Fraternitats polítiques

N’ Eudald Espluga ha fet un grandiós i extens article a L’ Endavant sobre Fraternitats polítiques.

L’he trobat magistral, tot i que m’ha costat seguir-lo. Suposo que és el que passa quan cal explicar tantes coses en un mitjà finit. Personalment, crec que el tema dona per dos o tres articles on es pugui explicar millor tot 😉

Simplement fer dos comentaris. El primer sobre l’empatia com a presa de partit. Diu n’Eudald que

Això fa que l’empatia no s’hagi d’entendre com una relació entre dos individus (jo posant-me en el lloc de l’altre), sinó com una relació triàdica (com a mínim): jo prenc partit per X en lloc de Y. I és asimètrica perquè no és el mateix prendre partit per X que per Y o per Z. Per definició, la presa de partit és parcial, compromesa, interessada.

Jo puc prendre partit per X, però no treu que pugui empatitzar amb Y o Z. Empatia no és “només” posar-se en el lloc de l’altre. És, també, situar-se en la seva posició emocional.

La visió i explicació de la fraternitat com exclusió és genial. Però existeix o podria existit una “Fraternitat Universal” que tingués algun sentit? Podria, però és irrellevant. Com a totes les famílies, ens fem més amb uns que amb d’altres. I sempre hi ha el germà que tira pel seu compte i es desentén.

Reserveu-vos 10 minuts i llegiu Fraternitats Polítiques a la Revista Endavant.

Forever alone

La solitud impera. N’hi ha diferents classes, algunes millor que d’altres. No és el mateix la solitud buscada, un retir, una clausura dins un mateix per explorar el món interior… que la solitud en la qual un dia et despertes i veus que, tot i viure envoltat de gent, estàs sol.

Ja ho diu, ja, que no és bo que l’Home estigui sol. Però a vegades cal. Cal fugir del brogit intens, de la cacofonia, del bombardeig, de les notificacions push i dels centenars de milers de coses que reclamen la nostra atenció.

De tant en tant és bo endinsar-se al món interior. Explorar-lo, cartografiar-lo, cuidar-lo, regar-lo i, si cal, esporgar un xic per aquí i un xic per allà, no fos cas que alguna branca creixi en alguna direcció errònia i ens acabi traient un ull.

Som la generació de la solitud. De les solituds. Estimem la nostra llibertat, la nostra pròpia auto-realització. I ho fem tant, que no hi volem renunciar. A la feina, amb la parella, amb les vacances, amb els capritxos. La gratificació instantània ens pot molts cops, i deixem de pensar en clau de futur. Vivim pensant que no hi ha demà. Si més no, que podria no haver-n’hi.

Volem experiències, volem veure món, volem fer coses i no estem disposats a renunciar a res. I per això posposem els nostres cicles vitals. Vivim amb els pares fins avançats els trenta (jo no, eh?), no ens casem gaire, i quan ho fem és també tard, per complir amb els papers i proporcionar cobertura a uns fills que, també, tenim ja tocant als quaranta.

Valorem tant la nostra independència que refusem lligar-nos a algú i ens apliquem la màxima de “més val sols que mal acompanyats”. La nostra és una generació que viu sola perquè no sap viure acompanyada. Al Mercat, termòmetre de la societat, els “packs familiars” fa temps que deixen pas als “packs per singles”, més petits per evitar que es facin malbé.

I tal com estem sols, volem trobar algú adient. I per això es fan adaptacions maldestres de sèries sobre cites, aplicacions mòbils per lligar, viatges organitzats amb creuers en vaixell… “Follem! Que la vida se’ns acaba!”.

Però tampoc s’arriba, per sort o desgràcia, al nivell de “Tokio ja no ens estima”, on la cura de la SIDA i una nova droga, que permet esborrar la memòria a elecció de qui la pren, converteixen el món en un lloc sense passat i amb carta blanca per a la promiscuïtat.

Potser caldria ser més com al llibre. Anar més directes. –Què fas? -Res. -Follem? -Vinga va. –I cap a casa. A diferència dels personatges d’un llibre, no podem escapar del record que ens desperta tan el “què diran?” com les experiències desagradables del passat.

