperlo). Els “personatges de frontera” també acostumen a caracteritzar-se com nexes d’unió entre dos mons, els ‘pontifex’ que uneixen les dues ribes de la línia divisòria, ja sigui entre països, cultures, conceptes o idees.

Però Evangelista té raó. La frontera és un lloc solitari. Darrera la pantalla d’activitat i intercanvi, l’immensa majoria del temps, i en especial a les nits d’hivern, la frontera és una caseta perduda a les muntanyes, on un soldat jove, acabat d’arribar, intenta escalfar-se les mans mentre mira a banda i banda, sense saber què o qui pot arribar a sortir d’entre els matolls, i preguntant-se què farà si apareix algú pel camí que s’endinsa en la boira…