La gran partició

L’agost de 1947 els anglesos abandonaven les restes de l’imperi a Índia i oficialment naixien dos països: Índia i Pakistan, al seu temps dividit en Pakistan Est (actualment Bangladesh) i Oest.

En un article al New Yorker, William Dalrymple explica el bany de sang que acompanyà aquest procés de descolonització. En algun moment el text esdevé bastant corprenedor i fa fins i tot un xic d’angúnia.

Some British soldiers and journalists who had witnessed the Nazi death camps claimed Partition’s brutalities were worse: pregnant women had their breasts cut off and babies hacked out of their bellies; infants were found literally roasted on spits.

Alguns dels soldats anglesos i periodistes que havien estat testimonis dels camps de la mort dels Nazis asseguraven que la brutalitat de la Partició fou pitjor: dones embarassades a les que els tallaren els pits i varen obrir en canal per a treure’ls els nadons; es varen trobar infants literalment rostits en barbacoes.

El curiós es que Mohandas Gandhi i Mohammed Ali Jinnah, les dues personalitats que varen lluitar per la creació dels respectius països, eren nascuts a la mateixa província, advocats que s’havien educat a Anglaterra. Tot i que a l’inici lluitaren junts, al final era impossible fer que romanguessin junts a una mateixa habitació.

Aquest procés de creació dels dos països va forçar quinze milions de persones a emigrar, uns des de la zona musulmana cap a la hindú, els altres en sentit contrari. Trens complets arribaven a l’estació en silenci, mentre la sang gotejava de les portes. Pobles arrasats i els seus habitants massacrats.

In the nineteenth century, India was still a place where traditions, languages, and cultures cut across religious groupings, and where people did not define themselves primarily through their religious faith. A Sunni Muslim weaver from Bengal would have had far more in common in his language, his outlook, and his fondness for fish with one of his Hindu colleagues than he would with a Karachi Shia or a Pashtun Sufi from the North-West Frontier.

Al segle dinou, Índia encara era un lloc on les tradicions, llengües i cultures passaven per sobre dels agrupaments religiosos, i on la gent no definia la seva identitat principal a través de la seva fe religiosa. Un musulmà sunnita de Bengala tenia més en comú amb la seva llengua, la seva aparença i el seu gust pel peix amb un dels seus veïns hindús que amb un xiïta de Karachi o un sufí Pashtun de la frontera nord-occidental.

Es un article realment “disturbing” que diuen, però molt necessari de llegir per veure què passa quan una societat barrejada que no només ha conviscut durant segles sinó que ha produït joies literàries, científiques i humanístiques, es comença a separar de forma artificial segons les creences religioses.

Llegiu The Great Divide a The New Yorker.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s