Experiències generacionals

Hi ha molts interrogants i s’ha parlat molt sobre les diferències entre generacions, que si la generació X, la generació T, els millenials… Però hi ha una cosa dels que es coneixen com generació T que cada cop es fa més clara.

Gairebé tots els T tenen una cosa en comú, que és l’exaltació de “la força de viure”. Però no en tant a un cant a la vida, sinó a la intensitat. A la col·lecció d’experiències. Tots coincideixen en que tornarien als trenta, un moment en que tot estava per fer, tot estava a les seves mans.

La vida està feta per viure-la al màxim, fer com més coses millor, i com més atrevides, millor encara. Provar-ho tot, fer-ho tot. I tornar a començar, per no parar el bucle. Sobre el minut 23 de la lamentable entrevista que Albert Om feu a Jaume Sisa a 2013, i també al final, l’artista ho diu literalment:

Lo millor seria viure amb intensitat els moments màxims i després deixar el cap en blanc. No recordar. Suspendre la memòria. Que quedés no anul·lada, sinó inoperant. Fins que arribi un altre subidón de vida, de trempera, i llavors et tornes a menjar el món, i si en una d’aquestes el món se’t menja a tu, doncs… son les regles del joc.

La Generació T, en especial la seva part més progre, reivindica els seus trenta anys i “el furor de viure”, perquè a la seva època ‘tot estava per fer’. La fi del franquisme, la Barcelona dels 70, la vida nocturna, la promiscuïtat, el col·leccionisme d’ experiències gràcies a la llibertat que uns joves de vint-i-pocs anys començaven a entreveure després de la llarga repressió, exaltada per la mitificació que els seus pares varen fer de La República. La lluita per recuperar el paradís perdut.

Pregunteu a un T progre pel passat, i en menys de 3 minuts el teniu parlant de la festa que s’ha fotut i de tot el que va follar quan tenia vint-i-pocs anys. Equiparen “viure” a col·leccionar experiències, precisament perquè abans no es podia fer.

Parlem de la nostra generació, els que anem a cavall entre la X i els millenials, com els eterns adolescents, que rebutgen fer-se adults per viure exclusivament del passat i seguir fent les mateixes coses. Ens passàrem l’infantesa volent ser grans, i quan ens ha arribat l’hora ens veiem rebutjant l’adultesa.

Preferim l’hedonisme, dedicar-nos a fer el que “realment ens omple i volem fer”, i ho fem “en contra de fer el que feien els nostres pares”, com formar una família, tenir fills… quan en realitat no va ser així. I al final, ho acabem fent igualment, ben entrats els trenta, tocant als quaranta. Volem no ser com els nostres pares, i n’acabem sent una caricatura dolenta.

Però per què ho fem nosaltres, que ho hem tingut i ho hem pogut fer quasi-bé tot? Durant mitja existència ens han estat dient que no en teníem ni idea de viure (segons els criteris de la generació anterior). Arribem tard a la nostra pròpia vida per haver intentat viure la vida d’altres. Som la “generació tard”. Pot ser per això volem tornar als 20, per poder tornar a començar sense ingerències de “jo a la teva edat…”.

Ells col·leccionaren experiències i festa perquè els seus pares van haver de fer la guerra. I així tirant enrere. Seria interessant conèixer la visió de la joventut que tenien els nostres besavis, rebesavis…

Tot canvia, i tot segueix igual, i el que ha sigut és el que haurà de ser.

A L’Endavant: Pobresa i demagògia

Avui a la Revista Endavant s’hi publica el nou article setmanal. Avui el tema son els pretesos estudis científics que asseguren que la pobresa és més perniciosa per a un fetus humà que l’ abús de cocaïna. El “problema” és que s’ha obviat qualsevol definició anterior del concepte “pobresa” per adaptar els resultats a interessos un xic obscurs.

