El concert del boicot: doncs no n’hi havia per tant

Finalment, el rapper jueu-americà Matisyahu va actuar ahir al Festival Rototom. Com no tenia res millor a fer, vaig veure l’actuació per streaming.

L’inici del concert va ser una sobrada important. No he localitzat la llista de cançons, però diré que les dues primeres anaven sobre l’exili del poble jueu. Després va venir un “Let me hear you whistles!!” (Deixeu-me escoltar els vostres xiulets), clarament dedicat al grup que feia onejar banderes palestines.

El millor de tot va ser ja cap al final, quan el grup va cantar “Jerusalem”. Llegiu la lletra i veureu que és una lliçó d’història important que, quan els del BDS es llevin avui i l’entenguin, descobriran que, ahir, van quedar en ridícul davant tothom.

Pels comentaris d’uns i dels altres, torna a quedar palès que en aquest país anomenat Espanya, ni idea d’història, ni de música, ni d’anglès.

En tant al tema musical… no entenc què feia un raper com Matiyashu a un festival de reggae. Com deia la mena de speaker que comentava a Rototom.TV entre concert i concert, “en tant al reggae, és completament irrellevant”. Això i la indumentària skater-hipster-something… quins pantalons tan ajustats… per Jah…

El boicot del reggae

Flag_of_Ethiopia_(1897-1936;_1941-1974).svgUna de les notícies de twitter, perquè lamentablement no transcendirà, aquest cap de setmana ha sigut el boicot d’un cantant jueu americà per part del grup Boicot Desinversions i Sancions, que han aconseguit treure al cantant del cartell del festival de reggae Rototom.

La cosa té una conya tremenda per qualsevol entusiasta mínimament informat del reggae, el Rastafarisme i tot el que l’envolta.

Una història molt llarga, escurçada: el Rastafarisme és una religió abrahàmica que prengué volada mundial gràcies, especialment, a Bob Marley i el seu grup de música reggae.

Aquesta religió pren la figura de Haile Selassie I, emperador d’Etiòpia entre 1930 i 1970, com la segona encarnació de Jah (clara referència al tetragàmmaton, el ‘nom’ de D-u), una mena de segona vinguda de Crist. Contempla un us espiritual de la ganja (marihuana) i té, com a vehicle d’expressió artística principal el reggae.

Aquesta musica està repleta de lletres que ens transporten a les escriptures. Babilònia, Sió (en la seva visió, els rastes consideren Etiòpia com la seva Sió, la seva terra promesa) i infinitud de mencions i narracions, més o menys directes, de les peripècies dels israelites: Iron, Lion, Zion o Positive vibration, on es canta Jah love – Jah love (protect us).

El món del reggae ha fet unes quantes icones que hom pot reconèixer arreu del món. Una d’elles és l’ús que s’ha fet de la bandera etíop durant el regnat de Selassie I: tres franges de color vermell, groc i verd, amb un lleó coronat i agafant un ceptre: ni més ni menys que el “Lleó de Judà”, símbol de la tribu israelita de Judà.

Judà, per si de cas algú no ho sap, és segons la Torà el quart fill de Jacob, un dels patriarques de la Bíblia. Si, els “jueus” son “jueus” per causa del quart fill de Jacob, Judà (en hebreu, Yehuda en plural, Yehudim).

“El Lleó de Judà” és també el nom que s’atorgà a Hailie Selassie I com a emperador. I si mirem la línia de sang de la qual Selassie forma part, resulta que arriba fins al Rei David.

Per tant, a banda que és completament absurd treure del cartell d’un festival de música reggae a un cantant jueu, és molt més preocupant que la resta d’integrants del cartell, per no parlar dels organitzadors, molts dels quals es declaren com a seguidors del Rastafarisme, no s’hagin rebel·lat contra la organització i, ells també, hagin abandonat l’escenari.

