Sapiens?

Aquests dies d’asil sanitari he aprofitat per llegir alguns articles atrassats. Un d’ells era la ressenya que van fer a The Guardian del llibre Sapiens: A Brief History of Humankind de Yuval Noah Harari, que comenta tota la evolució de l’espècie humana, des de l’edat de pedra fins acabar amb el post/trans-humanisme.

A la ressenya s’indica que Harari considera l’agricultura com el frau més gran de la història. L’autor del llibre considera que els humans no van domesticar el blat, sinó que es va fer el procés contrari.

Aquest procés de domesticació humana, diu Harari,

va causar que els humans abandonéssim la simbiosi amb la natura i iniciéssim una carrera a l’avarícia i l’alienació. Més sovint va comportar una pitjor dieta, més hores de treball, un risc més alt de patir fam, viure de forma amuntegada, més susceptibilitat a patir malalties, noves formes d’inseguretat i formes de jerarquia pitjor.

Tot i que podria arribar a estar d’acord, no sense debat, amb l’afirmació posterior que diu que l’agricultura industrial és el pitjor crim de la història, crec que no podria ni comprar un gram de les altres.

Potser cunyadejo, per dir que l’agricultura “només” ens va fer sedentaris i ens lligà a una zona de terra, però dir que comporta més hores de treball de les que feien els caçadors-recol·lectors, que possiblement havien de seguir les migracions de les seves preses, o encara pitjor, viatjar en busca dels ramats, empescar-se formes de conservar el menjar…

Si tenen alguna cosa bona els cicles agraris és precisament que son cicles. Hi ha cicles d’activitat, i cicles de menys activitat, que entre d’altres coses han permès que neandertals i sàpiens poguessin seure sota una figuera… i pensar.

Pitjor formes de jerarquia? Passar de la jerarquia del més fort a la del més espavilat pot ser pitjor, o no. Quan es necessita força, rapidesa i resistència, el líder serà un, i les ordres s’hauran de seguir immediatament, sense discutir. Però diferents situacions requereixen altres formes de lideratge, i una presa de decisions més tranquil·la. L’agricultura, amb neandertalets i sapientets pensant (?) el per què es fan les coses com es fan, crec, va ser un bon canvi.

Però on més en desacord estic amb Harari és amb la seva visió del present i el futur. En tant a l’ “ara”, barreja obscenament el “tret humà del desig pel sucre” amb la pornografia.

El nostre fort desig pel sucre i el greix han conduit a la sobre-oferta de menjars que son causa primera de malaltia i lletjor. El consum de pornografia n’és un bon exemple. És com menjar massa: si les ments dels addictes a la pornografia es poguessin veure com cossos, serien extremadament obesos.

No se si és el ressenyador o l’autor, però s’ignora completament que el gust pel menjar depèn de l’educació que es doni al nen, i en la re-educació alimentària dels adults. Aquest “desig innat” humà de consumir sucres i greixos és totalment inexistent i fals. I encara que existís, que a alguns ens agradi més la xocolata, els entrecots o la cansalada no vol dir que no puguem exercir la nostra consciència i optar per un altre aliment. La voluntat humana d’escollir allò que ens és més beneficiós a llarg és un dels trets que ens diferencia dels animalets.

Finalment, Harari arriba al post-humanisme i el tracta d’una forma curiosa, que al menys jo no havia vist encara: la felicitat i l’avorriment de la vida a-mortal. Tot i que el comentari té una ferumeta important a neoluddisme, el fet que es faci distinció entre immortalitat i amortalitat és, al menys, curiós.

En tots els articles que he llegit sobre el tema, aquesta mena d’immortalitat amb que se’ns vol vendre el transhumanisme va lligat a la cura de malalties i millora de les capacitats funcionals del cos, així com en el transvasament de consciències a grans xarxes neuronals, en el cas més extrem.

Harari, però, rescata exemples literaris. Tota la literatura s’ha escrit per humans que intentaren transmetre alguna mena de missatge, i potser per això els personatges immortals, des dels vampirs, als elfs del Senyor dels Anells passant pels àngels de El cel sobre Berlin, viuen una existència fastiguejada i turmentada. Ja sigui pel pes dels records i les vivències, o bé per haver de ser mers espectadors en l’esdevenir del món, sense poder-hi interactuar.

Sigui com sigui, records i vivències pesen, i tal i com ens és imprescindible dormir per un temps cada dia, viure per tota l’eternitat recordant casi tot deu ser horrible. Si ja en menys de 70 anys moltes persones desitjarien poder oblidar certes coses, no puc imaginar tota una eternitat… A menys que, un altre cop com a “Tokio ja no ens estima”, es descobrís un sistema d’esborrat selectiu de la memòria.

Sigui com sigui, en el que estic d’acord amb Harari és que el nivell de felicitat, el nou indicador mainstream, variaria poc o gens. Si una cosa ens caracteritza, a part d’escollir entre dinar cansalada o arros, és la nostra capacitat d’adaptar-nos per ser feliços en gairebé qualsevol situació.

Aquesta futura evolució cyborg, ara mateix, es podria considerar una aberració moral. Mentre és una incapacitat manifesta dotar d’aigua corrent a gran part de la població del planeta, s’està intentant assolir la transcendència del cos humà i que aquest esdevingui, en part, innecessari per a existir. Un avenç només a l’abast de ben poca gent.

Defensors de la Singularitat i de Skynet, com a mínim accepteu el vostre egotisme (amb T) i deixeu de vendre la moto de “la millora que comportarà per a la humanitat”, al menys per aquella que ni tan sols té aixeta a casa i ha d’anar a buidar els budells al marge.

Llegiu Sapiens: A Brief History of Humankind by Yuval Noah Harari a The Guardian.