La definició de “pobresa” s’ha fet únicament emprant factors que causen estrès. L’estudi s’ha fet amb mares que han patit estrès, i s’ha comprovat que els seus fills tenen una àrea cerebral menor que d’altres mares que no han patit estrès. Finalment s’ha conclòs que com que “pobresa = estrès”, diuen que la pobresa causa cervells deficients assumint que, com “estrès = pobresa”, els rics no estan estressats ni viuen “situacions de conflicte familiar”. Crec que aquesta afirmació incorre en unes quantes fal·làcies.

Llegiu Pobresa i demagògia a la Revista L’ Endavant.

La Internet de les coses que fan el que tu dius

La Internet de les coses és un concepte que tot i ja fer uns anys que volta, comporta unes quantes preguntes que han de ser, com a mínim, estudiades.

Cory Doctorow comenta unes quantes d’aquestes preguntes en una xerrada.

Parla sobre sistemes informàtics presents en objectes que fem servir durant el nostre dia a dia que no han estat auditats de cap forma per verificar si comporten riscos o perills.

Aquests objectes i coses van des de marcapassos o bombes d’insulina a ordinadors de control sísmic o sistemes informàtics d’automòbils o aviació.

Els casos que comenta fan una mica de feredat: cotxes als que han desconnectat la transmissió i els frens mitjançant una connexió bluetooth. Un marcapassos que, també en connexió sense cables, és capaç de fregir literalment un tros de cansalada.

Cotxes ‘subprime’, llogats, que inclouen sistemes per desconnectar el motor d’arrencada, o activar el sistema de so intern per recordar-te, a tu i a qui passi pel carrer, que deus un pagament.

I no només això, cal afegir que hem arribat al punt del “peak-surveillance”, el punt de no retorn a partir del qual cada cop menys gent es preocuparà per l’estat complet de vigilància a que estem sotmesos: a casa, al carrer, a les estacions de tren, aeroports i autobusos… La Societat de Control.

Veieu la presentació La Internet de les coses que fan el que tu els diguis.

Auto-determinación y secesión

Traducción al español del articulo publicado en el Mises Institute, Self-determination and Secession, por Ryan McMaken.

Auto determinación y secesión

El impulso secesionista no parece estar desapareciendo de Europa. Este mes, el Wall Street Journal informaba que el último movimiento secesionista llega desde Cerdeña. Los líderes del movimiento proponen que la isla, parte de Italia tan sólo desde 1860, pase a formar parte de Suiza.

Los sardos tienen una dura travesía para convencer a los suizos que les acepten como un nuevo cantón (Cerdeña tiene costa para ofrecer), pero éste episodio ilustra de nuevo que las fronteras nacionales dibujadas en un mapa durante los dos pasados siglos empiezan a superar su vida útil.

¿Qué es Auto-determinación?

Igual que con los venecianos, escoceses y catalanes, el tema de la secesión sarda y/o la anexión incluye un número indeterminado de referendos y debates sobre “auto-determinación”. Y en este caso, como pasa en los casos más parecidos, se mantiene el problema de determinar cómo se puede realizar el cambio en la filiación a un estado de forma moral, sin provocar guerras o acusaciones de abusos de los derechos humanos. Los Europeos no lo dicen así, pero cuando debaten sobre la necesidad de plebiscitos y “democracia”, es a lo que se refieren.

En verdad, el problema no es ajeno a los liberales del estilo laissez-faire del siglo XIX, incluyendo a Ludwig von Mises, quien escribió: “Ningún pueblo y ninguna parte de un pueblo debe ser retenido contra su voluntad en una asociación política que no desea.” Mises pasó a defender “el derecho de los habitantes de cada territorio a decidir a que estado quieren pertenecer.”

Murray Rothbard fue más allá para explicar la posición de Mises:

El derecho a la auto-determinación en tanto a la cuestión de pertenencia a un estado significa lo siguiente: allá donde sea que los habitantes de un territorio en particular, ni que sea un sólo municipio, un distrito entero, o una serie de distritos adyacentes que hagan saber mediante un plebiscito libremente efectuado, que no desean seguir unidos al estado al que pertenecen en ese momento, pero que desean ya sea formar un estado independiente o asociarse a otro estado diferente, sus deseos deben ser respetados y cumplidos. Ésta es la única forma factible y efectiva de prevenir revoluciones y guerras civiles o internacionales.