Podem parlar d’ignorància de la història i els símbols per part dels integrants d’un grup de boicot, i fins a un punt és permissible i comprensible. Però el que realment és greu, és que els mateixos integrants d’una fe en desconeguin els seus orígens i permetin una falta de respecte tan gran.

Que Jah us agafi confessats.

Facebook i la privacitat (take N+1)

A The Newyorker he trobat, per fi, un article que m’interessi. Tot i que el problema potser rau en que darrerament hi ha poques coses que em semblin interessants… però deixe’m-ho.

És un article més sobre el preu que paguem per Facebook, que no és cap altre que nostres dades personals. Comenta el cas de Zeynep Tufekci, que intentà convèncer als de Can Facebook que fessin una mena de servei de pagament per aquells que NO volguessin atorgar dades personals. Resultat i anàlisi:

But the question remains: just why doesn’t Facebook want Tufekci’s money? One reason, I think, is that it would expose the arbitrage scheme at the core of Facebook’s business model and the ridiculous degree to which people undervalue their personal data.

Però la pregunta es manté: per què Facebook no vol els diners de Tufekci? Una de les raons, penso, és que això deixaria al descobert el sistema arbitrari al nucli del model de negoci de Facebook i el grau ridícul en que les persones infravaloren la seva privacitat.

L’article no aporta gaire cosa més que el que alguns fa anys que repeteixen: el producte de Facebook i semblants ets tu

We are their customers, but we are also their products, ultimately resold to others.

Som els seus clients, però també som els seus productes, finalment revenuts a d’altres.

A veure si ara que surt a la premsa mainstream

Llegiu Facebook should pay all of us a The Newyorker.

A ulls clucs

Tot passa per alguna raó. Un dia, just abans de dinar, estava posant-me al dia dels articles pendents de llegir. En comptes de començar pel més antic, vaig començar pel més recent. Em vaig topar amb Ulls de cuc, on es comenta la part de la pel·lícula I Origins on es parla de possibles sensibilitats més enllà dels cinc sentits.

Deixaré de banda el tema de la existència i percepció d’altres mons o realitats, ja que no venen al cas. Centrem-nos en La Ciència i en els científics que apareixen a la peli.

Cal dir que el film l’he trobat realment interessant per tota una sèrie de coses que s’hi diuen. Per exemple, la dèria de l’escanejat d’iris. Òbviament és un dels fils connectors de les trames, però la biometria és una de les coses que em preocupa.

De fa anys que s’empren sistemes biomètrics, com les empremtes digitals, per a la identificació de persones. A diferents llocs hi ha qui demana instaurar grans sistemes que inclouen mostres de sang, escanejat d’iris i altres.

No només son les Grans Empreses Privades o la Corporate America. Parlem de models de passaport biomètrics que podrien no permetre l’entrada a un país o un altre segons les possibles malalties que hom pogués patir o depenent de la pròpia configuració genètica. Per començar, podrien denegar l’entrada si no es porta un model d’aquests. Però aquesta és una història per a ser contada en una altra ocasió.

A I Origins hi apareix un científic arquetípic. Basa la seva vida en dades, en veracitats científiques. Té una ment analítica que tot ho quantifica. Les ments mesuradores estan bé, però a vegades entren en bucles i descarten qualsevol possibilitat o visió que s’allunyi dels seus punts de vista “demostrats i comprovats”. No escolten ni prenen en consideració. No admeten cap mena de comunicació.

Els mateixos científics que reclamen obrir la ment a noves possibilitats es tanquen dins de si mateixos, depenent de quines possibilitats parlem. No parlo de sensibilitats diferents, de magúfia ni d’homeopatia. D’altres, com el Principi Causal Màxim. La realitat última de tot. Exacte, la divinitat.

Molt sovint s’afirma que la ciència demostra la no-existència de cap divinitat creadora. Al mateix temps s’oblida que la ciència moderna sorgí com l’intent de trobar i explicar el funcionament de les regles amb les que la mateixa divinitat creà el món. La gran majoria d’aquests primers científics eren creients, tot i que algun d’ells acabés esdevenint ateu, o si més no acusat de ser-ho.

