Nomadisme i Integració

Ser o haver sigut semi-nòmada comporta certes peripècies i certes actituds davant els feyts que depara l’existència. Un d’ells és que el procés de socialització és radicalment diferent a la resta de la gent. Et fas amb menys gent, no se si perquè el teu cervell ‘calcula’ que com en N anys marxaràs, no cal malbaratar recursos o què; “deixes anar” relacions personals molt més fàcilment, però tot i que les deixis anar, sempre hi penses en què estaran fent aquells amb qui et relacionaves fa 20 anys… on seran…

Una altra de les actituds que el pelegrí de la terra desenvolupa és la de veure i viure les festes i esdeveniments locals amb certa distància. Òbviament, quan hom arriba a un lloc nou parteix amb cert desavantatge respecte als nadius i les tradicions locals. Però si el procés socialitzador ‘espera’ o ‘desitja’ o ‘promou’ l’integració, s’espera que el nouvingut s’integri i adopti certs rituals i certa visió de les coses.

Però quan has anat saltant d’aquí cap allà cada 5 anys més o menys, hi ha alguna cosa que t’impedeix ‘integrar’ certs aspectes, i el que alguns veuen com un gran esdeveniment especial anual, per al nòmada és un de tants. Li treu ferro a l’assunto i ho passa pel sedàs de la comparació amb la resta d’esdeveniments que ha vist arreu.

I això no és ni millor ni pitjor, sinó diferent (prometo clavar-me un cilici en penitència per citar aquesta merda que no recordo de quin clan de TV3 és). No vol dir que es menystinguin les tradicions locals del lloc on es resideixi, sinó que, simplement com no s’han viscut ni interioritzat durant els anys de socialització ‘usuals’, com no s’hi ha crescut, no es veu com alguna cosa ‘pròpia’.

I en haver saltat amunt i avall, l’inconscient deu calcular l’eficiència dels recursos interns i ‘decideix’ que ‘no val la pena’ gastar perquè d’aquí ‘poc temps’ es tornarà a marxar. L’inconscient evoluciona molt més lentament del que ens pensem.

I si això ho diu un “Del País™”, poseu-vos en la pell de gent que ve de milers de quilòmetres lluny, que té una visió cosmològica, una cultura social, llenguatge (verbal i no verbal), etc… com a mínim molt diferent (per no dir ‘total i absolutament’).

Esprem l’assimilació i l’integració i ens queixem quan no s’aconsegueix, i donem premis als qui si que ho fan, als qui renuncien a tot allò que eren, que deixen de ser ‘nouvinguts’ per a convertir-se en ‘nous-nadius’. Premis com als gossets.

Penseu en el que dieu dels que no s’integren i s’aferren a les seves tradicions ‘forànies’, i ara recordeu els ‘Casals Catalans’ dels 50-60 i 70 oberts per tot el món i les activitats que s’hi feien.

I ens estranyem que passin coses. Antəs la gent es movia igual (o més i millor) per aquests mons de déu, i com que sabien que eren diferents, desiguals (oh! tabú!), es tractaven amb respecte i vivien lleugerament separats. Cadascú a casa seva i Nostre Senyor a la de tots. Diu que ‘bones tanques fan bons veïns’. Si, cada tant hi havia algun greuge o uns mariners borratxos acabaven muntant un bon sidral, però era ‘cada tant’.

Avui dia no volem tanques. Volem viure tots al mateix lloc. Volem erradicar la desigualtat, i volem unificar-ho tot i tothom. Però com deia, l’inconscient humà evoluciona molt més lentament del que ens pensem. Viure tots plegats en harmonia i respecte perfecte és impossible perquè pressuposa que una de les parts ha de renunciar a si mateixa.

I no es pot obligar a algú a renunciar a si mateix (a part que no estem disposats a fer-ho), perquè llavors es converteix en una cosa que no és real. Entendre la diversitat no és fer balls regionals per veure el color de les plomes o les sanefes del teixit dels diferents clans. És entendre els límits culturals dels altres per tal de poder-t’hi relacionar sense cagar-la.

Es entendre que hi ha gent a qui els costums locals els hi importen una poca merda, perquè prou feina han tingut creuant el mon com per ara haver d’aprendre coses i sistemes nous per complet. No, lo justet per anar fent, i tira milles.

Les festes, celebracions i events socials locals son importants, si, però fins a cert punt. Ho son sempre i quan s’hagin compartit certes vivències comunes durant certs períodes de temps determinats. Més enllà d’aquí, es tornen certament irrellevants, una de tantes. Per exemple, la Patum de Berga és interessant, però per un ‘foraster’, vista una vistes totes (i els tios ho fan 4 cops durant la setmana, i amb repetició…).

