Tornant cap a casa després de l’intent fallit de passar la ITV avui a la tarda, he anat pensant en l’any (gregorià) que avui acaba. 2015 ha sigut un any complicat. Ara, acompanyat de la darrera cervesa, m’he animat a fer-ne un breu resum.
No se si és gaire bo que no tingui gaires records de la primera meitat, però suposo que la segona ha sigut prou intensa per a pesar més. L’any de l’estiu de mai acabar… Quin estiu!
Ha sigut l’any de L’Endavant, on en sols sis mesos he après un munt, de tot. De bo i de dolent. Noves descobertes, literàries, musicals i personals. En aquest àmbit, han marxat persones importants amb qui he compartit moltes coses durant anys, però n’han arribat de noves que, encara que no al mateix nivell, espero que també ho siguin d’importants. Ha arribat la soledat per una banda, però s’ha iniciat la Germanor per l’altra.
2015 ha estat l’any del segon Camino, el primer en solitari, una de les experiències més estranyes i enrevessades de la vida, creuant fins a quatre cops la Península, una a peu, en menys d’un mes. M’ha aportat coneixences, i potser alguna amistat.
L’any de la meva primera fractura, de retrobar gent, situacions i emocions de fa més de dues dècades… Com tothom, i com sempre, aquest ha sigut un any de primeres i de darreres coses. I totes aquestes coses passen per alguna cosa. I les que no passen, també.
Que 2016 sigui un any que porti moltes coses bones. I que aquelles coses dolentes, que en vindran, les sapiguem tractar sense gaires problemes.
Fa dotze mesos publicava “Procés Constituent Subprime vs. ANC“, un capítol dins el meu petit assaig “De la #SpanishRevolution a Podemos“. En aquell escrit, descrivia el procés de creació i treball de l’ Assemblea Nacional Catalana, i com havia vertebrat el seu activisme, en base al manual “De la dictadura a la democràcia”, de Gene Sharp.
En aquest darrer any, l’ ANC ha evolucionat bastant, en concret fins a la total i completa irrellevància, esdevenint un gran cadàver que, al menys de moment, no fa massa pudor i no entorpeix gaire.
No, parlem de l’altre Jordi Sánchez… però aquest… potser seria millor…Al maig, Jordi Sánchez rellevà Carme Forcadell al capdavant de l’organització. El fet de canviar el lideratge, que molts van deplorar, no fou dolent en si. Forcadell fou una Presidenta de l’ ANC exemplar, quasi bé perfecta. Però calia seguir la normativa interna per evitar qualsevol signe que pogués ésser interpretat com una manipulació per a perpetuar a Forcadell al càrrec i, de pas, iniciar un nou culte a la lideressa.
El problema no van ser les eleccions, si no el perfil del nou president. Sánchez era, és, un polític: adjunt del Síndic de Greuges, director d’una Fundació, coordinador i redactor del Pacte nacional per l’educació i del de immigració, Conseller a la CCRTV entre 1996 i 2004 (!!!!)… Davant “la professora de Xerta”, ara tenim un expert en política al capdavant d’una organització civil.
És innegable que Sánchez no té, ni de molt lluny, el carisma de Forcadell. No l’hem vist llençant arengues, ni interpel·lant a ningú, ni tan sols aparèixer en grans trobades. Per no veure’l, no l’hem vist exercir la funció natural de l’ ANC, que havia de ser la de mantenir la unitat de l’independentisme polític.
L’única acció destacable en aquest sentit fou la convocatòria del 22 de novembre al Parc de la Ciutadella, contra-programant l’acte de presentació d’ERC per a les eleccions del 20 de desembre, que justament es feia a pocs metres d’allà, a l’ Estació del Nord. A part d’això, i de sumar-se a les concentracions de suport al Govern en les compareixences al Palau de Justícia, l’activitat de l’ANC a 2015 ha baixat a nivells residuals. I en any electoral és una cosa molt i molt greu.
