Caritat

tzedakah-17El debat de l’ètica de la caritat és molt antic, i sempre hi ha un enorme sector de la població que no entén el concepte de donació, de caritat o de filantropia. Es veu com un abús més de les classes benestants sobre les classes oprimides.

Els exemples que s’empren són els clàssics ultramilionaris com Bill i Melinda Gates, Zuckerberg, Bono, Sting, personatges del famoseo o similars i grans empreses, i se’ls acusa de voler destacar, de voler pal·liar el seu sentiment de culpa per haver robat el pa als nens de l’Àfrica, o de fer aquestes donacions per estalviar un pessic en els impostos.

Són els mateixos que ataquen als filantrops quan els diuen que la «caritat» denigra a qui la rep i els reclamen més «altruisme». Són els que defensen sistemes de redistribució basats en impostos. Canviem la donació voluntària per la confiscació obligatòria. Canviem l’altruisme vertader per l’entrega sota coacció.

Com a bon creient en la humanitat, vull pensar que aquest punt de vista, per mi erroni, no es basa en la malícia sinó en el desconeixement… en la manca d’educació (no en tant a «maleducat» sinó en forma literal) que porta a confondre la «justícia», el que estem obligats a donar als altres, i la «caritat», allò que donem als altres per generositat. [1]

Tots els sistemes ètics i morals del món, religions, corrents de pensament i sistemes de creences han creat –i mantenen– sistemes voluntaris d’ajut i solidaritat mútua. Ja sigui per temor a la divinitat, per pressió social o per obligació, les comunitats de creients, els ciutadans o els integrants del grup tenen l’imperatiu moral o legal de compartir la seva prosperitat. I en algun sistema fins i tot els que tenen menys també estan obligats a compartir.

Gent pobra a la terra sempre n’hi haurà. Per això mateix a tot el món les persones els obren la mà i presten de forma generosa allò que els falta. Però els qui ataquen la donació voluntària com una humiliació en confonen la causa: no és pas la generositat el que humilia, sinó la pobresa en si.

La dignitat no depèn de rebre ajut d’altri, sinó no per poder valdre’s per un mateix. La cooperació, l’ajut, la col·laboració… mai poden ser indignes!! Una societat lliure pressuposa el respecte a un mateix i un dels elements clau d’aquest respecte és la independència. Una societat lliure no pot permetre’s etiquetar com «indigne» rebre ajuda externa per a poder superar una adversitat. Si rebre ajut ens esclavitza, el fals orgull provocarà que mai arribem a sortir d’aquella situació, pel que al final acabarem esdevenint esclaus de veritat.

Per això la confusió entre «justícia» i «caritat» que comentava és encara més perversa quan es defensa el sistema de redistribució mitjançant impostos, un sistema en què els ciutadans externalitzen la redistribució a un Estat que els confisca una part de la seva prosperitat, i que segons els criteris que consideri adients el govern de torn, decideix entregar a uns o d’altres.

Diuen que la caritat «esclavitza a qui la rep». Al mateix temps defensen que sectors de la població visquin tan sols dels ajuts, subsidis de manutenció de menors i similars, sense haver de realitzar cap altra activitat a part de respirar i, cada quatre anys, votar al partit que prometi més ajuts. I això es considera no només moral, sinó desitjable.

Suposo que entregar el vot converteix la cosa en una transacció, pel que ja no es considera un ajut sinó un «cobrament» per una «activitat». Però als perceptors dels ajuts de l’Estat, a diferència dels receptors de caritat, no se’ls considera «esclaus». Perversitat doble. A més, l’Estat és el primer interessat a recordar qui entrega els xecs, assegurant-se que aquests funcionaris del subsidi els tornin a votar en el futur i perpetuar la situació. Triple perversitat.

L’ajut voluntari i altruista també té les dues cares del qui rep i la del qui dóna. Però el fons és bastant diferent. Voler ajudar, siguin quines siguin les raons, és una de les coses que ens fa humans. Si diem que la caritat «esclavitza a qui la rep» diem de forma implícita que el qui dóna ho fa perquè és un esclavista o pretén esclavitzar. Així el privem del benestar que li provoca poder compartir els seus recursos en la quantitat que vol, quan vol i amb qui vol.

Un savi del segle XII va establir fins a vuit nivells de «caritat», que van des de donar la possibilitat a algú per a què es valgui per ell mateix sense dependre de ningú en el futur, donant-li feina, un préstec o un regal, fins a la «donació per pena» o la donació interessada –en aquesta categoria bé hi podrien entrar gran part dels ajuts estatals–, fins arribar a la donació anònima: el qui dóna ho fa sense conèixer el perceptor, i aquest desconeix qui és el donant. Així es trenca la dinàmica malsana de la donació interessada.