En un nivel puramente técnico, es fácil imaginar este tipo de proceso plebiscitario territorial. El problema que queda en esos casos, es qué hacer con las minorías que se oponen a la secesión o a la anexión por otros estados. Ésta es la reivindicación que mantienen los nacionalistas que se oponen a la secesión de Cataluña, por ejemplo. Los nacionalistas aseguran que aún cuando una mayoría prefiera la independencia, las minorías en Cataluña serán privadas de sus derechos por causa de la secesión.

La solución que proponen los nacionalistas a este escenario, por lo tanto, es privar de sus derechos a la mayoría. Pero esa “solución” no es nada más que una llamada al gobierno central a que “resuelva” el problema con la fuerza. En contraste, la solución adecuada se encuentra no en la centralización sinó en una fragmentación mayor, reduciendo la medida de cada territorio en trozos más pequeños para conseguir llegar a realidades demográficas y poblaciones minoritarias (lo que raramente está repartido uniformemente) dentro de las mismas regiones.

¿No nos lleva esto al Anarquismo?

Pero si cualquier comunidad, sin importar lo pequeña que sea, puede simplemente marcharse y asociarse a otro estado o mantenerse independiente, ¿que impediría a cualquier hogar de hacer lo mismo?

Rothbard se hizo la misma pregunta, lo que nos lleva de vuelta a los comentarios de Mises sobre la auto-determinación. Mises escribe:

Si fuera posible de algún modo garantizar ese derecho de auto-determinación a cualquier persona individual, se debería hacer. Pero eso no es factible por las convincentes consideraciones técnicas que hacen necesario que el derecho a la auto-determinación sea limitado a la voluntad de la mayoría de los habitantes en áreas lo suficientemente grandes para que ser contadas como unidades territoriales dentro de la administración del país.

En otras palabras, el anarquismo es teóricamente justificable, aunque técnicamente problemático. Mises tiene razón aquí, ya que existen economías de escala en defensa, sea militar o civil. Es rebatible que las consideraciones técnicas –desde la perspectiva del estado– no se puedan superar con innovaciones tecnológicas. La administración burocrática (sea gubernamental o privada) puede haber requerido un mínimo de departamentos y unidades territoriales en los tiempos de Mises, pero no queda claro que tales problemas sean imposibles de superar hoy, dada la des centralización y las capacidades de las tecnologías modernas de administración y comunicación.

Aún así, desde el punto de vista sociológico y económico, la preocupación de Mises acerca de si existe un “nivel basal” al que puedan fragmentarse los estados parece práctica. Después de todo, resulta imposible negar que a la gente gusta de asociarse en grupos para una multitud de propósitos que no se limitan a fines militares o económicos. Los mega-estados del mundo moderno se mantienen unidos por coerción, pero ciudades, municipios, y comunidades son fenómenos que ocurrieron de forma natural y con anterioridad a los estados.

Más aún, igualmente como yo renuncio a la libertad de hablar fuerte o ajustar el volumen cuando estoy viendo una película en un cine en vez de hacerlo en mi casa, virtualmente cualquiera –aún en un sistema de secesión teóricamente limitada– estaría dispuesto a renunciar a algunas de sus prerrogativas personales en nombre de unirse a una municipalidad, liga o asociación que le pudiera proveer de servicios legales y de defensa. Al mismo tiempo, los individuos tendrían la precaución de mantener la mayoría del poder a nivel local, ya que dichos individuos podrían ejercer su influencia en gobiernos locales. (No es este el caso en un estado grande como Estados Unidos, en el que un individuo que no sea billonario tiene prácticamente influencia cero sobre cualquier cosa que haga el gobierno nacional.)

Pero esto crea otra pregunta. Si la gente “elige” renunciar a ciertas prerrogativas para unirse con otros en ciudades y municipios, no es eso cierto para todos los estados? No ha elegido “voluntariamente” la gente ser parte de Rusia, o parte de los Estados Unidos? La respuesta aquí es “no” porque sin una capacidad significativa de elegir –o de estipular una nueva opción mediante la secesión– no se ha realizado ninguna elección realmente voluntaria.