Per altra banda, el salt de Forcadell a la política first class ha sigut encara més espaordidora. En la voràgine inclusiva de les eleccions de setembre, la candidatura “Junts pel Si” es va dedicar a aglutinar grans figures de la societat civil, caient en un dels errors més sonats de tot El Procés™. No només Forcadell i Muriel Casals, el gran tàndem ANC/Òmnium, sinó Lluís Llach, Germà Bel, el Mikimoto, Anna Caula (entrenadora esportiva), Carmina Castellví (ANC)… A les quatre demarcacions, els primers llocs van ser destinats a polítics independents, personatges vinculats al món artístic i cultural o membres de les diferents organitzacions civils.
Forcadell, finalment, ha acabat de Presidenta del Parlament. Una figura que l’omple de simbolisme polític, i que al mateix temps la desactiva per sempre més en la vessant civil.
Així doncs, tenim per una banda un polític liderant l’organització civil independentista més important, i per l’altra, tenim la figura més brillant d’aquesta societat civil convertida en un mer símbol. En poc més de 5 mesos, s’ha desactivat tant l’ ANC com la seva anterior presidenta.
Que ningú entengui això com una invocació de la conspiració oculta. Simplement ho interpreto com un error fruit de la voràgine inclusiva que fou “Junts pel Si” on calia sumar com més millor. Al final ha acabat en un “com més serem, més riurem”. I tant que riem! Però de la “Revolució dels Somriures” a la “Revolució de la Rissa™”.
Presidenta, posi ordre!Amb la societat civil independentista desactivada, estem assistint de fa tres mesos a la situació més barroca i surrealista possible: per primer cop hi ha majoria independentista clara al Parlament, però tot està parat per la negativa d’un dels partits independentistes a la investidura. El per què si o el per què no no entra dins el debat que pretén aquest article.
El que m’interessa és fer notar que el paper de l’Assemblea Nacional Catalana era el d’atiar als polítics en cas que es desviessin. Ho vaig dir fa un any, i ho diu el manual que es va emprar per dissenyar l’estratègia independentista, el full de ruta i tot plegat: la “societat civil” ha de quedar a una banda per tal d’exigir unitat als polítics i treballar per a estiguin per la feina.
En l’actualitat, l’ANC s’ha convertit en un gran monstre agonitzant que ha perdut els papers per complet. No només no està fent la seva tasca, que hauria de ser exclusivament i única, la pressió des del carrer a uns i altres per tal que es deixin estar de pactes, propostes, contra-acords, personalismes/partidismes i fer volar coloms, sinó que ara resulta que es demanen noves eleccions i presentar una “candidatura pròpia”, amenaçant amb
“Com que ja hem concedit als partits la seva oportunitat per conduir el procés i no han estat capaços, l’ANC serà bel·ligerant contra qualsevol altra candidatura que vulguin presentar aquests partits en les esmentades eleccions”.
Pel bé de tots i de tothom, cal que des de l’ANC es pensi on estan i què es vol fer. Si s’ha de recuperar el senderi, és imperatiu que s’abandoni tot intent de “fer política”, i per això és imprescindible el lideratge canviï de nou i Jordi Sánchez, un polític, deixi passar a algú altre amb perfil molt diferent.
Qualsevol altra opció només implica l’agonia i mort de l’Assemblea. Això inclou un enorme núvol de voltors intentant prendre les regnes de l’organització per a beneficis partidistes i personals. Els cadàvers cal enterrar-los ben aviat, que si no fan pudor i provoquen epidèmies.
ACTUALITZACIÓ: dos dies després d’escriure aquest petit anàlisi, saltava la “noticia” d’una pseudo vaga de fam organitzada per l’ANC, òbviament amb hashtag de suport #TancadaDejuni, que després resultà en que no era una acció impulsada des de la pròpia ANC sinó que els 70 presumptes vaguistes n’eren membres o propers o ves a saber. La manifesta manca de lideratge comença a invocar el núvol de voltors. O es dissol ràpid, o l’ANC es convertirà en un nou capítol de la Revolució de la Rissa™, i no serà agradable.