El primer nivell, en idioma del segle XXI, el coneixem com «empoderament». Altres mots poden ser crowdfunding o «economia col·laborativa». En el fons ha canviat ben poca cosa, ja ho dèiem que de gent pobra a la terra sempre n’hi haurà. Però cal tenir present les diferències entre «justícia» i «caritat». Potser comença a ser necessari mirar enrere, no gaire, només uns 100 anys, i descobriríem que el que avui semblen conceptes innovadors eren de pràctica comuna. Potser també caldria mirar molt més enrere per intentar recuperar conceptes en desús i descartar prejudicis morals actuals.

Cal tenir clar que mai es podrà eliminar la pobresa al 100%. I de la mateixa manera, cal tenir ben clar que sempre hi haurà gent interessada a perpetuar la situació de pobresa, tot i que això no és la causa (única) de l’existència de la pobresa. Pot ser que les donacions, la caritat o els impostos no siguin uns sistemes justos per a distribuir els recursos i la prosperitat. Però és que això no va de «justícia». Va d’intentar ajudar a què aquells que ara depenen, de forma exclusiva, de la bona voluntat d’algú, puguin arribar a ser independents en el futur. I que al seu temps ells puguin fer el mateix, i així repetir el cicle virtuós que permeti que la gent sigui responsable de la seva pròpia existència.

[1] Jonathan Sacks, La Dignidad de la diferencia (capítol 6)

(Article publicat originalment a L’Endavant.com el 22 de març de 2015)

De feminisme i islam

Recentment he llegit un parell d’articles sobre el feminisme i l’islam. Un d’ells, “Holding our tongues“. L’altre “Can you be an Islamist and a feminist?“.

No en faré cap valoració, ja que no és el meu tema, però ambdós donen una visió bastant diferent que ajuda a entendre algunes posicions. En ocasions ho fan des de l’estereotip mastegat (el més flagrant el de la “dona alliberada occidental que calça tacons i traju-jaqueta amb microfaldilla i bolso de disseny”), però tots dos interessants per igual.

El feminisme patri (perdó! Matri!!) faria bé en llegir els dos, en especial el segon. Potser en podrien aprendre alguna cosa i tot.

De les diferents denominacions d’origen del whiskey

Avui de camí cap a casa m’he posat una cançó típicament popular irlandesa, que segurament coneixereu: Whiskey in the jar.

Segurament la versió més coneguda, al menys més recentment, sigui la que va fer Metallica… però la versió de la banda californiana només és una adaptació d’una versió que va fer la banda dublinesa Thin Lizzy, que al seu temps va adaptar la versió que feia The Dubliners. Precisament aquest darrer grup de música tradicional irlandesa va ‘popularitzar’ el tema a partir dels 60. I a partir d’aquí, la cançó va anar guanyant fama, convertint-se en una de les més famoses i interpretades arreu del món.

Coses curioses son les variacions en l’interpretació i, sobre tot, en la lletra i l’història que ens explica.

La cançó ‘original’ de Dubliners parla de les desventures d’una mena de bandoler mentre viatja per les muntanyes de Kerry, una zona preciosa, de les més maques de l’illa. El bandoler creua les muntanyes i es troba al capità Farrell comptant pistrincs, es treu la pistola i una mena d’estoc (‘espada afarolada‘ segons la wikipedia espanyola) i li roba els calers al capità.

Kerry mountains
Kerry mountains
Tot seguit, el bandoler li porta el botí a una tal Jenny, que deu ser la seva amant o pretesa, i aquesta li jura i perjura que no l’enganyarà… i a la següent línia el bandoler ens diu “que Déu s’emporti les dones ja que no son fàcils de complaure“. Després el bandoler marxa a fer una becaina i na Jenny li canvia la pólvora per “aigua”, avisa al capità i quan aquest es presenta per a arrestar al bandoler, la pistola no funciona i el nostre heroi resulta empresonat.

Mentre és a la presó, ens recorda que hi ha homes que disfruten viatjant, d’altres disfruten amb esports (parla de hurling, un esport entre el hockey, el rugby i el futbol… curiós de veure), però que ell disfruta amb “suc de civada” i seduint jovenetes de bon matí. I mentre és a la presó, ens explica que si algú el pot ajudar, és son germà que està a l’exèrcit, i que si el pogués localitzar, perquè no sap si està a la caserna de Cork o de Killarney, se n’anirien a voltar per Kilkenny… i segur que el tractaria millor que la traidora de na Jenny.

Amb aquesta història es repeteix en totes les versions ‘tradicionals’, tot i que hi ha lleugeres variants, i en una d’elles l’heroi és jutjat però aconsegueix escapar dels captors en una fuga heroica digna de Jack Shaftoe, i la menció al germà militar encara em fa associar encara més al bandoler de la cançó amb el personatge del llibre (que per cert té fills amb una irlandesa de nom Mary Dolores… però me’n vaig del tema).