La escala proporcional desde el Gobierno Mundial Único a la ausencia de nacionalidad

Tal y como he apuntado aquí, los estados erigen barreras legales y prácticas para extender sus poderes de monopolio por toda una gran área y en muchas facetas de la vida para reducir variedad y opciones. Del mismo modo, los estados prohíben de forma general la creación de nuevos estados, fortaleciendo aún más sus monopolios.

Entonces, el alcance al que uno voluntariamente se somete a un gobierno civil se mueve a través de una escala proporcional. En un extremo está un mega-estado mundial en el que no hay elección posible de ningún modo. En el otro extremo se halla una sociedad totalmente apátrida. La mayoría –si no toda– la historia de la humanidad se ha caracterizado por gobiernos civiles que quedan en algún punto intermedio de la escala. Algunos de los gobiernos resultan muy amplios y coercitivos. Esto es, son estados prototípicos. Algunos gobiernos son realmente pequeños, muy descentralizados y tienen una forma que se asemeja mucho menos a un estado. Estos últimos deben competir con opciones cercanas para captar la atención de ciudadanos y capital.

Naturalmente, un mundo con menos estados y muy centralizados ofrece pocas opciones, lo que significa menos variedad para personas, ciudades, pueblos y comunidades.

No obstante, en algunas ocasiones nos encontramos con el argumento estrafalario que la secesión es mala porque la secesión “crea un estado nuevo”. Pero, así como los consumidores de pizza se benefician cuando un nuevo Pizza Hutt abre al final de la calle para competir con Domino’s Pizza, los consumidores de servicios de defensa y sistemas legales se benefician cuando hay un nuevo competidor disponible en la vecindad. Si Domino’s Pizza usara la fuerza para impedir que otra cadena de pizzerias abriera un nuevo local, seria realmente malo. Del mismo modo, cuando un estado usa la fuerza para impedir la creación de un estado nuevo, o para impedir el movimiento de una región desde un estado a otro, lo vemos como no deseable ya que limita la variedad, la libertad, la innovación y todas las cosas buenas que asociamos con la ausencia del monopolio del poder.

¿Entonces, puede Cerdeña secesionarse de forma moral?

En el improbable caso que Suiza declarase que le encantaría dar la bienvenida a Cerdeña a la confederación, los unionistas Italianos seguirían oponiéndose a la secesión en base a razones legales o sentimentales. También reclamarían que Cerdeña no puede realizar secesión porque algunos sardos desean seguir siendo parte de Itália. Si una mayoría de sardos decidieran secesionar, sin embargo, los unionistas Italianos estarían reclamando de forma arbitraria que la mayoría de sardos deberían ser forzados a seguir en Italia porque algunos sardos lo dicen. Y por supuesto, el poder del estado Italiano estaría suspendido encima de las cabezas de los secesionistas como una amenaza permanente.

La respuesta a este problema es no aceptar simplemente el argumento que la fuerza da la razón. La respuesta es por lo tanto fragmentar Cerdeña misma en trozos más pequeños. Si las gentes de Cerdeña del Norte quieren separarse, y la gente de Cerdeña del Sur no lo quiere, entonces el problema se resuelve. Aún cuando se efectué la división, seguramente sigan existiendo minorías en desacuerdo, pero a cada reducción en tamaño del territorio en cuestión, aumentan la posibilidades de decisión para aquellos en la minoría desafortunada. Un cambio desde Cerdeña del Sur a Cerdeña del Norte (para escapar de los secesionistas) es mucho menos disruptivo para uno mismo que mudarse, por las mismas razones, de Cerdeña a la Italia continental.

No existe un método perfecto ni limpio para fragmentar estados-nación, pero como los Americanos, los Irlandeses, los Chechenos, y muchos otros nos podrían contar, la intervención estatal para impedir la secesión es a menudo la más sangrienta y desagradable de todas.

