En un país com el nostre, on no només no s’estudien els conceptes bàsics d’economia i finances per a poder portar una casa com Déu mana, sinó que se n’incentiva l’ignorància, no és d’extranyar que quan algú presenta la Declaración de Hacienda i li surt negativa, comencin a sorgir rumors, els dits l’assenyalin com una persona poc confiable i se li digui “quina sort que tens”. Pel contrari, el contribuent que obté un resultat “a pagar” tendeix a ser enaltit com a exemplar.
Com jo sóc un ciutadà honrat i temorós de Déu i del Ministro de Hacienda (perquè només hi ha dues certeses a la vida, els impostos i la mort), vull fer una petita explicació per intentar “arrojart” una mica de llum sobre el tema, perquè la veritat és que gran part de la ciutadania ho entén precisament al revés.
Durant tot l’any, a cada nòmina i factura, hi ha un petit apartat on hi diu “IRPF” amb un percentatge. Aquest percentatge s’aplica a la “base imponible” del sou o de la factura, i es traspassa automàgicament al calaix del Ministerio abans de cobrar la nòmina. No veiem ni un cèntim. Paguem “a cuenta”. I així cada més, o cada factura, durant tot l’any.
Per un càlcul del tot arbitrari que decideix el Ministerio en base a les seves voraces necessitats recaptatòries, a cada treballador o treballadora se li assigna un tant per cent dels diners que ell o ella sua o suo. És la famosa “progressivitat” dels impostos: si guanyes entre N i N1 euros cada any, pagaràs un X%. Entre N2 i N3, X1%, i així.
Quan es fa la Declaración, el que passa és que s’aplica aquesta fòrmula progressiva, se li apliquen una sèrie de descomptes (per hipoteca, per pensió, per donacions, etc) i d’agravants (dos o més pagadors, inversions i d’altres rendiments). La fòrmula s’aplica a tots els diners que hem anat pagant “a cuenta”, i al final amb una simple resta, tenim un resultat que pot ser positiu (a pagar) o negatiu (a devolver).
En resum: si surt “a pagar” és que durant tot l’any hem aportat pocs quartos al Tesoro Público, i hem de quadrar el nostre balanç. Si surt “a devolver” és la situació totalment contrària, hem pagat més diners dels que ens tocaven, i és el Tesoro qui ha de quadrar el seu balanç. Tècnicament, hem fet de prestamistes a l’Estat a interès 0.
Per tant, tota aquella gent que “s’alegra” perquè Hacienda els hi “regala uns diners ‘extra‘” per a poder fer unes vacances, té un problema de comprensió que va entre “greu” i “molt greu”. No és pas un regal, si no que l’Estat t’està tornant “el canvi” del que t’ha estat cobrant durant 12 mesos.
Però la situació fa un gir pervers uns pocs dies després, perquè un cop t’han retornat els diners que t’han cobrat de més des de Madrid, arriba la Diputació provincial i et comença a passar factures: residus, IBI, etc… És a dir, que el que et retornen uns, ho has de fer servir per a pagar als altres. Espanya ens roba, i la Diputació ens remata.
Diu que ahir van detenir a Rato, i molts s’alegraven per això. Jo ni m’alegro ni m’entristeixo, perquè a hores d’ara estic pendent que Hacienda de España em retorni uns diners que haig de fer servir per pagar a la Diputació de Barcelona. Al final, els impostos son un joc de suma zero, en el que uns sempre guanyen, i als altres sempre ens toca pagar.
I mentre la majoria de la població no prengui consciència de com funciona aquest joc realment, ja podem anar alegrant-nos de detencions inòcues o xerrar de tal regal de l’Iglesias al Rey de España, que més a més, el percentatge d’aportació seguirà allà, creixent i acumulant de forma silenciosa i invisible, i els qui el gestionen seguiran fent la viu-viu.
Els ciutadans honrats anirem pagant trinco-trinco quan toqui, ves quin remei, i aquí no passa res. Que baixi el pa, i visquin les cadenes.
I ara... què? 