Avorriment, interfície i abstracció

Nicholas Carr és a voltes un luddita acabat, a voltes té punts de genialitat. Avui toca genialitat.

Al seu In the kingdom of the bored, the one-armed bandit is king (proposta: Al país dels avorrits, el lladre amb només un braç és el rei) ens parla d’interfícies, addicció i avorriment.

M’ha recordat un llibret sobre teoria de la interfície d’un famós autor del món tecnològic, però no n’aconsegueixo recordar el nom. Em va portar a pensar que l’eclosió de GNU/Linux seria quan el seu GUI permetés fer qualsevol acció sense necessitat de la línia de comandes. El llibre és dels anys 80… a veure si sona la flauta…

Comença amb el fet d’escoltar música i el que va suposar la possibilitat d’escoltar un tema aleatori: acabes tan sols prement “següent” per veure què ve ara. La rodoneta dels iPod.

The interface is the thing. The interface is the content.

La interfície és la cosa. La interfície és el contingut.

Després ens parla sobre l’abundància de contingut i els problemes que comporten els mons amb sobre-abundància:

Abundance breeds boredom. When there’s no end of choices, each choice feels disappointing.

L’abundància afavoreix l’avorriment. On no hi ha final per triar, cada tria esdevé una desil·lusió.

També sobre l’experienciolatria. Tot es basa en “experiència”. Experiència de navegació, de compra, de visualització…

We become bureaucrats of experience. Managing the complexities of the interface provides an illusion of agency while alleviating the agony of choice. In the end, as Reynolds puts it, fiddling with the mechanism “relieves you of the burden of desire itself” — a burden that grows ever more burdensome as options proliferate.

Ens convertim en buròcrates de l’experiència. Gestionar les complexitats de la interfase ens aporta la il·lusió d’acció mentre ens alleuja l’agonia d’escollir. Al final […] trastejar amb el mecanisme “t’alleuja de la responsabilitat del desig mateix” — una responsabilitat que creix de forma més carregosa quan les opcions es multipliquen.

I finalment, ens parla de la “machine zone”. Inquietant concepte, ara veureu per què.

I ask Mollie to describe the machine zone. She looks out the window at the colorful movement of lights, her fingers playing on the tabletop between us. “It’s like being in the eye of a storm, is how I’d describe it. Your vision is clear on the machine in front of you but the whole world is spinning around you, and you can’t really hear anything. You aren’t really there — you’re with the machine and that’s all you’re with.”

Pregunto a la Mollie que descrigui la zona màquina. Mira per la finestra tot el moviment acolorit de llums, mentre els dits juguen per sobre el taulell. “És com ser a l’ull de la tempesta, així ho descriuria. Tens la visió clara a la màquina davant teu però el món sencer gira al teu voltant, i no pots escoltar absolutament res. En realitat, no hi ets present allà — ets amb la màquina i això és l’únic que t’acompanya.

No és inquietant per la descripció. Mollie és una dona entrevistada mentre juga sense parar a una màquina de videopoker a Las Vegas. És inquietant perquè més d’un cop m’hi he trobat amb aquesta situació. Òbviament no a Las Vegas, sinó amb el portàtil.

Sigueu sincers.

Llegiu In the kingdom of the bored, the one-armed bandit is king al blog de Nick Carr.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s