El artículo original se publica bajo una licencia CC de Atribución-No Comercial-Sin Derivados versión 3.0

Recull d’articles (Nº 3)

Avui diumenge, dos dies després del que seria habitual, tercer volum del Recull d’Articles. Alguns d’ells ha els he comentat abans en forma de petita ressenya o a Twitter, i alguns son inèdits. I també podeu consultar els enllaços ‘en cru’ als marcadors.

  • Dos sobre treball, distracció i propòsit. N’Eudald Espluga a l’Endavant,un article dur reivindicant l’alienació com a mètode de lluitar contra la plaga del “regal del treball”. L’altre, al New Yorker, sobre la distracció i l’empenta que hi posen alguns per eradicar-la.
  • Magistral sèrie de l’ Ivan sobre Secessió i Teoria de Jocs aplicada. Son tres capítols: primer, segon, tercer. Indispensable llegir-los, especialment indicats per a militants i simpatitzants d’ ERC.
  • En la línia dels tres articles anteriors, public objectiu: ERC, dos més també a Telecolítica: el primer de la sèrie “Mirall trencat“, i la segona part, concavitat.
  • I dos de l’ Enric Vila. Un sobre la Londonsphere. D’acord en coses, però no en totes. Especialment en desacord amb això del “model de Civilització de Barcelona”. Un altre que porta per títol Divisió, sobre la necessitat de decidir quin pla de llibertat volem per Catalunya (n’he fet un breu comentari). Això de #LaCivilització ja comença a fer una mica de ferum a fem de #Micos.
  • Aleix Salvans parlava de la responsabilitat a la revista L’ Endavant.. És un gran article. Grandiós.
  • I com cada setmana, un sobre els nens… perquè Algú Ha De Pensar En Els Nens!™ Avui, Mises.org. Fa anys, la FLOTUS Michelle Obama va impulsar un programa per tal que a les escoles americanes s’hi servís “menjar saludable”. Es veu que és tan insípid que els nens han començar a portar sal, sucre i espècies d’estraperlo, i han establert un mercat intern. Un dels altres ‘resultats’ és que la major part del menjar acaba a la brossa, ja que els nens opten per menjar-se allò que poden, i llencen la resta. Presenta moltes esmenes.

Autodeterminació i secessió: Sardenya, Suïssa al mediterrani

1534342_620865121326773_1597962679618049787_nA Mises.org de tant en tant hi publiquen articles sobre secessió i autodeterminació, els conceptes, amb algun exemple d’arreu. Així és com em vaig assabentar de les intencions de Venècia, o avui, gràcies a Ryan MacMaken, de les de Sardenya.

Resulta que els sards, als que alguns de per aquí considerarien nostres cosins, volen independitzar-se d’Itàlia. També resulta que “el sentiment” independentista sard es situa sobre el 40% de la població.

Però el millor de tot, és que els sards tenen les coses clares. Han optat per obviar allò de voler ser com Islàndia i volen, directament, ser part de Suïssa. De fet, ja han proposat bandera i nom: Canton Marittimo.

L’article de Mises.org explica que els processos de secessió i autodeterminació no tenen per què relacionar-se amb parts determinades de territori, que també, precisament pel tema que sempre sorgeix: què passa amb la minoria que no vol marxar?

L’idea del Canton Marittimo em sembla genial. Un bon tros descabellada, i justament per això és genial. A una Catalunya independent li aniria molt bé tenir la costa helvètica a poques hores en ferry.

És interessant llegir-lo, i per això em proposo traduir-lo sencer, a l’espanyol i/o al català, oferint el text a Mises Hispano i Mises Barcelona per si el volen publicar un cop acabat.

Llegiu Self determination and secession a Mises.org

Anhels d’ Ordre™ i llibertat

N’ Enric Vila, a Divisió, comença parlant dels plans per eliminar els diners físics, el cash per acabar parlant del marc de llibertat que volem per Catalunya.

Al mig, comenta que “Arreu del món hi ha un estira-i-arronsa cada vegada més intens entre els anhels de llibertat i els anhels d’ordre, i cada societat haurà de fer el seu procés de síntesi.”

