Experiències generacionals

Hi ha molts interrogants i s’ha parlat molt sobre les diferències entre generacions, que si la generació X, la generació T, els millenials… Però hi ha una cosa dels que es coneixen com generació T que cada cop es fa més clara.

Gairebé tots els T tenen una cosa en comú, que és l’exaltació de “la força de viure”. Però no en tant a un cant a la vida, sinó a la intensitat. A la col·lecció d’experiències. Tots coincideixen en que tornarien als trenta, un moment en que tot estava per fer, tot estava a les seves mans.

La vida està feta per viure-la al màxim, fer com més coses millor, i com més atrevides, millor encara. Provar-ho tot, fer-ho tot. I tornar a començar, per no parar el bucle. Sobre el minut 23 de la lamentable entrevista que Albert Om feu a Jaume Sisa a 2013, i també al final, l’artista ho diu literalment:

Lo millor seria viure amb intensitat els moments màxims i després deixar el cap en blanc. No recordar. Suspendre la memòria. Que quedés no anul·lada, sinó inoperant. Fins que arribi un altre subidón de vida, de trempera, i llavors et tornes a menjar el món, i si en una d’aquestes el món se’t menja a tu, doncs… son les regles del joc.

La Generació T, en especial la seva part més progre, reivindica els seus trenta anys i “el furor de viure”, perquè a la seva època ‘tot estava per fer’. La fi del franquisme, la Barcelona dels 70, la vida nocturna, la promiscuïtat, el col·leccionisme d’ experiències gràcies a la llibertat que uns joves de vint-i-pocs anys començaven a entreveure després de la llarga repressió, exaltada per la mitificació que els seus pares varen fer de La República. La lluita per recuperar el paradís perdut.

Pregunteu a un T progre pel passat, i en menys de 3 minuts el teniu parlant de la festa que s’ha fotut i de tot el que va follar quan tenia vint-i-pocs anys. Equiparen “viure” a col·leccionar experiències, precisament perquè abans no es podia fer.

Parlem de la nostra generació, els que anem a cavall entre la X i els millenials, com els eterns adolescents, que rebutgen fer-se adults per viure exclusivament del passat i seguir fent les mateixes coses. Ens passàrem l’infantesa volent ser grans, i quan ens ha arribat l’hora ens veiem rebutjant l’adultesa.

Preferim l’hedonisme, dedicar-nos a fer el que “realment ens omple i volem fer”, i ho fem “en contra de fer el que feien els nostres pares”, com formar una família, tenir fills… quan en realitat no va ser així. I al final, ho acabem fent igualment, ben entrats els trenta, tocant als quaranta. Volem no ser com els nostres pares, i n’acabem sent una caricatura dolenta.

Però per què ho fem nosaltres, que ho hem tingut i ho hem pogut fer quasi-bé tot? Durant mitja existència ens han estat dient que no en teníem ni idea de viure (segons els criteris de la generació anterior). Arribem tard a la nostra pròpia vida per haver intentat viure la vida d’altres. Som la “generació tard”. Pot ser per això volem tornar als 20, per poder tornar a començar sense ingerències de “jo a la teva edat…”.

Ells col·leccionaren experiències i festa perquè els seus pares van haver de fer la guerra. I així tirant enrere. Seria interessant conèixer la visió de la joventut que tenien els nostres besavis, rebesavis…

Tot canvia, i tot segueix igual, i el que ha sigut és el que haurà de ser.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s