Tenim dret a exercir la nostra “superioritat humana” sobre el regne animal? A esclavitzar-los? A emprar-los com aliment? Per a esclarir això, l’autor comença fent una definició de “moral”, d’ “ètica”, “igualtat moral”, drets, deures… I en alguna de les definicions (cal?) fins i tot enllaça un nou article amb una nova definició!!
La superioritat intel·lectual també es demostra amb cites, moltes cites. Concretament, al text es fa allò de “como dice $tal” en quinze ocasions. S’equipara “ètica” amb “lògica” i, de rebot, s’enalteix La Raó. Es parla de teocentrisme, antropocentrisme i sensocentrisme… M’imagino l’autor defensant el sensocentrisme i la llibertat del mosquit que just l’acabi de picar aquest estiu. Ah, que el mosquit no sufre?
Les conclusions, en les quals puc arribar a coincidir, tot i que he d’admetre que no he pogut acabar l’article per ser un tostón important pel que no sé ben bé amb què coincideixo, diuen que els humans hauríem de deixar d’esclavitzar als animals, perquè no son objectes, i perquè podem. Però tot i estar d’acord, quan l’autor comença a ensenyar la poteta transhumanista, he d’aixecar la cresta.
Una cosa és que hom decideixi deixar de menjar bistecs per consideració al gènere bovis, i una altra molt diferent és defensar que no necessitem proteïnes bovines, sinó que tan sols necessitem “nutrients”. “La cuestión es puramente técnica” diu. Això ens porta a dos escenaris: a menjar boletes nutritives dissoltes en aigua, com les que se li posen al potus del menjador, o a dinar la bassòfia aquella de Matrix.
Tenemos, ahora, la oportunidad única de formar parte de la mayor revolución ética de la historia de la humanidad. En algún momento se formará un efecto de “bola de nieve”. Gracias al transhumanismo, el concepto de “humano” cambiará radicalmente al haber todo tipo de nuevos constructos que combinen la vieja idea de “humano” con la idea de “máquina”. La consideración moral se basará en la capacidad de sentir, ya se trate de hombre, máquina, animal no humano, o una mezcla de los tres. Gracias a la biotecnología, los alimentos vegetales serán cada vez más baratos, más sabrosos, más sanos y más nutritivos que los de origen animal.
O no. De fet, es pot fer la prova fàcil: compareu un tomàquet cultivat de forma intensiva en hivernacle, amb un tomàquet que hagi crescut al seu ritme natural. El darrer té gust. El primer no. I sobre La Nova Evolució Humana… heus ací com un article que hom pot pensar que va dels animals, acaba esdevenint un totxo bastant infumable que empra fins a quinze cites per defensar La Raó i el messianisme tecnològic que ens salvarà, portant-nos a esdevenir robotets. El més curiós de tot: els animals no son objectes, però els humans hem de considerar-nos màquines i menjar només nutrients sintètics.
Amb tot el tema de l’assemblea de les CUP i el que l’ha envoltat, de dins com de fora, s’ha manifestat que a Catalunya hi ha un enorme problema de comunicació. No s’ha fet res bé, des del principi. Des del llenguatge no verbal de la primera negativa a Mas, amb els portaveus feliços i somrients mentre comunicaven una noticia negativa, fins al canvi de les normes a mitja votació el mateix diumenge 27.
Tot aquest temps, els uns han demanat aigua, els altres han portat vi. Els uns parlant de tomàquets, els altres entenent cargols. I tots enfadats amb tots perquè ningú s’ha preocupat de pensar en si potser no s’està perdent alguna cosa.
Un gran, terrible i esperpèntic error de comunicació que ha fet que persones que pensen exactament el mateix, acabin mig picades per no entendre bé el que deia l’altre.
En el pitjor dels casos, s’ha pogut veure a una i altra banda gent insultant i amenaçant. I entre mig, tothom que ha intentat exercir aquella virtut humana de l’empatia, de posar-se a la pell de l’altre i mirar a través dels seus ulls, allò de “in the shoes of”, tothom ha rebut clatellots de banda i banda. Des de ser titllat d’hiperventilat, traïdor, espia, infame…
S’han sobrepassat tots els nivells de rigor, respecte, cordialitat i sentit comú. S’han creuat totes les línies vermelles, i potser alguna negra i tot. Però tot i això, hi ha qui comença a adonar-se d’on està avui. La boira de batalla comença a dispersar-se, i ara és quan alguns dels qui s’han dedicat a disparar a qualsevol cosa que es mogués, s’adona que potser s’ha fet alguna cosa malament.