Si que hi ha un estira-i-arronsa, però entre els anhels de llibertat i els anhels d’impartir justícia social™. El problema és que s’entén aquesta justícia social com erigir un mur de formigó armat i engabiar-nos-hi a tots a dins. No és justícia, sinó allò de “que baixi el pa i que visquin les cadenes!“.

Enric, la llibertat i l’ordre (inclús L’ Ordre™) mai poden ser antagònics. De fet, no hi pot haver llibertat sense un cert ordre.

Caldria deixar estar això de #LaCivilització d’un cop.

Llegiu Divisió.

Avorriment, interfície i abstracció

Nicholas Carr és a voltes un luddita acabat, a voltes té punts de genialitat. Avui toca genialitat.

Al seu In the kingdom of the bored, the one-armed bandit is king (proposta: Al país dels avorrits, el lladre amb només un braç és el rei) ens parla d’interfícies, addicció i avorriment.

M’ha recordat un llibret sobre teoria de la interfície d’un famós autor del món tecnològic, però no n’aconsegueixo recordar el nom. Em va portar a pensar que l’eclosió de GNU/Linux seria quan el seu GUI permetés fer qualsevol acció sense necessitat de la línia de comandes. El llibre és dels anys 80… a veure si sona la flauta…

Comença amb el fet d’escoltar música i el que va suposar la possibilitat d’escoltar un tema aleatori: acabes tan sols prement “següent” per veure què ve ara. La rodoneta dels iPod.

The interface is the thing. The interface is the content.

La interfície és la cosa. La interfície és el contingut.

Després ens parla sobre l’abundància de contingut i els problemes que comporten els mons amb sobre-abundància:

Abundance breeds boredom. When there’s no end of choices, each choice feels disappointing.

L’abundància afavoreix l’avorriment. On no hi ha final per triar, cada tria esdevé una desil·lusió.

També sobre l’experienciolatria. Tot es basa en “experiència”. Experiència de navegació, de compra, de visualització…

We become bureaucrats of experience. Managing the complexities of the interface provides an illusion of agency while alleviating the agony of choice. In the end, as Reynolds puts it, fiddling with the mechanism “relieves you of the burden of desire itself” — a burden that grows ever more burdensome as options proliferate.

Ens convertim en buròcrates de l’experiència. Gestionar les complexitats de la interfase ens aporta la il·lusió d’acció mentre ens alleuja l’agonia d’escollir. Al final […] trastejar amb el mecanisme “t’alleuja de la responsabilitat del desig mateix” — una responsabilitat que creix de forma més carregosa quan les opcions es multipliquen.

I finalment, ens parla de la “machine zone”. Inquietant concepte, ara veureu per què.

I ask Mollie to describe the machine zone. She looks out the window at the colorful movement of lights, her fingers playing on the tabletop between us. “It’s like being in the eye of a storm, is how I’d describe it. Your vision is clear on the machine in front of you but the whole world is spinning around you, and you can’t really hear anything. You aren’t really there — you’re with the machine and that’s all you’re with.”

Pregunto a la Mollie que descrigui la zona màquina. Mira per la finestra tot el moviment acolorit de llums, mentre els dits juguen per sobre el taulell. “És com ser a l’ull de la tempesta, així ho descriuria. Tens la visió clara a la màquina davant teu però el món sencer gira al teu voltant, i no pots escoltar absolutament res. En realitat, no hi ets present allà — ets amb la màquina i això és l’únic que t’acompanya.

No és inquietant per la descripció. Mollie és una dona entrevistada mentre juga sense parar a una màquina de videopoker a Las Vegas. És inquietant perquè més d’un cop m’hi he trobat amb aquesta situació. Òbviament no a Las Vegas, sinó amb el portàtil.

Sigueu sincers.

Llegiu In the kingdom of the bored, the one-armed bandit is king al blog de Nick Carr.