Som víctimes de les nostres inseguretats, per molt que ens fem els durs. I a més està mal vist. O potser jo soc un raret i ja ho sou tots, així. Però en el fons som un país catòlic i llatí, i això vol dir que xerrem i xerrem i al final res de res.

Sigui com sigui, ens fa mandra tot, així que seguim sent una generació de dones i homes que viuen sols, cadascú a casa seva. Ens pensem durs. Creiem que som en Superman però no ho som. La realitat és que som fràgils, i ens construïm la nostra pròpia Fortalesa de la Solitud.

I com que qualsevol article mitjanament pretensiós no seria res sense citar personatges famosos, gràcies a una graciosa coincidència, just m’he trobat amb l’amich Sèneca que, entre d’altres coses, diu

“Sense companyia, cap bé no es posseeix de gust. No pots ser feliç quan vius només per a tu, quan tot ho fas pel teu propi interès. De fet, només vius per a tu quan vius per a un altre.”

Amichs, ho estem fent al revés. Vivim per nosaltres com si no hi hagués demà, ens molesta qualsevol nimietat i no ens agrada res. Potser per això no som la generació perduda. Som la generació dels perduts. I per trobar-se cal buscar, i no es pot buscar amb distraccions. Així que, tinguin la bondat.

La gran partició

L’agost de 1947 els anglesos abandonaven les restes de l’imperi a Índia i oficialment naixien dos països: Índia i Pakistan, al seu temps dividit en Pakistan Est (actualment Bangladesh) i Oest.

En un article al New Yorker, William Dalrymple explica el bany de sang que acompanyà aquest procés de descolonització. En algun moment el text esdevé bastant corprenedor i fa fins i tot un xic d’angúnia.

Some British soldiers and journalists who had witnessed the Nazi death camps claimed Partition’s brutalities were worse: pregnant women had their breasts cut off and babies hacked out of their bellies; infants were found literally roasted on spits.

Alguns dels soldats anglesos i periodistes que havien estat testimonis dels camps de la mort dels Nazis asseguraven que la brutalitat de la Partició fou pitjor: dones embarassades a les que els tallaren els pits i varen obrir en canal per a treure’ls els nadons; es varen trobar infants literalment rostits en barbacoes.

El curiós es que Mohandas Gandhi i Mohammed Ali Jinnah, les dues personalitats que varen lluitar per la creació dels respectius països, eren nascuts a la mateixa província, advocats que s’havien educat a Anglaterra. Tot i que a l’inici lluitaren junts, al final era impossible fer que romanguessin junts a una mateixa habitació.

Aquest procés de creació dels dos països va forçar quinze milions de persones a emigrar, uns des de la zona musulmana cap a la hindú, els altres en sentit contrari. Trens complets arribaven a l’estació en silenci, mentre la sang gotejava de les portes. Pobles arrasats i els seus habitants massacrats.

In the nineteenth century, India was still a place where traditions, languages, and cultures cut across religious groupings, and where people did not define themselves primarily through their religious faith. A Sunni Muslim weaver from Bengal would have had far more in common in his language, his outlook, and his fondness for fish with one of his Hindu colleagues than he would with a Karachi Shia or a Pashtun Sufi from the North-West Frontier.

Al segle dinou, Índia encara era un lloc on les tradicions, llengües i cultures passaven per sobre dels agrupaments religiosos, i on la gent no definia la seva identitat principal a través de la seva fe religiosa. Un musulmà sunnita de Bengala tenia més en comú amb la seva llengua, la seva aparença i el seu gust pel peix amb un dels seus veïns hindús que amb un xiïta de Karachi o un sufí Pashtun de la frontera nord-occidental.

Es un article realment “disturbing” que diuen, però molt necessari de llegir per veure què passa quan una societat barrejada que no només ha conviscut durant segles sinó que ha produït joies literàries, científiques i humanístiques, es comença a separar de forma artificial segons les creences religioses.

Llegiu The Great Divide a The New Yorker.