To de re per a mandolina i clarinet

La meva descoberta del Sisa m’ha portat al reportatge documental “To de re per a mandolina i clarinet“, realitzat per Sputnik al 2011.

És un treball tremend d’arqueologia musical. S’explica l’ Ona Laietana, un moviment musical propi de Barcelona ciutat, format a partir d’estils musicals com el jazz. Gato Perez, Sisa, Música Urbana (si no erro, surt un jove Lucky Guri tocant assegut a terra), l’Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Plateria…

S’ha de veure, tan si us agrada la música com si no. Tan si en sabeu com si no. És un petit fragment de la història, tant del país com de la música, però tot i que sigui petit, del 1973 al 1978, bastant significatiu. Tot això ha estat una petita gran descoberta per a mi.

De tot ell, en voldria destacar dues coses: si l’ Ona Laietana és l’avia de la música catalana actual, els besavi en serien el folk i el rock americà dels 60, així com el jazz. Dels Creedence a Miles Davis. Tota l’Ona Laietana és l’equivalent del moviment contracultural californià dels 60 a Catalunya.

Els grups d’aquest moviment es basaren en la música americana, adaptant-la a una visió mediterrània i afegint instruments propis: mandolines, tenores, etc… Quan em tornin a preguntar “per què no t’agrada la música ni el rock català”, crec que m’esplaiaré bastant.

Com diu un dels entrevistats al final del reportatge, tota una generació (musical) condemnada a l’ostracisme. La versió oficial de la història ha obviat sempre tots aquests grups i moviments, deixant només La Nova Cançó com el moviment cultural/musical/artístic únic. Melindrisme total.

En segon lloc, el fet que s’apunti al punk i Pau Riba com dos dels factors més importants de l’acabament del moviment i del seu festival estrella, l’equivalent del gran festival contracultural americà Woodstock: Canet Rock (tinc una teoria gestacional que passa per l’edició del 77).

A Espanya, i també a Catalunya, tot el que ha arribat de fora ho ha fet tard i patint una ‘adaptació’. Ona Laietana era l’adaptació de la contracultura californiana i va quedar prou interessant, però el punk va fer el camí contrari.

Si originalment el punk va ser un moviment nascut a cavall entre Londres i Nova York, aquí va consistir en una mena de visió gore dels Sex Pistols, essent el seu apogeu la figura del Cojo Manteca. Si afegim en Pau Riba, que conformaria la branca nostrada més propera a Tim Leary, endavant.

Veieu To de re per a mandolina i clarinet a Teletrès.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s