Però en les versions ‘modernes’ la cosa canvia. Thin Lizzy modifica l’inici de l’història i situa al nostre heroi a “les muntanyes de Cork i Kerry” (Cork és bastant pla, i queda un pel lluny de Kerry), Jenny es transforma en Molly i no es “difícil de complaure” sinó que “el traeix a la primera ocasió”. El bandoler no va a fer una becaina, sinó que acaba completament borratxo a l’habitació de la Molly i se l’intenta beneficiar, s’adorm i quan arriba el capità Farrell li fot un tret amb els dos canons.

No sabem si en Farrell la dinya o no, però el bandoler acaba a la presó i ens comenta que mentre alguns hòmens els agrada pescar, a d’altres caçar i a d’altres els agrada el soroll dels canons… però a ell li agrada dormir, a poder ser a l’habitació de la Molly, però que ara està empresonat amb la bola lligada al peu… i enyora la Molly.

The juice of barley... i uns xampinyons farcits...
The juice of barley… i uns xampinyons farcits…
Thin Lizzy va fer aquesta versió als anys 70, que va ser adaptada i tocada per bandes i intèrprets tan dispars com U2 (si no ho fessin n’hi hauria per matar-los), Grateful Dead, Belle & Sebastian, Pulp, Gary Moore… i quasi tothom que es dediqui a la música al món anglosaxó.

Una versió que he escoltat, i enllaço, de Grateful Dead és una mena d’assaig i mostra l’elevat nivell de talossitat dels gringos. Que mira que en saben de fer música, però fa una mica de pupa escoltar com es pregunten d’on ve la cançó, si deu ser irlandesa o no… i després en Garcia canvia l’història i parla les muntanyes de Gilgarre, d’un tal Coronel Pepper, de sabres i que el botí li dona a sa mare… sens dubte cantar amb el cervell inundat en LSD té els seus efectes. Peter Paul & Mary (venga!) van adaptar aquesta versió lisèrgica i fins i tot li van canviar el nom de “Whiskey in the jar” a “Gilgarra mountain”.

Però l’interpretació conceptual més trista és la de, oh si, Metallica. Com a bons californians, Hetfield &co es passen l’història de la cançó pel folre i les manilles, fent un videoclip extret d’ American Pie: noies lleugeres de roba s’emborratxen, escenes de llit soft, noies assegudes al vàter, noies tirant televisors encesos (!) per la finestra. El grup destrossant la casa. Fi. Van veure que al títol hi posava “whiskey” i venga, endavant! Festa!

Ei Hetfield, espero que a la teva propera visita a Irlanda, quan entris a un pub replet de músics seriosos i professionals, un parell d’avis de 80 anys que armats amb un violí et fotin un bany musical darrera un altre i, en acabar, et treguin a hombros del local i acabis com et mereixes: alquitràn i plomes al crit dels vilatans, “Sod off ye fuck’n baistarts!!!” .

De vacunes i evasió fiscal

Com ja va essent habitual, cada cop que un Pujol va al Parlament a pixar-se a la cara dels diputats i diputates catalans, i massa poc, surt el tema d’Andorra i el frau. Com que ja n’estic un xic cansat, faré un breu statement que dubto que serveixi per a gaire res, però al menys em desfogaré (i actualitzaré això que està prou abandonat).

Cada cop que tu, lector, o el teu veí, o el teu hamich o el teu cosí (en tots els casos, guiño, guiño) puja a Andorra i compra qualsevol cosa, es converteix en elusor d’impostos. Per què? Per què us penseu que les coses són més barates allà? Doncs perquè els impostos son menors que a Catalunya, Espanya o França.

Per tant, quan aneu a Andorra i compreu un paquet de sucre o de xocolata, o poseu benzina al cotxe o encara més divertit, la famosa vacuna pneumocòccica no obligatòria, eviteu pagar impostos per valor del percentatge corresponent d’IVA (i manufactures, hidrocarburs, etc) a Espanya: esteu fent elusió fiscal.

Però la cosa es torna més divertida quan, a banda de la vacuna parlem dels 200 cigarrillos, o 100 cigarritos, o 50 puros, o 250 gr de tabaco para fumar; o si beus, 1 litro de Alcohol y bebidas alcohólicas de grado alcohólico superior al 22 % vol, o de alcohol etílico no desnaturalizado de un grado alcohólico igual o superior al 80 % vol; o 2 litros de Alcohol y bebidas alcohólicas de grado alcohólico inferior al 22 % vol.; o 4 litros de Vino tranquilo, o 16 litros de cerveza.

Si creues la frontera amb més d’això i no ho comentes amb els agents de la benemérita institución, a més de cardar-te els pulmons i el fetge t’has convertit oficialment en evasor d’impostos i contrabandista.

Si si, com ho sents. Comprar tres cartrons de tabac andorrà i dir que només en portes dos és evasió fiscal. Així que quan comencis a treure escuma per la boca, completament indignat perquè diuen que algú té diners a Andorra, pensa que estàs reconeixent que tu ets qui s’ampara en la legislació opaca dels paradisos fiscals per al seu propi benefici, que hauria d’estar a la presó i tornar tots els diners que ha robat.

Bona nit.