Inseguretats

Les inseguretats es solen veure com una debilitat, i hi ha qui creu que no aporten confiança en la persona que les mostra. Potser per això s’amaguen en el més profund de la nostra personalitat.

Però tothom té debilitats i es sent insegur un cop o altre a la vida. No existeix ningú que sàpiga a la perfecció què ha de fer en cada moment, ni que estigui segur de si mateix en absolutament tot.

Jo mateix sóc terriblement insegur, i un cagadubtes de mil dimonis. I potser per això acostumo a fugir corrents d’algú que vagi garlant que ho té tot segur a la vida, més que res perquè és totalment fals, i segurament acabarà fagocitant-te o robant-te els calés.

Per molt que ens fem els durs, per sota el mar aparent encalmat hi circulen corrents que en ocasions son molt fortes. No volem que ningú ens vegi com a éssers dèbils, i per això mudem les nostres inseguretats en armes i actituds semi-agressives.

Aixequem murs enormes de contenció i protecció perquè no surti res i prevenir-nos del que els pugui arribar des de l’exterior. Enterrem els sentiments ben endins, i projectem una imatge de duresa, de fortitud, de “seguretat”…

Però en realitat, quan més dura és l’aparença que volem donar, més profunda és la inseguretat que necessitem amagar. La por, la inseguretat i la debilitat ens fan construir una cuirassa de protecció per un món que, lamentablement, encara veu aquests factors com una cosa negativa, quan són intrínsecs a la naturalesa humana.

La duresa real d’una persona, la veritable valentia consisteix en acceptar les pors, inseguretats i debilitats, assumir-les i mostrar-les davant de tothom. D’aquesta forma, posant-les per davant, desarmem a quasi qualsevol.

Ara bé, així com podem decidir mostrar les nostres debilitats al món, hem d’estar segurs que podem resistir tots els atacs que ens arribaran per aquesta mateixa raó, ja que hi ha qui té per funció vital fotre el dit a la llaga i engrandir la ferida. Una cosa és acceptar les nostres pors i conviu-re-hi, i una altra cosa molt diferent és estirar-nos a la via del tren a esperar que ens passi per sobre.

Senzillesa i honestedat. Son dues armes que costen molt de dominar i fer servir, però que un cop s’aprèn esdevenen molt poderoses.

Mediterráneos

El punt fosc de la bellesa.

Abans de vacances vaig agafar de la biblioteca “Crematorio”, de Rafael Chirbes. Si, just quan va morir en vaig conèixer l’existència. Lamentablement, el vaig haver de tornar per haver esgotat els terminis de renovació, i per culpa d’una sanció, vaig haver d’esperar.

Un cop “alliberat”, el llibre estava en préstec, així que vaig optar per un altre títol del mateix autor: Mediterráneos. Un llibret compost de diferents textos sobre ciutats mediterrànies: Estambul, València, El Caire, Creta, Venècia, Roma, Gènova.

Feia molt temps que no llegia un llibre en un dia. Val a dir que tampoc és gaire extens, però feia temps que no em quedava atrapat dins les pàgines, llegint, prenent notes, pensant, tornant enrere i repetint capítols anteriors per comparar-los amb els altres.

Chirbes diu a una nota inicial que el viatge serveix per llegir millor el lloc d’origen, “de cómo viajar es leer mejor en unas páginas que ya se habían leído”. Tots els relats, escrits a la segona meitat dels 90, tenen un gran component d’anyorança i melanconia del passat del lloc. A tots, l’autor relata com era abans, ja sigui al segle XIX o el XV, i com era quan hi va anar “el viajero”. Però el més melanconiós és quan descriu el seu lloc d’origen. Ho fa en passat, només relatant records.

Però amb “Mediterraneos”, Chirbes m’ha fet tornar a veure pelis dels 40 (“A brief encounter“, quan el llenguatge cinematogràfic encara existía). M’ha fet pensar en aquelles ciutats que surten al llibre on he estat, i m’hi ha fet voler tornar a redescobrir-les:

“Roma, la ciudad que se ha llamado igual durante casi tres mil años y seguramente nunca ha sigo la misma”.

Uno va a Venecia a encontrarse con lo que se supone que en el fondo es, y, por eso, en esa ciudad, cuando alguien señala con el índice los caballos de San Marcos, o la gris arquería de la plaza, indefectiblemente hay que leer su gesto al revés: señala hacia el paisaje que lleva dentro y que los demás no han sabido descubrir. Venecia es nuestra ciudad secreta e interior…

M’ha fet pensar en el temps que s’escapa i en que s’ha d’aprofitar cada ocasió.

Le dio por calcular cuántas veces podría volver allí en lo que le quedaba de vida, cuantas mañanas le serían otorgadas, en cuantas ocasiones podría mirar aquel sol de invierno…”.

“Le venían a la cabeza esas palabras de Bowles en las que se lamenta del limitado nímero de oportunidades que nos concede la vida para hacer o contemplar las cosas que nos gustan. <> Y se lamenta luego de la fragilidad, de la tacañería con que se nos ofrece incluso aquello que, en nuestra inconsciencia, juzgamos como ilimitado.”

M’ha descobert nous autors. M’ha fet voler anar a llocs nous. M’ha fet voler descobrir coses noves. Mirar endavant. Perquè no estem aqui per accident, el proper pas només depèn de nosaltres, i obsessionar-se amb el passat només fa que no ens puguem moure. Cal construir un futur.

També m’ha fet pensar en que sóc un mediterrani a qui no li agrada el mar, però el vindica com a base cultural. Que té una mentalitat tirant a anglosaxona, però que s’amaga en la manera de fer dels llatins. Al final resultarà que massa normal no sóc.

Llegiu “Mediterráneos”, que val la pena.