Viatjar

the_meseta-lowEn aquest món nostre, així en general, la gent es considera viatjada. Anem amunt i avall pel món i en acabat tornem a casa a retrobar amics i coneguts per explicar les nostres aventures. Però hi ha una petita diferència que crea un abisme: de viatgers de veritat n’hi ha ben pocs. En realitat no viatgem. Visitem llocs.

Agafem un avió i anem a ciutats durant un cap de setmana. Fem «escapadas con encanto» i creuers en vaixell. Els més agosarats decideixen marxar a viure a l’exterior durant uns mesos o fins i tot durant un any però aquests ja no viatgen: emigren. Tots aquests esdeveniments, en el millor dels casos, constitueixen visitar llocs i puestus forma temporal i potser –potser!– conèixer alguna cosa. En el pitjor, turisme sense sortir de la zona de confort ni per menjar, com aquell anunci que certa marca d’embotits presentà fa uns anys en què uns «viatgers» a New York es queixaven del menjar i suplicaven per un entrepà de xoriç.

El viatge vertader comença quan s’escolta una veueta que diu «aixeca’t, marxa de casa teva cap a un lloc que et mostraré». La definició que més m’agrada del viatge és aquella en què el viatger es desplaça des del seu punt d’origen, es mou i torna a casa seva. Aquest moviment és exterior però principalment interior. Si no hi ha moviment ni terrabastall a l’endins no hi ha viatge. Durant aquest moviment el viatger es troba amb persones diverses: hi parla, hi conversa, hi xerra, hi riu i, principalment, mengen. És menjant quan es coneix millor a algú. No només per la conversa que sorgeix i es potencia pels efectes de les begudes fermentades –que també–, sinó per les eleccions en el menú quan es menja fora; o per la forma de preparar la teca en el cas que es decideixi fer l’àpat a casa. Fins i tot la forma de moure’s dins la cuina ens diu un munt de coses d’algú.

Tot xerrant mentre es menja o es camina, hom segueix aprenent infinitat de coses. Els temes de la conversa se succeeixen de forma misteriosa. El que havia començat amb una pregunta sobre com es diu «carabassó» en l’idioma de l’interlocutor, evoluciona a la història de la vida d’algú a qui coneixes des de fa un parell de dies o d’hores.

Escoltar i explicar les històries personals de cadascú permet aprendre moltes coses de l’altre i també d’un mateix, però quan es parla del que passa, i com es viu, als corresponents llocs d’origen sempre hi ha diferents versions. Algú ens pot dir que un fet és realment molt trist. Algú altre ens dirà que el mateix fet és just. Un tercer pot oferir una nova versió o refermar qualsevol de les dues anteriors. És el viatger qui, amb la informació que li han ofert, ha d’extreure la seva pròpia visió.

Aquests intercanvis permeten no només tenir constància de la realitat de les persones, sinó també jutjar la fidelitat del que rebem a casa per mitjà de premsa, familiars, amics o qualsevol altra font. Durant el viatge cal parlar amb la gent i mirar de conèixer com són i què pensen, com veuen el món i quina és la seva forma d’enfrontar tant la vida com aquelles situacions fora de la normalitat.

Dels canvis que ofereix el viatge, el més tòpic és el de «viatjant es cura el nacionalisme». Desconec si el nacionalisme es cura viatjant però el que sí que sé és que es poden arribar a curar els prejudicis, les concepcions prèvies i les expectatives. I que cal conèixer un lloc i la seva gent per poder-ne parlar amb calma i no dir gaires animalades.

Per això és necessari trobar-se amb la gent. Parlar-hi. Deixar de banda la teva posició i sortir a trobar la de l’altre. Buscar punts en comú és un molt bon inici. Si la conversa es desenvolupa a partir d’aquí, el més segur és que poca estona després ens sorprenguem i descobrim que allò que pensàvem ja no hi és, que ara tenim una nova percepció.

Per aconseguir-ho cal fer un esforç i tenir la voluntat d’aprendre coses noves. Si no es té voluntat de buidar per reomplir, si no es fa l’esforç d’aprendre tot allò que es pugui i més, ja podem penjar-nos l’etiqueta de ciutadans del món, de viatgers o del que vulguem. El nostre cervell continuarà tan sec i rígid com el teníem abans de sortir de casa i acabarem suplicant un pa amb tomàquet.

Viatjar ha de servir per construir ponts i esfondrar murs. Qualsevol altra cosa és fer turisme.

(Article publicat originalment a L’Endavant el 9 d’octubre de 2015)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s