N’hi ha que, fins i tot, demanen treure la pipa de la pau. Pensant en calent, després del que s’ha vist resulta bastant difícil creure que precisament ara, quan ens adonem que ens hem passat bastant de la ratlla i que s’ha perdut molta feina i, el més important, credibilitat, es vulguin fer les paus. Però pensar en calent ens ha portat on som.
És evident que cal fer les paus. Però ara no val fer com a l’escola, donar-se la mà, fer-se un petó i oblidar el que ha passat. S’han dit coses molt grosses, i potser abans d’enterrar la destral, tots els que s’han dedicat a denigrar l’adversari haurien de demanar perdó i mostrar una mica de vergonya i penediment públics.
El camí a la independència no s’acaba aquí, per molt que els uns o els altres ho diguin. Però hi haurà conseqüències que caldrà assumir i per les quals els uns i els altres i els de més enllà hauran de prendre responsabilitat. Aquesta responsabilitat comença per escenificar, amb igual vehemència, el penediment i la vergonya. Amb rancor i un “doncs ara no vull” no s’arregla res. Fent veure que aquí no ha passat res, que era “el fragor de la batalla” i tornem a començar només fa que amagar un problema que a la mínima tornarà a sortir.
L’esquerra independentista hauria de ser capaç de veure que hi ha vida més enllà dels seus postulats, i pensar, com a bona esquerra, en El Bé Comú™. I aquest Bé Comú™ inclou, principalment, la majoria de ciutadans que vàrem votar independència en qualsevol dels seus sabors, i que per la pèrdua de credibilitat que està comportant tot el show, potser ens ho pensem dos o tres cops. I no s’hi val a exigir “ser responsable” quan fins ara s’ha obviat tota responsabilitat.
Aquests dies hem viscut al pati de l’escola. Potser cal que tothom es comporti com adults, no?
Fa poc llegia a aquella àgora post-dospuntzerista que és Twitter, que no hi ha evolució en el canvi d’ opinions. Només interès. Obviant, per absurd, el reduccionisme de l’afirmació que, sens dubte, pot ser certa en més d’un i de deu casos, evolucionar en opinions i creences és bo. Necessari m’atreviria a dir.
El procés personal que ens porta a pensar A per després acabar pensant C o Z és una cosa molt íntima, que només nosaltres coneixem. Fa milers d’anys, quan aquests menesters no interessaven, tan sols un mateix era conscient d’aquest progrés. Fa cent o dos-cents anys, en canvi, la tecnologia permetia el registre, ja en forma de llibres, d’anuaris, de gloses, o del que fos.
Vam passar de conèixer només la vida i opinions de només els “Grans Pensadors” o “Personatges Importants” a poder fer-ho de moltes més persones. Tan sols aquells amb suficient temps lliure i coneixement necessari per a posar-ho per escrit, d’acord, però no és el tema (que us conec). La base es va ampliar, i la història recent i propera ens dona casos com Pla o D’Ors, dos persones que, com tothom, en una època determinada pensaven i deien una cosa, i en una altra època en pensaven i en deien una altra, “coses” que no m’interessen gens per aquest article.
Fins fa ben poc, l’única forma de poder esborrar de la memòria tot allò del nostre passat que, per vergonya o interès, no volíem que els altres sabessin, era aconseguir totes les còpies dels nostres registres i escrits i fer-les desaparèixer.
Aquest és el tema de la novela de Ray Bradbury “Farenheit 451“. El títol fa referència a la temperatura a la que el paper inicia l’auto-combustió. La novela exposa una distopia en la línia de “1984” o “Un món feliç”, però amb una mirada lleugerament diferent: la modificació del present a través de la modificació del passat.