Això no és dolent. Senzillament, ho vivim de forma diferent. A la frontera a vegades hi fa fred i ens tornem esquerps. Però hi ha qui no ho entén i s’emprenya, i jo em faig gran…

Saber llegir

Fa 111 anys, Pau Salvat, arquitecte municipal i editor (si, els de l’Editorial Salvat), pronunciava el discurs de celebració dels 40 anys de la inauguració de l’ Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. El discurs el va (auto)publicar amb en títol L’instrucció y l’educació baix el punt de vista social. Tot i que el discurs en si mateix és molt interessant, us en poso només un breu fragment:

De què ens ha servit instruir al poble, de qué ensenyar-li de llegir i escriure, si llegeix sols lo dolent i es descarrila ab igual o pitjor facilitat que avans!

Com era d’esperar, ha canviat alguna forma (a part de la normativitat fabrenca), però el fons tot segueix igual a com ho comentava en Salvat fa poc més d’un segle.

No seré jo, ni molt menys, defensor de l’Alta Cultura™ de torres d’ivori, on només s’hi pot pujar si llegeixes a Homer en grec antic, el Beowulf en alfabet rúnic, l’obra completa del proper Premi Nobel i comets dessecració ritual de 50 Ombres de Grey.

Però de la mateixa forma que Dorothy li pregunta a l’Espantaocells com s’ho fa per parlar si no té cervell hom hauria de fer, alguna vegada a la seva vida, la pregunta inversa. La mateixa que es feia en Salvat: de què ens serveix saber de lletra, si després només llegim gasòfia?

Aquesta és la setmana de Sant Jordi, Patró de Catalunya i Dia del Llibre a tot lo món. Deixant de banda que és aquesta festa la que hauria de ser Diada Nacional, i mentre esperem que la Nova Constitució així ho designi, hem de fer honor a la jornada, i comprar i regalar llibres.

Alguns dels de la torre d’ivori es queixen que “només es compren/venen/regalen llibres per Sant Jordi”, així com volent dir que, a sobre , no es compren els seus, de llibres. Perquè clar, com aquí qualsevol mindundi sap escriure (o dictar!), tothom pot esdevenir autor. I reprenent a en Pau Salvat, ell mateix es responia: Es que no n'hi ha prou en ensenyar a llegir i a escriure, es que després de fer-ho s'ha d'ensenyar a escollir la lectura, i s'ha d'aprendre què és el que es pot i s'ha d'escriure.

I si no es fa, Hic Svnt Gasòfia. I no parlo (només) de la literatura dels Belén Esteban, Risto Mejide o l’Espinosa. Per gasòfia vull incloure també aquella literatura barata, pulp si voleu, impresa en paper de mala qualitat, amb edicions a color a vegades tan cutres que semblen un pòster d’aquells en 3D, de quan et posaves unes ulleres de cartró amb uns plàstics vermell i blau.

Aquesta literatura és tan barata que te la regalen als trens, o als metros. De fet, jo ho vaig fer durant uns mesos, això d’esperar a la sortida d’una estació, abillat amb una armilla vermella i repartint literatura. Ja sabeu, era jove, inexpert i necessitava els calés.

Exacte, parlo de diaris. Llegir diaris, o la premsa o coses escrites per periodistes, és llegir sols el dolent. És descarrilar-se, i és perdre el temps. Cal llegir, si. Però, diaris? Per l’amor de Déu…

S’ha de saber llegir, i s’ha de saber què llegir. Llegiu, feu el favor. Però llegiu coses interessants, i llegiu durant tot l’any. Compreu llibres. Regaleu-los. Siguin de grans autors de la torre d’ivori, de receptors de premis literaris com Jentros Bluenipple (La lechuza del norte és una d’aquelles petites grans perles), de bestselers –pronunciat amb una sola s–, Idelfonso Falcones o Ken Follet. Si voleu, fins i tot de l’Albert Espinosa o en Toni Soler . I si m’hi obligueu, fins i tot us perdonaria que llegíssiu res de la Moliner… o de Plató, si esteu desesperats. Però llegiu, tingueu la bondat.

Apreneu a llegir textos llargs, a seguir trames complicades i enrevessades. Apreneu a llegir textos densos i crítics. És igual que comenceu amb coses lleugeres i literatura softcore. No us deixeu intimidar pels que diuen que en Jentros Bluenipple és casta literària. Els de la torre d’ivori sempre us voldran rebaixar, però no us deixeu.

