Caritat

tzedakah-17El debat de l’ètica de la caritat és molt antic, i sempre hi ha un enorme sector de la població que no entén el concepte de donació, de caritat o de filantropia. Es veu com un abús més de les classes benestants sobre les classes oprimides.

Els exemples que s’empren són els clàssics ultramilionaris com Bill i Melinda Gates, Zuckerberg, Bono, Sting, personatges del famoseo o similars i grans empreses, i se’ls acusa de voler destacar, de voler pal·liar el seu sentiment de culpa per haver robat el pa als nens de l’Àfrica, o de fer aquestes donacions per estalviar un pessic en els impostos.

Són els mateixos que ataquen als filantrops quan els diuen que la «caritat» denigra a qui la rep i els reclamen més «altruisme». Són els que defensen sistemes de redistribució basats en impostos. Canviem la donació voluntària per la confiscació obligatòria. Canviem l’altruisme vertader per l’entrega sota coacció.

Com a bon creient en la humanitat, vull pensar que aquest punt de vista, per mi erroni, no es basa en la malícia sinó en el desconeixement… en la manca d’educació (no en tant a «maleducat» sinó en forma literal) que porta a confondre la «justícia», el que estem obligats a donar als altres, i la «caritat», allò que donem als altres per generositat. [1]

Tots els sistemes ètics i morals del món, religions, corrents de pensament i sistemes de creences han creat –i mantenen– sistemes voluntaris d’ajut i solidaritat mútua. Ja sigui per temor a la divinitat, per pressió social o per obligació, les comunitats de creients, els ciutadans o els integrants del grup tenen l’imperatiu moral o legal de compartir la seva prosperitat. I en algun sistema fins i tot els que tenen menys també estan obligats a compartir.

Gent pobra a la terra sempre n’hi haurà. Per això mateix a tot el món les persones els obren la mà i presten de forma generosa allò que els falta. Però els qui ataquen la donació voluntària com una humiliació en confonen la causa: no és pas la generositat el que humilia, sinó la pobresa en si.

La dignitat no depèn de rebre ajut d’altri, sinó no per poder valdre’s per un mateix. La cooperació, l’ajut, la col·laboració… mai poden ser indignes!! Una societat lliure pressuposa el respecte a un mateix i un dels elements clau d’aquest respecte és la independència. Una societat lliure no pot permetre’s etiquetar com «indigne» rebre ajuda externa per a poder superar una adversitat. Si rebre ajut ens esclavitza, el fals orgull provocarà que mai arribem a sortir d’aquella situació, pel que al final acabarem esdevenint esclaus de veritat.

Per això la confusió entre «justícia» i «caritat» que comentava és encara més perversa quan es defensa el sistema de redistribució mitjançant impostos, un sistema en què els ciutadans externalitzen la redistribució a un Estat que els confisca una part de la seva prosperitat, i que segons els criteris que consideri adients el govern de torn, decideix entregar a uns o d’altres.

Diuen que la caritat «esclavitza a qui la rep». Al mateix temps defensen que sectors de la població visquin tan sols dels ajuts, subsidis de manutenció de menors i similars, sense haver de realitzar cap altra activitat a part de respirar i, cada quatre anys, votar al partit que prometi més ajuts. I això es considera no només moral, sinó desitjable.

Suposo que entregar el vot converteix la cosa en una transacció, pel que ja no es considera un ajut sinó un «cobrament» per una «activitat». Però als perceptors dels ajuts de l’Estat, a diferència dels receptors de caritat, no se’ls considera «esclaus». Perversitat doble. A més, l’Estat és el primer interessat a recordar qui entrega els xecs, assegurant-se que aquests funcionaris del subsidi els tornin a votar en el futur i perpetuar la situació. Triple perversitat.

L’ajut voluntari i altruista també té les dues cares del qui rep i la del qui dóna. Però el fons és bastant diferent. Voler ajudar, siguin quines siguin les raons, és una de les coses que ens fa humans. Si diem que la caritat «esclavitza a qui la rep» diem de forma implícita que el qui dóna ho fa perquè és un esclavista o pretén esclavitzar. Així el privem del benestar que li provoca poder compartir els seus recursos en la quantitat que vol, quan vol i amb qui vol.

Un savi del segle XII va establir fins a vuit nivells de «caritat», que van des de donar la possibilitat a algú per a què es valgui per ell mateix sense dependre de ningú en el futur, donant-li feina, un préstec o un regal, fins a la «donació per pena» o la donació interessada –en aquesta categoria bé hi podrien entrar gran part dels ajuts estatals–, fins arribar a la donació anònima: el qui dóna ho fa sense conèixer el perceptor, i aquest desconeix qui és el donant. Així es trenca la dinàmica malsana de la donació interessada.

El primer nivell, en idioma del segle XXI, el coneixem com «empoderament». Altres mots poden ser crowdfunding o «economia col·laborativa». En el fons ha canviat ben poca cosa, ja ho dèiem que de gent pobra a la terra sempre n’hi haurà. Però cal tenir present les diferències entre «justícia» i «caritat». Potser comença a ser necessari mirar enrere, no gaire, només uns 100 anys, i descobriríem que el que avui semblen conceptes innovadors eren de pràctica comuna. Potser també caldria mirar molt més enrere per intentar recuperar conceptes en desús i descartar prejudicis morals actuals.

Cal tenir clar que mai es podrà eliminar la pobresa al 100%. I de la mateixa manera, cal tenir ben clar que sempre hi haurà gent interessada a perpetuar la situació de pobresa, tot i que això no és la causa (única) de l’existència de la pobresa. Pot ser que les donacions, la caritat o els impostos no siguin uns sistemes justos per a distribuir els recursos i la prosperitat. Però és que això no va de «justícia». Va d’intentar ajudar a què aquells que ara depenen, de forma exclusiva, de la bona voluntat d’algú, puguin arribar a ser independents en el futur. I que al seu temps ells puguin fer el mateix, i així repetir el cicle virtuós que permeti que la gent sigui responsable de la seva pròpia existència.

[1] Jonathan Sacks, La Dignidad de la diferencia (capítol 6)

(Article publicat originalment a L’Endavant.com el 22 de març de 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s