Com es fa aquest canvi? Quan un intel·lectual, un personatge famós o un individu qualsevol és purgat, la maquinaria estatal purga també tots els seus registres històrics: certificats de naixement, expedients acadèmics, publicacions i fins i tot aparicions en diaris i revistes. De totes les biblioteques i arxius. Sistemàticament.
Però no només es fa desaparèixer, ja que no tindria sentit. Es torna a editar i a imprimir el diari, revista o llibre, obviant la presència de la persona purgada. Un cop editat el passat, les noves edicions es tornen a enviar a tot arreu. El nou present ja és oficial i de l’antic no en queda cap rastre.
En aquests temps nostres, la tecnologia ha eixamplat encara més la base dels registres històrics. Qualsevol persona amb accés a Internet i uns coneixements molt minsos pot crear un blog o una publicació a Internet. Qualsevol cosa que es publiqui a la xarxa, per molt d’amagat que es faci, sortirà a la llum en un moment o altre. Les aranyes i rastrejadors dels grans cercadors, i del que no son cercadors, recorren la xarxa sense descans. Indexen tot el seu contingut, arxivant-lo en algun lloc i mostrant-lo quan algú fa la cerca correcta.
Seguint el principi d’hemeroteca, hom pot cercar sobre tal o qual persona i investigar-ne el passat a la xarxa, podent accedir a opinions i visions de fa anys, que poden coincidir, o no, amb l’actualitat.
Per raons que no aconsegueixo comprendre, des d’alguns sectors de defensa dels drets civils es va impulsar el que avui es coneix com el Dret a l’Oblit. Hom pot fer un requeriment judicial per a que s’esborri part del nostre passat a la xarxa.
He començat dient que les persones solem canviar d’opinió. I això no és dolent. El que si que és dolent és intentar aparentar que sempre s’ha pensat igual. L’actual llegislació permet esborrar resultats a cercadors, permet que la distòpia de “Farenheit 451” sigui realitat. Permet que es pugui manipular el present “editant” el passat. En una època on el 90% de registres, cerques i investigació es fa a través d’Internet, editar el passat em sembla un joc bastant perillós.
Darrer recull d’enllaços de l’any, qui sap si potser també autonòmic… Avui més curt, però no ha sigut una setmana de llegir gaire coses, sinó d’augmentar el pool de pendents, amb uns feeds RSS que estan a punt de sobrepassar els 3500 articles pendents.
Juan Rallo explicava fa dies, abans de les eleccions diumenge passat, per què no votava. Ara que ja ha passat el cicle electoral, va bé llegir-ho amb calma i carinyo.
Per als amants dels velers i la llibertat que, encara, aporta viure al mar, un article sobre nàutica llibertària. Presenta interrogants, per exemple el tema de la propietat i l’adaptació a una legalitat que des de sectors propers a l’anarquisme comunista se’ns ven com opaca, poc clara i dissenyada per despistar, però que al text, i al vídeo, es presenta com molt literal i rígida. Interrogants molt interessants per veure com es solucionaran. Val la pena llegir el text i veure el mini reportatge.
I un breu sobre l’estupidesa de les lleis de copyright que fan que s’hagi de retirar una foto a un producte de merchandising per infracció. El problema no és tant una llei absurda, sinó les “innovacions” tecnològiques que permeten la seva aplicació, com en el cas de l’exemple. Is copyright law really this stupid?
Tenia un parell més d’articles per compartir, però tracten de El Tema d’Actualitat d’avui, així que me’ls guardo per una altra ocasió, no sense una mica de tristor per haver-ho de fer així. De totes formes, estan als marcadors. Però aquests dies, l’actualitat em supera.
Hi ha conceptes que cal recordar, perquè oblidar-los pot sortir molt car.
Per norma general, aquesta mena de conceptes o de fites s’han aconseguit després d’anys de lluites, com el sufragi universal, o de guerres, com la llibertat de culte religiós.
Tot i això, ja sigui per desconeixement en cas de persones que canvien de residència i de cultura, o per oblit de les noves generacions que “no han hagut de lluitar per aconseguir res”, alguns d’aquests conceptes desapareixen de l’espectre públic i s’arriba a una situació en que part de la societat es regeix per unes regles que creuen comunes, mentre que una altra part pensa que les regles son unes altres, o que no n’hi ha, o que s’haurien de canviar perquè les seves son millor.
