Spotify com a xarxa social

El canvi a la direcció de The New Republic pot haver causat més estralls dels previstos. O això, o realment l’autor de Spotify’s Secret Social Network s’ha fet un embolic gros.

El que comença com un interessant joc de trobar coses rares dins del catàleg de Spotify, es converteix en una mena de fiscalització del servei en base al presumpte cost de l’empresa, basat tan sols en el preu de comprar sistemes d’emmagatzematge casolà.

The entire database of music could fit in around 300 terabytes. A one-terabyte hard drive at Best Buy costs around $60, so that’s $18,000 to keep a single, compressed (but high-quality) copy of the 30 million songs.

La base de dades sencera de música podria cabre en uns 300 terabytes. Un disc dur d’un terabyte a Best Buy(una mena d’equivalent de MediaMarkt) costa uns $60, pel que emmagatzemar una sola còpia, comprimida (però en alta qualitat) dels 30 milions de cançons, serien uns $18.000.

Just a l’inici del paràgraf, es comenta que Spotify ja arriba a tot el món, deixant entreveure sorpresa:

it’s now available around the world—which is a peculiar thing to say about an Internet service, which are all presumably global by default. But music services, unlike social networks or blogging platforms, must negotiate rights and permissions for each market. You access Spotify in the same way you search Google or watch Netflix; you don’t “own” anything you download.

ja està disponible a tot el món-el que resulta peculiar en un servei d’Internet, que son presumptament globals d’entrada. Però els serveis de música, a diferència de les xarxes socials o les plataformes de blogging, han de negociar els drets i els permisos per a cada mercat. Accedim a Spotify de la mateixa forma que accedim a Google o Netflix; qualsevol cosa que descarreguis no és propietat teva.

L’autor sembla que no té gaire clar que una cerca a Google no comporta que et descarreguis un contingut de Google, sinó que t’envia allà on hi ha el contingut (i així és com s’arriba al concepte “Taxa Google”), i que Netflix té el mateix problema que Spotify: ha de negociar els drets d’emissió per a cada país on vulgui establir-se.

No entenc què tenen a veure els collons amb els rosaris, en aquest cas la despesa d’emmagatzament de Spotify amb els resultats de l’algoritme de cerca de temes musicals en base al que escoltin els teus contactes, o l’intenció de Spotify de convertir-se en una mena de LastFM de pagament.

I si hi afegim que l’autor desconeix absolutament com funciona el mon tel copyright, tenim davant un dels articles amb menys utilitat en tant a temes de copyright, ‘programari de xarxes socials’ o música.

El més interessant del text és:

Watching other people listen to music is too much like knowing their sexual proclivities: You start out curious and end up horrified.

Veure a gent escoltar música és com conèixer les seves apetències sexuals: comences amb curiositat i acabes horroritzat.

Al final l’article es converteix en una exaltació de l’eclecticisme musical on prima més parlar de coses estranyes per fer-se l’interessant.

Llegiu Spotify’s Secret Social Network a TNR.

Advertisements

Un pensament sobre “Spotify com a xarxa social

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s