Pirates, vosaltres abans molàveu

Quan Pirates de Catalunya sorgí del no-res com un partit polític nou, amb prioritats evidents de defensa de la xarxa i tot el que l’envoltava, va ser un bri d’aire fresc davant el mur de formigó dels partits tradicionals.

En un parell de processos electorals, entre 2009 i 2011, vaig arribar a veure gent com Jorge Valín (!!!) comentant la possibilitat de votar una formació com Pirates.

Però entre aquell 2011 i avui han canviat un parell de coses. Pirates rebutjà entrar de ple al moviment post 15M, tot i que en va ser un dels suports principals. Decidint quedar al marge i actuar amb integritat per allò de “aquí no hi ha banderes”, deixà oberts la porta i el camp per a que, finalment, acabés tot fagocitat per arribistes.

Un cop la marea Podemita es va fer amb tot el moviment indignat, després de les eleccions europees, a Pirates van córrer a oferir la seva ajuda i expertesa, ja fos amb programari de realització d’assemblees digitals o en gestió de la democràcia directa. Per què no dir-ho: va ser una mica de vergonya aliena.

Però ha sigut ara, durant i després de les municipals, quan s’ha produït un canvi definitiu. Pirates ha deixat de ser el partit de la gent d’Internet, amb un cert biaix a l’esquerra, per convertir-se en un partit d’esquerra com qualsevol altre.

Confluències, pactes i candidatures conjuntes ja fos amb la marea podemita, o fins i tot amb partits tradicionals com ICV-EUiA. El que era un bri d’aire fresc ha optat per associar-se amb els aires de sempre, de la superioritat moral que rancieja defenent la transparència, mentre funciona a través de models monolítics de comitè central.

Amb tota l’estima d’un ex-votant que assegurava “NO” als qui em deien que “això és un grup de friquis”, un “no” que ara m’hauré de menjar: Pirates, vosaltres abans molàveu. Abans defensàveu coses a les que ningú més prestava atenció, i ara una enquesta diu que l’actual President perdrà la meitat dels escons i us alegreu perquè un candidat que no és el vostre els guanyarà. Per què?

Ara sou un partit més, però ho sereu només fins que els grans aparells dels nous partits tradicionals, els de la impostura digital, us acabin fagocitant, digerint i excretant.

Per molt que assegureu que no us estan fent servir, ho estan fent. Crec que no sou conscients que esteu col·laborant amb els que volen crear un mur per tancar-nos-hi a dins. És una llàstima que hàgiu pres la decisió de convertir-vos en “uns més” i afegir-vos al crit “vivan las cadenas”. Valeu molt més que això.

Els diners dels altres

John Kay, economista escocès, publicarà aquest proper setembre el seu llibre “Other People’s Money: Masters of the Universe or Servants of the People?” (quelcom semblant a “Els diners dels altres: Amos de l’ Univers o Servidors del Poble?”).

Desconec el treball de Key, però la introducció al proper llibre m’atreu bastant. És un (nou) intent d’explicar com funciona el sistema financer, explicar el concepte “financiarització” i diverses coses, amb un llenguatge prou planer.

A remarkable feature of the global financial crisis is that most people in finance seemed to regard it as self-evident that government and taxpayers had an obligation to ensure that the sector – its institutions, its activities and even the exceptional remuneration of the people who work in it – continued to operate in broadly its existing form. What is more remarkable still is that this proposition won broad acceptance among politicians and the public.

Un fet extraordinari de la crisi financera global és que la major part de la gent del món de les finances va trobar lògic que governs i contribuents tenien una obligació real d’assegurar que el sector — les seves institucinos, activitats i fins i tot la remuneració excepcional dels que hi treballen– seguís operant de la mateixa forma. El que és més extraordinari és que la proposta va ser àmpliament acceptada per polítics i la ciutadania.

Caldrà esperar a setembre per llegir la resta, en anglès, o esperar que algun editor decideixi traduir (esperem asseguts) el que sembla un altre llibre bastant didàctic per a que La Gent comprengui per què li passa el que li passa.

De moment podeu llegir l’introducció a “Els diners dels altres” al web de John Kay.