En societats i comunitats petites i tancades el procés per modificar aquestes noves regles és relativament senzill. Es parla, es debat una mica, i finalment s’arriba a un consens pel qual tothom accepta la nova situació, i es comporta segons ella.
En grups més grans, òbviament la cosa no serà tan fàcil. Però coses com la llibertat de pensament, el sufragi universal, la llibertat de moviments o de pensament haurien de ser temes irrenunciables.
Deia que, a diferència de la gravetat que per patir-la des del moment del nostre naixement la tenim totalment integrada, hi ha temes que cíclicament s’obliden. Convencions, socials o el que vulgueu, que cada tant ‘desapareixen’ i tothom comença a actuar de forma estranya i a fer el que li surt de l’apèndix sexual.
Per què passen aquestes coses? Per què oblidem, o obviem de forma selectiva, certes normes de convivència cada cert temps? Per què repetim els mateixos processos per arribar a la mateixa conclusió un i altre cop? En teoria, la cultura i l’educació haurien de servir per a que això no passi. Però passa. Caldria trobar alguna mena de sistema per evitar que aquesta mena de coses s’oblidessin, així com per no haver de repetir certs debats.
Potser caldria no intentar predir tant el futur i intentar no oblidar el passat. Per allò de La Civilització i Els Micos…
Aquests dies d’asil sanitari he aprofitat per llegir alguns articles atrassats. Un d’ells era la ressenya que van fer a The Guardian del llibre Sapiens: A Brief History of Humankind de Yuval Noah Harari, que comenta tota la evolució de l’espècie humana, des de l’edat de pedra fins acabar amb el post/trans-humanisme.
A la ressenya s’indica que Harari considera l’agricultura com el frau més gran de la història. L’autor del llibre considera que els humans no van domesticar el blat, sinó que es va fer el procés contrari.
Aquest procés de domesticació humana, diu Harari,
va causar que els humans abandonéssim la simbiosi amb la natura i iniciéssim una carrera a l’avarícia i l’alienació. Més sovint va comportar una pitjor dieta, més hores de treball, un risc més alt de patir fam, viure de forma amuntegada, més susceptibilitat a patir malalties, noves formes d’inseguretat i formes de jerarquia pitjor.
Tot i que podria arribar a estar d’acord, no sense debat, amb l’afirmació posterior que diu que l’agricultura industrial és el pitjor crim de la història, crec que no podria ni comprar un gram de les altres.
Potser cunyadejo, per dir que l’agricultura “només” ens va fer sedentaris i ens lligà a una zona de terra, però dir que comporta més hores de treball de les que feien els caçadors-recol·lectors, que possiblement havien de seguir les migracions de les seves preses, o encara pitjor, viatjar en busca dels ramats, empescar-se formes de conservar el menjar…
Si tenen alguna cosa bona els cicles agraris és precisament que son cicles. Hi ha cicles d’activitat, i cicles de menys activitat, que entre d’altres coses han permès que neandertals i sàpiens poguessin seure sota una figuera… i pensar.
Pitjor formes de jerarquia? Passar de la jerarquia del més fort a la del més espavilat pot ser pitjor, o no. Quan es necessita força, rapidesa i resistència, el líder serà un, i les ordres s’hauran de seguir immediatament, sense discutir. Però diferents situacions requereixen altres formes de lideratge, i una presa de decisions més tranquil·la. L’agricultura, amb neandertalets i sapientets pensant (?) el per què es fan les coses com es fan, crec, va ser un bon canvi.
Però on més en desacord estic amb Harari és amb la seva visió del present i el futur. En tant a l’ “ara”, barreja obscenament el “tret humà del desig pel sucre” amb la pornografia.
El nostre fort desig pel sucre i el greix han conduit a la sobre-oferta de menjars que son causa primera de malaltia i lletjor. El consum de pornografia n’és un bon exemple. És com menjar massa: si les ments dels addictes a la pornografia es poguessin veure com cossos, serien extremadament obesos.