Hi ha coses per a les que encara no hi ha explicació científica. Significa això l’existència d’un ens superior? No té per què. Que coneguem el procés pel qual es formen els núvols i la pluja o el procés de creació d’una estrella com el Sol significa la no-existència del mateix ens? Tampoc té per què.

Al film (alerta spoiler!), li pregunten al protagonista si és religiós. La seva resposta:

Religion is based in scripture written by men thousands of years ago. Those beliefs can’t be changed or challenged. They’re fixed. In science, great thinkers have written things very long ago. Every generation improves upon them. The words are not holy. Einstein is a brilliant man, but he’s not our god. He’s one step in the evolution of knowledge, but we always continue to step forward.

La religió es basa en escrits fets per homes fa milers d’anys. Aquestes creences no es poden canviar ni confrontar. Estan fixats. En ciència, grans pensadors han escrit coses fa molts anys. Cada generació aporta millores. Les paraules no son sagrades. Einstein és un home brillant, però no és el nostre déu. És només un pas en l’evolució del coneixement, però nosaltres sempre seguim avançant.

És una resposta massa estandarditzada i massa naïf per als temps que corren. La ciència fa temps que ha adoptat massa tics del mateix obscurantisme que blasma, esdevenint en una nova religió exclusiva: el cientifisme. Els adoradors del no-déu, o del déu de la Ciència, son part d’una nova corrent monoteista certament perillosa segons els seus propis estàndards.

Consideren que qui no pensa com ells està equivocat i necessita redimir-se. Cal que abandonin les seves creences velles i errades i que abracin la nova veritat. I n’hi ha alguns que prefereixen més emprar el seu temps en demostrar a la resta d’humans que pensen diferent que estan equivocats, que en fer la seva feina científica. La història ens diu que, després d’aquesta mena d’actituds, s’acaben muntant fogueres.

Això també té a veure amb aquella falsa esperança basada en que la tecnologia redimirà a la humanitat. Tot ho arreglem amb tecnologia, fins i tot quan el problema no existeix. He recordat una entrevista que vaig llegir fa temps a un senyor gran, que netejava marges amb un dall. Li preguntaven si es sentia segur fent anar l’eina, i l’avi responia que ell arribava i tallava l’herba, mentre que els nous operaris s’han de posar una mena d’armadura protectora abans de començar. Què és més segur, una eina que només necessita que posis atenció a allò que estàs fent, o una que per fer-la anar t’has de protegir el cos sencer?

No tot és explicable científicament –i ni falta que fa–, ni la tecnologia ens redimirà de nostra humanitat. Podem fugir endavant tot el que vulguem i el més ràpid que puguem, però això no canviarà res. Si només confiem en dades, què passa si un dia veiem que les dades no eren certes? Podem basar tota la nostra vida en assumpcions de veracitat?

No parlo de Punsetades ni altres esverats. Parlo de la validesa que, a ulls clucs, alguns atorguen a Les Dades. Validesa total per sobre de qualsevol altra cosa. És exactament la mateixa fe cega que portà a la crema de milers de persones pel simple fet de pensar diferent.

En una altra escena de la pel·lícula, ja cap al final (alerta spoiler!), el científic protagonista rep una altra pregunta després de fer un descobriment:

-How do you feel?
-I think numbers don’t lie
-I didn’t ask what you think; I asked what you feel.
-I feel… kind of foolish.

-Com et sents?
-Penso que els números no menteixen.
-No t’he preguntat què penses; t’he preguntat què sents.
-Em sento… bastant estúpid.

Estúpid. És com et sents quan tot allò que pensaves que sabies o tot allò que has construït resulta ser inútil, irrellevant i no té cap mena d’utilitat. Pot aplicar-se a qualsevol àmbit.


Aquest article es va publicar per primer cop el 3 d’agost del 2015 a L’Endavant.