Llegiu coses interessants. Llegiu Paul Goodman, Thoureau o Proudhon. A Neal Stephenson, Jonathan Sacks o Tom Halbertal. Llegiu ficció, novel·la, biografies o assaig. Llegiu a Jung, a Fromm, Spinoza o Bonhoeffer. Llegiu la Bíblia, l’Alcorà o els Vedes. Llegiu literatura revolucionaria anglosaxona del segle XVIII. Llegiu a Paine, Franklin, Hobbes, Hume, Locke, Henry…

Però per favor, deixeu de llegir diaris. Això si que no. Si voleu llegir coses brutes, conformeu-vos amb el món de les 50 ombres o tireu més fort, però no llegiu diaris. Llegiu coses interessants. Hi ha tantes coses interessants per llegir i només tenim una sola vida com per malgastar-la llegint les noticies.

(Article publicat originalment a L’Endavant.com)

A pagar!

En un país com el nostre, on no només no s’estudien els conceptes bàsics d’economia i finances per a poder portar una casa com Déu mana, sinó que se n’incentiva l’ignorància, no és d’extranyar que quan algú presenta la Declaración de Hacienda i li surt negativa, comencin a sorgir rumors, els dits l’assenyalin com una persona poc confiable i se li digui “quina sort que tens”. Pel contrari, el contribuent que obté un resultat “a pagar” tendeix a ser enaltit com a exemplar.

Com jo sóc un ciutadà honrat i temorós de Déu i del Ministro de Hacienda (perquè només hi ha dues certeses a la vida, els impostos i la mort), vull fer una petita explicació per intentar “arrojart” una mica de llum sobre el tema, perquè la veritat és que gran part de la ciutadania ho entén precisament al revés.

Durant tot l’any, a cada nòmina i factura, hi ha un petit apartat on hi diu “IRPF” amb un percentatge. Aquest percentatge s’aplica a la “base imponible” del sou o de la factura, i es traspassa automàgicament al calaix del Ministerio abans de cobrar la nòmina. No veiem ni un cèntim. Paguem “a cuenta”. I així cada més, o cada factura, durant tot l’any.

Per un càlcul del tot arbitrari que decideix el Ministerio en base a les seves voraces necessitats recaptatòries, a cada treballador o treballadora se li assigna un tant per cent dels diners que ell o ella sua o suo. És la famosa “progressivitat” dels impostos: si guanyes entre N i N1 euros cada any, pagaràs un X%. Entre N2 i N3, X1%, i així.

Quan es fa la Declaración, el que passa és que s’aplica aquesta fòrmula progressiva, se li apliquen una sèrie de descomptes (per hipoteca, per pensió, per donacions, etc) i d’agravants (dos o més pagadors, inversions i d’altres rendiments). La fòrmula s’aplica a tots els diners que hem anat pagant “a cuenta”, i al final amb una simple resta, tenim un resultat que pot ser positiu (a pagar) o negatiu (a devolver).

En resum: si surt “a pagar” és que durant tot l’any hem aportat pocs quartos al Tesoro Público, i hem de quadrar el nostre balanç. Si surt “a devolver” és la situació totalment contrària, hem pagat més diners dels que ens tocaven, i és el Tesoro qui ha de quadrar el seu balanç. Tècnicament, hem fet de prestamistes a l’Estat a interès 0.

Per tant, tota aquella gent que “s’alegra” perquè Hacienda els hi “regala uns diners ‘extra‘” per a poder fer unes vacances, té un problema de comprensió que va entre “greu” i “molt greu”. No és pas un regal, si no que l’Estat t’està tornant “el canvi” del que t’ha estat cobrant durant 12 mesos.

Però la situació fa un gir pervers uns pocs dies després, perquè un cop t’han retornat els diners que t’han cobrat de més des de Madrid, arriba la Diputació provincial i et comença a passar factures: residus, IBI, etc… És a dir, que el que et retornen uns, ho has de fer servir per a pagar als altres. Espanya ens roba, i la Diputació ens remata.

Diu que ahir van detenir a Rato, i molts s’alegraven per això. Jo ni m’alegro ni m’entristeixo, perquè a hores d’ara estic pendent que Hacienda de España em retorni uns diners que haig de fer servir per pagar a la Diputació de Barcelona. Al final, els impostos son un joc de suma zero, en el que uns sempre guanyen, i als altres sempre ens toca pagar.

I mentre la majoria de la població no prengui consciència de com funciona aquest joc realment, ja podem anar alegrant-nos de detencions inòcues o xerrar de tal regal de l’Iglesias al Rey de España, que més a més, el percentatge d’aportació seguirà allà, creixent i acumulant de forma silenciosa i invisible, i els qui el gestionen seguiran fent la viu-viu.

Els ciutadans honrats anirem pagant trinco-trinco quan toqui, ves quin remei, i aquí no passa res. Que baixi el pa, i visquin les cadenes.