No se si és el ressenyador o l’autor, però s’ignora completament que el gust pel menjar depèn de l’educació que es doni al nen, i en la re-educació alimentària dels adults. Aquest “desig innat” humà de consumir sucres i greixos és totalment inexistent i fals. I encara que existís, que a alguns ens agradi més la xocolata, els entrecots o la cansalada no vol dir que no puguem exercir la nostra consciència i optar per un altre aliment. La voluntat humana d’escollir allò que ens és més beneficiós a llarg és un dels trets que ens diferencia dels animalets.
Finalment, Harari arriba al post-humanisme i el tracta d’una forma curiosa, que al menys jo no havia vist encara: la felicitat i l’avorriment de la vida a-mortal. Tot i que el comentari té una ferumeta important a neoluddisme, el fet que es faci distinció entre immortalitat i amortalitat és, al menys, curiós.
En tots els articles que he llegit sobre el tema, aquesta mena d’immortalitat amb que se’ns vol vendre el transhumanisme va lligat a la cura de malalties i millora de les capacitats funcionals del cos, així com en el transvasament de consciències a grans xarxes neuronals, en el cas més extrem.
Harari, però, rescata exemples literaris. Tota la literatura s’ha escrit per humans que intentaren transmetre alguna mena de missatge, i potser per això els personatges immortals, des dels vampirs, als elfs del Senyor dels Anells passant pels àngels de El cel sobre Berlin, viuen una existència fastiguejada i turmentada. Ja sigui pel pes dels records i les vivències, o bé per haver de ser mers espectadors en l’esdevenir del món, sense poder-hi interactuar.
Sigui com sigui, records i vivències pesen, i tal i com ens és imprescindible dormir per un temps cada dia, viure per tota l’eternitat recordant casi tot deu ser horrible. Si ja en menys de 70 anys moltes persones desitjarien poder oblidar certes coses, no puc imaginar tota una eternitat… A menys que, un altre cop com a “Tokio ja no ens estima”, es descobrís un sistema d’esborrat selectiu de la memòria.
Sigui com sigui, en el que estic d’acord amb Harari és que el nivell de felicitat, el nou indicador mainstream, variaria poc o gens. Si una cosa ens caracteritza, a part d’escollir entre dinar cansalada o arros, és la nostra capacitat d’adaptar-nos per ser feliços en gairebé qualsevol situació.
Aquesta futura evolució cyborg, ara mateix, es podria considerar una aberració moral. Mentre és una incapacitat manifesta dotar d’aigua corrent a gran part de la població del planeta, s’està intentant assolir la transcendència del cos humà i que aquest esdevingui, en part, innecessari per a existir. Un avenç només a l’abast de ben poca gent.
Defensors de la Singularitat i de Skynet, com a mínim accepteu el vostre egotisme (amb T) i deixeu de vendre la moto de “la millora que comportarà per a la humanitat”, al menys per aquella que ni tan sols té aixeta a casa i ha d’anar a buidar els budells al marge.
Hi ha qui diu que “ja s’ha escrit tot”, o que a partir de cert moment en la història, tot és comentari a allò que ja ha passat o s’ha dit. En el moment d’escriure això se m’ha acudit què és la paradoxa del crític de cinema, directors frustrats vaja.
Quan un outsider qualsevol que no forma part d’un determinat stablishment diu o llença una idea, segurament amb dificultat per no disposar de tribuna acceptada, sovint se’l titlla de pretensiós. Quan intenta difondre el seu pensament, se l’acusa d’auto-bombo o auto-promoció, paradoxa digna de comparar-se amb allò de l’austericidi, però això és una història per a ser explicada en una altra ocasió.
Al final, amaguem les nostres idees i reflexions per evitar ser pretensiosos, ja que sempre hi haurà algú que hagi dit, pensat o fet allò mateix que nosaltres, i en alguns cops l’auto-censura funciona massa bé. Total, som irrellevants…
Què hi ha de pretensiós o d’irrellevant en viure la nostra vida, o en explicar la nostra història? Segurament no siguem els únics que haurem vist allò, o pensat això, o tingut aquella idea… però som nosaltres. Depèn de nosaltres ser únics i aportar la nostra visió única i diferent. La història no és lineal sinó cíclica i es repeteix. Potser nosaltres serem els qui farem arribar aquella mateixa idea o visió a algú que, d’altra manera, no l’hauria pogut conèixer mai.
Encara que allò que hagi sigut és el que haurà de ser, i que no hi hagi res de nou sota el sol, és la nostra responsabilitat aportar la nostra marca personal i ajudar en la construcció de tot, a partir del que ens han deixat els que han passat abans que nosaltres.
Moisès Maimònides escrivia al segle XII “Hauríem de veure’ns a través de tot l’any com si els nostres actes i els del món estiguessin equilibrats entre bones i dolentes, de forma que la nostra propera acció pugui canviar tant l’equilibri de les nostres vides com el del món”. Jonathan Sacks, antic Rabí del Regne Unit i la Commonwealth, afegia fa uns dies que “Podem marcar la diferència, i és potencialment immensa. Aquesta hauria de ser la nostra actitud.”
Sempre hi haurà qui s’acontenti només llegint, veient i vivint allò que expliquen els altres des de la seguretat del sofà. Tenim la capacitat de ser excepcionals, només depèn de nosaltres i les nostres decisions.
Després de 5 mesos, torno amb el Recull d’articles. Òbviament no serà un recull del darrer mig any, però si que hi ha articles de fa un parell de mesos, que és des de que vaig tornar a guardar-los. Com sempre, també podeu consultar els enllaços ‘en cru’ als marcadors.
The white man in that photo explica la història de Peter Norman, l’home blanc de la famosa foto del podi amb dos atletes negres aixecant el puny. Una història lamentablement trista.
Douglas Rushkoff parla de sèries, Netflix i l’aparell de vídeo, i com la tecnologia modifica el nostre gust per les històries que volem veure (i llegir…): How tech has dulled our taste for tall tales
Dospuntocerismo y futbol: l’amic José “Versvs” fa una nova relació entre la fi (per fi!) del Dos-punt-zerisme i les victòries del Real Madrid.
How Railroad History Shaped Internet History: els amants dels trens hi trobaran que tot i que el present intenti fer desaparèixer el ferrocarril ‘tradicional’, encara es fa servir la ‘lògica ferroviària’. Curiós? O no…
Juan Rallo explica els problemes de l’ analfabetisme financer, un analfabetisme que causa gran part dels problemes (i estafes) actuals. Un analfabetisme que caldria eradicar.
En Juan Luís Chulilla explica com la vivència real de tot va canviar la seva visió/percepció del conflicte arabo-israelí, mediat per una premsa espanyola al terreny que només es relaciona amb ella mateixa: Nostalgia del 98
I per acabar, el meu reverenciat ‘Devil’s Kitchen”, on explica els problemes dels llibertaris (as in ‘classical libertarian’) en explicar el model: la superioritat intel·lectual. Espousing libertarianism
Tornant cap a casa després de l’intent fallit de passar la ITV avui a la tarda, he anat pensant en l’any (gregorià) que avui acaba. 2015 ha sigut un any complicat. Ara, acompanyat de la darrera cervesa, m’he animat a fer-ne un breu resum.
Tenim dret a exercir la nostra “superioritat humana” sobre el regne animal? A esclavitzar-los? A emprar-los com aliment? Per a esclarir això, l’autor comença fent una definició de “moral”, d’ “ètica”, “igualtat moral”, drets, deures… I en alguna de les definicions (cal?) fins i tot enllaça un nou article amb una nova definició!! 
Una cosa és que hom decideixi deixar de menjar bistecs per consideració al gènere bovis, i una altra molt diferent és defensar que no necessitem proteïnes bovines, sinó que tan sols necessitem “nutrients”. “La cuestión es puramente técnica” diu. Això ens porta a dos escenaris: a menjar boletes nutritives dissoltes en aigua, com les que se li posen al potus del menjador, o a dinar la bassòfia aquella de Matrix. 
I ara... què? 